CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

Nit de Reis (5 de gener 2023)

Detall de l’altar romànic de Mosoll, s. XIII

Aquest vespre a fer bondat, posar les sabates vora el balcó, anar a dormir d’horeta i no oblideu la malvasia i els torrons i neules per als Reis d’Orient…

i aigua i garrofes per als camells!

Que els tres Reis us facin ben feliços!

ELOGI DE JOAN FUSTER

Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca,  1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).

El jove Joan Fuster


Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i  cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes. 

Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022). 

Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig. 

El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no  deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.

Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.

Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.

Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre. 

Textil/Textual. Poetes catalanes modernes des d’una anàlisi de gènere

Actualment ningú no discuteix sobre la importància de la visió de gènere pel que fa a la transmissió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i, en concret, de les arts i les lletres. Es tracta d’atorgar-les visibilitat, a favor d’una percepció equitativa, concreta i diferent, alternativa i complementària. Molt a dir i molt a revisar, encara, amb l’indispensable rigor per tal que els esforços no quedin en un simple estadi d’autocomplaença. No hi ha risc més alt que llançar expectatives amb resultats migrats o esquers de productes que finalment deceben per la manca fins i tot de discursos cohesionats. 

Va ser amb aquest repte que vaig acceptar l’encàrrec d’una ponència que des de l’enunciat “Textil/Textual” analitzava una aproximació a la poesia moderna catalana escrita per dones; en concret, les nascudes durant el primer terç del segle vint i que van publicar sovint a destemps, afectades pel decalatge generacional que en part caracteritza les poetes respecte dels corrents estètics i dels cicles generacionals respectius. El context ha especialment interessant perquè ha estat el col·loqui “Textil/Textual”, organitzat a la Universitat de Granada per les professores Milena Rodríguez i Lourdes Sánchez Rodrigo sobre literatura de gènere en el que han participat experts d’Espanya, països llatinoamericans i els Estats Units. Per a la majoria va comportar, a més, la descoberta de la poesia catalana moderna. 

La vaig titular “Sobre textures, cossos i costures”, perquè a partir d’un quefer tan vinculat a la condició femenina  com el fet de cosir i teixir, des dels temps dels mites –el teixit de Penèlope i el fil d’Ariadna marquen tota mena de línies de decurs– s’esdevenen formes i diccions diverses que, expandint-ne tots els usos arriben actualment a un dels vessants més interessants de les poètiques actuals, com és la poètica del cos. Però de primer calia establir el moment fundacional de la recuperació de la tradició literària femenina a Catalunya que a mitjans dels anys vuitanta preconitzava, a la teoria i amb l’exemple, Maria Mercè Marçal. Gràcies a ella ha estat possible anar desenterrant i desenteranyinant el panorama. Per a Marçal urgia –i urgeix– deixar de ser inexistents i construir una tradició amb totes les limitacions i totes les genialitats on recolzar-nos, perquè tots els processos de descolonització són difícils. Calia cosir i teixir la genealogia pròpia, perquè la tradició existeix i el que cal és fer-la visible i articular-la. Des d’una perspectiva més actual s’hi entrecreuen altres debats: l’absència sistemàtica dels sèniors; les invasions mediàtiques; la prevalença de la prescripció versus la crítica; l’oralitat i l’espectacle; la inclusió i la inclusió (mai no se n’havia parlat tant i mai hi havia hagut tantes exclusions). I hi plana, sobretot, la triple minorització de les poetes catalanes: per ser catalanes, per ser poetes i per ser dones.


El nomenclàtor de les poetes nascudes els anys trenta és corprenedora, perquè poques van accedir a una vida literària en condicions d’equitat. Palmira Jaquetti, Simona Gay, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló,  Maria Àngels Anglada, Celia Viñas, Clementina Arderiu, Concepció G. Maluquer, Joana Raspall, Esther Martínez Pastor, Isabel Oliva, Maria Beneyto, Angels Cardona, Renada Laura Portet, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Carme Guasch, Maria Oleart, Quima Jaume, Rosa Fabregat i Olga Xirinacs,  entre altres. 

La poeta Rosa Fabregat, Premi Nacional de Cultura 2022

D’entre elles vaig triar-ne cinc que mostren el seu vincle amb la temàtica tèxtil. Palmira Jaquetti, a la seva Cançó de cosir hi aplica les tonades de cançó popular en les que, folklorista experta, s’inspirava. El ressò dels mites d’Ariadna i Penèlope no es troben en la poesía de M. Angels Anglada, tan vinculada al món de Grècia. Però en canvi, mentre Mercè Rodoreda es guanyava la vida cosint a màquina a Bordeus va transposar en una  Penèlope  “esquerpa, sola, tota fel i espina” el neguit d’un possible abandonament. Rosa Leveroni, des d’un altre extrem, teixia somnis d’enyor i d’elegia en alguns dels seus poemes més corprenedors, com les Elegies dels dies obscurs. Rosa Fabregat, recent Premi Nacional de Cultura 2022, amb dos consistents volums d’obra completa, evoca el record de la mare quan li ensenyava a brodar les lletres  en el moment de la seva agonia, “tristíssim brocat / que brodarem plegades”. En darrer terme, Montserrat Abelló mostra una poesia que evoluciona des del realisme social, amb una dona que ha de cosir i fregar, a la dona que desembasta els anys amb el teixit dels seus poemes. 

I en acabar, em vaig guardar com un tresor dos versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner: 

Perquè pertanyo a l’estirp dels que transitem pel laberint 
Sense perdre mai el fil de lli de la paraula”

PATRIMONI: JA TENIM CATÀLEG (1 i 2)

Vista de Sitges en el seu estat urbanístic actual

Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.

L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat. 

La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de  proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar. 

D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys. 

Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors,  com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema. 

Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.

La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació

Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa. 

Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial  de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en  els principis,  objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions. 

Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.  

El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).

Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793)  com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte  les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació;  l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí; La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS  – un retalla-i-enganxa sense revisar-  i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.

La realitat ho desmenteix, i desmereix  el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

Ja tenim catàleg, 1

Ja tenim cataleg, 2