La vida autèntica, segons Montse Barderi

La Primavera Literària que organitzen Òmnium Garraf i l’Ajuntament de Sitges i que té com a seu el Centre d’Interpretació de la Malvasia es va estrenar amb la presentació de la segona novel·la de l’escriptora i filòsofa Montse Barderi, titulada “La vida autèntica”(Columna Edicions). Tota una declaració d’intencions, perquè la vida ha rebut un bon nombre de qualificatius, i què més definitiu que l’autenticitat quan va més enllà que la versemblança?  Al  poema  “La vida perdurable” Gabriel Ferrater s’exclama de la indiferència dels dies tots iguals, els té tots repetits, diu. Del mateix títol se serveix Narcís Comadira per narrar en format teatral el conflicte dels secrets de família. A “La vida nova” Dante Alighieri narra la pròpia metamorfosi en la descoberta i acceptació de l’amor vers Beatriu. Al volum titulat  “La vida amarga” s’hi aplega l’obra narrativa i memorialística de Josep Pla .

La vida té tots els qualificatius imaginaris segons l’experiència de qui l’expliqui. Però també hi ha qui indaga sobre la seva essència. És el que fa Montse Barderi en la seva segona novel·la, una prova superada amb escreix gràcies a l’ofici i a la motivació de l’escriptora, que va molt més enllà  del que podria donar de sí una narració plana, unidimensional i autoreferencial, tal com són tan sovint els títols que ofereix la indústria editorial. Per contra, aquest llibre és tot ell de gran calat perquè el més petit dels comentaris forma part d’un discurs narratiu intens i extens que no deixa indiferent.

És una novel·la de triangle pel que fa als personatges i de cercle pel que té de cicle successiu, obert i tancat com la mateixa vida. La trama remet a la llegenda de Cyrano de Bergerac, el del nas llarg, més famós per l’obra que el va fer protagonitzar l’escritor neoromàntic francès Edmond Rostand que per la pròpia obra literària. Cyrano escrivia cartes d’amor a la seva estimada Roxana per compte del pretendent que li feia la cort i va aconseguir enamorar-la per la traça i la passió exhibida pel seu escrivent, fins que a les portes de la mort Cyrano confessà la veritat a Roxana. Barderi trasllada la història a la contemporaneïtat. Qui representa ser Cyrano és un escriptor malgirbat que escrivia les cartes d’amor per als companys de l’institut, Roxana un editora d’èxit i el seu pretendent és un yuppi  tan frívol com prepotent, dels que es pensen que amb diners es pot obtenir de tot. La trama és senzilla però és en la profunditat de les raons de cadascú on es troba el nucli dur del contingut del llibre. “La vida perdurable” és una novel·la filosòfica que reflexiona sobre l’amor – “l’amor només salva les vides que no tenen cap vida”; la literatura – “és i serà sempre el refugi suprem (…) la vida és allò que llegeixes sempre que no estàs ocupada en altres coses”;  la solitud en companyia; la vellesa; l’escriptura – “tothom escriu des del que és”-; el cos –; les pèrdues – “és important poder triar què has perdut, i jo vaig decidir no perdre res”.

El text avança entre reivindicacions i llambregades. Reivindicacions com la de de les tietes – “una dona de mitjana edat plena de curiositat (…) amb fam de cultura. Són les que omplen els teatres, les presentacions de llibres, són les principals lectores…” -; les premis Nobel de literatura Gabriela Mistral, Selma Lagerlof i Pearl S. Buck. Llambregades com la picada d’ullet a  a l’ “Annie Hall” de Woody Allen quan Diane Keaton es contempla des de fora de l’escena mentre fa l’amor; cap a José Saramago escrivint enamorat a Pilar del Río; cap al patriarcat en la literatura catalana; cap a presències de Plató, Julio Cortázar, Margueritte Yourcenar, André Gorz, R. Carver, Sèneca, Wordsworth; cap als poemes d’Emily Dickinson i com saber portar el nostre retall de la foscor perquè sempre hi ha un dia que neix, i cap al vers inoblidable de Pavese : “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”…

La platja de Caldetes és un dels escenaris -amb el nom canviat… – de la novel·la

“La vida perdurable” és una novel·la d’amor i literatura i és molt més que això perquè després del periple dels personatges s’entreveu l’essència de la vida autèntica perquè “tota vida autèntica desborda de tant en tant els seus dics negres”. Com que no s’hi val a fer d’espòiler, acabo amb dues reflexions sobre la relació entre els llibres i l’amor. Escrivia Rosa Leveroni que l’amor sense literatura no és res. Baltasar Porcel afirmava que un llibre és una gran il·lusió o no és res. La vida autèntica transcorre enmig.

Repensar, sí. Críticament, també

Per cinquena vegada i superades, de moment,  les excepcions pandèmiques L’Eco de Sitges organitza les cinquenes jornades que, amb el títol de Repensar Sitges ens posen davant del mirall de les nostres reflexions, expectatives i contradiccions. Els articles d’opinió del setmanari, i aquest també, sovint prenen un caire de reflexió i de crítica que mostren com, en definitiva, no ens agrada el Sitges que tenim ni el que ens espera. Ara, les causes i els motius difereixen. Estem d’acord en què la nostra realitat de passar el dia i empènyer l’any sense un projecte clar de futur, sense un full de ruta de mínims que vagi més enllà de passar els fulls del calendari, de les estacions i de les festes no ens porta enlloc. De projecte no se’n veu perquè tot sembla indicar que no n’hi ha. Pensar que la nostra administració municipal és incapaç, per exemple, d’elaborar amb la necessària col·laboració d’enginyeries i tecnologies qualificades un projecte per poder estabilitzar les platges, un problema comú a tot el litoral català, pel que hem vist recentment, aprofitant les sinèrgies que se’n poden derivar és un toc de realisme imprescindible. I com aquest exemple se’n poden posar uns quants més.

Em declaro respectuosament escèptica enfront de propostes messiàniques i solucions màgiques respecte del nostre futur a mig i llarg termini perquè tothom és capaç de formular els més atractius desigs i d’escriure les cartes als reis més engrescadores. Però fins que la maquinària municipal no es desempallegui del llast de les inèrcies i de l’extrema burocratització a la que es veuen sotmeses les més elementals activitats no cal fer-se gaire il·lusions. Fins que no arribi una autocrítica sincera i amb voluntat constructiva sobre el funcionament dels engranatges políticoadministratius municipals a tots nivells no hi haurà gaires més  sortides que l’anar fent i aguantar les frustracions que comporta.

Sol i platja, l’oferta permanent

El fracàs del pla d’usos que condemna els carrers de la vila a un atapeïment de terrasses i de comerços més que d’efímera durada, unit a la voracitat dels propietaris dels locals de lloguer ens està configurant un teixit comercial que no és precisament un model d’èxit. La recent aprovació (Laus Deo!) del catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic i paisatgístic en plena degradació de les antigues masies de Santa Bàrbara o de Can Pere Pau és una altra de les contradiccions flagrants del present. El catàleg inclou arbrat i vegetació quan les obres de Can Milà han perpetrat una important escabetxina de pins i vegetació autòctona d’un antic jardí que es va deixar perdre, com gairebé la masia, a canvi de ciment per fer aparcaments.

L’oferta turística de l’oci nocturn que aposta una vegada més per la massificació dels carrers més castigats per la pressió de les aglomeracions, amb la manifesta complicitat dels nostres polítics, demostra que després de la pandèmia no hem après res de res pel que fa al model turístic que semblava poder canviar per bé. El bosc de grues de La Plana i d’altres zones de Sitges que mereixen un creixement més esglaonat i en paral·lel amb les millores de serveis de manteniment de la via pública o del transport públic és un altre senyal que no només no hem après la lliçó sinó que retornem al de sempre. De cultura avui no en parlo i ja arribarà el moment; només repeteixo la idea que vaig expressar fa unes setmanes i és que no complim amb els estàndards d’una vila que pretén ser capdavantera en aquest àmbit.

Un oci nocturn massificat i dubtosament sostenible

Fins a quin punt el sitgetà emprenyat està disposat a amagar el cap sota l’ala, a justificar-se amb aquest fatalisme de pensar que no hi ha res a fer i quedar tan tranquil i, a l’altre extrem, a posicionar-se en propostes tan radicals com teòriques evitant entomar responsabilitats quan en té l’oportunitat?Dit tot això, benvinguda la cinquena jornada del Repensar Sitges perquè constitueix un dels pocs fòrums d’oportunitat per al debat crític. El programa anuncia pluralitat de posicionaments, i és bo que es produeixi una pluralitat de debats enfront dels actuals i futurs responsables de les polítiques municipals però també dels diversos sectors econòmics i socials. Com que són jornades organitzades des de la societat civil no s’hi valdria ni promoure el pensament únic ni voler guanyar credibilitats a costa de promeses enlluernadores. Calen propostes i debats des de tots els àmbits perquè sense una visió crítica i social tampoc no anirem enlloc més que als miratges de les falses utopies. I a aquestes alçades Sitges no es pot permetre perpetuar-se en les inèrcies i els errors de sempre.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.05.2022

“Cultura, arts i educació amb la presidenta del CoNCA Vinyet Panyella”. Una entrevista a la XAL

Els ensenyaments artístics, més enllà de formar els joves en disciplines concretes, els permeten desenvolupar competències personals i habilitats socials. Amb aquest esperit, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el CoNCA, ha posat en marxa el 1r Fòrum de les Arts a l’Educació per, entre altres temes, debatre la necessitat que l’estudi de les arts formi part de l’educació obligatòria. De fet, Generalitat i administracions locals han unit forces per fer-ho possible. Uns compromisos molt celebrats pel CoNCA. En parlem amb la seva presidenta Vinyet Panyella“.

Aquesta va ser la introducció a l’entrevista que em van fer a la XAL, al programa Connecticat el passat dia 5 de maig, sobre el Fòrum Art Educació que va organitzar el CoNCA

CULTURA I CAPITAL

La pèrdua de pes de la cultura en el món mediàtic i la manca de reflexió en format de d’assaig que depassi l’ instant book són dues realitats a transformar per poc que es vulgui contribuir a una societat capaç d’elaborar i digerir pensament crític i, per derivació, voluntat de transformació. La cultura ha estat absent dels darrers debats electorals i l’exercici de responsabilitats en aquest àmbit no són llocs políticament gaire cobejats. La immediatesa mediàtica s’ha cruspit els espais de debat i reflexió substituint-los per aquest gènere tan de pati de galliner com solen ser les tertúlies. 

Per això celebro doblement el sisè volum d’una col·lecció d’assaig en català de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat  que dirigeix el periodista i professor Francesc-Marc Alvaro. Ens falten reflexió i pensament de fons i la col·lecció denominada significativament Magma hi incideix de ple entroncant amb un determinat prototipus de llibres que es publicaven els anys setanta i vuitanta amb vocació de reflexió i transformació. Eren obres que van contribuir, i no poc, a la credibilitat de l’assaig, que és la forma literària del pensament, i a una posada en valor de la cultura d’acord amb el sistema de valors del moment; penso en les de l’Editorial Nova Terra o en els primers anys d’Edicions 62.  Desitjo llarga vida a la col·lecció Magma, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que va començar amb tanta modèstia en el seu llançament com contundència en els primers títols: “L’absolut digital” de J. M. Micó, i “Populisme. El llenguatge d’adulació de les masses”, de Ferran Sàez.

Barcelona, una de les deu capitals culturals d’Europa

Barcelona, cultura sense capital. De l’ebullició col·lectiva al talentisme creatiu és l’obra en que el professor Marc Roig i Badia passa comptes amb els darrers quaranta anys des de la ciutat de Barcelona, i no s’està de res. En la presentació que ha tingut lloc aquesta setmana al Cercle de Cultura, Francesc-Marc Alvaro definia el llibre com a insòlit, higiènic, insolent i amb gens de ganes de complaure. En destaco l’adjectiu higiènic perquè passa revista sense contemplacions a les polítiques culturals, o la seva absència, a dreta, a  esquerra i als del camí d’enmig. Del sumari es dedueix que Marc Roig, professor d’antropologia, teoria de la comunicació i política cultural a la Universitat Ramon Llull i en màsters diversos, no ha volgut deixar res per verd. No es pot dir que se situi en l’equidistància – aquest espai tan devaluat… -, però tampoc que es decanti cap els uns o els altres. 

L’anàlisi crítica de Roig és implacable com ho són les conclusions que se n’extreuen. L’evolució de les polítiques i pràctiques culturals des de la recuperació institucional ha passat per fases marcades per les modalitats d’acció: la de l’economicisme a ultrança que es va practicar sense pietat contra institucions que no agradaven o feien nosa; el gerencialisme institucional prepotent del que encara queden bastions a demolir; la transformació de la la ciutadania i la comunitat en mers consumidors, senyal inequívoc del predomini de l’industrialisme cultural; l’expulsió de les humanitats i les arts  del medi educatiu – un dels drames d’actualitat; la renúncia de les grans institucions a l’articulació cultural del país;  una professionalització cultural en fals que ha quedat abocada a la precarietat; la pèrdua de la visió social, en el més ampli significat i aplicació,  que hauria de ser inherent a qualsevol expressió cultural. Aquests són els titulars de referència. 

Els processos que han conduït a la seva cristal·lització es destil·len en els epígrafs del llibre, entre els quals, “Fer ciutat contra fer país”, “El declivi de la cultura popular catalana”, “Heroïna i barraquisme”, “El Pacte Cultural, primer símptoma del fracàs”, “Ajuntament i Diputació contra Generalitat”, “El cas dels ensenyaments artístics”, “Inauguració del CCCB, el nostre garatge”, “La triple fugida endavant del MACBA” i un nodrit etcètera que constitueix un esquer indefugible per a la lectura.

Perquè un altre element que caracteritza aquest assaig entre la provocació i la memòria és el del llenguatge. Una expressió aparentment col·loquial, sense cites ni notes a peu de pàgina, ni estadístiques ni ràtios, que comporta una lectura fàcilment digerible. El que passa és que a més d’un li pot provocar una indigestió i fins i tot una sobredosi. “Barcelona, cultura sense capital” ha deixat evaporar l’ebullició i ara contempla la diàspora del talent sense poder retenir-lo perquè extraviat l’escala de valors que tenia la ciutadania com a epicentre. Molt a pensar, i molt a debatre, encara.

SANT SEBASTIÀ, SEGONS SALVADOR DALÍ

“... Sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l’objectivitat”  
Salvador Dalí 

… en un apassionat diàleg amb Federico Garcia Lorca… El primer mes de l’any dóna per molt en la literatura i en l’observació de la natura. Les minves de gener han esdevingut un dels tòpics més sovintejats en la contemplació del paisatge i, d’aquí, en la poesia – “Com enmig de l’hivern la primavera…”, escriu Joan Maragall. Gener, segons el poeta, “obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors”. Avui és el dia de Sant Sebastià, un dijous lluminós en plenes minves de gener i una diada de festa i tradicions que per bé que ha hagut de combinar la cultura popular amb els calendaris laborals no manté i renova la tradició any rere any. 

Sant Sebastià és una advocació comuna a molts indrets dels Països Catalans i de la riba nord de la Mediterrània, invocat enfront de l’epidèmia de la pesta i, al nostre segle XX, de la sida. És un dels grans referents homoeròtics de la història i la contemporaneïtat, i compta amb una riquíssima iconografia que mostra la bellesa i la serenitat del cos masculí, com en les obres d’Andrea Mantegna, Antonello de Mesina o Josep de Ribera; “San Sebastián es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos”, escrivia Federico García Lorca. 


És en aquest context que entre 1926 i 1927 Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí van mantenir un intens diàleg poètic, pictòric i epistolar al voltant de la figura del sant i del significat simbòlic i estètic que entre tots dos li atorgaven. Es va iniciar amb l’esplèndida “Oda a Salvador Dalí” (1926), el correlat d’un dels millors quadres dalinians com és l’“Acadèmia neocubista” (1926, Museu de Montserrat).  És prou coneguda la forta atracció que el poeta sentia vers Dalí des dels dies en que es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i de l’angoixa creixent que Dalí sentia enfront de les manifestacions amoroses de Federico, cosa que no li impedia que hi mantingués una gran relació d’afecte i amistat fins que es va produir la ruptura entre tots dos.

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, 1926. Museu de Montserrat

Sobre el significat de Sant Sebastià com a icona i metàfora clau dels  textos literaris i les obres plàstiques d’ambdós existeix una bibliografia ingent, des d’articles de divulgació fins a tesis doctorals. Però el que aquí voldria remarcar és que l’”Oda a Salvador Dalí” va ser corresposta amb un dels primers textos dalinians titulat precisament “Sant Sebastià” a les pàgines de la revista sitgetana “L’Amic de les Arts” (juliol de1927) acompanyada d’una imatge neguitejant que representava el tors de Sant Sebastià amb un cap de llenguado. Un dibuix que s’interpreta com l’estat de la relació entre tots dos amics, deteriorada. Contrasta amb un dibuix on Dalí situa el poeta a la platja d’Empúries caracteritzat amb alguns elements de l’“Acadèmia neocubista” on sant Sebastià constitueix la figura central; és  publicat al número anterior de la mateixa revista acompanyant el poema de “Reyerta de gitanos” que Garcia Lorca dedica explícitament “A mis amigos de L’Amic de les Arts”

El text de Dalí sobre Sant Sebastià ha esdevingut programàtic perquè hi desenvolupava l’estètica de la Santa Objectivitat, en la que recorre al símil de les sagetes i la serenitat del sant per expressar l’objectivitat a la que ha d’aspirar l’art contemporani. Una teoria en la que Dalí es va capbussar per complet fins el punt de rebutjar críticament el Romancero gitano de García Lorca. El Sant Sebastià de Lorca, en canvi, era de carn i ossos, sensible al dolor: “«Tu San Sebastián de mármol se opone al mío de carne que muere en todos los momentos, y así tiene que ser», li escrivia. Dalí, al seu torn, li havia escrit el març d’aquell any: «…En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tu! / Un abrazo de tu San Sebastián». 

Tant Federico García Lorca com Salvador Dalí van continuar tractant la figura de sant Sebastià malgrat el seu definitiu distanciament el 1928. L’assassinat del poeta hi va posar punt i final. Per contra, Dalí no va deixar de representar mai la figura del sant, sempre condicionat als records i a la seva lúcida i angoixada visió estètica i artística. Mentrestant, les ermites blanques de Sant Sebastià de Sitges i Cadaqués han continuat presidint uns paisatges que malgrat els embats del temps i dels éssers persisteixen immutables.