Joan Pere Viladecans: art, compromís i llibertat

“Pintar era la meva defensa davant de món”. Així de contundent va ser la definició de Joan Pere Viladecans enfront de la pregunta que li llançà Pilar Vélez sobre la seva etapa artística de joventut. Emmarcat per un gran mural de ceràmica de Joan Miró realitzat pel ceramista Joan Gardy Artigas, a la Sala de la cúpula del MNAC –pintura noucentista de Josep de Togores, Manuel Humbert i Francesc Galí– l’artista protagonitzava una conversa conduïda per la historiadora de l’art i acadèmica Pilar Vélez, la crítica d’art Montse Frisach i el conservador d’art contemporani del MNAC, Àlex Mitrani. El motiu era l’acte convocat amb l’explícit títol Del taller al museu, doble celebració de la donació de 35 obres “de no joventut” de Joan Pere Viladecans al MNAC, acte organitzat pel museu i pel CoNCA, que li havia atorgat el Premi Nacional de Cultura 2023. Doble celebració per la construcció patrimonial de l’artista i pel creixement de les col·leccions d’art nacionals. El president i director del MNAC, Joan Oliveras i Pepe Serra; la presidenta, membres del CoNCA; artistes, escriptors, professors, periodistes i públic admirador de l’artista l’acompanyaren durant l’hora llarga de l’acte.

El primer compromís, radical, de Viladecans és amb la pintura en tant que part integrant de la cultura, perquè tal i com recorda de forma recurrent, “sense cultura nom res”. El trajecte ve de lluny; és el del corredor de fons amb parsimònia moral, com descriví el 1980 Manuel Vázquez Montalban: “En tota l’obra de Viladecans es palesa l’òptica del supervivent d’una classe i d’una ètnia, perquè en ell coincideixen el punt de vista d’un proletariat vençut en la Guerra civil i del català sotmès a l’ocupació i usurpació del tots els seus senyals d’identitat”. El mateix Viladecans ho explica amb paraules relatives a la idea d’innovació: “L’atenció que les noves generacions dispensen determinats antecessors respon a les clares necessitats de pouar en una identitat interrompuda, de girar el quadre de l’inrevés. L’arrel es conserva, però, sense llum i, poc o molt, d’aigua sempre en xucla.”

És per aquest motiu que l’artista introdueix en el seu treball i amb caràcter permanent un punt de vista social i uns materials poètics personals malgrat que asseveri que “és una persona sense biografia”. Són les obres la seva biografia es manifesta: des de la constatació dels precedents i tradicions, explícitament invisibles, però plasmades fins la configuració d’una poètica pròpia; des de el trencament de l’harmonia dels colors,  que remeten a les fires i colors de les festes majors i les fires de barri; des de la síntesi endreçada de tot el que invoca des de la mirada interior on rau el pòsit que hi deixen la motivació i la raó de la creativitat.

En aquest aspecte m’han cridat sempre l’atenció dos tipus d’obres que han popularitzat el traç de Viladecans més enllà de les galeries d’art i de les exposicions. Em refereixo als cartells i a les portades dels llibres. Uns i altres responen, més enllà dels encàrrecs, amb el propi compromís amb la cultura i amb la llibertat de l’artista. Com per exemple, quan va fer el cartell anunciant Bruce Springsteen amb motiu del concert a favor de l’amnistia celebrat al camp del Barça i tants d’altres que l’han situat, textualment a peu de carrer i exposat a la mirada de tothom.

O les portades del llibres. Vull destacar-les de forma molt especial pel seu valor i atractiu visual en materialitzar les lectures dels poetes i pel seu compromís amb la poesia com a format creatiu i expressiu, que es va manifestar sobretot a la col·lecció dels Llibres del Mall. Les portades dels poemaris de Maria Mercè Marçal, Ramon Pinyol, Miquel Martí Pol, Marta Pessarrodona, Salvador Espriu; el cartell i la portada del Nocturn per a acordió, l’espectacle de Dagoll-Dagom sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit… L’exposició que es prepara properament sobre cartells i llibres al Museu d’Història de Catalunya constituirà una mostra suggerent i contundent del treball i el compromís cultural i cívic de Joan Pere Viladecans en un permanent exercici d’art i llibertat artística. Com les 35 obres que ja formen part del patrimoni nacional de Catalunya que hem celebrat.

L’obra del frontispici d’aquest post és Sinera, de Joan Pere Viladecans (2012)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.03.2024

Fotografies © Frèia Berg, 2024

Flaixos de Foix, J. V.

No són números rodons, però no em puc estar de deixar uns quants flaixos de J. V. Foix, entusiasta com sóc dels seus poemes que m’agrada anar rellegint, mentre vaig reunint de mica en mica els textos i estudis de conferències inèdites i papers publicats esparsos que li he anat dedicant des dels anys noranta. Tot plegat per felicitar-lo en el seu 131 aniversari i recordant les converses a Sarrià, al carrer Setantí, 9, mentre bevíem whisky i menjàvem uns deliciosos bombons de xocolata. I aprofito per mostrar-vos en aquesta imatge fumant un bon havà, tan sornaguer com éreu…

És que, Foix, us dec tant de tant…

Aquí l’article que us vaig dedicar l’any passat, amb els vostres amics sitgetans

Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.

Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.

Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919  a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors  com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.

J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.

Del Verb al pensament, la llibertat

Els àngels de la glòria, figures de pessebre de Ramon Amadeu. Col·lecció particular, Sitges.

Al principi era el verb.
Era als orígens, la paraula?
O era el pensament, que esdevenia esclat
de la llum que es nodria lentament dins de la fosca
cercant algun vial on existir?

És en el verb que el pensament transcorre
i s’esdevé i, lliure, es configura.
La lava va cavant, empesa des de dintre,
corriols que llauren les entranyes de la terra
fins a esclatar en la claror dels cims,
deixant un rastre impur de destrucció.

El verb i la paraula, des dels segles pels segles,
esberlats molt abans dels dies de Babel,
són traces i vials de les vides dels éssers
que n’invoquen clemència i veritat.

Unes vides que habiten sacerdots i poetes,
polítics i filòsofs, soldats, banquers i esclaus;
vides de tants somnis com éssers en la Terra
en hores ben incertes entre guerres i fam,
el dol en blanc i en negre, la terra clivellada,
el cel il·luminat com nit americana.

La paraula ferida molt abans que Babel
perquè al seu endemà es va trobar encerclada,
talment quan els éssers van deixar de ser u,
escindits fondament per l’enveja dels déus.

Però encara posseïm el verb i el pensament 
a les palpentes del temps i de la història. 
Els invoquem pel retorn a la llum primigènia  
que existeix en els desigs del dir, 
atorgant-nos una veu alta i planera
en l’arrelada llibertat que salva. 

Publicat a Qüestions de vida cristiana, n. 277 (desembre 2023)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 22 desembre 2023 com a felicitació de Nadal

Ben a prop de la Glòria

El primer record que en guardo és de quan jo anava al col·legi de les Mercedàries –avui, ni col·legi, ni edifici…– i passava pel carrer Jesús venint del carrer Major al matí. Ella ja feia un parell o tres d’hores que era a la fleca de peu dret, despatxant pa, ensaïmades i crusants. La porta era més aviat estreteta i un cop dins la botiga no era massa gran; ocupava el que vindria a ser l’entrada d’una casa de façana estrena, planta baixa i dos pisos, amb les parets recobertes de rajoles de colors vius. Damunt del taulell hi havia unes balances, un joc de peses i un tallador de pa accionat per un ganivet llarg d’aquells que fan respecte. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona i procurava agafar el tren de les set l’única llum oberta de tot el carrer Jesús era el de la fleca, i ella, com sempre, era darrere el taulell despatxant.

Fins que la fleca, el negoci familiar que havia iniciat els seus, va plegar. Llavors ja era una dona de mitja edat. Com que era una treballadora i emprenedora va canviar les balances i les peses per papers, organitzant a Sitges la delegació d’Assistència Sanitària Col·legial, de manera que per la fleca reconvertida en oficina ben moblada i amb les mateixes rajoles a la paret hi va anar passant població de tota mena fins que, quan se’n va jubilar l’oficina, es va traslladar al seu local actual. Però ella ja havia fet la feina d’engegar l’oficina local de cooperativa sanitària vers la qual va dedicar a pler, tal com havia fet amb la fleca.

Glòria Baqués, el dia del seu enllaç amb Antoni Mirabent ©Arxiu familiar Mirabent Baqués

Es va casar amb amb un home alt i prim, un home de caràcter que avui en diríem hiperactiu, i van tenir tres filles. Els avis materns vivien amb la família i els dies de festa o de celebració de sants i aniversaris el nombre de persones que entraven per la porta de l’antiga fleca –perquè el negoci i la llar compartien portal, parets i teulada– era cada vegada més nombrós. Al menjador familiar hi havia una ceràmica que deia: “la mare és el sol de la llar” i era ben bé el que els seus en pensaven. Perquè la Glòria Baqués Tutusaus era una dona acollidora i afectuosa amb els propis i els que s’hi anaven afegint; no només les parelles i les criatures de descendència directa sinó tots els col·laterals, germans, cunyats, nebots, renebots o amics. Els veïns del carrer Jesús són testimonis d’una relació d’un tracte tan amistós com discret de tota una vida.

La vida de la Glòria Baqués ha estat dedicada enterament al servei dels altres. En primer lloc des de la proximitat més elemental de la família, amb aquella dedicació afectuosa i entranyable que, amb els anys, s’aprecia i es valora cada vegada més. En segon terme, des de la proximitat. I aquí entra una xarxa de relacions de veïnatge que van des de les catifes de flors per Corpus al carrer Jesús, la cessió del balcó principal per a donar la benvinguda als poetes convidats a la Festa de la Poesia, o l’acolliment de la capelleta de Santa Tecla per la seva Festa Major de setembre per tal que es pogués contemplar des de l’aparador de l’antiga fleca. El més destacable, però, ha estat la dedicació a la vida religiosa comunitària des de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. En va ser catequista un munt d’anys amb el mateix entusiasme i convicció que la caracteritzava sense defallir davant dels canvis de mentalitats i maneres de fer; la intel·ligència natural i la bondat eren les seves úniques estratègies.

En el seu comiat ha estat envoltada de familiars, amics, coneguts, veïns i catequistes, per gent que s’ha sentit estimada i acompanyada i que li han dedicat la darrera pregària. El dia de Reis havia enviat el tortell al seus nebots i fins i tot havia parlat amb el seu cunyat, 95 ella i 99 ell; no sé que s’havien dit, però segur que es van felicitar l’any nou. La tieta Glòria sempre ha estat un referent càlid i proper, i estic del tot segura que és a la glòria del cel de Sitges.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.01.2024

Cap d’Any amb la mirada a Sitges

Vista de Sitges el darrer dia de 2023. Fot. ©Lluc Torres

Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar.  Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.

Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.

Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.

Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals  que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?

Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.

Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:

1. “Patrimoni: ja tenim catàleg. – 1” (2022)
2. Patrimoni: ja tenim catàleg – i 2″ (2022)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 5.01.2024