CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriament complementaris.

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.

Xavier Gramona, Neus Lloberas, Joan B. Rodriguez, Dolors Garcia, Isidre Also intervenint a la taula rodona sobre Empresa i Cultura, setembre 2016. © Frèia Berg

Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic.

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.

A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.

MIKIS THEODORAKIS I LA MEDITERRÀNIA

El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.

Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta,  Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes  com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.

Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974.  Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.

Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.

CENT ANYS DE ‘VENDIMIARI’, del poeta Trinitat Catasús

El va escriure entre el setembre i l’octubre de 1920 a les envistes de les vinyes i del paisatge que envoltava el Mas Zeró, una vista gairebé idíl·lica i un lloc de repòs per al cos i l’esperit.  Trinitat Catasús (Sitges, 1886 -1940), professional de l’agronomia i home de cultura,  aprofitava la tranquil·litat estiuenca per donar forma poètica al devessall d’idees i sentiments que administrava no sempre endreçadament però que finalment traduïa en un equilibri aparent el que en la seva mirada interior eren passions intenses. Vendimiari (1921), el tercer dels seus llibres, ha complert cent anys amb la mateixa contenció, la mateixa tensió entre bellesa, paisatge i temps intactes. Exhaurida la primera edició, com la resta de les obres del poeta, el 2008 va ser reeditat per Llibres de Terramar, amb motiu de l’exposició organitzada al Retiro amb motiu de la 2a Festa de la Poesia a Sitges.

A. Mas i Fondevila, Retrat del poeta Trinitat Catasús. Sitges, 1917. Museu de Maricel

Catasús és autor de cinc llibres de poemes publicats, quatre en vida i un cinquè pòstumament, Per un petó (2017). Deixà obra esparsa per diverses publicacions del país i un conjunt d’inèdits que han de veure la llum en una recopilació definitiva i, fins a un cert punt, sorprenent. Vista retrospectivament la seva obra poètica, iniciada els dies del postmodernisme s’identifica amb el decurs de la poesia catalana de la primera meitat del segle vint des de la plenitud  del Noucentisme fins una deriva més existencial.

El primer poemari que va veure publicat, el 1915, va ser el regal de noces que li va oferir una agrupació diversa d’amics sitgetans que l’admiraven. Hi van aplegar el compendi atemporal del calendari sitgetà perque De l’hort i de la costa és, per damunt de tot, el llibre del gran imaginari poètic dels sitgetans. El contrast va arribar amb una avançada existencial i profundament introspectiva a Poemes del temps (1919). Robins de Magrana (1931) persisteix en el valor plàstic del paisatge mentre que es decanta per formats mètrics més lliures.

Vendimiari” va ser l’obra que el va consagrar definitivament entre la plana major dels poetes noucentistes. “Poeta de setembre”, com el va qualificar el poeta i crític Tomàs Garcés, va configurar un llibre unitari, compacte, extremadament depurat. El temps i el paisatge formen una unitat harmònica, sense escletxes; s’hi recrea el pas dels dies de setembre establint el paral·lelisme de l’acció temporal en l’home a través del seu cicle vital inscrit en un ordre tant harmònic com indefugible. El contrapunt d’humanització es mostra en un deix de malenconia en el regust de la contemplació i d’enyor per la impossibilitat de fixar els instants de plenitud. La invocació a la claredat i a la llum, una constant que caracteritza i individualitza la poesia de Catasús, és contrapunt i element d’equilibri entre la mirada exterior i interior del poeta.

Del flanc del pur Setembre, joiosament rajares,
oh llibre beatíssim que em fuges tot trement!
Tens la monotonia d’aquelles hores clares
i un xic la fador crua d’un viure massa lent.

Exhales una aroma banal, de ruralia.
Cantant amb veu pretèrita, te’n vas tot sol i nu…
Tal volta això mant crític de gran sabiduria,
amb coses més acerbes dirà, parlant de tu.

Com que serà admirable i jo amo les belles
doctrines que professen els homes de talent,
reclòs dins mon silenci prenyat de meravelles,
acolliré benigne son mot d’ensenyament.

Però jo sóc un pobre poeta, i no altra cosa,
que mentre cullo els versos que sonen en mon pit
de tot l’altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit.

Valgui de mostra i esquer un dels poemes més característics com és el “Proemi” que inicia el llibre, i que, com a tal, conté l’essència del poemari sencer: una finestra oberta a l’infinit que la poesia desvetlla.

AMB RENADA-LAURA PORTET I DUODA

O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…

Renada-Laura Portet, poeta catalana

La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.

Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.

Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.

DUODA I ELS MIRALLS

A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.

Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal  juntament amb el francès, l’italià o el castellà…

Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.

Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta,  que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir  il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.

La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.

Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.

Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.

L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.

Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.

TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)

I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui?  ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps? 
¿En la creixença de les heures, 
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.


II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal 
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.

Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”

PORTBOU, EL PARADÍS PERDUT D’ANGELES SANTOS I WALTER BENJAMIN

El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.

Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record:  “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.

Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en  “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió  idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.

Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:

“A dalt,
d’un or trist o molt pur
empal·lidit i caute,
regnava sempre el Sol,
inapel·lable.
A baix, entretant,
uns éssers neguitosos,
d’insomni i ombra fets,
maldaven dies i nits
irats als seus esbarjos,
tendres fins en els crims...
Nosaltres,
no res enteníem, però
quan en aquell jardí
dels avis, veiem,
de Portbou estant,
com al cel s’encenien
els llums de cap al tard.”
Angeles Santos, Un món, 1929. MNCARS

Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.

Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.

Paul Klee, Angelus novus, 1920. Museu d’Israel, Jerusalem

El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.

© Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015

Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.

Publicat a El Full, Portbou, agost 2021
Aquest assaig sobre la pintora Angeles Santos, que vaig publicar el 1993 gràcies a la Galeria Agora, de Sitges, va ser la primera monografia sobre l’artista.