Quadern de Terramar

Blogweb de Vinyet Panyella

J. V. Foix, a la seva biblioteca. (Fundació J. V. Foix)

Dubto que les ments pensants i decisòries de la nomenclatura bibiotecària de la ciutat de Barcelona tinguin present la vàlua i la significació de l’obra literària de J. V. Foix, tant en el camp de la poesia com en la prosa poètica i el periodisme. Dubto també que coneguin l’abast d’aquesta obra i la seva vinculació amb Sarrià, el barri de naixença de J. V. Foix que va habitar de per vida. Una vinculació literària de vivències i metàfores que va traslladar als seus textos literaris i als articles periodístics que va publicar entre 1922 i 1936 al diari La Publicitat.

Reconec que la qüestió m’ha frapat pel que significa. Em desconcerta, i molt, que l’excusa donada sigui la de triar entre J. V. Foix i un nom de dona perquè al nomenclàtor bibliotecari barceloní n’hi ha poques. És cert que existeix un dèficit de visibilitat femenina als espais públics, com també existeix als mitjans de comunicació i als consells d’administració. Però hi ha un punt de criteri que em fa resistir i qüestionar un acompliment dogmàtic de quota en prejudici de causes igualment justes, com són la qualitat literària i  l’arrelament d’un poeta a l’espai que va anostrar. 

¿Hi ha lloc més adient per atorgar el nom d’escriptors i escriptores que una biblioteca pública, que és el lloc on s’ofereix de forma gratuïta i universal l’accés a la cultura, al coneixement i a la lectura? Si de debò es creu en el poder transformador de la cultura i de les lletres, per què no atorgar espais de reconeixement, memòria i difusió a les obres literàries i a les persones que les han creades ?

A Barcelona hi ha prou biblioteques que honoren els escriptors de proximitat  com Juan Marsé al Carmel, Mercè Rodoreda al Guinardó, Joan Maragall a Sant Gervasi o Xavier Benguerel al Poble Nou. Pel que fa a Sarrià,  J. V. Foix hi aporta el valor afegit d’haver universalitzat la denominació de l’antiga vila independent – tant que li agradava escriure el nom de Vila referent a Sarrià, i tan poc que li va plaure l’annexió a Barcelona… – a la nomenclatura literària universal a través de les nombroses traduccions i estudis de la seva obra. Si el cosmopolitisme és un mèrit, J. V. Foix també el compleix.

Al catàleg de les biblioteques de Barcelona s’ofereixen cent quatre títols de J. V. Foix que palesen que la seva presència no és aliena a l’oferta pública de lectura. I a partir d’aquí ja no tinc més arguments per entendre els dubtes dels que decideixen els noms de les biblioteques públiques de la ciutat. Em nego a acceptar que una denominació femenina s’argumenti com a excusa. En aquest cas, no se’ns fa cap favor. 

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Tal dia com avui fa vuitanta-vuit anys que el Cau Ferrat va obrir les portes com a museu públic de Catalunya. Aquesta és una altra data de les efemèrides sitgetanes per celebrar periòdicament perquè el Temple del Modernisme és tan ric en continguts que possibilita multiplicitat de lectures i redescobertes: aquest és un dels grans valors de les arts.

Quan el 1931 la Vila de Sitges va rebre en el Cau Ferrat per disposició testamentària de Rusiñol es va iniciar la seva reconversió en museu públic sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, que va aplicar els més moderns criteris per museïtzar el Modernisme, tal com s’explica exhaustivament al recull d’articles de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (2013), presentat per Mercè Vidal, del que vaig tenir cura de l’edició i l’estudi introductori. Al cap de cent-vint-i set anys d’existència, encara hi ha molt a descobrir. El cicle Visions íntimes del Cau Ferrat (2006), organitzat amb motiu del 75è aniversari de la mort de Rusiñol, va oferir un calidoscopi de mirades diverses i intenses.

He dedicat diverses obres a l’estudi del Cau Ferrat: us en deixo les cobertes dels llibres i alguns dels més recents enllaços.

El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]Consorci del Patrimoni de Sitges. Fitxa de La Peça del Mes, 2019

El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo.Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas de II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016, 2017

En vies de publicació, la ponència sobre El col·leccionisme com a forma de culte de l’art total. El cas de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat. I, encara, resta inèdita una extensa guia que vaig enllestir el 2019 amb motiu del 125è aniversari del Cau i que vaig titular El temple del Modernisme, a l’espera d’una digna oportunitat d’edició.

SITGES ATREVIT: ELS NOSTRES FELIÇOS TRENTA.

Primera edició del festival Vila del Llibre a Sitges. Inauguració en clau sitgetana a la recerca del Sitges Atrevit, on comparteixo taula rodona amb en Jordi Milán, fundador i director de La Cubana i amb Joan Duran, científic i poeta, director amb Cèlia Sànchez-Mústic de la Festa de la Poesia a Sitges. Dirigeix la taula, modera i modula la conversa en Jordi Barrachina, comissionat del festiva. Em toca parlar dels nostres feliços vint i, sobretot, feliços trenta.

És un Sitges interclassista i cosmopolita que s’inicia amb la revista L’Amic de les Arts i amb l’Ateneu El Centaure, que dóna cabuda als redactors de la revista i del Manifest Groc i que s’inicia amb la cultura de masses i el cosmopolitisme. Un Sitges que el 1925 ha tancat definitivament el Modernisme i el Noucentisme amb l’ Exposició històrica de l’Art Sitgetà, celebrada al Casino Prado i que museïtzarà el Modernisme amb l’obertura al públic del Museu del Cau Ferrat, i amb un Noucentisme que continua fent la seva vida i que l’eclosió de l’avantguarda i l’esperit cosmopolita canvien definitivament. Els nois feien esport i volien ser periodistes i les noies s’interessaven per la moda i lluïen els nous vestits de bany. La inauguració de la Piscina Maria Teresa el 1932 va ser un esdeveniment cabdal per popularitzar l’esport de la natació i la inauguració de l’hotel Terramar Palace, l’hotel més glamurós del país en aquells moments, va constituir un selecte pol de luxe i atracció per on van desfilar les personalitats més importants de l’època.

Dels noms propis com Josep Carbonell i Gener, Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Ramon Planes, G. K. Chesterton, Salvador Marsal, Federico García Lorca, Le Corbusier, Josep Maria Massip, Rafael Font i Farran, J. V. Foix, el comte de Keyserling o Buster Keaton en vaig destacar dos: el pintor i dramaturg Artur Carbonell, i el crític d’art M. A. Cassanyes. Del primer en tinc escrit un assaig encara inèdit. Del segon, escrites diverses referències i un ampli estudi gairebé enllestit. Els nostres feliços trenta són un període d’història cultural apassionant.

És el meu talismà carnavaler. La Màscara Maricel me la va fer l’artista i orfebre Montse Curtidada el 2013. És peça única, conservada amb tota cura al llarg de l’any per poder-la lluir els dies que toca. Amb un calendari de festes tan estrany com estem vivint, estic pensant de posar-me-la diumenge per anar a votar i deixar constància de la data. I el Dimecres de Cendra la desaré, a l’espera que l’any vinent pugui sortir amb tota normalitat.

Màscara Maricel, 2013, obra de Montse Curtiada.

Dos altres apunts. Un, el quadre de Fortuny del Carnaval al corso de Roma davant l’església de San Carlo Borromini, pintat cap al 1874, al frontispici d’aquesta pàgina. Dos: la proclama d’enguany:

La colla NO-KALIA penja el cartell del Xató de Sitges a l’entrada de l’Ajuntament de Vilanova

EL XATÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE!

Great expectations per al 20 de novembre, dia de la presa de posessió del President electe dels EUA, Joe Biden. Després de l’assalt al Capitoli una bona part de l’opinió pública nordamericana i mundial s’ha abocat a diferents visions de la fi del mandat de l’expresident Trump. D’entre totes les imatges gràfiques em quedo amb la de New Yorker il·lustrada per Barry Blitt, “A weight lifted”, un pes aixecat…

L’altra visió és poètica. És la d’ El turó que pugem/ The hill we climb, de la poeta Amanda Gorman, vint-i.dos anys, poeta i activista afroamericana. És un poema llarg que va finalitzar el dia de l’assalt al Capitoli que proclama i reflexiona sobre el país, la democràcia, la crida a la unitat i una visió del present i una invocació del futur desitjable. Gorman el va llegir amb l’emoció i la convicció. No és fàcil escriure poesia en circumstàncies com les que han viscut els EUA les darreres setmanes i, encara menys, plasmar la combinatòria de sentiments, paraules, visions en un poema llarg. Gorman ho va aconseguir de tal manera que, mes enllà de la pujada de vendes de la seva obra poètica la impressió general és que aquest serà un poema de més transcendència en el futur que en el present. En qualsevol cas, va ser un dels moments estel·lars de l’acte inaugural, tant contundent com el de Lady Gaga cantant l’himne nacional.

<span>%d</span> bloggers like this: