El doble fil digital

Recentment s’han incorporat al catàleg de la Memòria Digital de Catalunya vuitanta-sis llibres impresos procedents de la Biblioteca Folch i Torres del MNAC. Aquest és un dels grans projectes de digitalització del país que van promoure la Biblioteca de Catalunya i els Serveis de recerca de les universitats catalanes i que actualment compta amb tres milions de documents i objectes digitals accessibles universalment i enllaçats amb els grans projectes d’abast mundial, com la Viquipèdia o Europeana.

La Ribera i la platja el 1889. Album fotogràfic de Sitges que B.Blay envia des de Guantánamo el 18 d’abril de 1890 a Salvador Vidal, de Sitges. MNAC, Biblioteca Folch i Torres

La digitalització de les fonts del coneixement, que també són matèria patrimonial i que hostatgen biblioteques, arxius i museus (habitualment els germans pobres de les polítiques culturals, amb notables excepcions, cal dir-ho) ha comportat grans beneficis que han anat més enllà del que inicialment es podia preveure. El desenvolupament tecnològic ha permès superar el dilema entre la preservació i la difusió, una discussió definitivament tancada perquè el processament digital resol totes dues prioritats. L’altre gran benefici és l’accés universal als documents i no només a les referències. I alhora ha liquidat el prototipus del savi-erudit-que-“descobria”-coses, perquè la informació és pública. El canvi que la digitalització aporta és infinit i va des de la contemplació dels documents i objectes com a mera curiositat fins l’estudi per a la creació i transmissió del coneixement.

Com a projecte públic i cooperatiu la Memòria Digital de Catalunya està oberta a tot tipus d’institucions i col·leccions públiques i privades i l’oferta de continguts és variada i infinita. De cara a les institucions constitueix un indicador de com han prioritzat la digitalització en els  programes d’accès. Des d’aquest punt de vista tant la Biblioteca de Catalunya, que en va ser pionera, ha estat modèlica, com també ho han estat les universitats catalanes. Del Penedès estant hi ha dos grans centres que figuren a la Memòria Digital: el Vinseum de Vilafranca del Penedès i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. Cap centre cultural de Sitges no hi és.

Però això no vol dir que no hi hagi fons sitgetans digitalitzats i accessibles. Per començar, l’Arxiu Digital de Sitges, la iniciativa altruista i privada que ha posat una gran part de la documentació sitgetana en accés lliure i universal ha resolt la mancança i el retard que palesen la manca de criteri i d’eficàcia municipals i supralocals en l’accés a la documentació pública i a la premsa local. Jo ja espero la posada al dia del que s’hi deu haver anat incorporant al llarg dels mesos de funcionament i continuo pensant que l’atorgament del Premi Trinitat Catasús a l’Associació Digital de Sitges que ha creat aquest gran arxiu és més que sobradament merescut. Només cal desitjar que no hi falti el suport de l’Ajuntament per a la continuïtat. No s’hi valen excuses de manca de pressupost perquè l’accés a la cultura és un dret cultural irrenunciable.

L’altre fons digitalitzat, tot i que discutible pel que fa a les motivacions i procediments, és el contingut (parcial) de l’Arxiu Històric de Sitges al portal de la Generalitat Arxius en línia. La falta d’accés a la documentació de l’Arxiu Històric de Sitges i el seu funcionament de l’Arxiu Històric de Sitges és endèmicament flagrant  i inadmissible, tant com la incapacitat del consistori de posar-hi remei. El paliatiu ha estat aprofitar un material ja digitalitzat (però no posat a l’abast perquè l’AHS, per no tenir, no té ni la més elemental pàgina web) juntament amb resultat d’un programa de digitalització recent sobre el qual a penes s’ha informat, afegint-ho total portal esmentat. Com que l’única guia que hi ha de l’AHS data de 1982 i no se sap del cert que hi ha més enllà de les sèries convencionals dels arxius locals continuem amb possibilitats més que reduïdes d’accés virtual tant als documents com a les seves referencies i descripcions.

Tot plegat per dir que el doble fil digital consisteix, d’una banda, en preservar i difondre el patrimoni i el coneixement, però que això no eximeix de cap manera la responsabilitat de les institucions de mantenir els centres oberts, accessibles i amb serveis competents, perquè és un dret cultural i s’hi treballa per a la comunitat. Insisteixo: parlem de drets culturals de Sitges, i aquest és un tema estrella per als mesos a venir. De moment els deixo amb una imatge de les que valen més que mil paraules sobre el Sitges de 1890.

Publicat a “El Marge Llarg” L’Eco de Sitges, 13.01.2023

CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.01.2023

Nit de Reis (5 de gener 2023)

Detall de l’altar romànic de Mosoll, s. XIII

Aquest vespre a fer bondat, posar les sabates vora el balcó, anar a dormir d’horeta i no oblideu la malvasia i els torrons i neules per als Reis d’Orient…

i aigua i garrofes per als camells!

Que els tres Reis us facin ben feliços!

ELOGI DE JOAN FUSTER

Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca,  1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).

El jove Joan Fuster

Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i  cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes. 

Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022). 

Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig. 

“El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no  deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.

Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.

Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.

Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.06.2022

Textil/Textual. Poetes catalanes modernes des d’una anàlisi de gènere

Actualment ningú no discuteix sobre la importància de la visió de gènere pel que fa a la transmissió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i, en concret, de les arts i les lletres. Es tracta d’atorgar-les visibilitat, a favor d’una percepció equitativa, concreta i diferent, alternativa i complementària. Molt a dir i molt a revisar, encara, amb l’indispensable rigor per tal que els esforços no quedin en un simple estadi d’autocomplaença. No hi ha risc més alt que llançar expectatives amb resultats migrats o esquers de productes que finalment deceben per la manca fins i tot de discursos cohesionats. 

Va ser amb aquest repte que vaig acceptar l’encàrrec d’una ponència que des de l’enunciat “Textil/Textual” analitzava una aproximació a la poesia moderna catalana escrita per dones; en concret, les nascudes durant el primer terç del segle vint i que van publicar sovint a destemps, afectades pel decalatge generacional que en part caracteritza les poetes respecte dels corrents estètics i dels cicles generacionals respectius. El context ha especialment interessant perquè ha estat el col·loqui “Textil/Textual”, organitzat a la Universitat de Granada per les professores Milena Rodríguez i Lourdes Sánchez Rodrigo sobre literatura de gènere en el que han participat experts d’Espanya, països llatinoamericans i els Estats Units. Per a la majoria va comportar, a més, la descoberta de la poesia catalana moderna. 

La vaig titular “Sobre textures, cossos i costures”, perquè a partir d’un quefer tan vinculat a la condició femenina  com el fet de cosir i teixir, des dels temps dels mites –el teixit de Penèlope i el fil d’Ariadna marquen tota mena de línies de decurs– s’esdevenen formes i diccions diverses que, expandint-ne tots els usos arriben actualment a un dels vessants més interessants de les poètiques actuals, com és la poètica del cos. Però de primer calia establir el moment fundacional de la recuperació de la tradició literària femenina a Catalunya que a mitjans dels anys vuitanta preconitzava, a la teoria i amb l’exemple, Maria Mercè Marçal. Gràcies a ella ha estat possible anar desenterrant i desenteranyinant el panorama. Per a Marçal urgia –i urgeix– deixar de ser inexistents i construir una tradició amb totes les limitacions i totes les genialitats on recolzar-nos, perquè tots els processos de descolonització són difícils. Calia cosir i teixir la genealogia pròpia, perquè la tradició existeix i el que cal és fer-la visible i articular-la. Des d’una perspectiva més actual s’hi entrecreuen altres debats: l’absència sistemàtica dels sèniors; les invasions mediàtiques; la prevalença de la prescripció versus la crítica; l’oralitat i l’espectacle; la inclusió i la inclusió (mai no se n’havia parlat tant i mai hi havia hagut tantes exclusions). I hi plana, sobretot, la triple minorització de les poetes catalanes: per ser catalanes, per ser poetes i per ser dones.

La nena obrera, de Joan Planella, MHC

Isidre Nonell, Interior amb filadora (1892), MNAC

Santiago Rusiñol, La cosidora (1894)

Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917)

El nomenclàtor de les poetes nascudes els anys trenta és corprenedora, perquè poques van accedir a una vida literària en condicions d’equitat. Palmira Jaquetti, Simona Gay, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló,  Maria Àngels Anglada, Celia Viñas, Clementina Arderiu, Concepció G. Maluquer, Joana Raspall, Esther Martínez Pastor, Isabel Oliva, Maria Beneyto, Angels Cardona, Renada Laura Portet, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Carme Guasch, Maria Oleart, Quima Jaume, Rosa Fabregat i Olga Xirinacs,  entre altres. 

La poeta Rosa Fabregat, Premi Nacional de Cultura 2022

D’entre elles vaig triar-ne cinc que mostren el seu vincle amb la temàtica tèxtil. Palmira Jaquetti, a la seva Cançó de cosir hi aplica les tonades de cançó popular en les que, folklorista experta, s’inspirava. El ressò dels mites d’Ariadna i Penèlope no es troben en la poesía de M. Angels Anglada, tan vinculada al món de Grècia. Però en canvi, mentre Mercè Rodoreda es guanyava la vida cosint a màquina a Bordeus va transposar en una  Penèlope  “esquerpa, sola, tota fel i espina” el neguit d’un possible abandonament. Rosa Leveroni, des d’un altre extrem, teixia somnis d’enyor i d’elegia en alguns dels seus poemes més corprenedors, com les Elegies dels dies obscurs. Rosa Fabregat, recent Premi Nacional de Cultura 2022, amb dos consistents volums d’obra completa, evoca el record de la mare quan li ensenyava a brodar les lletres  en el moment de la seva agonia, “tristíssim brocat / que brodarem plegades”. En darrer terme, Montserrat Abelló mostra una poesia que evoluciona des del realisme social, amb una dona que ha de cosir i fregar, a la dona que desembasta els anys amb el teixit dels seus poemes. 

I en acabar, em vaig guardar com un tresor dos versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner: 

“Perquè pertanyo a l’estirp dels que transitem pel laberint 
Sense perdre mai el fil de lli de la paraula”

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges 10.06.2022