Josep Yxart felicita Santiago Rusiñol pel seu sant

“I ara, Jaume, siga allà on vulga que et trobis el dia del teu sant patró d’Espanya (cosa que no li fa gaire favor) Déu i la Santíssima Verge Maria y els arcàngels Sant Gabriel i Sant Rafel, i els apòstols sant Pere i sant Pau te concedescan tota la llum, inspiració… i tubos per glorificar el teu nom i de passada Catalunya amb tots els beneïts retaules modernistes duarats, estofats i a l’encàustic que pugui concebre ton esperit delicadíssim i executar la teva mà mestra, després de combregat i extremaunciat com us pertoca. La Botticelli t’envia un petonet amb el cap dels ditets de la seva boqueta mística”.

Josep Yxart, Tarragona, 24 de juliol 1894

Santiago Rusiñol, Figura femenina, Paris, 1894. MNAC. La model és Stephanie Nantàs, que posà per a l’artista en diverses obres del període 1894-1895, al seu estudi del Quai Bourbon de l’Ile-Saint-Louis, Paris.

Josep Yxart compleix el costum de felicitar l’onomàstica i ho fa amb tonalitats entre iròniques, sentimentals i artístiques expressant la seva admiració per la pintura de l’artista, llavors en ple desenvolupament simbolista i idealista després del seu viatge a Itàlia, acompanyat de Zuloaga, aquella primavera. Entre altres obres va copiar els Primitius, que tant van influir en el tríptic simbolista de les al·legories a la pintura, la música i la poesia que va pintar de retorn d’Itàlia i que decoren les llunetes del Gran Saló del Museu del Cau Ferrat.

Santiago Rusiñol a les pàgines de La Voz de Sitges el 1894
Santiago Rusiñol, còpia d’un fragment de El naixement de Venus, de Sandro Botticelli, realitzada a la Galleria degli Uffici de Florència la primavera de 1894. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Entusiasmat per Botticelli, Rusiñol va copiar un fragment de El naixement de Venus, que figura també al Gran Saló del Museu del Cau Ferrat, on hi ha instal·lades la major part de les altres còpies dels Primitius que va realitzar.

Vinyet Panyella, “La passió pels Primitius i la religió de l’Art. Les còpies italianes de Santiago Rusiñol”. Viatges a la bellesa. Miscel·lània d’homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés. Barcelona, 2015. Retrotabulum maior; 1, pàg. 257-274.

Miquel Villà, amb passió i sense atzar

Miquel Villà, Paisatge, cap a 1937. Museu de Maricel, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art.

Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

Miquel Villà, Nu femení, París. Col·lecció privada Felip Massot.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

Miquel Villà, La cuina; en dues versions, 1939, i 1949/1965. Col·lecció particular



L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió. 

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa. 

Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure. 

La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló. 

El més destacable de la seva obra és la contínua construcció de la identitat poètica, construcció que basteix a força de voluntat expressiva. En el primer poemari, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, manifesta la constant de construcció i deconstrucció que és un contínuum de la seva poesia: “Visc / com un mosaic de sorra…”, i mostra el dubte existencial enfront de la possibilitat de ser “Llegidora / d’absències i naufragis / secreta com els límits que s’ignoren (…) Però / no sé què sóc, si no em deformo / dintre del mirall que em gronxa …”. 

La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.

L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.

Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca (1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.

La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)