KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

MEDITERRANEITATS. Sobre la poesia de Tahar Ben Jelloun

“Viure: habitar la claror de la infantesa
Resistir: no doblegar-se mai al dolor del món”
Tahar Ben Jelloun

Fa uns anys la mediterraneïtat era un trènding tòpic. Va ser una moda literària i estètica. Una mirada als orígens d’una determinada part d’Europa, sovint només des de la riba nord. Mar blava, sorra fina, palmeres, algun veler o barca de vela llatina, el reflex de tots els blaus, el paradís dels déus, el bressol de les civilitzacions i el llarg etcètera dels tòpics que ens han configurat com a paisatge i civilització. Uns tòpics que viuen, s’extingeixen, canvien i es tornen a formular amb el pas de les dècades i de les generacions. La Mediterrània dels anys vuitanta del segle passat va ser una regió geopolítica d’atenció focalitzada des de de la UE fins que va caure el mur i llavors el focus d’interès van ser els antics països de l’Est. Als anys noranta,  la guerra dels Balcans esclatava després d’una fictícia federació de països, de pobles i religions sota una dictadura de cara amable si es comparava amb l’altre costat del teló d’acer. La Mediterraneïtat dels països balcànics i de la costa Dàlmata també va esclatar en un drama humà que ha estat molt difícil de superar. 

La Mediterrània, riba sud. Platja vora Tànger

Amb el canvi de segle la conflictivitat global ha canviat la geopolítica de la Mediterrània. Va arribar una primavera d’incerta glòria que no va fer estiu. Els conflictes s’han estés i s’han agreujat. Les migracions fugint de la guerra i de la misèria han fet cap a la costa de la riba sud i  l’antic Mare Nostrum ha esdevingut el Mare Mortum. No puc imaginar l’escenari idíl·lic de les illes gregues sense una enorme recança pel drama que ha ocasionat la seva transformació en camps de refugiats sovint sense esperança. La realitat esborra la bellesa, fa oblida els mites, entela els paisatges i costa retornar als clàssics que narren la vida dels déus dels orígens. Però els escriptors ens recorden que juntament amb l’aparença de la calma rau el conflicte permanent que impregna la seva obra. La Mediterrània també és això. 

Tahar Ben Jelloun (2020). Copyright DR

Aquests dies tradueixo alguns poemes d’un escriptor i pintor marroquí resident a França, escriptor francòfon molt més conegut per les novel·les i assaigs que per la seva poesia. Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc,1944), un dels escriptors adscrits a la mediterraneïtat per la seva obra i per tot el que aquest àmbit significa i evoca, va començar escrivint poesia el 1966 en un camp disciplinari per castigar els joves estudiants que un any abans s’havien revoltat contra el règim. Uns poemes, diu, dictats per la còlera, per la necessitat de revolta contra la injustícia i l’opressió, contra la mentida i la traïció. Quan va aplegar el volum d’obra poètica publicada entre 1966 i 1995 declarava que sempre cal tornar a la poesia per silenciar el soroll de la il·lusió i la desesperació, per ser en l’essència sense noses… 

Vista de Tànger

Tradueixo els poemes escrits a Tànger, una de les seves ciutats, i escenari d’una narració corprenedora, Dies de silenci a Tànger, un correlat del sentit sensual, tendre, lluminós i vital de la seva poesia. Una literatura que encarna, com d’altres, una Mediterrània canviant i permanent, una manera de viure i de sentir, àmplia i complexa, intimista i coral. Retorno sovint a Ben Jelloun perquè m’agrada la seva poesia, perquè que condensa la seva mirada sobre la vida i els éssers, sobre les arts i els artistes – Matisse, Delacroix, Giacometti… Perquè és dels escriptors que creu en en la necessitat permanent de la poesia en qualsevol circumstància, ell que ve d’una geografia que en la seva amplitud viu el drama dels éssers i la glòria de la llum: “La poesia és el que més necessitem en aquest moment. La poesia és el que salvarà el món”, afirma, perquè és el que permet descobrir el millor que hi ha dels éssers. Fins i tot aquests dies de mort massificada en la soledat confinada dels hospitals.

J’écris sur la douleur du monde et je peins la lumière qui nous manque.” Paraula de poeta.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.05.2020. El quadre de la capçalera és obra de Tahar Ben Jelloun i es titula “Barcelona”. El del tapís no porta títol. Les fotografies procedeixen d’internet i se cita autoria i copyrigh si hi consta.

ELS IDUS DE MARÇ. Un poema sota pressió de Joan Manuel Homar

Des de La Llança d’ El Nacional he anat seguint la secció dels poemes sota pressió. El de Joan Manuel Homar m’ha commogut i no puc deixar de copiar-lo. Em guardo el darrer vers:

"...com més mortal el món, més bell es torna"
ELS IDUS DE MARÇ
 
En el quaranta-quatre abans de Crist,
quan els idus de març ja s’apropaven,
un fosc presagi inquietà Calpúrnia,
que intuïa el perill a prop de Cèsar
i l’advertí molts cops, mes fou en va.
Al Senat, esperava encara Cèsar
estar entre els seus: ignorava que el mal
que ha d’arribar, acaba arribant sempre. 
I li tornà de fosca cendra el rostre
sota la pluja dels punyals ferotges.
Ningú no demostrà compassió 
i els llavis de Pompeu petrificats
en un mordaç somriure s’entreobriren. 
Cobert el rostre i sobre el marbre estès, 
Cèsar moria, a la fi allunyat
de les vides que duia incorporades. 
Durant els idus tan temuts de març,
quina metzina cau damunt del món?
Per què no ens avisà ni un sol oracle
del mal que estava a punt de succeir? 
Creix el perill i no sabem què ens salva. 
Aquests idus de març no duen dagues,
sinó el silenci a les ciutats desertes 
i l’aire transparent dels temps de Cèsar.
Aquests dies de març la mort amaguen
embolcallada amb una paradoxa:
com més mortal el món, més bell es torna.



Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017.

Aquest és l'enllaç amb La Llança d'El Nacional
La fotografia és de Frèia Berg i forma part de la Suite de Terramar II 

‘LA TERRA ERMA’ I LA CRUELTAT DE L’ABRIL

L'Abril és el més més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot, La terra erma. Traducció de Rosa Leveroni

Fa un temps esplèndid. Passades les pluges – per ara – el microclima sitgetà ens permet retrobar la primavera. És una primavera estranya perquè la pandèmia, les condicions de vida i la incertesa del futur que cada dia sorgeix des un horitzó pla i immòbil s’obre a tots els interrogants. En contrast, se’ns ofereix una visió esplendorosa: llum neta, mar apaïsada, ocells que sobrevolen, la florida dels pitòspors, plantes i flors que fa esperar la dels baladres… 

El paisatge, en canvi, encara va mostrant clarobscurs. És un paisatge de soledats confinades, ombres que interroguen; neguits que devoren les escasses certeses; un desconfinament programat a batzegades que obre el portal de possibles rebrots i temors davant de la impossibilitat de garantir la immunitat de la població. Un paisatge de malalts que omplen les sales d’hospitals, de morts xifrats en un nombre d’escàndol, una estadística d’altes i baixes que, tot i que diuen que va en descens, va seguint. 

Deixo la visió de Chirico i la de Hopper i m’endinso en la d’un poeta que inicia una de les seves obres més conegudes amb un vers terrible: “Abril és el mes més cruel”. Quan l’anglosaxó T. S. Elliot va escriure La terra erma el 1922 va deixar un poema que ha plantejat tots els dubtes possibles de lectura i interpretació: “no hem inventat cap llenguatge satisfactori per interpretar-lo”, escrivia C. K. Stead els anys seixanta. Malgrat les dificultats de traducció de la poesia, en general, i de La terra erma en concret, l’obra d’Eliot ha estat una de les més universalment traduïdes; en català per Joan Ferraté, Agustí Bartra i Rosa Leveroni, entre altres. Els versos reproduïts en aquest article pertanyen a Leveroni traduint sota el mestratge de Carles Riba. Sempre amb dos o més nivells de lectures: la de les paraules i la dels referents, en una enriquidora combinació que disfrutar d’una composició única i irrepetible; d’aquí la grandesa d’Eliot.

El primer passatge del poema és el que m’interessa als efectes d’ara. La polifonia de veus transcorre per les geografies d’Europa i pel pas de les estacions remarcant els cicles de la vegetació i de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres mortes. El títol de l’obra és taxatiu. Hi conflueixen tots els sinònims que descriuen un medi irreproductible i exhaurit:  terra erma, gastada, eixorca. Cal remarcar, als nostres efectes dels temps que ens toca viure, que en aquest primer passatge la crueltat latent de l’abril i els morts descriu una terra de la que floreixen novament la natura i la vida en l’alternança i interdependència entre la vida i la mort: “Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques surten / D’aquest runam pedrenc?” Eliot treballa amb un estereoscopi d’imatges i amb un discurs llarg i aparentment inconnex per vincular el cicle de la natura amb la de la mort i, des d’una una lectura més subtil de desentranyar, fa referència a l’Europa decadent d’abans de la Gran Guerra i als centenars de milers de morts que va produir. Els diferents rostres de la vida i de la mort sorgeixen en aquest primer passatge de La terra erma. 

El primer desconfinament

L’abril ha estat un mes especialment cruel. Tardarem anys en oblidar el rànquing de morts a hospitals i residències. Però avui ha estat el primer dia que la canalla ha sortit a passejar. La bonança del temps ha acompanyat l’esperada sortida al carrer. Avui deixo pas al ressorgiment de la natura, al rebrot de les plantes, a la llum clara d’aquest migdia que ha vist com grans i petits respiraven de nou l’aire de mar i esguardaven l’horitzó cercant-hi una línia oberta d’esperança. Deixo la crueltat de l’abril per al poema, magnífic, d’Eliot i, sense oblidar-me’n, retorno a la meravella de la vida que brota després de la mort. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.04.2020

Les fotografies procedeixen de les xarxes socials. El dibuix de ‘El Marge Llarg’ és de Frèia Berg

EL MEU CONFINAMENT EXPLICAT AL PEN CATALÀ


Aquí, la meva confessió sobre el confinament: quins llibres, amb quins escriptors i escriptores passaria un mes confinada, en què treballo ara mateix, quin llibre regalaré… Hi he ben disfrutat i ja tinc una mica més de pràctica sobre selfenregistraments…

PEN Català@PENCatala · 24 d’abr. Seguim amb @vinyetp, que ens parla sobre les seves lectures de quarantena! Durant els pròxims dies, 14 autors i autores aniran explicant els seus secrets de confinament.

Cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo:

https://twitter.com/PENCatala/status/1253689514519932928

HOPPER, MÉS QUE MAI

Un dels artistes figuratius més celebrats del segle vint és el nordamèricà Edward Hopper (1882-1967). Agrada per la seva simplicitat, per la lectura relativament poc complicada que ofereix la seva obra, per un traç que s’aproxima a les seqüències dels còmics, per la representació urbana esquemàtica i plana, per la netedat compositiva, per la llum freda que senyoreja als quadres, pel realisme derivat de la Nova Objectivitat dels anys d’entreguerres, perquè fa de mirall evocant uns éssers que encara podem sentir propers.  Agrada perquè descabdella impressions personals a partir de l’impacte que cada obra genera, per la capacitat amb la que Hopper  transmet un determinat sentit de l’intimisme des de la malenconia, la soledat, la incomunicació. Un intimisme directament emparentat amb les sensibilitats del segle, de la modernitat, de la postmodernitat. Per tot plegat no és gens estrany que aquests dies els quadres de Hopper freqüentin les xarxes socials en versió original o hàbilment tunejats, transformats, deformats o adaptats als estats d’ànim que aquesta etapa d’aïllament i d’incerteses ens provoca.

Edward Hopper, Hotel vora la via del tren (1952)

Fa uns dies em referia a les ciutats desertes, als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. Amb Hopper el que més impressiona és la solitud dels éssers. Tant se val que sigui la dona transeünt amb l’equipatge mig obert a la cambra de l’hotel, l’oficinista solitari, el diàleg inexistent de la parella recolzada en un finestral sense paisatge, les parelles que a l’apartament, a la barra del bar o dins la cafeteria conversen des de les respectives soledats. Hopper pinta la representació de la solitud més extrema en la individualitat o en companyia. Les localitzacions són llocs comuns fins a la vulgaritat com ho són les indumentàries i les escenografies. La quotidianitat de la representació és tan versemblant com un embat directe a l’esguard i a la capacitat interpretativa.

Aquestes setmanes de confinament he passat revista a la literatura i a les visualitzacions del tancament dins del tancament. Hopper guanya en tots els terrenys. Perquè Chirico no deixa de ser una transposició metafísica de la quotidianitat i, per tant, mostra composicions imaginatives. Hopper, en canvi, mostra la més radical concreció del medi. El seu realisme, o hiperrealisme,  -la simplicitat gairebé esquemàtica que l’apropa al còmic de dibuix tan simple com perfeccionista – ens aboca irremissiblement a la contemplació de la solitud amb efectes osmòtics. Enfront de Hopper, una darrera reflexió és que, al capdavall, el darrer i absolut estadi de l’aïllament depèn de la pròpia voluntat de comunicació.

La resta serà literatura. Com la que l’escriptor Jordi Coca li va dedicar a Paisatges de Hopper i el poeta el poeta Ernest Farrés i Junyent va elaborar acuradament, llargament al voltant de l’artista. 

Edward Hopper. Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica (2006), guardonat als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior, és una construcció entre interpretativa i reflexiva enfront del seu “brutal univers pictòric”. Les tonalitats són diversificades:

“On escric tot aquest assortiment de versos

hi ha de fet l’Edward Hopper que els engendra

i que, bo i transcendint l’espaitemps, ve a donar-me

les consignes”,

comença, i tot seguit obre pas al significat final de la lectura poètica que en fa:

Condemnats a ser una sola cosa,

en un ésser vivent vam fondre’ns ell i jo:

els seus neguits o estats d’ànim són meus

i a la vegada els meus són de tots a la llum

d’una mateixa lluna arreu del món”. 

Així nosaltres, confinats, davant de les finestres o a fora dels balcons, contemplem l’univers que ens envolta i decidim amb quins ulls ens el mirem. L’esguard interior ens condueix a la reflexió introspectiva; la mirada enfora ens obre perspectives i horitzons que sabem que existeixen i ens esperen. Mentrestant no em canso de mirar les imatges dels Hopper que la pantalla i la xarxa en posen a l’abast i que m’atansen a la soledat dels altres en la ficció de les teles. Escric, llegeixo, tradueixo i vaig construint la meva aposta de comunicació creativa. 

Edward Hopper, Chop Suey (fragment, 1929)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.04.2020

UNA (BREU) APAGADA CULTURAL

Des de que va començar la pandèmia un dels sectors més afectats ha estat el medi cultural. No només les indústries, que són el conjunt més present als mitjans, sinó també el medi associatiu, la cultura popular, les petites empreses de serveis, els autònoms que treballen quan el medi els dóna feina, les institucions que programen activitats i obren la porta cada dia com són els museus, els arxius, les biblioteques. L’empobriment per manca d’ingressos, el que se’n diu el lucre cessant, i la manca de feina i de contractació, així com la supressió de les activitats configura un quadre que suma precarietat sobre precarietat..

A hores d’ara crec, o vull creure, que tothom mínimament sensible davant del valor social de la cultura té plena consciència del desastre i que, alhora, valora les ofertes existents des de la xarxa. Amb l’atenció posada a la generació dels drets de propietat intel·lectual, perquè els drets s’han de respectar i la pirateria és un frau. 

De Catalunya estant, atenent les reivindicacions dels sectors, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa un primer paquet de mesures d’ajuts i crèdits. El CoNCA, des de les seves funcions de mediació i acompanyament ha donar a conèixer el comunicat “Per un programa de supervivència cultural i artística de Catalunya” i ha proposat un conjunt de “Mesures urgents” adreçades a les administracions locals i supralocals, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Són vies de sortida des de l’emergència. Alhora, el CoNCA ha posat en marxa un Canal Emergència d’acompanyament i assessorament enfront de la problemàtica que ha generat la pandèmia obert a totes les persones, entitats i empreses que configuren el sistema cultural del país i que des del primer moment de la seva obertura el passat 15 d’abril està essent àmpliament consultat.

Pel que fa a l’Estat no són utopies sinó reivindicacions de caràcter general. El CoNCA demana l’ajornament i facilitats de pagament de les liquidacions de l’Impost del Valor Afegit del 1r i 2n trimestre; l’ ajornament i facilitats de pagament de les quotes de Seguretat Social de les persones acollides al Règim Especial de Treballadors Autònoms i, en tercer lloc, que s’impulsi una prestació excepcional durant el període de confinament per a les persones del medi cultural i creatiu que s’han quedat a l’atur, i que no compleixen els requisits complets per accedir-hi.

La sorpresa ha estat majúscula quan el flamant Ministro de Cultura i Deportes del Gobierno de España va manifestar que no tenia res pensat al respecte la cultura, citant a manera de justificació la prioritat de la salut enfront del cinema amb una frase del gran Orson Wells -que es deu estar regirant a la tomba. Tot el contrari del govern alemany, que ha inclòs la cultura entre els béns de primera necessitat. La resposta a nivell estatal no s’ha fet esperar, des de la dimissió que li ha demanat l’Acadèmia Catalana de la Música a la carta airada d’un conegut director teatral. El CoNCA ha publicat el comunicat “Així no, senyor ministre”, en el que manifesta “que el Ministre ha demostrat un profund desconeixement de la situació del sector cultural i li demanem una rectificació immediata i la posada en marxa de mesures urgents que responguin a les necessitats d’emergència del sector cultural, independentment de la resolució de la crisi sanitària que, evidentment, tots desitgem.”

Una altra iniciativa ha estat la convocatòria d’una apagada cultural el 10 i l’11 d’abril. M’hi he afegit per solidaritat i amb ganes de sumar-me a la protesta col·lectiva. Dos dies de no piular, de no penjar articles, de no compartir informació cultural. Em sembla un despropòsit massa gran i massa vergonyós que tot un ministre hagi tingut tan poca visió política, traduïda en prepotència i menyspreu. Amb tot, després d’un dia i mig l’ #apagadacultural i la #culturaenvaga a internet fos desconvocada per algunes entitats per donar un vot de confiança (?) al Gobierno després que  la Ministra d’Hisenda hagués dit a corre-cuita que sí, que s’hi reunirien amb els sectors implicats.  Té gust de massa poc. Per si de cas, la meva vaga ha durat dos dies sencers. Què menys.  

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.04.2020