MÚSICA EN TEMPS DE GUERRA

Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.

Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat. 

S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els  músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg. 

El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal. 

Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. La Setena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942  a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.

Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers. 

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020

#DIM2020. UNA JORNADA PARTICULAR

Hi tornarem. Però les ganes de tornar-hi són avui un aiguabarreig de colors, matisos i clarobscurs. Hi tornarem però encara no sabem l’abast de la magnitud de la tragèdia. La de la pandèmia, sí, però sobretot la dels problemes endèmics que els museus arrosseguen. Em refereixo als museus d’aquest país. Tal dia com avui, divuit de maig, decretat Dia Internacional dels Museus, singularitzat #DIM2020 als hàstags de les xarxes socials, ha esdevingut una jornada particular.  Avui és el dia en que es condensen opinions, reptes i esperances en tota mena de formats. Qualsevol diria que els museus formen part del nucli dur de la vida social, quan en realitat és el que avui toca. És una jornada particular perquè a més d’una celebració necessària, mostra fins a quin punt les idealitzacions compensatòries funcionen en la nostra líquida societat. 

Problemes, reptes i esperances són les tres característiques que emmarquen el #DIM2020. Esperances: hi tornarem. Amb mesures de seguretat per a les persones, amb circuïts que evitin aglomeracions, amb el calendari determinat a grans trets per les autoritats culturals i sanitàries i aplicació concretada a centre. Mirant endavant renovarem l’aposta a favor de les arts, del patrimoni, del coneixement i de la cultura. Pels que ens hi sentim compromesos, els estimem,  disfrutem, hi aprenem i gaudim de les seves col·leccions i somniem en les seves grans possibilitats, no quedarà.

Rafael, L’Academia d’Atenes. Museu Vaticà

Reptes: tots. La pandèmia ha posat de manifest la situació en tota la seva dimensió. Al marge dels debats cíclics sobre el seu rol en la societat actual; de la manca de sintonia, connexió, relació amb el medi educatiu (costa molt fer entendre que la mancança d’educació en la cultura a les escoles, museus inclosos, condiciona el desenvolupament integral de les persones)… Diagnòstics, els que vulguin. Un dels que ha fet diana és el monogràfic de Núvol, el digital de de culturad’aquest mes de maig. Juntament amb els temes de debat sobre el museu social, la inclusió, el medi digital o la gratuïtat dels museus públics, hi planen els debats d’ara mateix. Debats que haurien de concloure en la concreció de mesures, vehiculació de tendències i establiment d’estratègies i viabilitats si no es vol caure en espectaculars brindis al sol de pirotècnica grandiloqüent. D’això ja n’hem vist prou. 

Gustave Courbet, La mar a Palavas. Museu de Montpeller

Problemes: els endèmics. Governança, infradotació econòmica, demagògies a diversa escala, desprofessionalització, desconeixement de les col·leccions, rebuig de la creació i transmissió del coneixement, manca de criteri … Són problemes existents d’abans de la pandèmia que no només no s’han resolt sinó que sembla que s’aparquin una vegada més ¿Cal esperar l’esclat de més crisis? A hores d’ara la governança dels museus d’una banda i la dotació econòmica d’altra són els dos grans pols que requereixen, exigeixen, decisions polítiques. No s’hi val emmascarar-los amb entrebancs administratius, que n’hi ha, ni amb dèficits pressupostaris – que sempre recauen en el finançament de la cultura. 

Giuseppe Pellizza di Volpedo, Il quarto stato. Museu del Novecento, Milà

Aquest #DIM2020 ha posat sota els focus els contextos que afecten de ple el desenvolupament i el futur dels museus d’aquest país i no s’hi val a girar l’esquena. Qui hi té responsabilitats, que són diverses i estan repartides com el mirall de la veritat espriuà, té l’obligació moral, política i professional de prendre decisions. Perquè en els museus, com en la cultura, o s’hi creu o no s’hi creu. I creure-hi vol dir obrar en conseqüència. No s’hi valen excuses. Aquesta és la conclusió de síntesi d’una jornada enguany tan particular com el #DIM2020. 

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista. Museu de Montserrat

I perquè no sigui dit que falto a la cita dels rànquings i preferències, aquí van les set obres que m’acompanyen de per vida: el Pantocràtor de Bohí del MNAC;  el Sant Jordi de Bernat Martorell, a l’Institut d’Art de Chicago; L’Escola d’Atenes, de Rafael, al Museu Vaticà; Il Quarto estato de G. Pelliza di Volpedo al Museo del Novecento de Milà, La mar a Palavas, de Gustave Courbet al Museu de Montpeller, i l’Acadèmia neocubista, de Dalí, al Museu de Montserrat i el Gernika, de Picasso, al Museu Reina Sofia (quan hauria de ser a Gernika). Són gustos personals, ho sé, i també sé que podria canviar aquests quadres per d’altres. Però l’art universal és un repertori sense límits i és gràcies als museus que en podem gaudir. 

Picasso, Gernika. MNCARS, Madrid. Però el seu lloc és Gernika.

La fotografia de l’encapçalament és el portal del mercat de Miliet, al Museu Arqueològic de Berlin (2019). Fot. Frèia Berg

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.05.2020

KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

MEDITERRANEITATS. Sobre la poesia de Tahar Ben Jelloun

“Viure: habitar la claror de la infantesa
Resistir: no doblegar-se mai al dolor del món”
Tahar Ben Jelloun

Fa uns anys la mediterraneïtat era un trènding tòpic. Va ser una moda literària i estètica. Una mirada als orígens d’una determinada part d’Europa, sovint només des de la riba nord. Mar blava, sorra fina, palmeres, algun veler o barca de vela llatina, el reflex de tots els blaus, el paradís dels déus, el bressol de les civilitzacions i el llarg etcètera dels tòpics que ens han configurat com a paisatge i civilització. Uns tòpics que viuen, s’extingeixen, canvien i es tornen a formular amb el pas de les dècades i de les generacions. La Mediterrània dels anys vuitanta del segle passat va ser una regió geopolítica d’atenció focalitzada des de de la UE fins que va caure el mur i llavors el focus d’interès van ser els antics països de l’Est. Als anys noranta,  la guerra dels Balcans esclatava després d’una fictícia federació de països, de pobles i religions sota una dictadura de cara amable si es comparava amb l’altre costat del teló d’acer. La Mediterraneïtat dels països balcànics i de la costa Dàlmata també va esclatar en un drama humà que ha estat molt difícil de superar. 

La Mediterrània, riba sud. Platja vora Tànger

Amb el canvi de segle la conflictivitat global ha canviat la geopolítica de la Mediterrània. Va arribar una primavera d’incerta glòria que no va fer estiu. Els conflictes s’han estés i s’han agreujat. Les migracions fugint de la guerra i de la misèria han fet cap a la costa de la riba sud i  l’antic Mare Nostrum ha esdevingut el Mare Mortum. No puc imaginar l’escenari idíl·lic de les illes gregues sense una enorme recança pel drama que ha ocasionat la seva transformació en camps de refugiats sovint sense esperança. La realitat esborra la bellesa, fa oblida els mites, entela els paisatges i costa retornar als clàssics que narren la vida dels déus dels orígens. Però els escriptors ens recorden que juntament amb l’aparença de la calma rau el conflicte permanent que impregna la seva obra. La Mediterrània també és això. 

Tahar Ben Jelloun (2020). Copyright DR

Aquests dies tradueixo alguns poemes d’un escriptor i pintor marroquí resident a França, escriptor francòfon molt més conegut per les novel·les i assaigs que per la seva poesia. Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc,1944), un dels escriptors adscrits a la mediterraneïtat per la seva obra i per tot el que aquest àmbit significa i evoca, va començar escrivint poesia el 1966 en un camp disciplinari per castigar els joves estudiants que un any abans s’havien revoltat contra el règim. Uns poemes, diu, dictats per la còlera, per la necessitat de revolta contra la injustícia i l’opressió, contra la mentida i la traïció. Quan va aplegar el volum d’obra poètica publicada entre 1966 i 1995 declarava que sempre cal tornar a la poesia per silenciar el soroll de la il·lusió i la desesperació, per ser en l’essència sense noses… 

Vista de Tànger

Tradueixo els poemes escrits a Tànger, una de les seves ciutats, i escenari d’una narració corprenedora, Dies de silenci a Tànger, un correlat del sentit sensual, tendre, lluminós i vital de la seva poesia. Una literatura que encarna, com d’altres, una Mediterrània canviant i permanent, una manera de viure i de sentir, àmplia i complexa, intimista i coral. Retorno sovint a Ben Jelloun perquè m’agrada la seva poesia, perquè que condensa la seva mirada sobre la vida i els éssers, sobre les arts i els artistes – Matisse, Delacroix, Giacometti… Perquè és dels escriptors que creu en en la necessitat permanent de la poesia en qualsevol circumstància, ell que ve d’una geografia que en la seva amplitud viu el drama dels éssers i la glòria de la llum: “La poesia és el que més necessitem en aquest moment. La poesia és el que salvarà el món”, afirma, perquè és el que permet descobrir el millor que hi ha dels éssers. Fins i tot aquests dies de mort massificada en la soledat confinada dels hospitals.

J’écris sur la douleur du monde et je peins la lumière qui nous manque.” Paraula de poeta.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.05.2020. El quadre de la capçalera és obra de Tahar Ben Jelloun i es titula “Barcelona”. El del tapís no porta títol. Les fotografies procedeixen d’internet i se cita autoria i copyrigh si hi consta.

ELS IDUS DE MARÇ. Un poema sota pressió de Joan Manuel Homar

Des de La Llança d’ El Nacional he anat seguint la secció dels poemes sota pressió. El de Joan Manuel Homar m’ha commogut i no puc deixar de copiar-lo. Em guardo el darrer vers:

"...com més mortal el món, més bell es torna"
ELS IDUS DE MARÇ
 
En el quaranta-quatre abans de Crist,
quan els idus de març ja s’apropaven,
un fosc presagi inquietà Calpúrnia,
que intuïa el perill a prop de Cèsar
i l’advertí molts cops, mes fou en va.
Al Senat, esperava encara Cèsar
estar entre els seus: ignorava que el mal
que ha d’arribar, acaba arribant sempre. 
I li tornà de fosca cendra el rostre
sota la pluja dels punyals ferotges.
Ningú no demostrà compassió 
i els llavis de Pompeu petrificats
en un mordaç somriure s’entreobriren. 
Cobert el rostre i sobre el marbre estès, 
Cèsar moria, a la fi allunyat
de les vides que duia incorporades. 
Durant els idus tan temuts de març,
quina metzina cau damunt del món?
Per què no ens avisà ni un sol oracle
del mal que estava a punt de succeir? 
Creix el perill i no sabem què ens salva. 
Aquests idus de març no duen dagues,
sinó el silenci a les ciutats desertes 
i l’aire transparent dels temps de Cèsar.
Aquests dies de març la mort amaguen
embolcallada amb una paradoxa:
com més mortal el món, més bell es torna.



Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017.

Aquest és l'enllaç amb La Llança d'El Nacional
La fotografia és de Frèia Berg i forma part de la Suite de Terramar II