HAIKÚS DELS OCELLS

Lluís Jou, “Ocells sobre grisalles” (abril 2020)

Volen ocells

per un cel de grisalles

a mitja tarda

Creuen ocells

camins de nuvolada

a mitja tarda

Venen ocells

abans de la vesprada

per la mar clara.

Ocells sobre grisalles. Fotografia de Lluís Jou. Haikús de Vinyet Panyella. Sant Jordi  confinat 2020

Crònica del meu Sant Jordi 2020 confinat

Francesc Jou, Sant Jordi (1927)

SANT JORDI A SITGES

Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.

Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.

Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.

MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.

A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.

SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.

#LLETRES LLIURES. He pres part a la lectura literària de #lletreslliures organizada pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat. Podeu veure la seqüència completa de la lectura aquí https://www.youtube.com/watch?v=H99hMzDjXDU&list=PLT28_nmJtuRT-i8u3AEyCEM80imn04NnX&index=32.

Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.

I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.

SEMPRE LES ROSES EN UN SANT JORDI CONFINAT

‘LIEBESLIED AM NEUMOND’. Un poema per a cada dia 4 de febrer

Vora el meu cor en blau
hi ha pintat un quadrant que hi desentona.
És l’altre jo que em devora a contratemps.
¿No em veus els ulls d’una tristesa fonda
i un collaret que malda per somriure
a desgrat dels meus llavis?

Mentrestant el teu cor jeu a l’ombra de les heures.
El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.

També sóc ara el quadrant buit,
i l’enyor que em sobreïx,
per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.

I per més que la sina és vall a mida d’abraçades
he perdut el Liebeslied al laberint dels dies,
obscurament adversos.

De Exposició antològica (2009)

Liebeslied am Neumond (1939) és un quadre de Paul Klee que retrata una dona en blau amb el cor blau i que porta un collaret blau i el rostre trist d’incertesa. El quadrat verd al pit indica un cos estrany dins d’ella mateixa i a mi em va semblar que era el meu correlat quan vaig estar malalta de càncer. Recordo el poema que vaig escriure cada dia quatre de febrer i que vaig publicar per primera vegada al poemari Exposició antològica (2008). Aquí en un enllaç anterior Liebeslied amb Neumond, Quadern de Terramar 2009

CAP D’ANY 2020 AMB POEMA

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.

Mrs. Robinson

La icona del film…

Cinquanta anys d’El graduat, El graduado quan es va estrenar. Inoblidable la música de Simon& Garfunkel. Inoblidables algunes escenes. Aguanta, avui, el film? Sens dubte. Manté el valor iconografic de tota una època, d’un retrat de la societat benestant nordamericana, la magnífica interpretació de la inoblidable, la gran Ann Bancroft. I l’impacte que em van fer les seves confessions. Per això vaig dedicar un poema a Mrs. Robinson, que va sortir publicat per primer cop al meu llibre París-Viena (2002).

Va estudiar art, li va dir.

MRS. ROBINSON

Ni algun remot desig

de la contemplació de l’art

fou prou consol

i per això l’habitava l’infern de la reconeixença.

(Mrs. Robinson,

odio en tu aquest mirall 

indefugible i tràgic. No s’hi valen cançons