'LIEBESLIED AM NEUMOND'. Un poema per a cada dia 4 de febrer

Vora el meu cor en blau
hi ha pintat un quadrant que hi desentona.
És l’altre jo que em devora a contratemps.
¿No em veus els ulls d’una tristesa fonda
i un collaret que malda per somriure
a desgrat dels meus llavis?

Mentrestant el teu cor jeu a l’ombra de les heures.
El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.

També sóc ara el quadrant buit,
i l’enyor que em sobreïx,
per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.

I per més que la sina és vall a mida d’abraçades
he perdut el Liebeslied al laberint dels dies,
obscurament adversos.

De Exposició antològica (2009)

Liebeslied am Neumond (1939) és un quadre de Paul Klee que retrata una dona en blau amb el cor blau i que porta un collaret blau i el rostre trist d’incertesa. El quadrat verd al pit indica un cos estrany dins d’ella mateixa i a mi em va semblar que era el meu correlat quan vaig estar malalta de càncer. Recordo el poema que vaig escriure cada dia quatre de febrer i que vaig publicar per primera vegada al poemari Exposició antològica (2008). Aquí en un enllaç anterior Liebeslied amb Neumond, Quadern de Terramar 2009

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.

Mrs. Robinson

La icona del film…

Cinquanta anys d’El graduat, El graduado quan es va estrenar. Inoblidable la música de Simon& Garfunkel. Inoblidables algunes escenes. Aguanta, avui, el film? Sens dubte. Manté el valor iconografic de tota una època, d’un retrat de la societat benestant nordamericana, la magnífica interpretació de la inoblidable, la gran Ann Bancroft. I l’impacte que em van fer les seves confessions. Per això vaig dedicar un poema a Mrs. Robinson, que va sortir publicat per primer cop al meu llibre París-Viena (2002).

Va estudiar art, li va dir.

MRS. ROBINSON

Ni algun remot desig

de la contemplació de l’art

fou prou consol

i per això l’habitava l’infern de la reconeixença.

(Mrs. Robinson,

odio en tu aquest mirall 

indefugible i tràgic. No s’hi valen cançons

SANT JORDI EN GROC

SANT JORDI EN GROC

Serà una Diada de Sant Jordi en groc, marcada per l’existència de presos polítics catalans a les presons de l’Estat espanyol i pels polítics catalans exiliats a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Hi ha hagut anys que el dia de Sant Jordi, sempre amb un marcat caràcter de festa i celebració de la lectura i de l’amor ha conviscut amb el caràcter reivindicatiu de les circumstàncies. Les d’enguany no propicien una reivindicació alegre però sí ferma i convençuda, perquè es tracta de la nostra dignitat col·lectiva, de la defensa dels nostres empresonats i exiliats i de defensa de la democràcia. De raons, no ens en falten i totes elles seran presents als nostres carrers i a les diverses celebracions que farem de la Diada dels llibres i les roses. 

Sant Jordi em porta a evocar la imatge més bella que en conec, que és la del retaule de Bernat Martorell (s. XV) que havia format part de la col·lecció d’art hispànic de Charles Deering i que entre 1913 i 1921 va habitar les dependències de Maricel com una de les obres més emblemàtiques de la col·lecció; aquest és el ‘meu’ Sant Jordi a l’exili i, en contrapartida, una de les obres més emblemàtiques de l’Institut d’Art de Chicago. M’hi vaig referir des de “El Marge Llarg” fa un parell de mesos des d’aquella ciutat encara sota la impressió directa d’haver-lo contemplat llargament i amb recança. Retorno avui, al Sant Jordi de  Bernat Martorell, a manera de celebració compartida.

Sant Jordi, la Diada i tot el que significa – l’amor, les roses, els llibres, les reivindicacions nacionals – han estat sempre presents en la poesia catalana des de fa més d’un segle. Els versos de Joan Maragall, de Josep M. de Sagarra o de Salvador Espriu, per parlar de tres grans clàssics moderns, constitueixen referències imprescindibles. Amb els anys i seguint la tradició altres ens hi hem sumat i, a més, hi ha hagut qui ha tingut com a dèria promoure encàrrecs i col·leccionar poemes sobre Sant Jordi. I així, enguany veurà la llum una edició molt especial, la que ha promogut Narcís Sayrach i que ara recull en format de llibre titulat Sant Jordi: paraula i art. Poetes i artistes catalans contemporanis, publicat a Lleida per Pagès editors. L’edició m’ha permès recuperar el poema que el 2005 vaig escriure gràcies a la confiança que Sayrach em va fer amb l’encàrrec i que va il·lustrar Agustí Albors, amb alguna variant per reblar el caire d’actualitat. 

 

Quantes llances,

quanta afanys,

quantes roses,

quanta sang,

quanta lluita,

quants de dracs,

quanta festa,

quants de guanys,

quants de llibres,

quants de danys. 

 

Per quant més de temps, Sant Jordi

et veurem, la llança en mà,

travessant el drac ferotge

amb pols ferm i esguard ben alt?

 

Mentre albires llunyanies,

cavaller adelerat

del compromís i la festa

de roses i enamorats,

mentre vas travessant segles 

amb cavall nerviüt i blanc,

amb l’esguard ferreny i noble,

l’escut d’albes i coralls

guanyador de tantes bregues

amb els dracs d’ací i d’allà.

 

Porta’ns roses,

porta’ns llibres

i victòries i afanys

per un pensament més lliure,

una pàtria en català,

una parla alliberada,

un país en llibertat

que aixoplugui els que l’habiten

i els que aniran arribant,

ple de roses,

ple de llibres,

un gran poble

sense dracs.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 d'abril 2018

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

Durant temps m’havia resistit a escriure poemes per encàrrec i de circumstàncies. Em semblava que era abocar-me a la facilitat formal, que no es podia forçar la dicció ni la motivació poètiques. Que la imposició d’una determinada temàtica o circumstància comportava el risc d’estrafer la llibertat de la paraula i girar l’esquena als consells que Rilke havia donat, i no en va, a un jove poeta que li havia demanat el parer sobre la seva poesia. Uns consells que aviat van passar a ser una ètica i un cànon. I, no obstant això, a l’altra banda, hi tenia el comentari que un poeta nostrat i cap de brot de tota una generació de revolta formal m’havia fet: si no ets capaç de fer un poema de circumstàncies no seràs mai una poeta de debò. Ell entenia la poesia com un ofici en el sentit que calia dominar l’eina, que era la llengua. I, encara, una altra observació, aquesta referida a la traducció poètica: és que el que cal és que el traductor coneixi ben a fons la llengua pròpia, perquè per més que domini l’altra, sinó està bregat a fons amb la llengua pròpia mai no se’n sortirà. D’aquest triple bagatge, no del tot contradictori, m’he anat servint.

Ara ja porto escrits uns quants poemes i suites d’encàrrec, de temàtica suggerida o sol·licitada, i a fe que ni me’n desdic ni me n’amago, sinó tot el contrari. Han estat motiu de descoberta i de plaer d’escriptura: he acompanyat artistes (Subirachs, Agustí Albors), he contribuït a la diversitat de visions de les nostres festes, he fet nadales – i recentment he rebut l’encàrrec (sí, l’encàrrec, d’una cantata de Nadal per a música i cor, de la que a hores d’ara només he pensat en el títol…), vaig escriure dues lletres de Caramelles per al meu pare – aquestes amb pseudònim perquè em semblava més divertit i m’hi trobava més còmoda -, i també m’he referit a temes concrets.

Unknown

Fa un parell de mesos que des de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia em van demanar algun poema referent a al vinya i el vi per a un volum que ha de reunir els poetes que vam participar als recitals de Poesia i cava que, enguany, arriben a la dècada. No en tenia cap i no encertava el desllorigador.  I aquí es van imposar dues circumstàncies. L’una, les ganes que tenia d’escriure un tornaveu al Brindis de la poeta russa Anna Akhmàtova, una de les veus que m’han fet poeta i que mai no deixo de freqüentar.  L’altra, les nostres circumstàncies col·lectives, la nostra capacitat de resistència, la nostra voluntat de país lliure en pau i progrés, la mirada a la nostra tradició més allunyada i la que hem construït d’uns anys ençà. Vaig donar el tomb al poema d’Akhmàtova per  reflectir el nostre present amb l’esguard posat en el futur.

Aquí  deixo el poema. Està especialment dedicat als músics, poetes, ciutadania de Sitges i dones teixidores del groc de llibertat que cada divendres ens convoquen a les vuit del vespre a la Plaça de l’Ajuntament per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. La nostra realitat més crua i l’esperança, fermesa i dignitat que ningú no ens pot arravatar.

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

El poema va ser publicat en un post el dia 21 de març amb motiu del 
DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2018.
L'article ha estat publicat a 
"El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, el 23.III.2018

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

Terramar, primavera de 2018