Hi ha una imatge del pintor Marc Chagall que representa la creació de l’ésser que fa dies que no m’abandona quan em disposo a escriure sobre l’exposició de Berta Paco Vidal, titulada Camins d’aigua. Forma part del seu ample cicle bíblic i figura un àngel que transporta el primer cos humà representant la creació de l’ésser. Impera el blau, i més enllà dels diferents estadis situacionals d’aquesta obra, el tema central ens interpel·la sobre com els éssers són transportats, o llevats, del món que coneixem. Sovint he pensat que el blau no era altra cosa que un amalgama d’aire i d’aigua, i que el quadre té, a parer meu, un significat ambivalent atès que en el seu angle superior s’hi amunteguen un seguit d’escenes relatives a les contingències que els éssers travessen en el decurs de la vida. En aquest cas, la vida intensa i breu de la Berta.
Marc Chagall, La creació de l’home (fragment)
El llegat de la seva pintura obre un panorama amplíssim vers tot el que constitueix el relat vital i creatiu d’una artista que va viure l’art des de dins, fins el punt d’implosionar en un conjunt de quadres que impacten com pocs, avui dia, aconsegueixen d’arribar fins a l’extrema sensibilitat de qui els contempla. És una de les idees i comentaris que escoltava per boca de tots els qui vam assistir a la inauguració d’una exposició que mereix ser visitada més d’una i de dues vegades perquè poques ocasions haurem tingut l’oportunitat de contemplar un cicle tan intens, versemblant i veritable com el del relat que Berta Paco realitza des de la mirada a l’interior.
De la mateixa manera que Chagall explica la vida segons les vivències de l’esperit – és una lectura, entre d’altres, que la seva obra invoca -, les obres de Berta Paco obeeixen a un traç d’expressió vital expressiva i contundent, dramàtica, radical, ferotge. La línia fosca que delimita les formes i els contorns és determinant. Per més que la gamma cromàtica s’endolceixi, la sobreïxi o capgiri, l’obscuritat del rerefons de cada obra es concentra i preval en la línia que marca la composició. L’abstracció en la qual es podria enquadrar – si calgués – l’expressionisme de Berta conté en ella mateixa les claus de les motivacions que l’han conduïda a plasmar-les sobre tela. La lectura, la contemplació o la interpretació ja és cosa nostra, partint del fet que cadascun dels quadres s’ofereix singularment més enllà de la determinació del conjunt.
Enfront d’aquesta mostra, que és el llegat de tota una vida viscuda i expressada en clau interior, he arribat a dubtar sobre la salvació per la via de l’art. Llavors és quan retorno al camí tan ambigu de l’àngel de Chagall: és un inici o un final, el de la creació de l’ésser? El blau em diu que són totes dues coses i, encara, em respon la pregunta: sí, l’art és salvació. Salvació de la memòria, de l’obra realitzada, per l’amor i el coratge que l’Albert i la Sílvia, pare i mare de la Berta, han mostrat i exercit fins a l’extrem per poder-nos donar a conèixer i anostrar una obra de més abast del que podíem haver imaginat i que a partir d’ara no resta en l’anonimat incorporant-se al nostre talent col·lectiu amb dignitat i qualitat.
Només vaig veure la Berta una vegada a la vida, que va ser a la Fira d’Art de 2012, quan l’Isidre Roset, el comissari de l’exposició actual, l’havia seleccionada per formar-ne part i en va destacar, ja llavors, la seva notable aportació. Ella estava dempeus darrere el seu petit taulell i en veure’n el nom me la vaig mirar; tenia els ulls de la seva mare i la semblança retirada al seu pare. La conversa va ser breu i li vaig adquirir un petit format – tan neguitejant com atractiu! – que des de llavors m’acompanya. L’art no és només la salvació en el record, sinó la presència permanent dels que estimem i que ens acompanyen.
“... Sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l’objectivitat”
Salvador Dalí
… en un apassionat diàleg amb Federico Garcia Lorca… El primer mes de l’any dóna per molt en la literatura i en l’observació de la natura. Les minves de gener han esdevingut un dels tòpics més sovintejats en la contemplació del paisatge i, d’aquí, en la poesia – “Com enmig de l’hivern la primavera…”, escriu Joan Maragall. Gener, segons el poeta, “obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors”. Avui és el dia de Sant Sebastià, un dijous lluminós en plenes minves de gener i una diada de festa i tradicions que per bé que ha hagut de combinar la cultura popular amb els calendaris laborals no manté i renova la tradició any rere any.
Sant Sebastià és una advocació comuna a molts indrets dels Països Catalans i de la riba nord de la Mediterrània, invocat enfront de l’epidèmia de la pesta i, al nostre segle XX, de la sida. És un dels grans referents homoeròtics de la història i la contemporaneïtat, i compta amb una riquíssima iconografia que mostra la bellesa i la serenitat del cos masculí, com en les obres d’Andrea Mantegna, Antonello de Mesina o Josep de Ribera; “San Sebastián es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos”, escrivia Federico García Lorca.
Andrea Mantegna, Sant Sebastià, c. 1480, Museu del LouvreAntonello de Messina, Sant Sebastià, c. 1477-79, Gemäldegalerie Alter Meister, DresdenGuido Reni, Sant Sebastià, 1651, Museu de Capodimonte, Nàpols
És en aquest context que entre 1926 i 1927 Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí van mantenir un intens diàleg poètic, pictòric i epistolar al voltant de la figura del sant i del significat simbòlic i estètic que entre tots dos li atorgaven. Es va iniciar amb l’esplèndida “Oda a Salvador Dalí” (1926), el correlat d’un dels millors quadres dalinians com és l’“Acadèmia neocubista” (1926, Museu de Montserrat). És prou coneguda la forta atracció que el poeta sentia vers Dalí des dels dies en que es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i de l’angoixa creixent que Dalí sentia enfront de les manifestacions amoroses de Federico, cosa que no li impedia que hi mantingués una gran relació d’afecte i amistat fins que es va produir la ruptura entre tots dos.
Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, 1926. Museu de Montserrat
Sobre el significat de Sant Sebastià com a icona i metàfora clau dels textos literaris i les obres plàstiques d’ambdós existeix una bibliografia ingent, des d’articles de divulgació fins a tesis doctorals. Però el que aquí voldria remarcar és que l’”Oda a Salvador Dalí” va ser corresposta amb un dels primers textos dalinians titulat precisament “Sant Sebastià” a les pàgines de la revista sitgetana “L’Amic de les Arts” (juliol de1927) acompanyada d’una imatge neguitejant que representava el tors de Sant Sebastià amb un cap de llenguado. Un dibuix que s’interpreta com l’estat de la relació entre tots dos amics, deteriorada. Contrasta amb un dibuix on Dalí situa el poeta a la platja d’Empúries caracteritzat amb alguns elements de l’“Acadèmia neocubista” on sant Sebastià constitueix la figura central; és publicat al número anterior de la mateixa revista acompanyant el poema de “Reyerta de gitanos” que Garcia Lorca dedica explícitament “A mis amigos de L’Amic de les Arts”.
El text de Dalí sobre Sant Sebastià ha esdevingut programàtic perquè hi desenvolupava l’estètica de la Santa Objectivitat, en la que recorre al símil de les sagetes i la serenitat del sant per expressar l’objectivitat a la que ha d’aspirar l’art contemporani. Una teoria en la que Dalí es va capbussar per complet fins el punt de rebutjar críticament el Romancero gitano de García Lorca. El Sant Sebastià de Lorca, en canvi, era de carn i ossos, sensible al dolor: “«Tu San Sebastián de mármol se opone al mío de carne que muere en todos los momentos, y así tiene que ser», li escrivia. Dalí, al seu torn, li havia escrit el març d’aquell any: «…En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tu! / Un abrazo de tu San Sebastián».
Tant Federico García Lorca com Salvador Dalí van continuar tractant la figura de sant Sebastià malgrat el seu definitiu distanciament el 1928. L’assassinat del poeta hi va posar punt i final. Per contra, Dalí no va deixar de representar mai la figura del sant, sempre condicionat als records i a la seva lúcida i angoixada visió estètica i artística. Mentrestant, les ermites blanques de Sant Sebastià de Sitges i Cadaqués han continuat presidint uns paisatges que malgrat els embats del temps i dels éssers persisteixen immutables.
Com tantes, ha estat molts anys invisible. Ho ha estat en tant violoncel·lista, que professora de música de l’Institut Pau Casals i ànim de l’orquestra del Mestre. Ho ha estat també en tant que la dona que el va acompanyar al llarg de trenta anys, seguint-lo pels camins de l’exili fins que va morir a Prada de Conflent. I, malgrat tot, el retrat que el 1909 li va fer la seva germana, la pintora Lluïsa Vidal, que llueix al Museu Pau Casals de Sant Salvador, essent un dels quadres més significatius de la col·lecció del músic. Es titula El descans de la violoncel·lista; la protagonista està asseguda de perfil, abillada de blanc.
És una imatge que palesa una triple referència artística: al retrat de la mare de James Whistler (1871), el mestre de les “simfonies en blanc” que van captivar Ramon Casas fins a esdevenir-ne un altre virtuós, i a la Figura femenina (1894, MNAC) de Santiago Rusiñol que té una protagonista tan suggerent com, per ara, innominada.
Sovint ha estat difícil posar nom a les models i figures femenines que genèricament omplen les parets dels museus i les tractats d’històries de l’art. I, no obstant això, totes elles tenen nom propi.
Al Museu del Cau Ferrat vam identificar en diversos retrats els trets escardalencs de la model Estefania Nantàs –La morfinòmana, entre altres– i gràcies al musicòleg Romà Escalas a la compositora Matilde Escalas que fins fa poc portava el nom postís de Miss McFlower.
De Frasquita se’n coneixia el nom i la mena però el silenci ha planat pel seu record fins dates ben recents. El 2018 en va sortir una biografia escrita per Saskia Hagenmejer, muller del seu nebot-nét Frederic Vidal. Fa ben poc ha vist la llum una narració que amb el títol Estimat Pablo, tal com ella encapçalava les cartes dirigides al Mestre, acaba de publicar l’escriptora Maria Jaén (Rosa dels Vents, 2021), dedicada a Saskia i Frederic Vidal, i que es va presentar fa pocs dies a la Biblioteca Santiago Rusiñol.
Estimat Pablo és un relat fonamentat en la discreta vida de Francisca Vidal i Puig (1880-1955), cinquena dels onze fills del matrimoni entre l’ebenista Francesc Vidal Javellí i Mercè Puig, una parella que va educar igual nois i noies en el conreu de les arts per formar una família d’artistes, la més coneguda dels quals va ser la pintora Lluïsa Vidal. Francesca va rebre lliçons de música; deixebla de Pau Casals va excel·lir en la interpretació del violoncel. Es va casar el 1909 amb un amic del Mestre, Felip Capdevila; el retrat que en va pintar Lluïsa va ser un regal de noces que, en morir Frasquita va llegar a Casals perquè sempre la recordés. A ella i a l’estiu de 1921 que van passar a Sant Salvador quan, ja vídua, la ferma amistat personal i musical que mantenien va esdevenir una relació d’intimitat que es va perllongar durant una trentena d’anys i que només va interrompre la mort d’ella. Va ser una relació marcada pel secret de la discreció: Casals estava separat des de feia temps de la soprano nord-americana Susan Metcalfe però no se n’havia divorciat. A les portes de la mort de Frasquita s’hi va casar i la va portar a enterrar al panteó familiar del Vendrell al costat de la seva mare sense esmentar-ne el nom. Actualment també hi resten les despulles del Mestre. Per ella va trencar la paraula donada de no tornar a l’Estat espanyol fins que Franco no hi fos.
Maria Jaén presta la seva veu d’escriptora al monòleg epistolar en el que Frasquita narra la seva vida al costat del Mestre que va admirat i estimat des de la primera trobada. Només així s’expliquen tants anys de fidelitat i submissió. Però hi ha un moment en que ella es rebel·la perquè després de dècades de vida en comú un dels dies del llarg exili Casals la presenta com “Madame Capdevila, la senyora que té cura de mi”. La llarga carta adreçada a l’“Estimat Pablo”, que constitueix una narració perfectament travada, és “el dolor més autèntic” i el relat de la seva rebel·lió.
La memòria de les germanes Vidal Puig transcendeix en la història cultural de Sitges i així ho reflecteix la narració, i a elles es deu una estada de Pau Casals a finals del segle XIX; hi haurà ocasió de rememorar-ho. Però, sobretot, no es perdin les lletres de la Frasquita perquè li atorguen carta d’existència definitiva. Paga molt la pena llegir aquesta reivindicació escrita des de l’amor, l’amor propi i les complicitats compartides de tota una vida escrita en primera persona.
El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.
Angeles Santos, Autoretrat, 1928. MNCARS
Walter Benjamin a la Biblioteca Nacional de Frankfurt
Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record: “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.
@Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015
@Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015
Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.
Angeles i Rafael Santos Torroella al jardí de Portbou
Angeles Santos, Infants al jardí , 1928
Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:
“A dalt,
d’un or trist o molt pur
empal·lidit i caute,
regnava sempre el Sol,
inapel·lable.
A baix, entretant,
uns éssers neguitosos,
d’insomni i ombra fets,
maldaven dies i nits
irats als seus esbarjos,
tendres fins en els crims...
Nosaltres,
no res enteníem, però
quan en aquell jardí
dels avis, veiem,
de Portbou estant,
com al cel s’encenien
els llums de cap al tard.”
Angeles Santos, Un món, 1929. MNCARS
Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.
Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.”
Paul Klee, Angelus novus, 1920. Museu d’Israel, Jerusalem
El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.
Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.
Publicat a El Full, Portbou, agost 2021
Aquest assaig sobre la pintora Angeles Santos, que vaig publicar el 1993 gràcies a la Galeria Agora, de Sitges, va ser la primera monografia sobre l’artista.
Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista.
Picasso, H.Anglad-Camarasa. Barcelona, 1899-1900. Museu Picasso Barcelona
Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.
Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències.
H. Anglada-Camarasa. Figures (esbòs per a El Casino de París), 1900-1901. Biblioteca Museu Victor Balaguer, Vilanova i la Geltrú
Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes.
H. Anglada-Camarasa, La de los ojos verdes. Col. part. El quadre va formar part de la col·lecció d’art modern que Charles Deering va tenir a Sitges. Arxiu Miquel Utrillo, Sitges.
Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.
La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres.
H. Anglada Camarasa, Visió nocturna parisenca, Paris 1899; Escena en un restaurant nocturn de París, París, 1899. Museu del Cau Ferrat, Sitges.
La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.
Frèia Berg retratant Flors del mal, d’Anglada-Camarasa (juliol 2021)
Quadern de Terramar 
You must be logged in to post a comment.