HOPPER, MÉS QUE MAI

Un dels artistes figuratius més celebrats del segle vint és el nordamèricà Edward Hopper (1882-1967). Agrada per la seva simplicitat, per la lectura relativament poc complicada que ofereix la seva obra, per un traç que s’aproxima a les seqüències dels còmics, per la representació urbana esquemàtica i plana, per la netedat compositiva, per la llum freda que senyoreja als quadres, pel realisme derivat de la Nova Objectivitat dels anys d’entreguerres, perquè fa de mirall evocant uns éssers que encara podem sentir propers.  Agrada perquè descabdella impressions personals a partir de l’impacte que cada obra genera, per la capacitat amb la que Hopper  transmet un determinat sentit de l’intimisme des de la malenconia, la soledat, la incomunicació. Un intimisme directament emparentat amb les sensibilitats del segle, de la modernitat, de la postmodernitat. Per tot plegat no és gens estrany que aquests dies els quadres de Hopper freqüentin les xarxes socials en versió original o hàbilment tunejats, transformats, deformats o adaptats als estats d’ànim que aquesta etapa d’aïllament i d’incerteses ens provoca.

Edward Hopper, Hotel vora la via del tren (1952)

Fa uns dies em referia a les ciutats desertes, als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. Amb Hopper el que més impressiona és la solitud dels éssers. Tant se val que sigui la dona transeünt amb l’equipatge mig obert a la cambra de l’hotel, l’oficinista solitari, el diàleg inexistent de la parella recolzada en un finestral sense paisatge, les parelles que a l’apartament, a la barra del bar o dins la cafeteria conversen des de les respectives soledats. Hopper pinta la representació de la solitud més extrema en la individualitat o en companyia. Les localitzacions són llocs comuns fins a la vulgaritat com ho són les indumentàries i les escenografies. La quotidianitat de la representació és tan versemblant com un embat directe a l’esguard i a la capacitat interpretativa.

Aquestes setmanes de confinament he passat revista a la literatura i a les visualitzacions del tancament dins del tancament. Hopper guanya en tots els terrenys. Perquè Chirico no deixa de ser una transposició metafísica de la quotidianitat i, per tant, mostra composicions imaginatives. Hopper, en canvi, mostra la més radical concreció del medi. El seu realisme, o hiperrealisme,  -la simplicitat gairebé esquemàtica que l’apropa al còmic de dibuix tan simple com perfeccionista – ens aboca irremissiblement a la contemplació de la solitud amb efectes osmòtics. Enfront de Hopper, una darrera reflexió és que, al capdavall, el darrer i absolut estadi de l’aïllament depèn de la pròpia voluntat de comunicació.

La resta serà literatura. Com la que l’escriptor Jordi Coca li va dedicar a Paisatges de Hopper i el poeta el poeta Ernest Farrés i Junyent va elaborar acuradament, llargament al voltant de l’artista. 

Edward Hopper. Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica (2006), guardonat als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior, és una construcció entre interpretativa i reflexiva enfront del seu “brutal univers pictòric”. Les tonalitats són diversificades:

“On escric tot aquest assortiment de versos

hi ha de fet l’Edward Hopper que els engendra

i que, bo i transcendint l’espaitemps, ve a donar-me

les consignes”,

comença, i tot seguit obre pas al significat final de la lectura poètica que en fa:

Condemnats a ser una sola cosa,

en un ésser vivent vam fondre’ns ell i jo:

els seus neguits o estats d’ànim són meus

i a la vegada els meus són de tots a la llum

d’una mateixa lluna arreu del món”. 

Així nosaltres, confinats, davant de les finestres o a fora dels balcons, contemplem l’univers que ens envolta i decidim amb quins ulls ens el mirem. L’esguard interior ens condueix a la reflexió introspectiva; la mirada enfora ens obre perspectives i horitzons que sabem que existeixen i ens esperen. Mentrestant no em canso de mirar les imatges dels Hopper que la pantalla i la xarxa en posen a l’abast i que m’atansen a la soledat dels altres en la ficció de les teles. Escric, llegeixo, tradueixo i vaig construint la meva aposta de comunicació creativa. 

Edward Hopper, Chop Suey (fragment, 1929)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.04.2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA NOSTRA VIDA

Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror  a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença  instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.

Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.

A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.

El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les  geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.

I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear  aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i  deixar que el temporal amaini.

A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.

Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.

Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

LES UNGLES DE DORA MAAR

Picasso, Retrat de Dora Maar, Paris 1937

De totes les mullers, companyes, amants i amigues de Picasso sento una especial predilecció per Dora Maar. Entre altres coses perquè el seu talent artístic com a fotògrafa i pintora va quedar eclipsat per les obres del geni. No obstant això, és gràcies a ella que va fixar les imatges del procés pictòric del Gernika mentre l’artista hi treballava el 1937 al taller del carrer dels Grands Augustins de Paris, que avui podem contemplar l’evolució d’aquella obra tràgica i emblemàtica.

Picasso i Dora Maar es van conèixer el gener de 1936 a través de Paul Éluard i van esdevenir amants fins el 1946, quan Picasso la va abandonar definitivament per Françoise Gilot. Però fins llavors Dora va ser la protagonista de moltes de les seves obres, amb nom propi o sense, al llarg d’una dècada i va prendre part en les activitats de Picasso i el seu grup d’amics, especialment amb Paul Éluard i la seva muller, Nusch. L’exposició presentada al Museu Picasso de Barcelona Pablo Picasso Paul Éluard una amistat sublim i, sobretot, el catàleg, constitueixen una important font de referències així com també la mostra simultània sobre Picasso poeta. Actualment Dora Maar té nom i historial guanyats a pols entre les dones artistes del segle vint així com diversos estudis i biografies que la situen en primer pla per mèrits propis, entre altres, els que li ha dedicat Victòria Combalia.

Picasso, Retrat de Dora Maar, 1937

El que em fascina de Dora Maar és el seu posat als ulls de Picasso. La va començar a pintar així que es van conèixer. D’entre els diversos retrats m’atreuen els del seu esguard sovint emmarcat per unes mans que hi reposen mostrant unes ungles perfectes i acolorides, ara en roig adés en verd o altrament en blau. Les ungles de Dora Maar queden també enregistrades en un passatge de l’obre de teatre que Picasso escriu el 1941, Le désir attrapé par la queue / El desig atrapat per la cua, on s’hi refereix explícitament com si d’un fragment de quadre es tractés: “el fred de les seves ungles girades en contra d’ella”. Eren anys feliços.

El rostre, les mans i les ungles de colors predominen en moltes de les imatges de la artista. Fins i tot quan la representa asseguda amb un gatet negre – ungles blau cel (1941). Fins i tot en el quadre corprenedor per la tristesa immensa que transmet, Dona plorant (1937), la viva imatge del dolor, ungles grogues.

L’estiu que vaig visitar Luzern, a Suïssa, que és un dels països on a l’estiu als museus i col·leccions d’art no hi ha les empentes del turisme massificat, vaig descobrir un dels retrats més bonics de Dora Maar amb les ungles sense pintar totes dues, ella tota ulls, a la col·lecció Rosengart.

No vaig resistir la temptació de retratar-m’hi en la seva mateixa posa. Com si, amb tota la meva admiració, des d’aquell moment ens haguéssim fet més amigues. Tots tenim els nostres mites i busquem els quadres que volem per companyia.

QUADRE DE CARNAVAL

Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena

A la dita sala dels holandesos hi havia força  gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un  reclinatori arrossegat per un monjo i una devota. 

Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)

La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc. 

Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – .  Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant. 

El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa

Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020

L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set  anys més tard, en ple  ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc. 

Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!

(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019