KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

UN RECORD DE LLUÍS RACIONERO I VERDAGUER

Amb motiu de la mort de l’escriptor Lluís Racionero he publicat a La Llança l’article Un record de Lluís Racionero i Verdaguer.

El 2003 Racionero dirigia la Biblioteca Nacional d’Espanya, i jo la Biblioteca nacional de Catalunya. Jo havia llegit el Cercamon el 1981 i vaig continuar amb altres novel·les, proses i assaigs…

Va ser ell qui es va interessar i va decidir portar l’exposició del centenari de Verdaguer, Verdaguer. Un geni poètic a la BNE…

Lluís Racionero, al pati de l’antic Hospital de la Santa Creu

Publicat a La LLança, El Nacional, 8.03.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020

EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens.