PATRIMONI: JA TENIM CATÀLEG (1 i 2)

Vista de Sitges en el seu estat urbanístic actual

Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.

L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat. 

La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de  proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar. 

D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys. 

Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors,  com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema. 

Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.

La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació

Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa. 

Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial  de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en  els principis,  objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions. 

Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.  

El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).

Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793)  com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte  les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació;  l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí; La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS  – un retalla-i-enganxa sense revisar-  i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.

La realitat ho desmenteix, i desmereix  el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

Ja tenim catàleg, 1

Ja tenim cataleg, 2

Repensar, sí. Críticament, també

Per cinquena vegada i superades, de moment,  les excepcions pandèmiques L’Eco de Sitges organitza les cinquenes jornades que, amb el títol de Repensar Sitges ens posen davant del mirall de les nostres reflexions, expectatives i contradiccions. Els articles d’opinió del setmanari, i aquest també, sovint prenen un caire de reflexió i de crítica que mostren com, en definitiva, no ens agrada el Sitges que tenim ni el que ens espera. Ara, les causes i els motius difereixen. Estem d’acord en què la nostra realitat de passar el dia i empènyer l’any sense un projecte clar de futur, sense un full de ruta de mínims que vagi més enllà de passar els fulls del calendari, de les estacions i de les festes no ens porta enlloc. De projecte no se’n veu perquè tot sembla indicar que no n’hi ha. Pensar que la nostra administració municipal és incapaç, per exemple, d’elaborar amb la necessària col·laboració d’enginyeries i tecnologies qualificades un projecte per poder estabilitzar les platges, un problema comú a tot el litoral català, pel que hem vist recentment, aprofitant les sinèrgies que se’n poden derivar és un toc de realisme imprescindible. I com aquest exemple se’n poden posar uns quants més.

Em declaro respectuosament escèptica enfront de propostes messiàniques i solucions màgiques respecte del nostre futur a mig i llarg termini perquè tothom és capaç de formular els més atractius desigs i d’escriure les cartes als reis més engrescadores. Però fins que la maquinària municipal no es desempallegui del llast de les inèrcies i de l’extrema burocratització a la que es veuen sotmeses les més elementals activitats no cal fer-se gaire il·lusions. Fins que no arribi una autocrítica sincera i amb voluntat constructiva sobre el funcionament dels engranatges políticoadministratius municipals a tots nivells no hi haurà gaires més  sortides que l’anar fent i aguantar les frustracions que comporta.

Sol i platja, l’oferta permanent

El fracàs del pla d’usos que condemna els carrers de la vila a un atapeïment de terrasses i de comerços més que d’efímera durada, unit a la voracitat dels propietaris dels locals de lloguer ens està configurant un teixit comercial que no és precisament un model d’èxit. La recent aprovació (Laus Deo!) del catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic i paisatgístic en plena degradació de les antigues masies de Santa Bàrbara o de Can Pere Pau és una altra de les contradiccions flagrants del present. El catàleg inclou arbrat i vegetació quan les obres de Can Milà han perpetrat una important escabetxina de pins i vegetació autòctona d’un antic jardí que es va deixar perdre, com gairebé la masia, a canvi de ciment per fer aparcaments.

L’oferta turística de l’oci nocturn que aposta una vegada més per la massificació dels carrers més castigats per la pressió de les aglomeracions, amb la manifesta complicitat dels nostres polítics, demostra que després de la pandèmia no hem après res de res pel que fa al model turístic que semblava poder canviar per bé. El bosc de grues de La Plana i d’altres zones de Sitges que mereixen un creixement més esglaonat i en paral·lel amb les millores de serveis de manteniment de la via pública o del transport públic és un altre senyal que no només no hem après la lliçó sinó que retornem al de sempre. De cultura avui no en parlo i ja arribarà el moment; només repeteixo la idea que vaig expressar fa unes setmanes i és que no complim amb els estàndards d’una vila que pretén ser capdavantera en aquest àmbit.

Un oci nocturn massificat i dubtosament sostenible

Fins a quin punt el sitgetà emprenyat està disposat a amagar el cap sota l’ala, a justificar-se amb aquest fatalisme de pensar que no hi ha res a fer i quedar tan tranquil i, a l’altre extrem, a posicionar-se en propostes tan radicals com teòriques evitant entomar responsabilitats quan en té l’oportunitat?Dit tot això, benvinguda la cinquena jornada del Repensar Sitges perquè constitueix un dels pocs fòrums d’oportunitat per al debat crític. El programa anuncia pluralitat de posicionaments, i és bo que es produeixi una pluralitat de debats enfront dels actuals i futurs responsables de les polítiques municipals però també dels diversos sectors econòmics i socials. Com que són jornades organitzades des de la societat civil no s’hi valdria ni promoure el pensament únic ni voler guanyar credibilitats a costa de promeses enlluernadores. Calen propostes i debats des de tots els àmbits perquè sense una visió crítica i social tampoc no anirem enlloc més que als miratges de les falses utopies. I a aquestes alçades Sitges no es pot permetre perpetuar-se en les inèrcies i els errors de sempre.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.05.2022

L’escultor ENRIC CLARASÓ, el tercer de la colla

Una bona notícia és l’aparició de la monografia dedicada a l’escultor modernista Enric Clarasó (Barcelona, 1857 – 1941), una obra elaborada amb temps i constància per la historiadora de l’art Isabel Coll i publicada pel segell editorial d’ El Centaure Groc (novembre 2021). Enric Clarasó, escultor és un volum que en conté dos; el primer dedicat a la biografia artística del personatge, i el segon al catàleg de l’obra escultòrica de l’artista. Un llibre d’aquesta magnitud i precisió ideat amb voluntat exhaustiva contradiu la tendència irrefrenable a la immediatesa i la superficialitat actuals perquè l’esforç a mig i llarg termini es cotitza a la baixa; és el que té la modernitat líquida en que tot s’hi val per pontificar a base d’unes quantes referències caçades al vol. L’exemplaritat del doble volum dedicat a l’escultor Clarasó fa que les seves més de vuit-centes pàgines constitueixin un afortunat contrast que posa en valor la necessitat de valorar actituds a favor de la recerca i la creació de coneixement;  ni que sigui per aquest sol fet ja val la pena parlar-ne.

Però encara hi ha més. D’entre les arts plàstiques l’escultura es troba en dèficit d’estudis i d’exposicions en comparació amb la pintura. És cert que els estudis de Susanna Portell sobre l’escultor Enric Casanovas, d’Ignasi Domènech sobre els escultors Pere Jou i Gustau Violet, les mostres dedicades als  escultors Josep Clarà o Joan Borrell Nicolau o les de l’autora del llibre sobre Josep Reynés o els Vallmitjana constitueixen importants aportacions als estudis de l’art català modern, però tot i així  falten més coneixement i més visibilitat, tant de conjunt com individualitzada,  de l’escultura catalana en relació amb els corrents de la modernitat dels dos darrers segles. En aquest sentit, l’obra destaca Clarasó en el context del Modernisme aportant un cúmul d’informació, essencial i definitiva, sobre la biografia artística i l’obra realitzada, situant-la en el context europeu – principalment, francès – de l’època.

Rusiñol, Casas i Clarasó en la inaugural de tots tes a la Sala Parés, 1915

Clarasó va ser un artista tan vocacional com foren els seus dos amics de per vida, els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, per bé que la situació econòmica entre ell i els pintors, descendents de la burgesia industrial, no era la mateixa. Però res no va impedir que des de ben joves esdevinguessin amics fins que la mort els va separar. Entremig es van escolar gairebé cinc dècades en les que van compartir afanys, neguits, amistats, ciutats, paisatges, exposicions i èxits. La correspondència publicada revela matisos i detalls més enllà del text general i les imatges que l’acompanyen. El catàleg  descriu i analitza les diferents obres de l’artista endreçades sistemàticament dins del conjunt total de la producció amb referències a les primeres crítiques rebudes.

Per bé que l’obra és dedicada a Clarasó conté noves aportacions relatives a Santiago Rusiñol i a Ramon Casas. En aquest sentit és també significativa l’aportació respecte les obres de l’escultor conservades al Cau Ferrat. D’una banda, es tracta de les escultures “Un viatger” (1890), coneguda també com “Anant pel món” –, assimilant la figuració de l’home que viatja amb el títol del primer recull de proses de Rusiñol (1895) – i del “Forjador català” (1896) una de les obres centrals del Gran Saló. D’altra, es revela que Clarasó va ser l’autor de l’ornamentació escultòrica de la galeria nord, amb les claus de volta en pedra, els capitells que decoren les columnes i un ornament escultòric representant un animal fantàstic.

L’obra de Clarasó és analitzada amb detall al llarg del llibre en relació amb els més importants esdeveniments artístics en els que va participar i amb les mítiques exposicions Rusiñol-Casas-Clarasó de la Sala Parés. Quan el 1890 se’n preparava la primera, Ramon Casas s’oposava a la presència de l’escultor perquè, pensava, que no era pertinent barrejar pintura i escultura. Va ser gràcies a la tossuderia de Rusiñol que finalment Clarasó va ser admès i així aquella original i indivisible troika va celebrar una desena d’exposicions, les més periòdicament constants al llarg de la dècada dels anys vint. També Rusiñol va dedicar alguns textos a l’amic escultor, entre els que destaca el que es va publicar a l’àlbum d’escultures “Clarasó” (1925), en el que es llegeix un judici crític tan simple com determinant: “Escultura seria, noble i un si és no és sentimental”.

No vull deixar de dir que ara que ja existeix l’estudi, definitiu, sobre l’escultor Enric Clarasó, fóra determinant que se’n fes una gran exposició antològica. És un deute històric que els museus catalans, i per començar els de Sitges, haurien d’acomplir.

COL·LECCIONISME I MECENATGE a Talking Galleries 2021

Participo a la taula rodona sobre Col·leccionisme i mecenatge que organitza Talking Galleries a Barcelona (29.11.2021) , amb Mercedes Basso, Carles Usandizaga, Gerardo van Waalwijk, Jordi Pardo, David Camps, Gemma Avinyó i Llucià Homs com a factòtum de l’esdeveniment. Representem un ventall ampli i variat de persones que d’una manera o altre tenim tractes amb el món de les arts i hem estat cridats a identificar els trets que caracteritzen el col·leccionisme a la Catalunya d’ara i aquí, analitzant el que considerem les millors pràctiques per enfortir el medi artístic. L’experiència i la responsabilitat actual com a presidenta del CoNCA em porten a comentar tres aspectes.

El primer, la capacitat educativa de les galeries d’art. Em vaig educar en art modern i contemporani visitant sovint la galeria d’art i antiguitats d’Artur Ramon, al carrer de la Palla, des de mitjans anys setanta, i entre altres galeries les del carrer Consell de Cent. Eren -són – com aules universitàries de lliure circulació si superaves el respecte que et feia creuar la porta i mai no me’n vaig penedir. I tot i els canvis d’ubicació i de circumstàncies ho continuo practicant; és una retroalimentació que mai no cessa.

Em segon lloc, el mecenatge privat que vaig viure en tant que directora dels Museus de Sitges. Des del vessant empresarial, el 2018 el també col·leccionista Felip Massot va donar a la Vila de Sitges el quadre de Mas i Fondevila de La processó de sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (1917). Des del mecenatge artístic, la gran col·lecció d’art contemporani internacional obtinguda per la donació que ha fet una setantena d’artistes procedents d’una vintena de països d’obres d’un centenar llarg d’obres al pintor i escultor Peter Stämpfli, i que forma la Fundació Stämpfli d’Art Contemporani internacional (2006). La col·lecció es va obrir al públic el 2011,  la seva gestió està integrada als Museus de Sitges, les donacions continuen i Pere i Anna Maria  Stämpfli veuen acomplert el seu propòsit de dotar la Vila d’una col·lecció d’art internacional contemporani de primer nivell. Encara,  des dels museus, la celebració de les deu edicions de la Jornada sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus iniciada el 2012, en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB.

El tercer, des del CoNCA, és el del compromís per vetllar pel desenvolupament dels ensenyaments artístics i de vetllar per la plena i total inclusió de les arts al procés educatiu escolar al llarg de tot el cicle de primària i secundària, atenent també a la formació del personal docent. Estem organitzant un Fòrum Arts-Educació per al primer trimestre 2022 amb la col·laboració dels Departaments d’Educació, Cultura i Universitats, obert a tots els sectors interessants en aquest gran repte.

Més enllà del relat d’aquestes tres experiències directes comento com em preocupen els recels i reticències dels departaments i ministeris econòmics i fiscals i la seva manca de visió cultural i social enfront del mecenatge, les escasses dotacions econòmiques dels museus per a programes de desenvolupament i adquisicions, la pèrdua de prestigi social i mediàtica de la cultura. És important compartir idees i actituds, reivindicar necessitats i treballar en paral·lel cap als mateixos objectius. Com avui, a Talking Galleries.

CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriament complementaris.

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.

Xavier Gramona, Neus Lloberas, Joan B. Rodriguez, Dolors Garcia, Isidre Also intervenint a la taula rodona sobre Empresa i Cultura, setembre 2016. © Frèia Berg

Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic.

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.

A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.