HAIKÚS DELS OCELLS

Lluís Jou, “Ocells sobre grisalles” (abril 2020)

Volen ocells

per un cel de grisalles

a mitja tarda

Creuen ocells

camins de nuvolada

a mitja tarda

Venen ocells

abans de la vesprada

per la mar clara.

Ocells sobre grisalles. Fotografia de Lluís Jou. Haikús de Vinyet Panyella. Sant Jordi  confinat 2020

Crònica del meu Sant Jordi 2020 confinat

Francesc Jou, Sant Jordi (1927)

SANT JORDI A SITGES

Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.

Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.

Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.

MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.

A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.

SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.

#LLETRES LLIURES. He pres part a la lectura literària de #lletreslliures organizada pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat. Podeu veure la seqüència completa de la lectura aquí https://www.youtube.com/watch?v=H99hMzDjXDU&list=PLT28_nmJtuRT-i8u3AEyCEM80imn04NnX&index=32.

Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.

I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.

SEMPRE LES ROSES EN UN SANT JORDI CONFINAT

EL REGNE ANIMAL

Semblava existir només als llibres de text de quan anàvem a primària. La civilització del totxo i del ciment l’havia desplaçat: als documentals del National Geographic i de Fèlix Rodríguez de Lafuente; a les granges on porten la canalla perquè vegin ases, pollastres i conills al natural; a la categoria de ‘mascotes’, que és molt denigrant, en referència a les bestioles de casa; a les curses de cavalls; a les pel·lícules, als llibres il·lustrats i als còmics i, en els darrers temps, a les reivindicacions dels animalistes i dels que estem a favor de la biodiversitat. La civilització ha arraconat el gènere animal. Però la natura de tant en tant pren la seva revenja per tant de despropòsit destructiu i ens planta cara, sigui en forma de tsunami, temporal o plaga de virus. Algun dia la humanitat s’haurà de plantejar globalment fer les paus d’una vegada amb el medi natural, del que formen part el regne animal i el vegetal, perquè com és la maltractem més dura és la reacció. No és una revenja, sinó el recordatori que al capdavall tot el cosmos és un joc d’equilibris i que el creixement humà no ha de suposar l’aniquil·lació de la natura. 

Hi he pensat cada vegada que el planeta ha estat pastura dels desastres naturals. El recent incendi d’Austràlia ha estat un dels episodis més dramàtics que el medi natural ens ha ofert. Fa ben poc el Glòria ens ha destruït edificis, ponts, espigons, platges i arbrat. Quan a penes ens n’hem refet, la pandèmia que ha desencadenat un velocíssim i voraç covid-19 ha trencat radicalment vides humanes, economies i hàbits de tota mena. El #quedatacasa s’ha convertit en obligació per a la supervivència. El  #totanirabe és un fervent desig. 

Un dels espectacles més insòlits és veure els carrers deserts. Les televisions i xarxes socials van plenes d’indrets habitualment concorreguts on no s’hi veu ni una ànima. És als carrers deserts com els quadres metafísics de Giorgio de Chirico on el regne animal ha tornat a fer-se present presència en tota la seva varietat.  Rens a Londres, pumes a Santiago de Xile, cérvols a Reims… L’esquirolet que fa pocs mesos vaig retratar trepant furtivament per la façana del Perez Museum de Miami ara s’hi deu passejar en família ben tranquil·lament. A Barcelona els dofins visiten les platges i fa uns dies els senglars trotaven carrer Balmes avall fins a la Diagonal. Unes altres famílies de senglars creuaven el cinturó de ronda vora l’Hospital de Vall d’Hebron mentre els pocs humans dels voltants els filmaven amb el mòbil i els portaven menjar. La nostra biodiversitat local ha anat més enllà dels ocells que ens alegren la vida – i més n’hi haguessin! –, els amfibis del llac del Parc de Terramar, els coloms que es busquen la vida per teulades,  terrats i els pocs pins que ens queden. És així com a les xarxes socials (gràcies als que ho heu gravat i mostrat!) hem pogut veure un grup de senglars per l’Avinguda Sofia i al Passeig Marítim davant del PicNic i una guineueta preciosa i rossa al barri del Vinyet. Quan nosaltres despareixem dels carrers, ells hi tornen. Sospito que no només perquè poden tenir gana i es busquen la vida, sinó perquè exploren el terreny que han perdut.

No sé si el covid-19 ens farà entendre que el regne animal mereix força més de respecte i consideració en tant que part integrant de la biodiversitat que hem de defensar perquè forma part de l’essència del planeta. Tant de bo. Però en tot cas, amb el seu acte de presència certifica que hi és i que defensa el seu medi, el seu espai i la seva pervivència. Com nosaltres defensem la nostra. Quan tot això acabi, tornem a sortir al carrer i es restableixin els límits entre el ciment i la natura caldrà una mirada diferent i, sobretot, unes mesures més eficaces per salvaguardar la biodioversitat més enllà de les frases benintencionades. La civilització comporta que al planeta cada regne hi pugui mantenir el seu espai vital.  

Les fotografies procedeixen d’internet. Se’n fa constar l’autoria sempre que es coneix.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.04. 2020

EL MESTRE ARNAU PUIG, SURREALISTA LLIURE

Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels  joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i  que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky. 

Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un  mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu  per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels  mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.

Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.

El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017). 

De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020)  pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual. 

Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

CONFINATS I CONNECTATS

Al cap de vuit dies de confinament el canvi del panorama físic, visual i virtual és radicalment diferent de fa a penes una setmana. Ara em refaig de les alertes que venien d’Àsia primer i d’Itàlia després i em pregunto, com també molts de nosaltres, com és que amb tanta informació en temps real com rebem contínuament i de diverses alertes,  els que havien de preveure l’abast de la pandèmia no han estat capaços ni de preveure ni de reaccionar. A Europa li ha costat molt i ho ha fet tard i malament, de manera que la credibilitat de la Unió Europea s’ha vist una vegada més profundament qüestionada. L’Estat espanyol encara ho ha fet pitjor després de les repetides mostres d’incompetència i prepotència, de la negativa obstinada de no declarar el confinament de Catalunya tal com ha demanat el nostre Govern i de la requisa dels articles sanitaris primera necessitat que sembla que han fet cap a Madrid en una interpretació unilateral i discutible del concepte de solidaritat.  

A Catalunya la ciutadania viu una doble i inèdita condició: confinada i connectada. Confinada voluntàriament o per força, i no pas tothom que hauria d’estar confinat fins que no es prenguin les mesures adients de caire econòmic i empresarial. Cert que hi ha hagut empreses responsables o resignades, o totes dues coses, que han pres  la decisió d’enviar el personal a casa seva. Però sobta veure pel carrer  treballadors del sector públic i del sector privat, concretament de la construcció, treballant amb mascareta posada. La recomanació del #joemquedoacasa no la pot seguir tothom que voldria, quan hauria de ser una obligació de caràcter general i sense càrregues econòmiques per a la població laboral i empresarial. Urgeixen moratòries i exempcions d’impostos i taxes, incloses les de l’administració local. Tots els àmbits es ressenten dels efectes de la pandèmia i per al de la cultura plou sobre mullat perquè agreuja la seva precarietat endèmica. El sentit comú i l’autodefensa imposen el màxim confinament i molta paciència per afrontar una situació s’estén i augmenta de forma exponencial i no deixa entreveure un horitzó clar. Els quinze dies d’alerta prescrits es prorrogaran, pel que sembla, més d’una quinzena. 

L’altra cara de la moneda del confinament és la connexió. Mai no havíem viscut tan connectats, pendents dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Una cosa ha portat l’altra. A la necessitat comunicativa d’emissors i receptors s’hi ha sumat la necessitat de saber. Saber quina és la situació, l’estat dels éssers que ens són més propers, de la incidència de la feina que ens ha quedat per fer, els horaris de les farmàcies de guàrdia, les instruccions per a la salvaguarda de la població, les notícies de la progressió d’aquest covid-19 que ha infestat la vida de tothom. 

Les necessitats i les pràctiques de connexió han fet visibles altres realitats. Una , l’estat de la nostra societat digital i les clivelles que crea la bretxa perquè no tothom té les facilitats, habilitats i coneixements per moure’s a través de la xarxa i les seves innumerables aplicacions. L’altra, derivada, les possibilitats del teletreball. La mesura arbitrada per les administracions públiques – Govern i administracions locals catalanes – permet prendre la mida del desenvolupament de la societat digital. No es tracta ja de les tramitacions  administratives, sinó de tota una altra manera de treballar i de relacionar-nos. Les reunions telemàtiques, la docència interactiva impartida massivament, o la posada a la xarxa de tota mena de recursos, entre altres els de la cultura, mostra fins a quin punt estàvem o no preparats per afrontar una total immersió tecnològica de la vida quotidiana. És possible que després d’aquesta experiència l’emergència doni pas a un canvi de concepte i aplicacions de la societat digital. Sense oblidar mai que més enllà de la realitat virtual existeix la vida humana.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20.03.2020