La cultura processada i l’aigua de la piscina

“No ho veig gaire clar”
Joan Pere Viladecans

Si estem d’acord en que cal debatre sobre el present per entendre el passat immediat i per aclarir el futur, el dossier que ha publicat aquest octubre Serra d’Or, amb coberta còmplice de Joan Pere Viladecans, sobre la cultura durant el procés independentista és un document de primera refrència. Va ser concebut i coordinat pel fins fa poc director, en Francesc-Marc Alvaro amb la voluntat de tractar l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català perquè “ha arribat l’hora de començar a fer balanç”. Ell, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo, Júlia Ojeda Caba i jo mateixa ens hi vam esplaiar de bon grat. El resultat ha estat un conjunt d’opinions plurals i coincidents en bona part – i no faré d’espòiler perquè tots els articles fan de molt bon llegir.

Serra d’Or ha tingut l’encert d’organitzar un debat obert aquesta setmana a l’Espai Línia de Barcelona. Se’ns hi va convocar comptant amb la introducció d’en Francesc-Marc, les intervencions de Júlia Ojeda Caba, Marc Roig – autor d’un interessant assaig sobre Barcelona, cultura sense capital, totalment vigent – i la meva, i la participació de  l’actual director de Serra d’Or, el periodista i filòleg Joaquim Noguero. Entre la mesa i el públic, tres generacions de persones interessades en la cultura. A destacar la valenta, compromesa  i rupturista Generació dels setanta, amb l’artista Joan Pere-Viladecans, el poeta Francesc Parcerisas i el crític literari i escriptor Àlex Broch. El debat es va enriquir des dels diversos punts de vista en els que el fet generacional no en va ser gens aliè.

La cultura, amb els ulls i la ment focalitzats a l’endemà del Procés bascula com en la metàfora de l’aigua de la piscina. Més política o més cultura? Perquè si a la piscina es descompensen les proporcions de l’aigua i del clor la toxicitat està assegurada. La metàfora corrobora la situació. A un cantó de la balança  un sistema cultural desarticulat i infrafinançat; un ajuntament de Barcelona que fa anys ha renunciat a exercir de capital del país a canvi d’un cosmopolitisme més aviat impostat; una doble política dirigista de la Diputació de Barcelona finançant el vaixell cosmopolita insígnia de la ciutat del CCCB (on cap C no correspon a Catalunya) d’una banda i donant suport a les polítiques culturals dels municipis a partir de determinades premisses d’altra; un concepte de la cultura per part dels mitjans de comunicació públics que ens aboca al pensament únic de l’entreteniment; una cultura que es defineix per la lògica de l’autoreferencialitat (Gozalo-Salellas) … i la llista s’allarga.

Durant el Procés la cultura no ha ocupat un lloc central en la política catalana, però és que la centralitat ja l’havia perduda abans. Una lectura dels programes electorals dels principals partits mostra com l’han situada en llocs subsidiaris d’altres conceptes. Ha perdut fins i tot l’espai propi i la denominació en estructures dels governs locals i supralocals. A la mesa del Govern els vuit titulars de la Conselleria de Cultura han batallat inútilment per retornar a una situació pressupostària anterior a la crisi del 2008 i, malgrat els avenços en base a la xifra del 2%,  encara no s’hi ha arribat. Podríem cercar-ne les causes però són pitjor els efectes.

Des d’una visió necessàriament holística, la cultura es mou entre la marginalitat en el debat polític i la instrumentalització per part d’aquest. L’ecosistema és ampli i canviant mentre que els sistemes culturals són fragmentats estructuralment i competencialment, sovint regits per falsos consensos. La precarietat i la desprofessionalizació assetgen els sectors, especialment el públic. A l’altre plat de la balança, “el carrer bull” (Júlia Ojeda Caba), la quantitat i qualitat de la creativitat arreu del país és una realitat tan esplèndida com poc articulada; el medi associatiu que mou centenars i milers de persones ha viscut un creixement i una evolució que li atorguen un potencial immens, i la vida continua. La solució està en equilibrar els components de l’aigua de la piscina. Seguim…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.10.2023

Roses per al comiat de Maria Rosa Manote

Maria Rosa Manote i Clivillés (Barcelona, 1950 – 22 de novembre 2023) ens ha deixat aquest novembre després de patir una llarga etapa de malaltia que va truncar la seva carrera professional especialitzada en art gòtic català i que, en gran part, va poder exercir com a conservadora del MNAC fins que li ho van permetre els límits de les circumstàncies i de la seva fràgil salut. Abans, però, havia deixat una fructífera etapa de professora i investigadora, i de mestra per als que van tenir la sort de poder-hi compartir les diferents etapes de la seva activitat.

Maria Rosa Manote amb l’escut de Sant Jordi de la façana de la Generalitat, obra de l’escultura Jordi Joan, al que havia dedicat diversos estudis.

Llicenciada en història de l’art a la Universitat de Barcelona, deixebla del catedràtic F. P. Verrié – historiador de l’art, director del Museu d’Història de Barcelona i editor de literatura catalana en temps de la clandestinitat – va entrar en l’ensenyament d’educació secundària en diversos instituts de Barcelona (1975-1983) com a professora d’història de l’art des del 1975, esdevenint-ne catedràtica el 1979. El 1995 va culminar la carrera acadèmica amb una tesi sobre escultura gòtica centrada en els escultors Pere Joan i Guillem Sagrera, que en el futur va poder aplicar a diverses activitats museogràfiques, de recerca, divulgació, exposicions i publicacions als Països Catalans. El 1989 es va incorporar al Departament de Cultura (1989-1995) inicialment a la Direcció general del patrimoni cultural en qualitat de subdirectora (1989-1990) amb Eduard Carbonell, llavors director general. Fins 1990 va desenvolupar una intensa activitat institucional en l’àmbit dels arxius, les biblioteques i, sobretot, en el dels museus i el patrimoni, especialment en el terreny museístic arreu del país i en la Llei de Museus (1990). Des del Departament de Cultura i en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona va prendre part des del primer moment en la transformació del Museu d’Art de Catalunya en el llavors nou Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi va incorporar el 1995 com a conservadora d’art gòtic i posteriorment va fer-se càrrec de la coordinació del llavors Departament de Conservació fins la seva jubilació forçada el 2011. Una vegada inaugurades les sales d’art romàtic (1995) va dirigir el projecte d’adequació de les col·leccions d’art gòtic a les noves sales que van ser obertes al públic el 1997. 

Els anys de renaixement i consolidació del MNAC que havien de vèncer grans dificultats d’espai i de mitjans econòmics i tecnològics, van ser viscuts per Maria Rosa Manote i l’equip que va crear amb intensitat, rigor i entusiasme. Els seus col·laboradors la recorden com una professional afable, incansable i rigorosa que exercí un indiscutible lideratge tant dins del museu com també en el sector professional. L’activitat que va portar a terme durant dues llargues dècades es caracteritza per la fidelitat vers els principis d’Agustí Duran i Sanpere i Frederic Pau Verrié vetllant per la cura dels museus, la seva gestió des de punt de vista institucional i per haver prosseguit amb entusiasme i encerts els seus estudis de recerca que tant de prestigi li van aportar tant als Països Catalans com arreu. El reduccionisme gerencialista i l’economicisme burocràtic tan en boga en aquells moments (i que encara perdura) no van afectar ni la seva professionalitat ni la seva vocació; per contra, va saber  incorporar els aspectes positius de les tendències de gestió al que havien estat els fonaments de la seva educació acadèmica. 

Maria Rosa Manote amb Frederic Pau Verrié, mestre i amic

Malgrat la seva total i inapel·lable dedicació a la cultura i al patrimoni des del sector públic també va passar per etapes d’incomprensió i fins i tot de marginació que li van fer conèixer dies amargs, però mai no es va sentir sola perquè comptava amb el respecte i l’afecte dels que la consideraven companya, mestra i amiga. Amb motiu d’una malaltia contreta a principis dels anys noranta i del seu agreujament progressiu i irrecuperable vers 2006, el 2011 es va veure obligada a acceptar una jubilació forçada per circumstàncies de salut i d’afectació professional al MNAC, amb la desfeta del departament d’Art gòtic que havia creat i de l’estructura dels departaments de conservació. 

Coincidint amb el seu aniversari el 2015 va sortir a la llum l’obra col·lectiva Viatge a la bellesa. Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés, promoguda pel seu antic col·laborador al Departament d’Art Gòtic del MNAC, Francesc Ruiz Quesada, en la que van participar  vint-i-nou especialistes entremuseòlegs i historiadors de l’art; va comptar també amb l’adhesió de cent-vint-i sis persones procedents de museus i universitats dels Països Catalans. La publicació, en format electrònic i d’accés universal, aplega articles de diverses disciplines artístiques i de totes les etapes de la història de l’art juntament ambla seva bibliografia de divulgació i de recerca, que compta amb cent-cinquanta referències d’escrits realitzats entre 1988 i 2014. F. Pau Verrié, Josep Bracons i Montserrat Macià són autors respectivament de la presentació, trajectòria i evocació de la personalitat de Maria Rosa Manote. La pràctica totalitat dels col·laboradors remarquen, a més la importància i el rigor de les seves aportacions, la seva vocació inalienable i entusiasta, el mestratge que va exercir i l’exemplaritat del seu capteniment. 

F. Pau Verrié li dedica un article amb voluntat literària, “La naixença de les roses”, que resulta especialment adient per a aquest comiat. Evoca la joventut que cull les roses dels dies, un temps que ja s’ha acomplert, i les llàgrimes d’Afrodita que esdevenen roses quan contempla Adonis malferit. Són, també, les nostres llàgrimes que avui esdevenen ofrena.

Publicat al PuntAvui, 25.11.2023

La música retrobada d’Antoni Pañella

Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.

El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.

Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i  grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.

El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.11.2023

La clara veu de Remei Margarit

“... i jo 	què no donaria per un raig de sol...”
Remei Margarit

“Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres; […]. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies […]; però aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons...” Amb aquestes paraules l’escriptor i activista Lluís Serrahima el 1959 llançava l’article Ens calen cançons d’ara. Va ser l’origen del moviment de la Nova Cançó, que dos anys més tard debutava amb Miquel Porter, Josep M. Espinas i Remei Margarit i que el 1962 apareixia en públic amb el nom propi d’ Els Setze Jutges. Fins la seva dissolució el 1968 s’hi van afegir Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.

Remei Margarit, la primera cantautora i membre fundacional, en va ser una figura destacada. Autora d’una vintena de cançons, entre les que destaca la inoblidable Classe mitja, va enregistrar dos discos (vinils, 45rpm) que van contribuir a la seva difusió més enllà dels escenaris i les emissions des de Ràdio Barcelona amb el programa Radioscope, creat i conduït pel també cantant Salvador Escamilla. Joan Manuel Serrat evoca la seva afabilitat quan un dia es va presentar a casa seva, ell i guitarra, i com el va projectar a través d’ Escamilla i  dins del grup d’ Els Setze Jutges. Pocs anys després, Remei Margarit acollia la jove Maria del Mar Bonet que desembarcava a Barcelona per estudiar ceràmica a l’Escola Massana i la va ajudar en la seva trajectòria musical: “em va marcar el camí”, recorda la cantant.

Remei Margarit, sempre acompanyada de la seva guitarra

 Remei Margarit (Sitges, 1935 – Barcelona, 2023) va néixer a Sitges al xalet familiar conegut durant temps com “Les Moreres”. Era un dels disset fills (sí, disset) del matrimoni d’Adrià Margarit i Joaquima Tayà. Vivien en una casa prou gran que, anys a venir, es va convertir en un dels hotelets del Passeig Marítim, fins que l’especulació de mitjans dels anys setanta el va fer caure. La guerra havia tallat, com tantes altres coses, la vida sitgetana dels Margarit. Fincada a Barcelona, Remei va esdevenir una noia moderna, amb estudis d’humanitats i de música. La seva trajectòria de cantautora – i mare de cinc fills, també – va ser pionera i valenta, apreciada pels seus companys i per aquells que van estar amatents a l’inici de la Nova Cançó. Li agradava cantar repertori propi. Gonçal Lloveras la presentava amb un encertat retrat:  “Canta amb ironia de persona que sap on és culturalment per tres motius: la lluita contra la carrincloneria, l’autocrítica social i costumista i el joc estètic”. Després de les cançons Remei Margarit ha estat reconeguda com a escriptora. Pionera també del feminisme, compromesa, culta, sensible i sàvia són algunes de les qualitats que els que la van conèixer han recordat aquests dies.

Jo ho he fet escoltant de nou les seves cançons. M’agrada sentir la claredat de la veu amb què les cantava com aquell qui res descrivint la vida quotidiana amb ironia i tendresa a parts iguals. I com a colofó, mentre enllesteixo aquest article, va sonant Anirem tots cap al cel, una de les obres mestres de Josep M. Andreu (lletra) i Lleó Borrell (música) amb la veu de Núria Feliu – ella que ja hi és!- i al piano de Lucky Guri. Els Setze Jutges i el seu entorn ens han deixat un llegat impagable.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20.10.2023

Santa Tecla a casa

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023