CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

CULTURA I CAPITAL

La pèrdua de pes de la cultura en el món mediàtic i la manca de reflexió en format de d’assaig que depassi l’ instant book són dues realitats a transformar per poc que es vulgui contribuir a una societat capaç d’elaborar i digerir pensament crític i, per derivació, voluntat de transformació. La cultura ha estat absent dels darrers debats electorals i l’exercici de responsabilitats en aquest àmbit no són llocs políticament gaire cobejats. La immediatesa mediàtica s’ha cruspit els espais de debat i reflexió substituint-los per aquest gènere tan de pati de galliner com solen ser les tertúlies. 

Per això celebro doblement el sisè volum d’una col·lecció d’assaig en català de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat  que dirigeix el periodista i professor Francesc-Marc Alvaro. Ens falten reflexió i pensament de fons i la col·lecció denominada significativament Magma hi incideix de ple entroncant amb un determinat prototipus de llibres que es publicaven els anys setanta i vuitanta amb vocació de reflexió i transformació. Eren obres que van contribuir, i no poc, a la credibilitat de l’assaig, que és la forma literària del pensament, i a una posada en valor de la cultura d’acord amb el sistema de valors del moment; penso en les de l’Editorial Nova Terra o en els primers anys d’Edicions 62.  Desitjo llarga vida a la col·lecció Magma, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que va començar amb tanta modèstia en el seu llançament com contundència en els primers títols: “L’absolut digital” de J. M. Micó, i “Populisme. El llenguatge d’adulació de les masses”, de Ferran Sàez.

Barcelona, una de les deu capitals culturals d’Europa

Barcelona, cultura sense capital. De l’ebullició col·lectiva al talentisme creatiu és l’obra en que el professor Marc Roig i Badia passa comptes amb els darrers quaranta anys des de la ciutat de Barcelona, i no s’està de res. En la presentació que ha tingut lloc aquesta setmana al Cercle de Cultura, Francesc-Marc Alvaro definia el llibre com a insòlit, higiènic, insolent i amb gens de ganes de complaure. En destaco l’adjectiu higiènic perquè passa revista sense contemplacions a les polítiques culturals, o la seva absència, a dreta, a  esquerra i als del camí d’enmig. Del sumari es dedueix que Marc Roig, professor d’antropologia, teoria de la comunicació i política cultural a la Universitat Ramon Llull i en màsters diversos, no ha volgut deixar res per verd. No es pot dir que se situi en l’equidistància – aquest espai tan devaluat… -, però tampoc que es decanti cap els uns o els altres. 

L’anàlisi crítica de Roig és implacable com ho són les conclusions que se n’extreuen. L’evolució de les polítiques i pràctiques culturals des de la recuperació institucional ha passat per fases marcades per les modalitats d’acció: la de l’economicisme a ultrança que es va practicar sense pietat contra institucions que no agradaven o feien nosa; el gerencialisme institucional prepotent del que encara queden bastions a demolir; la transformació de la la ciutadania i la comunitat en mers consumidors, senyal inequívoc del predomini de l’industrialisme cultural; l’expulsió de les humanitats i les arts  del medi educatiu – un dels drames d’actualitat; la renúncia de les grans institucions a l’articulació cultural del país;  una professionalització cultural en fals que ha quedat abocada a la precarietat; la pèrdua de la visió social, en el més ampli significat i aplicació,  que hauria de ser inherent a qualsevol expressió cultural. Aquests són els titulars de referència. 

Els processos que han conduït a la seva cristal·lització es destil·len en els epígrafs del llibre, entre els quals, “Fer ciutat contra fer país”, “El declivi de la cultura popular catalana”, “Heroïna i barraquisme”, “El Pacte Cultural, primer símptoma del fracàs”, “Ajuntament i Diputació contra Generalitat”, “El cas dels ensenyaments artístics”, “Inauguració del CCCB, el nostre garatge”, “La triple fugida endavant del MACBA” i un nodrit etcètera que constitueix un esquer indefugible per a la lectura.

Perquè un altre element que caracteritza aquest assaig entre la provocació i la memòria és el del llenguatge. Una expressió aparentment col·loquial, sense cites ni notes a peu de pàgina, ni estadístiques ni ràtios, que comporta una lectura fàcilment digerible. El que passa és que a més d’un li pot provocar una indigestió i fins i tot una sobredosi. “Barcelona, cultura sense capital” ha deixat evaporar l’ebullició i ara contempla la diàspora del talent sense poder retenir-lo perquè extraviat l’escala de valors que tenia la ciutadania com a epicentre. Molt a pensar, i molt a debatre, encara.

LES CARTES DE TERESA PÀMIES

Al Teatre Principal de Sabadell, el gener de 2022, ©Ràdio Sabadell

“M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell que diu, mentre es couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric. Perquè si el que escric val, arribarà a imposar-se, àdhuc en un món com el nostre en el qual hi ha tants interessos creats, tanta beneiteria oficial, i, perdoneu l’expressió, tanta mandanga. Amb aquesta convicció treballo.” De París estant Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) adreçava aquesta carta al crític i escriptor Rafael Tasis l’any 1964, quan encara no havia entrat per la porta gran de la literatura catalana però feia temps que ho intentava. En paraules d’ella, no li havien dit que passés a dins. Ho va aconseguir el 1970 quan va guanyar el Premi Josep Pla amb aquell memorable Testament a Praga. Pàmies va ser una escriptora vocacional que va convertir la vida i les circumstàncies pròpies en matèria literària, conscient que una cultura “només pot florir en llibertat” i convençuda d’escriure en català perquè “només en la meva llengua puc posar-hi l’ànima”.

Teresa Pàmies fotografiada a l’estudi de casa seva l’any 1979 (arxiu familiar)

La vida de l’escriptora, periodista i política Teresa Pàmies és un paradigma del que va ser el segle XX per a moltes dones del país i de l’ampla Europa, a banda i banda del teló d’acer que va caure el dia que la gent va assaltar i enderrocar el mur de Berlin. Una escriptora honesta i fidel a sí mateixa amb sentit crític, ironia, tendresa. “No podem oblidar que som la part del que som”, escrivia a la poeta Rosa Leveroni. I les cartes mai no menteixen.

Les adreçava al pare, als fills, als amics, als escriptors i crítics, als editors i als de la censura. Són escrites amb un estil directe, clar i precís, tant si les adreça als amics escriptors – Rafael Tasis, Tomàs Garcés, Xavier Benguerel, Maurici Serrahima, Rosa Leveroni – com als altres exiliats, als fills internats en un col·legi a Rússia,  al fill que fa el servei militar aconsellant-li llegir poesia “per combatre els estralls de la vida de recluta”, als editors reclamant el pagament per drets d’autoria, als censors del règim reclamant el dret de publicació del llibre sobre l’exili que la censura del tardofranquisme encara volia silenciar. Un exili Pàmies evocava en un paràgraf corprenedor descrivint una de les primeres coses que va fer quan va venir a Barcelona amb motiu del premi Josep Pla: visitar la tomba del president Companys, recordant aquell llunyà míting de març de 1937 en què tots van prendre la paraula… Un exili que a l’hora dels enterraments descrivia des de la més fonda tristesa “amb les nostres pobres i estimades banderes damunt dels taüts de vells companys i germans de desterrament.”

Teresa Pàmies a la plaça de Sant Felip Neri, de retorn a Barcelona després del llarg exili

El recull de trenta-dues cartes que ha triat i editat la professora Montserrat Bacardí, prologades pel fill escriptor Sergi Pàmies i editades per la Institució de les Lletres Catalanes a instàncies de la comissionada de l’Any Teresa Pàmies, l’escriptora Montse Barderi, va ser presentat el passat dimecres al saló del Teatre Principal de Sabadell ple a vessar. Va comptar amb presentadors de luxe, com la professora Montserrat Bacardí, el periodista Josep Cuní i l’escriptor Sergi Pàmies, prèvies intervencions de l’Alcaldessa Marta Farrés i Izaskun Arretxe, directora de la ILC, amb les quals vaig compartir l’obertura de l’acte.

Tres presentadors de luxe per a les Cartes de Teresa Pàmies: Montserrat Bacardí, Josep Cuní i Sergi Pàmies. ©Frèia Berg, 2022

Gràcies a Barderi vaig tenir l’oportunitat de retornar a Teresa Pàmies, una escriptora de qui prenc model i que sempre he admirat i llegit. Vaig explicar les ocasions que hi vaig tenir tractes, pocs però inoblidables, com l’homenatge que li va dedicar el PEN club català o les trobades a la Setmana del llibre en català. Les intervencions de Josep Cuní i Sergi Pàmies van reblar el caràcter de Pàmies amb tant d’afecte com d’humor. Més enllà d’algunes anècdotes impagables, com la invitació a dinar que li va fer el President Pujol i que va declinar fins que no li va proposar una reunió al despatx presidencial, em quedo amb el relat del programa de Cuní on Pàmies hi col·laborava a ritme de bolero – ella els adorava perquè eren música sentimental i popular en què la gent es podia reconèixer i ballar i n’era una autèntica especialista… – uns boleros que li servien per entrellaçar  temes de vida quotidiana. També em quedo amb la dedicatòria que em va escriure a mitjans dels noranta en un dels seus llibres: “A la meva amiga” (quin honor que em fa, pensava jo, en llegir-la per primer cop!) desitjant-li tota la sort i l’entusiasme en la seva vocació literària. Amb la meva esperança de veterana.” Era així de sincera, afectuosa i autèntica. He procurat complir i encara avui li torno a donar les gràcies. A ritme de bolero, mentre escric aquesta crònica.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 14.01.2022

COL·LECCIONISME I MECENATGE a Talking Galleries 2021

Participo a la taula rodona sobre Col·leccionisme i mecenatge que organitza Talking Galleries a Barcelona (29.11.2021) , amb Mercedes Basso, Carles Usandizaga, Gerardo van Waalwijk, Jordi Pardo, David Camps, Gemma Avinyó i Llucià Homs com a factòtum de l’esdeveniment. Representem un ventall ampli i variat de persones que d’una manera o altre tenim tractes amb el món de les arts i hem estat cridats a identificar els trets que caracteritzen el col·leccionisme a la Catalunya d’ara i aquí, analitzant el que considerem les millors pràctiques per enfortir el medi artístic. L’experiència i la responsabilitat actual com a presidenta del CoNCA em porten a comentar tres aspectes.

El primer, la capacitat educativa de les galeries d’art. Em vaig educar en art modern i contemporani visitant sovint la galeria d’art i antiguitats d’Artur Ramon, al carrer de la Palla, des de mitjans anys setanta, i entre altres galeries les del carrer Consell de Cent. Eren -són – com aules universitàries de lliure circulació si superaves el respecte que et feia creuar la porta i mai no me’n vaig penedir. I tot i els canvis d’ubicació i de circumstàncies ho continuo practicant; és una retroalimentació que mai no cessa.

Em segon lloc, el mecenatge privat que vaig viure en tant que directora dels Museus de Sitges. Des del vessant empresarial, el 2018 el també col·leccionista Felip Massot va donar a la Vila de Sitges el quadre de Mas i Fondevila de La processó de sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (1917). Des del mecenatge artístic, la gran col·lecció d’art contemporani internacional obtinguda per la donació que ha fet una setantena d’artistes procedents d’una vintena de països d’obres d’un centenar llarg d’obres al pintor i escultor Peter Stämpfli, i que forma la Fundació Stämpfli d’Art Contemporani internacional (2006). La col·lecció es va obrir al públic el 2011,  la seva gestió està integrada als Museus de Sitges, les donacions continuen i Pere i Anna Maria  Stämpfli veuen acomplert el seu propòsit de dotar la Vila d’una col·lecció d’art internacional contemporani de primer nivell. Encara,  des dels museus, la celebració de les deu edicions de la Jornada sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus iniciada el 2012, en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB.

El tercer, des del CoNCA, és el del compromís per vetllar pel desenvolupament dels ensenyaments artístics i de vetllar per la plena i total inclusió de les arts al procés educatiu escolar al llarg de tot el cicle de primària i secundària, atenent també a la formació del personal docent. Estem organitzant un Fòrum Arts-Educació per al primer trimestre 2022 amb la col·laboració dels Departaments d’Educació, Cultura i Universitats, obert a tots els sectors interessants en aquest gran repte.

Més enllà del relat d’aquestes tres experiències directes comento com em preocupen els recels i reticències dels departaments i ministeris econòmics i fiscals i la seva manca de visió cultural i social enfront del mecenatge, les escasses dotacions econòmiques dels museus per a programes de desenvolupament i adquisicions, la pèrdua de prestigi social i mediàtica de la cultura. És important compartir idees i actituds, reivindicar necessitats i treballar en paral·lel cap als mateixos objectius. Com avui, a Talking Galleries.

CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriment complementaris

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals. 

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques. 

Una imatge de l’obertura


Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic. 

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible. 


A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.