LA PANDÈMIA DE LA CULTURA

Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.

Si cliqueu aquí el podreu llegir.

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html

Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

ART, ARTISTES, DEBAT I COMPROMÍS (amb motiu de la celebració del ‘Dia de l’artista” a Sitges)

Un dels invents més gratificants i encertats que han sortit de la imaginació sitgetana ha estat la creació del Dia de l’Artista. Confesso que en el seu moment inicial no ho vaig veure gaire clar i que la celebració ha tingut els seus alts i baixos però, comptat i debatut, i gràcies als impulsos de diverses legislatures – en especial, les dues darreres – i a la col·laboració dels nostres artistes en el més ampli sentit de la paraula i del concepte, tenim un Dia de l’Artista per lluir i per celebrar. El que més m’agrada és, precisament, la implicació dels sectors artístics locals, perquè són persones creatives, entusiastes i que creuen en el que fan, prediquen i practiquen.

Enguany, per atzars de la vida em va tocar ‘actuar’ un momentet per aclarir a aquests directament implicats en l’espectacle del Racó de la Calma què era l’art. Vaig seguir la corda de l’actuació amb tanta traça com vaig ser capaç però la pregunta era complicada perquè l’art és tan immens com la mateixa capacitat humana d’expressar-se per mitjà d’elements i formes que comuniquen, interpel·len, commouen, representen, emocionen… Plàcid o convuls, com la bellesa o la lletjor. Elaborat, treballat amb una gamma tan àmplia de materials i llenguatges tan infinits com la capacitat dels éssers humans. Tan antic i tan modern, tan clavat en unes dates i tan intemporal com les formes de la pintura rupestre i el videoart, els temples grecs i l’art corporal, o la interminable enumeració de formes i estils. També els vaig dir que no sé per què m’ho preguntaven a mi, perquè a les cases del davant i del veïnat – érem al Racó de la Calma, d’esquena al Palau de Maricel i de cara als museus i molt a la vora de la Fundació Stämpfli – hi havia un munt de gent que ho sabrien explicar molt millor que jo tant per les obres que hi tenien com per les disquisicions n’havien fet de paraula i per escrit. I perquè, a més, la propaganda explicativa d’aquelles cases i dels que hi ha dintre diu que són, i és veritat, l’essència de l’art.

Per sortir del pas i anar acabant vaig recórrer a una frase que m’agrada perquè passa per la tangent de la qüestió i la centra en els seus efectes. L’escriptor i diplomàtic Lawrence Durrell, una de les personalitats literàries més atractives del segle XX, ho va clavar en una frase inoblidable: “He parlat de la inutilitat de l’art, però no he dit la veritat sobre el consol que procura”. Pertany a la novel·la Justine, una de les obres que integren el Quartet d’Alexandria. Com que la interpretació és lliure, es pot combinar la paraula consol amb totes les metàfores que indiquin la interrelació humana amb qualsevol format de les arts.

Més enllà de l’alegria de la celebració, sóc del parer que el Dia de l’Artista demana alguna cosa més. És sabut que a Sitges ens va la marxa i que fem festa de tot. També és veritat que a hores d’ara comptem amb un calendari de festes i festetes, les nostres i les que ens fan servir d’aparador, amb aportacions diverses i de vegades discutibles. Però hi ha esdeveniments que, com aquest, demanen alguna cosa més. En cas de l’art es defineix amb dos conceptes: debat i compromís.

L’art comporta per sí mateix una càrrega estètica, conceptual i narrativa que planteja debats de moltes menes – tantes, com la seva mateixa essència. I a Sitges, de debat ens en falta, i molt, i també de caire artístic. Fóra bo i profitós que a més de la festa, que és imprescindible, perquè festa vol dir gaudi, creativitat i participació, el Dia de l’Artista aportés un conjunt de debats sobre els diversos aspectes que l’art comporta, el seu desenvolupament, la creativitat, l’estatus dels artistes, i tot un llarg etcètera que la contemporaneïtat i la postmodernitat plantegen. En el cas de la Festa Major tenim un magnífic exemple amb les Xerrades de Festa Major que organitza el Janio’s Bar i que ja formen part de la tradició.

En darrera instància, l’art exigeix també compromís. El del mateix artista respecte la seva pròpia creació. El de l’entorn que l’ha de respectar i ajudar. El del mercat artístic, que li ha de donar sortides. El de les facilitats per al seu desenvolupament i la seva visibilitat. I, arribats en aquest punt el del compromís de la Vila amb les arts que a Sitges hauríem d’afrontar obertament i en tota la seva dimensió començant pel sector públic i el poder municipal. Obrint debats i assumint el compromís amb l’art i els seus protagonistes, el Dia de l’Artista eixamplaria horitzons entre la celebració i la festa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.X.2019 , 2019

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat

UNA TARDA AL PARLAMENT. (A propòsit de la renovació del CoNCA)

Dimecres, primera hora de la tarda. Baixo del tren a l’estació de França, una estació preciosa que la Renfe ha malmès però que encara llueix malgrat els despropòsits. Ara hi acaben els trens que vénen de Sitges, cosa que facilita la comunicació amb el Born, Santa Maria del Mar, la Barceloneta i el Parc de la Ciutadella. La caminada fins la Ciutadella transcorre sota un sol de justícia; passar de la frescor dels vagons al carrer és com arribar a les portes de l’infern i entrar-hi. L’asfalt no ajuda i el trajecte entre l’entrada del Parc fins al Parlament és una mena de forn a l’aire lliure fins que encalço l’ombra dels plàtans davant de l’edifici.

El Parlament de Catalunya sempre m’ha impressionat. La combinatòria de l’antic arsenal embellida amb esgrafiats, un interior on llueix tota l’aplicació de les arts industrials amb el decorativisme de l’Exposició de Barcelona de 1888 i l’adaptació art déco dels anys trenta obrada per Santiago Marco quan l’edifici va passar a ser la seu del Parlament de Catalunya és una de les experiències estètiques més gratificants. Si, a més, recordem que va passar de ser l’arsenal de la Ciutadella construïda per a la repressió borbònica des de 1714 a la seu de la més alta representació del poble de Catalunya el 1932 l’experiència encara és més intensa. Per als que hi treballen la quotidianitat acaba difuminant l’encant però sempre hi ha alguna mirada que es perd pels marbres dels passadissos o pels sostres decorats cadascun amb un motiu diferent. Però quan hi has agafat distància a còpia de temps l’edifici i el que significa retornen amb tota la intensitat quan ets al seu davant, a l’ombra dels plàtans.

Els nous membres del CoNCA nomenats pel Parlament de Catalunya el 10 de juliol de 2019. D’esquerra a dreta: Edmond Colomer, Núria Iceta, Margarida Troguet, Vinyet Panyella, Salvador Casals, Jordi Font, Míriam Porter, juntament amb el president de la Generalitat, MHSr. Quim Torra, el president del Parlament, MHSR. Roger Torrent i la Consellera de Cultura, HSra. Mariàngela Vilallonga

És el que he experimentat aquesta tarda en entrar al Parlament de Catalunya. No era una visita qualsevol, sinó una circumstància que em porta a un altre canvi de vies, seguint la metàfora dels trens d’en Harry Potter. A proposta del President de la Generalitat, el Parlament ha votat la nova composició del Plenari del  CoNCA, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Ara fa deu anys de la seva constitució inicial i després de diversos avatars, de reformulacions i dels anys de treball portats a terme sota la presidència de Carles Duarte des de 2012, tocava la renovació total. Ha estat aquesta tarda quan el Parlament, per ampla majoria, ha nomenat Salvador Casals, Edmond Colomer,  Núria Iceta, Miriam Porté, Margarida Troguet, i a qui signa aquest Marge Llarg membres del Plenari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. La setmana entrant el nomenament ha de sortir publicat al Butlletí Oficial del Parlament i després de la presa de possessió dels nous membres es farà efectiva la renovació d’aquest organisme assessor del govern en matèria de polítiques culturals. Entre altres funcions té la de l’atorgament dels Premis Nacionals de Cultura, promoure el diàleg entre els sectors culturals i l’administració de la Generalitat, avaluar els equipaments culturals i les subvencions públiques a la cultura i el seu retorn social i vetllar per la protecció de les llengües pròpies de Catalunya i de l’Aran i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Dels posicionaments dels diversos grups parlamentaris de la reunió mantinguda amb la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga em quedo amb el marc general de fons, la necessitat de fer una reflexió sobre aquest organisme per veure quins camins ha d’emprendre de cara al futur.

Deixo altres qüestions que planen sobre les polítiques culturals – com les governances, els costos bàsics de la cultura, el retorn social, la interrelació entre cultura i educació – per a les properes setmanes amb la plena convicció que la lluita per la cultura val molt la pena perquè és el més gran bé social que la ciutadania posseïm. L’únic que em permeto avui és una reflexió personal: la renovació del meu compromís amb la cultura des d’un format diferent, més participatiu i des de la responsabilitat que atorguen la confiança del govern i del mandat parlamentari. Molt més del que hauria pogut voler i desitjar.

Article publicat amb el títol de “Emoció, convicció i compromís” a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.VII.2019

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.

Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018