Cap d’Any amb la mirada a Sitges

Vista de Sitges el darrer dia de 2023. Fot. ©Lluc Torres

Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar.  Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.

Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.

Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.

Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals  que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?

Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.

Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:

1. “Patrimoni: ja tenim catàleg. – 1” (2022)
2. Patrimoni: ja tenim catàleg – i 2″ (2022)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 5.01.2024

Santa Tecla a casa

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.09.2023

Nit de Reis (5 de gener 2023)

Detall de l’altar romànic de Mosoll, s. XIII

Aquest vespre a fer bondat, posar les sabates vora el balcó, anar a dormir d’horeta i no oblideu la malvasia i els torrons i neules per als Reis d’Orient…

i aigua i garrofes per als camells!

Que els tres Reis us facin ben feliços!

Repensar, sí. Críticament, també

Per cinquena vegada i superades, de moment,  les excepcions pandèmiques L’Eco de Sitges organitza les cinquenes jornades que, amb el títol de Repensar Sitges ens posen davant del mirall de les nostres reflexions, expectatives i contradiccions. Els articles d’opinió del setmanari, i aquest també, sovint prenen un caire de reflexió i de crítica que mostren com, en definitiva, no ens agrada el Sitges que tenim ni el que ens espera. Ara, les causes i els motius difereixen. Estem d’acord en què la nostra realitat de passar el dia i empènyer l’any sense un projecte clar de futur, sense un full de ruta de mínims que vagi més enllà de passar els fulls del calendari, de les estacions i de les festes no ens porta enlloc. De projecte no se’n veu perquè tot sembla indicar que no n’hi ha. Pensar que la nostra administració municipal és incapaç, per exemple, d’elaborar amb la necessària col·laboració d’enginyeries i tecnologies qualificades un projecte per poder estabilitzar les platges, un problema comú a tot el litoral català, pel que hem vist recentment, aprofitant les sinèrgies que se’n poden derivar és un toc de realisme imprescindible. I com aquest exemple se’n poden posar uns quants més.

Em declaro respectuosament escèptica enfront de propostes messiàniques i solucions màgiques respecte del nostre futur a mig i llarg termini perquè tothom és capaç de formular els més atractius desigs i d’escriure les cartes als reis més engrescadores. Però fins que la maquinària municipal no es desempallegui del llast de les inèrcies i de l’extrema burocratització a la que es veuen sotmeses les més elementals activitats no cal fer-se gaire il·lusions. Fins que no arribi una autocrítica sincera i amb voluntat constructiva sobre el funcionament dels engranatges políticoadministratius municipals a tots nivells no hi haurà gaires més  sortides que l’anar fent i aguantar les frustracions que comporta.

Sol i platja, l’oferta permanent

El fracàs del pla d’usos que condemna els carrers de la vila a un atapeïment de terrasses i de comerços més que d’efímera durada, unit a la voracitat dels propietaris dels locals de lloguer ens està configurant un teixit comercial que no és precisament un model d’èxit. La recent aprovació (Laus Deo!) del catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic i paisatgístic en plena degradació de les antigues masies de Santa Bàrbara o de Can Pere Pau és una altra de les contradiccions flagrants del present. El catàleg inclou arbrat i vegetació quan les obres de Can Milà han perpetrat una important escabetxina de pins i vegetació autòctona d’un antic jardí que es va deixar perdre, com gairebé la masia, a canvi de ciment per fer aparcaments.

L’oferta turística de l’oci nocturn que aposta una vegada més per la massificació dels carrers més castigats per la pressió de les aglomeracions, amb la manifesta complicitat dels nostres polítics, demostra que després de la pandèmia no hem après res de res pel que fa al model turístic que semblava poder canviar per bé. El bosc de grues de La Plana i d’altres zones de Sitges que mereixen un creixement més esglaonat i en paral·lel amb les millores de serveis de manteniment de la via pública o del transport públic és un altre senyal que no només no hem après la lliçó sinó que retornem al de sempre. De cultura avui no en parlo i ja arribarà el moment; només repeteixo la idea que vaig expressar fa unes setmanes i és que no complim amb els estàndards d’una vila que pretén ser capdavantera en aquest àmbit.

Un oci nocturn massificat i dubtosament sostenible

Fins a quin punt el sitgetà emprenyat està disposat a amagar el cap sota l’ala, a justificar-se amb aquest fatalisme de pensar que no hi ha res a fer i quedar tan tranquil i, a l’altre extrem, a posicionar-se en propostes tan radicals com teòriques evitant entomar responsabilitats quan en té l’oportunitat?Dit tot això, benvinguda la cinquena jornada del Repensar Sitges perquè constitueix un dels pocs fòrums d’oportunitat per al debat crític. El programa anuncia pluralitat de posicionaments, i és bo que es produeixi una pluralitat de debats enfront dels actuals i futurs responsables de les polítiques municipals però també dels diversos sectors econòmics i socials. Com que són jornades organitzades des de la societat civil no s’hi valdria ni promoure el pensament únic ni voler guanyar credibilitats a costa de promeses enlluernadores. Calen propostes i debats des de tots els àmbits perquè sense una visió crítica i social tampoc no anirem enlloc més que als miratges de les falses utopies. I a aquestes alçades Sitges no es pot permetre perpetuar-se en les inèrcies i els errors de sempre.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.05.2022

“Cultura, arts i educació amb la presidenta del CoNCA Vinyet Panyella”. Una entrevista a la XAL

“Els ensenyaments artístics, més enllà de formar els joves en disciplines concretes, els permeten desenvolupar competències personals i habilitats socials. Amb aquest esperit, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el CoNCA, ha posat en marxa el 1r Fòrum de les Arts a l’Educació per, entre altres temes, debatre la necessitat que l’estudi de les arts formi part de l’educació obligatòria. De fet, Generalitat i administracions locals han unit forces per fer-ho possible. Uns compromisos molt celebrats pel CoNCA. En parlem amb la seva presidenta Vinyet Panyella“.

Aquesta va ser la introducció a l’entrevista que em van fer a la XAL, al programa Connecticat el passat dia 5 de maig, sobre el Fòrum Art Educació que va organitzar el CoNCA