BALADA D'OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

SOSTENIBILITAT: EFICIÈNCIA I CONSCIÈNCIA

Assisteixo a la presentació de l’estudi sobre la sostenibilitat en el medi cultural que han emprès conjuntament el CoNCA i l’ICEC, dos organismes de diferent rang vinculats al Departament de Cultura de la Generalitat que comparteixen l’interès en incorporar el concepte de sostenibilitat al medi cultura. Ho fan per mitjà d’una enquesta que a hore d’ara ja s’ha tramès per vies diverses (federacions, associacions, agents culturals, col·lectius) amb l’objectiu d’amidar les mesures preses en el medi cultural i l’interès i el compromís que des dels diversos sectors es pren en consideració. Hi han assistit un bon nombre de representants dels diversos sectors, tant del públic com del privat i es constata el que intuïem: l’interès i el compromís. I amb aquests dos elements ja tenim molt de guanyat. 

La motivació del CoNCA i de l’ICEC és compartida i, alhora, complementària. Des del CoNCA, que és un organisme assessor i avaluador de les polítiques culturals, es considera que cal incorporar els criteris de sostenibilitat en favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic que no sols ens amenaça sinó que ja és aquí en el medi cultural. Des de l’ICEC, que és un organisme executiu del Departament de Cultura i que tracta directament amb els sectors empresarials de la cultura existeix la voluntat d’incorporar el criteri de sostenibilitat en les futures línies d’ajuts a les empreses. El CoNCA, en tant que organisme que ha d’emetre els informes preceptius sobre les convocatòries d’ajuts públics a la creativitat i, genèricament, a la cultura, vetllarà per la plena incorpració d’ aquest requeriment – juntament amb d’altres tan importants com la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, per exemple. 

D’estratègies n’hi ha diverses. Se’n destaquen quatre de llarg abast: la pràctica creativa sostenible;  l’educació i l’estímul del pensament crític; la creativitats en tant que motor d’innovació i la legislació cultural. Pel que fa al CoNCA, a l’ICEC, al Departament de Cultura i a les administracions amb implicació cultural el terreny és vast però no desèrtic. Es constata, a més, que al nostre país se n’han implementat diverses normatives tendents a garantir la sostenibilitat al medi cultural, però el panorama global ens el donarà l’enquesta. Una vegada s’hagi aplegat i processat la informació disposarem d’un retrat robot força fiable. Però, insisteixo, hi ha i iniciatives consolidades i en curs. 

Les polítiques culturals i ambientals no estan tan allunyades com podria semblar. Hi ha dos vessants on conflueixen: en el de l’eficiència i en el de la consciència. Eficiència pel que fa a l’assoliment de resultats a favor de la reducció de l’impacte del canvi climàtic i a favor d’un consum responsable. Consciència per crear-la i incrementar-la a partir dels valors de la cultura i la seva capacitat de transformació social. Són dos objectius estratègics imprescindibles no només per als sectors culturals sinó per al conjunt de la societat. Al capdavall, viure en un món millor, que avui dia és sinònim de més sostenible, és cosa de tothom.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019

ART, ARTISTES, DEBAT I COMPROMÍS (amb motiu de la celebració del 'Dia de l'artista" a Sitges)

Un dels invents més gratificants i encertats que han sortit de la imaginació sitgetana ha estat la creació del Dia de l’Artista. Confesso que en el seu moment inicial no ho vaig veure gaire clar i que la celebració ha tingut els seus alts i baixos però, comptat i debatut, i gràcies als impulsos de diverses legislatures – en especial, les dues darreres – i a la col·laboració dels nostres artistes en el més ampli sentit de la paraula i del concepte, tenim un Dia de l’Artista per lluir i per celebrar. El que més m’agrada és, precisament, la implicació dels sectors artístics locals, perquè són persones creatives, entusiastes i que creuen en el que fan, prediquen i practiquen.

Enguany, per atzars de la vida em va tocar ‘actuar’ un momentet per aclarir a aquests directament implicats en l’espectacle del Racó de la Calma què era l’art. Vaig seguir la corda de l’actuació amb tanta traça com vaig ser capaç però la pregunta era complicada perquè l’art és tan immens com la mateixa capacitat humana d’expressar-se per mitjà d’elements i formes que comuniquen, interpel·len, commouen, representen, emocionen… Plàcid o convuls, com la bellesa o la lletjor. Elaborat, treballat amb una gamma tan àmplia de materials i llenguatges tan infinits com la capacitat dels éssers humans. Tan antic i tan modern, tan clavat en unes dates i tan intemporal com les formes de la pintura rupestre i el videoart, els temples grecs i l’art corporal, o la interminable enumeració de formes i estils. També els vaig dir que no sé per què m’ho preguntaven a mi, perquè a les cases del davant i del veïnat – érem al Racó de la Calma, d’esquena al Palau de Maricel i de cara als museus i molt a la vora de la Fundació Stämpfli – hi havia un munt de gent que ho sabrien explicar molt millor que jo tant per les obres que hi tenien com per les disquisicions n’havien fet de paraula i per escrit. I perquè, a més, la propaganda explicativa d’aquelles cases i dels que hi ha dintre diu que són, i és veritat, l’essència de l’art.

Per sortir del pas i anar acabant vaig recórrer a una frase que m’agrada perquè passa per la tangent de la qüestió i la centra en els seus efectes. L’escriptor i diplomàtic Lawrence Durrell, una de les personalitats literàries més atractives del segle XX, ho va clavar en una frase inoblidable: “He parlat de la inutilitat de l’art, però no he dit la veritat sobre el consol que procura”. Pertany a la novel·la Justine, una de les obres que integren el Quartet d’Alexandria. Com que la interpretació és lliure, es pot combinar la paraula consol amb totes les metàfores que indiquin la interrelació humana amb qualsevol format de les arts.

Més enllà de l’alegria de la celebració, sóc del parer que el Dia de l’Artista demana alguna cosa més. És sabut que a Sitges ens va la marxa i que fem festa de tot. També és veritat que a hores d’ara comptem amb un calendari de festes i festetes, les nostres i les que ens fan servir d’aparador, amb aportacions diverses i de vegades discutibles. Però hi ha esdeveniments que, com aquest, demanen alguna cosa més. En cas de l’art es defineix amb dos conceptes: debat i compromís.

L’art comporta per sí mateix una càrrega estètica, conceptual i narrativa que planteja debats de moltes menes – tantes, com la seva mateixa essència. I a Sitges, de debat ens en falta, i molt, i també de caire artístic. Fóra bo i profitós que a més de la festa, que és imprescindible, perquè festa vol dir gaudi, creativitat i participació, el Dia de l’Artista aportés un conjunt de debats sobre els diversos aspectes que l’art comporta, el seu desenvolupament, la creativitat, l’estatus dels artistes, i tot un llarg etcètera que la contemporaneïtat i la postmodernitat plantegen. En el cas de la Festa Major tenim un magnífic exemple amb les Xerrades de Festa Major que organitza el Janio’s Bar i que ja formen part de la tradició.

En darrera instància, l’art exigeix també compromís. El del mateix artista respecte la seva pròpia creació. El de l’entorn que l’ha de respectar i ajudar. El del mercat artístic, que li ha de donar sortides. El de les facilitats per al seu desenvolupament i la seva visibilitat. I, arribats en aquest punt el del compromís de la Vila amb les arts que a Sitges hauríem d’afrontar obertament i en tota la seva dimensió començant pel sector públic i el poder municipal. Obrint debats i assumint el compromís amb l’art i els seus protagonistes, el Dia de l’Artista eixamplaria horitzons entre la celebració i la festa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.X.2019 , 2019

SALVADOR GINER I LA POLÍTICA CULTURAL

Article publicat a La Llança d’El Nacional. Cliqueu el següent enllaç:

Salvador Giner i la política cultural

Breu repàs a la seva biografia intel·lectual i humanista, amb especial referència a dues obres en les que planteja la qüestió cultural a Catalunya: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996), “Una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, escrit amb la col·laboració dels sociòlegs Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, i La societat catalana, una “exploració col·lectiva ” de la Catalunya postolímpica amb la mirada vers el futur.

El que s’esdevingui de la cultura catalana s’esdevindrà del país

Salvador Giner

RÈQUIEM PER LA MARE D’UNA AMIGA

Aviciats com els tinc,

qui es desviurà,

quan jo no hi sigui,

pels meus morts?”

Cèlia Sànchez-Mústich

No érem gaire gent però l’església parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona, del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de la persona que estimava  i l’estat de salut de la seva mare.

La mare de la meva amiga em sembla que només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una presència constant.  N’ha tingut cura des de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels hospitals han esdevingut vida quotidiana.

No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat la seva vocació de poeta sinó tot el contrari.  Només una bondat i una sensibilitat com la seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen els límits dels humans.  Fins i tot quan ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop (allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica, ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria? Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca, doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa política, que una nena malalta, que un gos malalt.”

El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019

PER QUÈ SÓC FEMINISTA

O quan m’hi vaig tornar del tot. Tinc resposta per a totes dues preguntes i una idea concreta dels orígens. Sóc feminista perquè des de que em vaig adonar que el medi de les dones és el de la desigualtat m’hi vaig tornar conscientment i convicta, amb ganes, i des d’aquell dia la convicció i el compromís no han fet més que créixer. La data dels orígens ve del dia que vaig escoltar, o vaig llegir, segurament llegir, un poema que parlava de la diferència i de l’assimilació de gèneres. Em va impressionar perquè era un poema tan taxatiu com bell: 


Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que
feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella.
“Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí,
dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar.
L’home. No en vas dir res, de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona
també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Temps després vaig saber que es titulava “Mite”, que l’havia escrit Muriel Rukeyser i que devíem la traducció a la poeta Montserrat Abelló, una de les dones de la meva vida. M’agradava escoltar-lo dit per la Montserrat amb aquella punta de murrieria complaent amb què el recitava, perquè sabia que el poema faria efecte i perquè formava part del seu credo. I, des de llavors, del meu, perquè crec que el feminisme és, a més d’un valor social, una ètica. 

M’havia interrogat sobre la desigualtat de manera gairebé inconscient des de l’ús de la raó que comporta l’adolescència. Per què els nois tenien més facilitats per a estudiar que les noies, de Sitges estant? La diferència dels batxillerats, les possibilitats de continuar estudiant fins arribar a “la” universitat – durant temps només n’hi havia una… – eren radicalment diferents. Les limitacions educatives eren un aspecte. D’altres eren el món de l’esport, el de les joguines, fins i tot el de les lectures, la separació que hi havia de nens i nenes als col·legis. Si a casa convivien germans i germanes, per què s’havia de separar la canalla al col·legi? El salt per anar a estudiar a Barcelona als catorze anys, a l’Institut Montserrat, llavors encara només per a noies, va ser superlatiu per començar a veure el món tañcom era i els cinc estius que vaig passar treballant a l’antiga Oficina de Turisme de Sitges em van arrodonir la visió dels possibles paisatges del meu futur. Veia les diferències però també anava entrant en la meva pròpia zona de confort, primer com a estudiant, després a la vida professional. 

Si em disgustava, i em rebel·lava,  haver d’aguantar la impertinència, el menysteniment o la prepotència, de determinats caps i capets que manaven sense voler saber ni entendre de la meva tasca – d’arxivera o de bibliotecària que vaig ser durant temps –, de vegades i no pas sempre acabava per guanyar la partida o per aguantar la maltempsada dins la metàfora de la closca de tortuga.  A la vida professional també vaig saber que la solidaritat femenina era una actitud més que relativa, perquè era ben possible que una jefa o una col·lega et menystingués, t’enredés, t’ignorés o esdevingués una trepa sense escrúpols a la teva esquena. Dolia perquè m’havia cregut que aquella solidaritat tan airejada de les manifestacions i de les declaracions i articles era veritat i no sempre era així. Però això em va fer tornar més críticament feminista.

El moment clau va ser el de la temporada en què em vaig dedicar a la política. L’atzar, més que les quotes, em va situar en un lloc amb possibilitats d’esdevenir diputada al Parlament de Catalunya i entre 1996 i 1999 vaig passar a exercir a la planta noble del Parlament i al territori. Va ser una Cinquena Legislatura de majories relatives i pactes entre difícils i tibants entre les diferents forces polítiques de l’hemicicle, però vaig aprendre molt.  A més de l’experiència a la comissió sobre els drets de les dones, el contacte amb la realitat àmplia i diversa que l’ofici i el compromís m’imposaven i la vivència de la condició política en femení em va fer adonar que efectivament, el món de les dones és el de la desigualtat en tots els àmbits. Una desigualtat carregada de prejudicis, interessos, rèmores educatives, comportaments inadmissibles disfressats de bromes, i un llarg etcètera d’actituds que costa eradicar. El treball parlamentari amb diversos col·lectius i en diverses compareixences en comissió  em va mostrar en viu i en directe que una cosa és tenir drets reconeguts i una altra ben diferent poder exercir-los individualment, i que la xacra dels maltractaments, agressions i assassinats era un dels temes de més difícil solució per molta indignació que provoquessin – com podem constatar fins avui dia. D’aquella època data el gran pas de considerar els maltractaments domèstics com a matèria interna i passar a xacra social; va ser un pas de gegant, però no suficient. Queden pendents un  codi penal estricte i de radical aplicació, una judicatura sense prejudicis i compromesa amb la justícia, assistència en tots els aspectes, acolliment de gènere i de famílies en situació de perill, i una relació de mesures preventives, de suport i penals que en bona part encara esperen decisions i dotacions. L’experiència parlamentària es va veure enriquida pel tracte amb altres diputades de diversos colors polítics, per les reunions i activitats de l’Institut Català de les Dones, per la coneixença i l’interès vers persones tan diferents com emblemàtiques com van ser, entre altres, Enriqueta Gallinat i una Simone Veil en plena maduresa política i individual. 

Vaig fer vaga el Dia Internacional de les Dones pels tres principis bàsics dels Drets Humans, com són la llibertat, la igualtat i la sororitat, i per totes les mancances que individualment i en les nostres circumstàncies les dones detectem, vivim i reivindiquem. Per experiència personal sóc fermament partidària d’exigir la paritat total arreu, no per allò de que ‘si hi ha homes mediocres que hi hagi dones mediocres’, sinó que, al contrari, de dones preparades i capacitades n’hi ha moltes més que no sembla en tots els àmbits; només cal tenir ganes d’anar a buscar-les. La paritat s’ha d’exigir, sobretot pel valor que representa, en la política però també arreu: des dels consells d’administració fins qualsevol dels llocs i categories de comandament, de representació, d’oportunitats. 

Ja sé que el vuit de març va passar fa dies, però el feminisme és una actitud i una manera de viure que dura tres-cents seixanta-cinc dies a l’any. És una ètica que ens afecta a tots plegats i en la que tots hi hem, hi hauríem d’estar implicats i compromesos. 

Publicat, sense el poema per raons d’espai, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 15.III.2019

L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018