KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

MEDITERRANEITATS. Sobre la poesia de Tahar Ben Jelloun

“Viure: habitar la claror de la infantesa
Resistir: no doblegar-se mai al dolor del món”
Tahar Ben Jelloun

Fa uns anys la mediterraneïtat era un trènding tòpic. Va ser una moda literària i estètica. Una mirada als orígens d’una determinada part d’Europa, sovint només des de la riba nord. Mar blava, sorra fina, palmeres, algun veler o barca de vela llatina, el reflex de tots els blaus, el paradís dels déus, el bressol de les civilitzacions i el llarg etcètera dels tòpics que ens han configurat com a paisatge i civilització. Uns tòpics que viuen, s’extingeixen, canvien i es tornen a formular amb el pas de les dècades i de les generacions. La Mediterrània dels anys vuitanta del segle passat va ser una regió geopolítica d’atenció focalitzada des de de la UE fins que va caure el mur i llavors el focus d’interès van ser els antics països de l’Est. Als anys noranta,  la guerra dels Balcans esclatava després d’una fictícia federació de països, de pobles i religions sota una dictadura de cara amable si es comparava amb l’altre costat del teló d’acer. La Mediterraneïtat dels països balcànics i de la costa Dàlmata també va esclatar en un drama humà que ha estat molt difícil de superar. 

La Mediterrània, riba sud. Platja vora Tànger

Amb el canvi de segle la conflictivitat global ha canviat la geopolítica de la Mediterrània. Va arribar una primavera d’incerta glòria que no va fer estiu. Els conflictes s’han estés i s’han agreujat. Les migracions fugint de la guerra i de la misèria han fet cap a la costa de la riba sud i  l’antic Mare Nostrum ha esdevingut el Mare Mortum. No puc imaginar l’escenari idíl·lic de les illes gregues sense una enorme recança pel drama que ha ocasionat la seva transformació en camps de refugiats sovint sense esperança. La realitat esborra la bellesa, fa oblida els mites, entela els paisatges i costa retornar als clàssics que narren la vida dels déus dels orígens. Però els escriptors ens recorden que juntament amb l’aparença de la calma rau el conflicte permanent que impregna la seva obra. La Mediterrània també és això. 

Tahar Ben Jelloun (2020). Copyright DR

Aquests dies tradueixo alguns poemes d’un escriptor i pintor marroquí resident a França, escriptor francòfon molt més conegut per les novel·les i assaigs que per la seva poesia. Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc,1944), un dels escriptors adscrits a la mediterraneïtat per la seva obra i per tot el que aquest àmbit significa i evoca, va començar escrivint poesia el 1966 en un camp disciplinari per castigar els joves estudiants que un any abans s’havien revoltat contra el règim. Uns poemes, diu, dictats per la còlera, per la necessitat de revolta contra la injustícia i l’opressió, contra la mentida i la traïció. Quan va aplegar el volum d’obra poètica publicada entre 1966 i 1995 declarava que sempre cal tornar a la poesia per silenciar el soroll de la il·lusió i la desesperació, per ser en l’essència sense noses… 

Vista de Tànger

Tradueixo els poemes escrits a Tànger, una de les seves ciutats, i escenari d’una narració corprenedora, Dies de silenci a Tànger, un correlat del sentit sensual, tendre, lluminós i vital de la seva poesia. Una literatura que encarna, com d’altres, una Mediterrània canviant i permanent, una manera de viure i de sentir, àmplia i complexa, intimista i coral. Retorno sovint a Ben Jelloun perquè m’agrada la seva poesia, perquè que condensa la seva mirada sobre la vida i els éssers, sobre les arts i els artistes – Matisse, Delacroix, Giacometti… Perquè és dels escriptors que creu en en la necessitat permanent de la poesia en qualsevol circumstància, ell que ve d’una geografia que en la seva amplitud viu el drama dels éssers i la glòria de la llum: “La poesia és el que més necessitem en aquest moment. La poesia és el que salvarà el món”, afirma, perquè és el que permet descobrir el millor que hi ha dels éssers. Fins i tot aquests dies de mort massificada en la soledat confinada dels hospitals.

J’écris sur la douleur du monde et je peins la lumière qui nous manque.” Paraula de poeta.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.05.2020. El quadre de la capçalera és obra de Tahar Ben Jelloun i es titula “Barcelona”. El del tapís no porta títol. Les fotografies procedeixen d’internet i se cita autoria i copyrigh si hi consta.

UNA (BREU) APAGADA CULTURAL

Des de que va començar la pandèmia un dels sectors més afectats ha estat el medi cultural. No només les indústries, que són el conjunt més present als mitjans, sinó també el medi associatiu, la cultura popular, les petites empreses de serveis, els autònoms que treballen quan el medi els dóna feina, les institucions que programen activitats i obren la porta cada dia com són els museus, els arxius, les biblioteques. L’empobriment per manca d’ingressos, el que se’n diu el lucre cessant, i la manca de feina i de contractació, així com la supressió de les activitats configura un quadre que suma precarietat sobre precarietat..

A hores d’ara crec, o vull creure, que tothom mínimament sensible davant del valor social de la cultura té plena consciència del desastre i que, alhora, valora les ofertes existents des de la xarxa. Amb l’atenció posada a la generació dels drets de propietat intel·lectual, perquè els drets s’han de respectar i la pirateria és un frau. 

De Catalunya estant, atenent les reivindicacions dels sectors, el Departament de Cultura de la Generalitat ha posat en marxa un primer paquet de mesures d’ajuts i crèdits. El CoNCA, des de les seves funcions de mediació i acompanyament ha donar a conèixer el comunicat “Per un programa de supervivència cultural i artística de Catalunya” i ha proposat un conjunt de “Mesures urgents” adreçades a les administracions locals i supralocals, a la Generalitat i al govern de l’Estat. Són vies de sortida des de l’emergència. Alhora, el CoNCA ha posat en marxa un Canal Emergència d’acompanyament i assessorament enfront de la problemàtica que ha generat la pandèmia obert a totes les persones, entitats i empreses que configuren el sistema cultural del país i que des del primer moment de la seva obertura el passat 15 d’abril està essent àmpliament consultat.

Pel que fa a l’Estat no són utopies sinó reivindicacions de caràcter general. El CoNCA demana l’ajornament i facilitats de pagament de les liquidacions de l’Impost del Valor Afegit del 1r i 2n trimestre; l’ ajornament i facilitats de pagament de les quotes de Seguretat Social de les persones acollides al Règim Especial de Treballadors Autònoms i, en tercer lloc, que s’impulsi una prestació excepcional durant el període de confinament per a les persones del medi cultural i creatiu que s’han quedat a l’atur, i que no compleixen els requisits complets per accedir-hi.

La sorpresa ha estat majúscula quan el flamant Ministro de Cultura i Deportes del Gobierno de España va manifestar que no tenia res pensat al respecte la cultura, citant a manera de justificació la prioritat de la salut enfront del cinema amb una frase del gran Orson Wells -que es deu estar regirant a la tomba. Tot el contrari del govern alemany, que ha inclòs la cultura entre els béns de primera necessitat. La resposta a nivell estatal no s’ha fet esperar, des de la dimissió que li ha demanat l’Acadèmia Catalana de la Música a la carta airada d’un conegut director teatral. El CoNCA ha publicat el comunicat “Així no, senyor ministre”, en el que manifesta “que el Ministre ha demostrat un profund desconeixement de la situació del sector cultural i li demanem una rectificació immediata i la posada en marxa de mesures urgents que responguin a les necessitats d’emergència del sector cultural, independentment de la resolució de la crisi sanitària que, evidentment, tots desitgem.”

Una altra iniciativa ha estat la convocatòria d’una apagada cultural el 10 i l’11 d’abril. M’hi he afegit per solidaritat i amb ganes de sumar-me a la protesta col·lectiva. Dos dies de no piular, de no penjar articles, de no compartir informació cultural. Em sembla un despropòsit massa gran i massa vergonyós que tot un ministre hagi tingut tan poca visió política, traduïda en prepotència i menyspreu. Amb tot, després d’un dia i mig l’ #apagadacultural i la #culturaenvaga a internet fos desconvocada per algunes entitats per donar un vot de confiança (?) al Gobierno després que  la Ministra d’Hisenda hagués dit a corre-cuita que sí, que s’hi reunirien amb els sectors implicats.  Té gust de massa poc. Per si de cas, la meva vaga ha durat dos dies sencers. Què menys.  

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.04.2020

EL REGNE ANIMAL

Semblava existir només als llibres de text de quan anàvem a primària. La civilització del totxo i del ciment l’havia desplaçat: als documentals del National Geographic i de Fèlix Rodríguez de Lafuente; a les granges on porten la canalla perquè vegin ases, pollastres i conills al natural; a la categoria de ‘mascotes’, que és molt denigrant, en referència a les bestioles de casa; a les curses de cavalls; a les pel·lícules, als llibres il·lustrats i als còmics i, en els darrers temps, a les reivindicacions dels animalistes i dels que estem a favor de la biodiversitat. La civilització ha arraconat el gènere animal. Però la natura de tant en tant pren la seva revenja per tant de despropòsit destructiu i ens planta cara, sigui en forma de tsunami, temporal o plaga de virus. Algun dia la humanitat s’haurà de plantejar globalment fer les paus d’una vegada amb el medi natural, del que formen part el regne animal i el vegetal, perquè com és la maltractem més dura és la reacció. No és una revenja, sinó el recordatori que al capdavall tot el cosmos és un joc d’equilibris i que el creixement humà no ha de suposar l’aniquil·lació de la natura. 

Hi he pensat cada vegada que el planeta ha estat pastura dels desastres naturals. El recent incendi d’Austràlia ha estat un dels episodis més dramàtics que el medi natural ens ha ofert. Fa ben poc el Glòria ens ha destruït edificis, ponts, espigons, platges i arbrat. Quan a penes ens n’hem refet, la pandèmia que ha desencadenat un velocíssim i voraç covid-19 ha trencat radicalment vides humanes, economies i hàbits de tota mena. El #quedatacasa s’ha convertit en obligació per a la supervivència. El  #totanirabe és un fervent desig. 

Un dels espectacles més insòlits és veure els carrers deserts. Les televisions i xarxes socials van plenes d’indrets habitualment concorreguts on no s’hi veu ni una ànima. És als carrers deserts com els quadres metafísics de Giorgio de Chirico on el regne animal ha tornat a fer-se present presència en tota la seva varietat.  Rens a Londres, pumes a Santiago de Xile, cérvols a Reims… L’esquirolet que fa pocs mesos vaig retratar trepant furtivament per la façana del Perez Museum de Miami ara s’hi deu passejar en família ben tranquil·lament. A Barcelona els dofins visiten les platges i fa uns dies els senglars trotaven carrer Balmes avall fins a la Diagonal. Unes altres famílies de senglars creuaven el cinturó de ronda vora l’Hospital de Vall d’Hebron mentre els pocs humans dels voltants els filmaven amb el mòbil i els portaven menjar. La nostra biodiversitat local ha anat més enllà dels ocells que ens alegren la vida – i més n’hi haguessin! –, els amfibis del llac del Parc de Terramar, els coloms que es busquen la vida per teulades,  terrats i els pocs pins que ens queden. És així com a les xarxes socials (gràcies als que ho heu gravat i mostrat!) hem pogut veure un grup de senglars per l’Avinguda Sofia i al Passeig Marítim davant del PicNic i una guineueta preciosa i rossa al barri del Vinyet. Quan nosaltres despareixem dels carrers, ells hi tornen. Sospito que no només perquè poden tenir gana i es busquen la vida, sinó perquè exploren el terreny que han perdut.

No sé si el covid-19 ens farà entendre que el regne animal mereix força més de respecte i consideració en tant que part integrant de la biodiversitat que hem de defensar perquè forma part de l’essència del planeta. Tant de bo. Però en tot cas, amb el seu acte de presència certifica que hi és i que defensa el seu medi, el seu espai i la seva pervivència. Com nosaltres defensem la nostra. Quan tot això acabi, tornem a sortir al carrer i es restableixin els límits entre el ciment i la natura caldrà una mirada diferent i, sobretot, unes mesures més eficaces per salvaguardar la biodioversitat més enllà de les frases benintencionades. La civilització comporta que al planeta cada regne hi pugui mantenir el seu espai vital.  

Les fotografies procedeixen d’internet. Se’n fa constar l’autoria sempre que es coneix.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.04. 2020

LA PANDÈMIA DE LA CULTURA

Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.

Si cliqueu aquí el podreu llegir.

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html

Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA NOSTRA VIDA

Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror  a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença  instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.

Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.

A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.

El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les  geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.

I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear  aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i  deixar que el temporal amaini.

A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.

Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.

Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020

DONES ARREU I D’ARREU

Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.

El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu. 

Lluïsa Vidal, Autoretrat (MNAC)

Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant. 

Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o  “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món. 

Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos,  n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:

Igualtat en tots els àmbits i situacions;

Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;

Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;

Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;

Paritat instaurada amb caràcter obligatori;

Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;

Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions; 

Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…

… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020