Autoretrat, de Josep-Ramon Bach

Autoretrat

Sóc el nàugrag

a l’illa del dolor.

Paper de vidre

que el vent empenta

contra les arestes

de la sang i del desig.

(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)

Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvol amb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.

Josep-Ramon Bach (2016), al reportatge de Núvol

Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic. 

Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …

QUADRE DE CARNAVAL

Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena

A la dita sala dels holandesos hi havia força  gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un  reclinatori arrossegat per un monjo i una devota. 

Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)

La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc. 

Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – .  Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant. 

El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa

Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020

L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set  anys més tard, en ple  ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc. 

Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!

(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

MAR D’HIVERN. Un record de la poesia de Joan Margarit

Frèia Berg, Suite de Terramar

No sempre els poetes expliquen la geografia dels seus poemes. No els hi cal. En tenen prou creant una atmosfera que els permeti construir la versemblança del que evoquen. Quan els llegim podem percebre la voluntat expressiva i la versemblança del que escriuen. És una doble construcció, la dels poetes i la dels lectors. A propòsit de l’atorgament del Premio Cervantes 2019 al poeta i arquitecte Joan Margarit (1938) m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que li vaig llegir, Mar d’hivern, guanyador del Premi Carles Riba 1985. Feia pocs anys que Margarit havia passat a escriure en català després d’una notable producció en castellà i des de mitjans vuitanta ha esdevingut, juntament amb Miquel Martí Pol, un dels seus més notables amics, un dels poetes més reconeguts tant pels lectors com per la crítica. Partidari d’una poesia de comunicació directa i entenedora, sobre la supremacia de la qual s’ha expressat diverses vegades, Margarit ha construït una obra des d’un laberint interior on la cruïlla entre el jo poètic, els personatges que l’habiten i els escenaris que evoca basteixen una arquitectura sòlida i creixent al ritme de cada poemari. No sé si aquesta idea de la construcció poètica té a veure amb la professió de Margarit, que és un arquitecte especialista en càlcul d’estructures, però em sembla fins i tot lògic.

Mar d’hivern va ser escrit per primera vegada l’any setanta. El poeta ho revela al pròleg de l’edició de 1985: “L’hotel era en part defora d’un poble, al final d’un llarg passeig vora la platja…” Del primer moment em va semblar que era Sitges. Tot suggeria un paisatge tardor, com aquests dies: la suavitat del sol, la intensitat de la llum, els capvespres encesos, la platja solitària creuada pel vol dels darrers ocells, gavines a la sorra, les onades… tot el que habitualment veiem reconvertit en paisatge poètic pel do de la paraula. La Mar d’hivern del poeta és un dels seus passatges vitals on recrea el que viu – “Davant la platja de l’hivern / només tens la memòria i els ulls” – per a la salvació del record. 

Són els XX els poemes i un “Epíleg” que incorporen Mar d’hivern i l’obra de Joan Margarit a la poètica dels paisatges de Sitges i, en concret, del paisatge de Terramar. Enguany que s’ha commemorat el centenari del que va ser la primera ciutat jardí de Catalunya bastida amb voluntat moderna i cosmopolita s’han recuperat diversos poemes noucentistes i avantguardistes que van fixar definitivament un paisatge literari. La novel·la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (2009, guanyador del Premi Ciutat de Palma de novel·la) hi va atorgar la visió des de la prosa lírica, realista i un punt nostàlgica en una tonalitat altament evocadora. Margarit havia escrit Mar d’hivern els anys vuitanta sense fer gaire explícita la ubicació del llibre, només una descripció vagament identificadora, sense noms propis. Al poeta no li calia. Fins que la publicació del poemari Càlcul d’estructures – de nou la idea de construcció…-, conté un poema que relliga dues imatges poètiques separades pel temps i per la mort. “Passant per davant del Terramar” és el nexe que uneix dues visions líriques d’un mateix paisatge. Tot passa ulls endins del poeta. A nosaltres només ens queda deixar-nos emocionar per la intensitat, ara explícita, amb que assaboreix la vida en totes les seves dimensions. Ja ens ho diu el poeta passant per davant del Terramar: 

“Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós

on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc

perquè ella morís, vam ser-hi junts:

ja estava despintat, amb les baranes

fetes malbé pel mar, i la moqueta

gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia

en les cambres, encara sumptuoses,

separant el saló del dormitori,

feta amb grans vidres dobles i glaçats,

i, apressades entre ells, espigues, flors.

En la meva memòria romanen

així aquells dies que vam viure junts.

Potser tornis amb ella al Terramar,

diu aquest mirall blau de l’horitzó.

Els vells no busquem pas la veritat.

Tota certesa no és res més

que una ferida inútil.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.XI.2019

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

POESIA I ONATGES

Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.

I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.

He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.

Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.

Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.

Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg

Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.

És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània. 

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.