EL MEU CONFINAMENT EXPLICAT AL PEN CATALÀ


Aquí, la meva confessió sobre el confinament: quins llibres, amb quins escriptors i escriptores passaria un mes confinada, en què treballo ara mateix, quin llibre regalaré… Hi he ben disfrutat i ja tinc una mica més de pràctica sobre selfenregistraments…

PEN Català@PENCatala · 24 d’abr. Seguim amb @vinyetp, que ens parla sobre les seves lectures de quarantena! Durant els pròxims dies, 14 autors i autores aniran explicant els seus secrets de confinament.

Cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo:

https://twitter.com/PENCatala/status/1253689514519932928

HOPPER, MÉS QUE MAI

Un dels artistes figuratius més celebrats del segle vint és el nordamèricà Edward Hopper (1882-1967). Agrada per la seva simplicitat, per la lectura relativament poc complicada que ofereix la seva obra, per un traç que s’aproxima a les seqüències dels còmics, per la representació urbana esquemàtica i plana, per la netedat compositiva, per la llum freda que senyoreja als quadres, pel realisme derivat de la Nova Objectivitat dels anys d’entreguerres, perquè fa de mirall evocant uns éssers que encara podem sentir propers.  Agrada perquè descabdella impressions personals a partir de l’impacte que cada obra genera, per la capacitat amb la que Hopper  transmet un determinat sentit de l’intimisme des de la malenconia, la soledat, la incomunicació. Un intimisme directament emparentat amb les sensibilitats del segle, de la modernitat, de la postmodernitat. Per tot plegat no és gens estrany que aquests dies els quadres de Hopper freqüentin les xarxes socials en versió original o hàbilment tunejats, transformats, deformats o adaptats als estats d’ànim que aquesta etapa d’aïllament i d’incerteses ens provoca.

Edward Hopper, Hotel vora la via del tren (1952)

Fa uns dies em referia a les ciutats desertes, als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. Amb Hopper el que més impressiona és la solitud dels éssers. Tant se val que sigui la dona transeünt amb l’equipatge mig obert a la cambra de l’hotel, l’oficinista solitari, el diàleg inexistent de la parella recolzada en un finestral sense paisatge, les parelles que a l’apartament, a la barra del bar o dins la cafeteria conversen des de les respectives soledats. Hopper pinta la representació de la solitud més extrema en la individualitat o en companyia. Les localitzacions són llocs comuns fins a la vulgaritat com ho són les indumentàries i les escenografies. La quotidianitat de la representació és tan versemblant com un embat directe a l’esguard i a la capacitat interpretativa.

Aquestes setmanes de confinament he passat revista a la literatura i a les visualitzacions del tancament dins del tancament. Hopper guanya en tots els terrenys. Perquè Chirico no deixa de ser una transposició metafísica de la quotidianitat i, per tant, mostra composicions imaginatives. Hopper, en canvi, mostra la més radical concreció del medi. El seu realisme, o hiperrealisme,  -la simplicitat gairebé esquemàtica que l’apropa al còmic de dibuix tan simple com perfeccionista – ens aboca irremissiblement a la contemplació de la solitud amb efectes osmòtics. Enfront de Hopper, una darrera reflexió és que, al capdavall, el darrer i absolut estadi de l’aïllament depèn de la pròpia voluntat de comunicació.

La resta serà literatura. Com la que l’escriptor Jordi Coca li va dedicar a Paisatges de Hopper i el poeta el poeta Ernest Farrés i Junyent va elaborar acuradament, llargament al voltant de l’artista. 

Edward Hopper. Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica (2006), guardonat als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior, és una construcció entre interpretativa i reflexiva enfront del seu “brutal univers pictòric”. Les tonalitats són diversificades:

“On escric tot aquest assortiment de versos

hi ha de fet l’Edward Hopper que els engendra

i que, bo i transcendint l’espaitemps, ve a donar-me

les consignes”,

comença, i tot seguit obre pas al significat final de la lectura poètica que en fa:

Condemnats a ser una sola cosa,

en un ésser vivent vam fondre’ns ell i jo:

els seus neguits o estats d’ànim són meus

i a la vegada els meus són de tots a la llum

d’una mateixa lluna arreu del món”. 

Així nosaltres, confinats, davant de les finestres o a fora dels balcons, contemplem l’univers que ens envolta i decidim amb quins ulls ens el mirem. L’esguard interior ens condueix a la reflexió introspectiva; la mirada enfora ens obre perspectives i horitzons que sabem que existeixen i ens esperen. Mentrestant no em canso de mirar les imatges dels Hopper que la pantalla i la xarxa en posen a l’abast i que m’atansen a la soledat dels altres en la ficció de les teles. Escric, llegeixo, tradueixo i vaig construint la meva aposta de comunicació creativa. 

Edward Hopper, Chop Suey (fragment, 1929)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.04.2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

UN RECORD DE LLUÍS RACIONERO I VERDAGUER

Amb motiu de la mort de l’escriptor Lluís Racionero he publicat a La Llança l’article Un record de Lluís Racionero i Verdaguer.

El 2003 Racionero dirigia la Biblioteca Nacional d’Espanya, i jo la Biblioteca nacional de Catalunya. Jo havia llegit el Cercamon el 1981 i vaig continuar amb altres novel·les, proses i assaigs…

Va ser ell qui es va interessar i va decidir portar l’exposició del centenari de Verdaguer, Verdaguer. Un geni poètic a la BNE…

Lluís Racionero, al pati de l’antic Hospital de la Santa Creu

Publicat a La LLança, El Nacional, 8.03.2020

L’AIGUA I LA VIDA DE TRES DONES. A propòsit de ‘La memòria de l’aigua’, de Montse Barderi

És un llibre a tres veus amb aparença de novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament, ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins el mateix final, i el de l’autoficció. Què hi ha de fabulació o d’autoficció i en quins passatges i proporcions es desenvolupa importa ben poc, a parer meu, enfront de la profunditat de la memòria a la que s’aboca de ple la veu narrativa. 

Montse Barderi, escriptora i filòsofa. Fotografia de Gemma Gascon.

Montse Barderi és escriptora i filòsofa, col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils, les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida grisa,  supeditades a marits despòtics o indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria, que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i geogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse social minoritzada i sovint, literàriament, oculta. 

Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda. La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la plenitud de la maduresa. 

Publicat a “El Marge Llarg” de L’Eco de Sitges, 4.XII.2019