L'AIGUA I LA VIDA DE TRES DONES. A propòsit de 'La memòria de l'aigua', de Montse Barderi

És un llibre a tres veus amb aparença de novel·la. Però així que comences a llegir t’adones que no és una novel·la convencional ni pel to, ni per l’estructura, ni per la intensitat narrativa que des del primer moment t’agafa per no deixar-te. És la narració de la vida de tres dones amb un estret vincle familiar: àvia, mare i la veu narrativa. El pas per tres èpoques; àvia i mare del segle vint, veu narrativa encavalcada entre finals del segle passat i l’actualitat. El que té de simple, com és explicar com el temps i les circumstàncies perfan tres vides que són continuïtats creuades i esqueixades per esdeveniments i personatges que, alhora, una vegada apareixen van relligant una estructura que finalment s’aboca a l’alliberament, ho té de complex en les reflexions de la veu narrativa. Simone de Beauvoir i Maria Mercè Marçal atorguen les claus iniciàtiques de la veu narrativa: “la bella història que va ser la meva vida esdevenia falsa mentre me l’anava contant a mi mateixa”, diu Beauvoir. La memòria de l’aigua, que és el títol del llibre, procedeix d’un vers de Maria Mercè Marçal on la vida flueix en el transcurs final vers l’alta mar. Totes dues cites emmarquen el propòsit de l’obra que, en tant que text literari, permet almenys dues lectures: la de la narració novel·lística, fets i personatges, una trama que guarda sorpreses fins el mateix final, i el de l’autoficció. Què hi ha de fabulació o d’autoficció i en quins passatges i proporcions es desenvolupa importa ben poc, a parer meu, enfront de la profunditat de la memòria a la que s’aboca de ple la veu narrativa. 

Montse Barderi, escriptora i filòsofa. Fotografia de Gemma Gascon.

Montse Barderi és escriptora i filòsofa, col·laboradora en diversos mitjans de la premsa escrita. La memòria de l’aigua és, fins avui, el seu bestsèler i també un dels llibres més venuts i llegits des de que va sortir a els llibreries. La una narració a tres veus explica el que no és gaire freqüent a la nostra literatura: la vida de les dones humils, les que no han triomfat, les que han esdevingut mestresses del silenci, les del futur incert que a cops de voluntat i de convicció en el seu propi sistema de valors han aconseguit trencar el destí natural que les esperava. Dones de vida grisa,  supeditades a marits despòtics o indiferents en el millor dels casos, venedores a plaça, obreres de fàbrica cobrant sempre la meitat del sou pagat als homes, rentaplats i cambreres rere la barra de l’establiment familiar. Dones que passaven de fregar rajoles amb sosa a casa de l’amo i cacic del poble als asils per a pobres malaltes de misèria, que passaven de l’hospici per a nenes pobres a fer feines diverses a la ciutat industrialitzada dels anys quaranta i cinquanta, que passaven la primera infantesa rodant de taula en taula a fer mans i mànigues per poder estudiar primer el batxillerat i després una carrera universitària. Barderi ha volgut escriure la història de dones humils “narrada amb la seva pròpia veu” i ha aconseguit no únicament una narració de versemblances humanes i geogràfiques – canviant els noms de Bellpuig i Sabadell, els escenaris reals del text- sinó reflectir tota una subclasse social minoritzada i sovint, literàriament, oculta. 

Hi ha secrets fins el mateix final, que arriba a la nostra contemporaneïtat. Hi ha una opinió formada i manifestada sense embuts sobre el quadre sociohistòric dels àmbits narrats i descrits. El fil narratiu gira amb habilitat d’una veu a l’altra com qualsevol conversa familiar entre àvia, mare i filla i totes tres es van donant pas per travar amb precisió els nusos dels fets esdevinguts i els que se’n deriven. Hàbil i precisa en el context narratiu, Barderi utilitza alguns dels recursos de la intertextualitat incloent algunes frases o versos d’altri: de Maria Mercè Marçal, per exemple, i no ens estalvia alguns passatges d’alta crueltat com ho faria Mercè Rodoreda. La filòsofa que és hi treu el cap quan parla la Núria, la veu narrativa, per citar Aristòtil, Kant i L’Escola d’Atenes del diví Rafael. Ha estat la veu narrativa la que ha volgut recuperar les altre vides i els seus silencis enmig d’una complexitat que no és altra cosa que mirar-se amb el mirall interior, els ulls endins de la ment i dels sentiments. Tot per constuir una trama que conclou amb la percepció, la descoberta i la vivència de l’amor madur. O la plenitud de la maduresa. 

Publicat a “El Marge Llarg” de L’Eco de Sitges, 4.XII.2019

AUTOBIOGRAFIA D'UN DESCLASSAT. La Crònica al marge' d'Agustí Pons

El periodisme m’ha ajudat a entendre més en les persones que en les idees i m’ha ensenyat que el segle XX és el segle de les grans impostures ideològiques però també d’individualitats fascinants.” Agustí Pons, Crònica al marge (2019)

Dubto que aquest sigui el titular més encertat per parlar de les memòries del periodista Agustí Pons, però sí que és tal com ell s’autodefineix en una autoconfessió del seu recorregut. Ho fa a propòsit de la renovació del canon de l’escriptura (auto)biogràfica que ha portat a terme els darrers anys i que l’ha consagrat com a escriptor més enllà del seu prestigi com a periodista cultural. Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha estat, a més un dels darrers representants d’aquest gènere que a Catalunya i en català ha gaudit de noms tan de capçalera com Eugeni Xammar i Josep Pla. 

He tingut l’oportunitat de llegir i rellegir l’obra d’Agustí Pons a propòsit de la presentació que vaig fer fa uns dies del seu darrer llibre, Crònica al marge (2019). Una publicació que l’Editorial Comanegra, modèlica en la seva producció editorial, defineix com “les memòries d’un mestre del periodisme català. Testimoni de cinquanta anys de vocació i ofici”. És la segona autobiografia generacional de recent aparició – l’altra han estat les memòries de l’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) La història viscuda, publicada a Ed. 62. – que em fa passar revista a tota una època tan apassionant com convulsa en la que hem passat des d’un temps tot semblava possible als dies de plom de la més estricta actualitat. 

La trajectòria professional d’Agustí Pons s’inicia en una llunyana redacció del diari El Noticiero Universal i una forma de treball que ha passat a la història del periodisme de la Catalunya tardofranquista. Des de llavors fins el final de la seva perllongada i fructífera etapa al diari Avui – on va excel·lir amb els retrats literaris de la secció “Figures, paisatges” –  havent passat per la direcció d’Oriflama i per la col·laboració regular amb Destino, Agustí Pons havia interacalat una dedicació casi exclusiva amb el periodisme amb una acompassada cadència d’escriptura poètica que compta amb cinc poemaris publicats. L’ofici de periodista cultural culmina actualment amb la direcció de la Revista de Catalunya, seguint la traça de directors tan prestigiosos com A. Rovira i Virgili i J. V. Foix. 

Quan va tancar l’etapa de l’Avui va optar trobar el seau espai propi en la literatura catalana de no ficció amb les biografies dedicades a Joan Triadú, Pere Calders, Salvador Espriu, el notari Raimon Noguera i els seus dos grans mestres i amics que van ser Nèstor Lujan i Maria Aurèlia Capmany. El palmarès de personatges biografiats, al que cal afegir el llibre d’entrevistes amb Federica Montseny (1977) palesa la idea que Agustí Pons no va ser precisament un dòcil company de viatge, reblat per ell mateix en l’autoretrat de la trajectòria generacional de finals del llibre. Ben al contrari, posa de manifest la seva total independència de criteri l’exercici a fons de la seva responsabilitat que comporta el sentiment i la convicció de la llibertat pròpia. 

L’autobiografia d’Agustí Pons, exercit des del pacte autobiogràfic, és memorialística de mosaic concebuda a la manera del mirall de la veritat descrita per Salvador Espriu, mirall trencat en mil bocins cadascun dels quals és el reflex de l’autèntica llum. El mosaic el configuren títols publicats prèviament: Temps indòcils (2007), Cartes a Clara (2010) i Bàrbara (2015). Crònica al marge fa part d’aquest mirall esmicolat en diversos plànols narratius: l’autobiogràfic ulls endins i la panoràmica de filmació general que és la del temps, la generació i la del país. Són deu capítols on passa revista d’amics i mestres – amb l’afectuós record del seu cosí poeta, el badaloní Joan Argenté (Badalona, 1931-2015) –  coneguts i saludats, superiors jeràrquics i col·legues coetanis, personatges clandestins i polítics de primer rengle. La prosa és literària sense fugues líriques, contundent en les opinions – sobre els clans literaris o la pressumpta superioritat moral de determinada esquerra, la hipocresia de la protecció de dades … -; desmitificadora d’intocables – Jorge Semprún a Buchenwald… -; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió  persistent i inaturable i de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena – a més dels ja esmentats, Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda, Marcel·lí Massana, Pierre Vilar, José Luis Giménez-Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart, Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, J. Arimany, J. M. de Casacuberta… – és mostra i testimoni del que ha estat la vida del país els darrers cinquanta anys. 

El memorialisme d’Agustí Pons és memòria acarada vers el futur perquè no presenta tant la percepció, explicació o justificació del passat sinó el lliurament de les claus per entendre l’actualitat i el que ha de venir. Perquè “el periodisme comença on acaba la història” i la memòria contribueix a la seva construcció.

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 8.XI.2019

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens. 

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat

POESIA I ONATGES

Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.

I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.

He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.

Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.

Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.

Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg

Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.

És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània. 

BALTASAR PORCEL: LA VIDA, L’AMBICIÓ, L’ESCRIPTURA

““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i  laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel

Avui publico a La Llança l’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai.  Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.

DONES SENSE CIUTAT

Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat,  la feina ha estat absorbent i  he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.

Rosa Leveroni, escrivint.

Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat,  inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.

Dones sense ciutat és  interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic. 

L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet. 

Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure. 

A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.

Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019