MEDITERRANEITATS. Sobre la poesia de Tahar Ben Jelloun

“Viure: habitar la claror de la infantesa
Resistir: no doblegar-se mai al dolor del món”
Tahar Ben Jelloun

Fa uns anys la mediterraneïtat era un trènding tòpic. Va ser una moda literària i estètica. Una mirada als orígens d’una determinada part d’Europa, sovint només des de la riba nord. Mar blava, sorra fina, palmeres, algun veler o barca de vela llatina, el reflex de tots els blaus, el paradís dels déus, el bressol de les civilitzacions i el llarg etcètera dels tòpics que ens han configurat com a paisatge i civilització. Uns tòpics que viuen, s’extingeixen, canvien i es tornen a formular amb el pas de les dècades i de les generacions. La Mediterrània dels anys vuitanta del segle passat va ser una regió geopolítica d’atenció focalitzada des de de la UE fins que va caure el mur i llavors el focus d’interès van ser els antics països de l’Est. Als anys noranta,  la guerra dels Balcans esclatava després d’una fictícia federació de països, de pobles i religions sota una dictadura de cara amable si es comparava amb l’altre costat del teló d’acer. La Mediterraneïtat dels països balcànics i de la costa Dàlmata també va esclatar en un drama humà que ha estat molt difícil de superar. 

La Mediterrània, riba sud. Platja vora Tànger

Amb el canvi de segle la conflictivitat global ha canviat la geopolítica de la Mediterrània. Va arribar una primavera d’incerta glòria que no va fer estiu. Els conflictes s’han estés i s’han agreujat. Les migracions fugint de la guerra i de la misèria han fet cap a la costa de la riba sud i  l’antic Mare Nostrum ha esdevingut el Mare Mortum. No puc imaginar l’escenari idíl·lic de les illes gregues sense una enorme recança pel drama que ha ocasionat la seva transformació en camps de refugiats sovint sense esperança. La realitat esborra la bellesa, fa oblida els mites, entela els paisatges i costa retornar als clàssics que narren la vida dels déus dels orígens. Però els escriptors ens recorden que juntament amb l’aparença de la calma rau el conflicte permanent que impregna la seva obra. La Mediterrània també és això. 

Tahar Ben Jelloun (2020). Copyright DR

Aquests dies tradueixo alguns poemes d’un escriptor i pintor marroquí resident a França, escriptor francòfon molt més conegut per les novel·les i assaigs que per la seva poesia. Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc,1944), un dels escriptors adscrits a la mediterraneïtat per la seva obra i per tot el que aquest àmbit significa i evoca, va començar escrivint poesia el 1966 en un camp disciplinari per castigar els joves estudiants que un any abans s’havien revoltat contra el règim. Uns poemes, diu, dictats per la còlera, per la necessitat de revolta contra la injustícia i l’opressió, contra la mentida i la traïció. Quan va aplegar el volum d’obra poètica publicada entre 1966 i 1995 declarava que sempre cal tornar a la poesia per silenciar el soroll de la il·lusió i la desesperació, per ser en l’essència sense noses… 

Vista de Tànger

Tradueixo els poemes escrits a Tànger, una de les seves ciutats, i escenari d’una narració corprenedora, Dies de silenci a Tànger, un correlat del sentit sensual, tendre, lluminós i vital de la seva poesia. Una literatura que encarna, com d’altres, una Mediterrània canviant i permanent, una manera de viure i de sentir, àmplia i complexa, intimista i coral. Retorno sovint a Ben Jelloun perquè m’agrada la seva poesia, perquè que condensa la seva mirada sobre la vida i els éssers, sobre les arts i els artistes – Matisse, Delacroix, Giacometti… Perquè és dels escriptors que creu en en la necessitat permanent de la poesia en qualsevol circumstància, ell que ve d’una geografia que en la seva amplitud viu el drama dels éssers i la glòria de la llum: “La poesia és el que més necessitem en aquest moment. La poesia és el que salvarà el món”, afirma, perquè és el que permet descobrir el millor que hi ha dels éssers. Fins i tot aquests dies de mort massificada en la soledat confinada dels hospitals.

J’écris sur la douleur du monde et je peins la lumière qui nous manque.” Paraula de poeta.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8.05.2020. El quadre de la capçalera és obra de Tahar Ben Jelloun i es titula “Barcelona”. El del tapís no porta títol. Les fotografies procedeixen d’internet i se cita autoria i copyrigh si hi consta.

ELS IDUS DE MARÇ. Un poema sota pressió de Joan Manuel Homar

Des de La Llança d’ El Nacional he anat seguint la secció dels poemes sota pressió. El de Joan Manuel Homar m’ha commogut i no puc deixar de copiar-lo. Em guardo el darrer vers:

"...com més mortal el món, més bell es torna"
ELS IDUS DE MARÇ
 
En el quaranta-quatre abans de Crist,
quan els idus de març ja s’apropaven,
un fosc presagi inquietà Calpúrnia,
que intuïa el perill a prop de Cèsar
i l’advertí molts cops, mes fou en va.
Al Senat, esperava encara Cèsar
estar entre els seus: ignorava que el mal
que ha d’arribar, acaba arribant sempre. 
I li tornà de fosca cendra el rostre
sota la pluja dels punyals ferotges.
Ningú no demostrà compassió 
i els llavis de Pompeu petrificats
en un mordaç somriure s’entreobriren. 
Cobert el rostre i sobre el marbre estès, 
Cèsar moria, a la fi allunyat
de les vides que duia incorporades. 
Durant els idus tan temuts de març,
quina metzina cau damunt del món?
Per què no ens avisà ni un sol oracle
del mal que estava a punt de succeir? 
Creix el perill i no sabem què ens salva. 
Aquests idus de març no duen dagues,
sinó el silenci a les ciutats desertes 
i l’aire transparent dels temps de Cèsar.
Aquests dies de març la mort amaguen
embolcallada amb una paradoxa:
com més mortal el món, més bell es torna.



Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017.

Aquest és l'enllaç amb La Llança d'El Nacional
La fotografia és de Frèia Berg i forma part de la Suite de Terramar II 

‘LA TERRA ERMA’ I LA CRUELTAT DE L’ABRIL

L'Abril és el més més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
Record i desig, remou
Les febles arrels amb la pluja primaveral.

T.S. Eliot, La terra erma. Traducció de Rosa Leveroni

Fa un temps esplèndid. Passades les pluges – per ara – el microclima sitgetà ens permet retrobar la primavera. És una primavera estranya perquè la pandèmia, les condicions de vida i la incertesa del futur que cada dia sorgeix des un horitzó pla i immòbil s’obre a tots els interrogants. En contrast, se’ns ofereix una visió esplendorosa: llum neta, mar apaïsada, ocells que sobrevolen, la florida dels pitòspors, plantes i flors que fa esperar la dels baladres… 

El paisatge, en canvi, encara va mostrant clarobscurs. És un paisatge de soledats confinades, ombres que interroguen; neguits que devoren les escasses certeses; un desconfinament programat a batzegades que obre el portal de possibles rebrots i temors davant de la impossibilitat de garantir la immunitat de la població. Un paisatge de malalts que omplen les sales d’hospitals, de morts xifrats en un nombre d’escàndol, una estadística d’altes i baixes que, tot i que diuen que va en descens, va seguint. 

Deixo la visió de Chirico i la de Hopper i m’endinso en la d’un poeta que inicia una de les seves obres més conegudes amb un vers terrible: “Abril és el mes més cruel”. Quan l’anglosaxó T. S. Elliot va escriure La terra erma el 1922 va deixar un poema que ha plantejat tots els dubtes possibles de lectura i interpretació: “no hem inventat cap llenguatge satisfactori per interpretar-lo”, escrivia C. K. Stead els anys seixanta. Malgrat les dificultats de traducció de la poesia, en general, i de La terra erma en concret, l’obra d’Eliot ha estat una de les més universalment traduïdes; en català per Joan Ferraté, Agustí Bartra i Rosa Leveroni, entre altres. Els versos reproduïts en aquest article pertanyen a Leveroni traduint sota el mestratge de Carles Riba. Sempre amb dos o més nivells de lectures: la de les paraules i la dels referents, en una enriquidora combinació que disfrutar d’una composició única i irrepetible; d’aquí la grandesa d’Eliot.

El primer passatge del poema és el que m’interessa als efectes d’ara. La polifonia de veus transcorre per les geografies d’Europa i pel pas de les estacions remarcant els cicles de la vegetació i de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres mortes. El títol de l’obra és taxatiu. Hi conflueixen tots els sinònims que descriuen un medi irreproductible i exhaurit:  terra erma, gastada, eixorca. Cal remarcar, als nostres efectes dels temps que ens toca viure, que en aquest primer passatge la crueltat latent de l’abril i els morts descriu una terra de la que floreixen novament la natura i la vida en l’alternança i interdependència entre la vida i la mort: “Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques surten / D’aquest runam pedrenc?” Eliot treballa amb un estereoscopi d’imatges i amb un discurs llarg i aparentment inconnex per vincular el cicle de la natura amb la de la mort i, des d’una una lectura més subtil de desentranyar, fa referència a l’Europa decadent d’abans de la Gran Guerra i als centenars de milers de morts que va produir. Els diferents rostres de la vida i de la mort sorgeixen en aquest primer passatge de La terra erma. 

El primer desconfinament

L’abril ha estat un mes especialment cruel. Tardarem anys en oblidar el rànquing de morts a hospitals i residències. Però avui ha estat el primer dia que la canalla ha sortit a passejar. La bonança del temps ha acompanyat l’esperada sortida al carrer. Avui deixo pas al ressorgiment de la natura, al rebrot de les plantes, a la llum clara d’aquest migdia que ha vist com grans i petits respiraven de nou l’aire de mar i esguardaven l’horitzó cercant-hi una línia oberta d’esperança. Deixo la crueltat de l’abril per al poema, magnífic, d’Eliot i, sense oblidar-me’n, retorno a la meravella de la vida que brota després de la mort. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.04.2020

Les fotografies procedeixen de les xarxes socials. El dibuix de ‘El Marge Llarg’ és de Frèia Berg

HAIKÚS DELS OCELLS

Lluís Jou, “Ocells sobre grisalles” (abril 2020)

Volen ocells

per un cel de grisalles

a mitja tarda

Creuen ocells

camins de nuvolada

a mitja tarda

Venen ocells

abans de la vesprada

per la mar clara.

Ocells sobre grisalles. Fotografia de Lluís Jou. Haikús de Vinyet Panyella. Sant Jordi  confinat 2020

Crònica del meu Sant Jordi 2020 confinat

Francesc Jou, Sant Jordi (1927)

SANT JORDI A SITGES

Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.

Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.

Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.

MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.

A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.

SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.

#LLETRES LLIURES. He pres part a la lectura literària de #lletreslliures organizada pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat. Podeu veure la seqüència completa de la lectura aquí https://www.youtube.com/watch?v=H99hMzDjXDU&list=PLT28_nmJtuRT-i8u3AEyCEM80imn04NnX&index=32.

Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.

I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.

Autoretrat, de Josep-Ramon Bach

Autoretrat

Sóc el nàugrag

a l’illa del dolor.

Paper de vidre

que el vent empenta

contra les arestes

de la sang i del desig.

(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)

Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvol amb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.

Josep-Ramon Bach (2016), al reportatge de Núvol

Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic. 

Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …

‘LIEBESLIED AM NEUMOND’. Un poema per a cada dia 4 de febrer

Vora el meu cor en blau
hi ha pintat un quadrant que hi desentona.
És l’altre jo que em devora a contratemps.
¿No em veus els ulls d’una tristesa fonda
i un collaret que malda per somriure
a desgrat dels meus llavis?

Mentrestant el teu cor jeu a l’ombra de les heures.
El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.

També sóc ara el quadrant buit,
i l’enyor que em sobreïx,
per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.

I per més que la sina és vall a mida d’abraçades
he perdut el Liebeslied al laberint dels dies,
obscurament adversos.

De Exposició antològica (2009)

Liebeslied am Neumond (1939) és un quadre de Paul Klee que retrata una dona en blau amb el cor blau i que porta un collaret blau i el rostre trist d’incertesa. El quadrat verd al pit indica un cos estrany dins d’ella mateixa i a mi em va semblar que era el meu correlat quan vaig estar malalta de càncer. Recordo el poema que vaig escriure cada dia quatre de febrer i que vaig publicar per primera vegada al poemari Exposició antològica (2008). Aquí en un enllaç anterior Liebeslied amb Neumond, Quadern de Terramar 2009