TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

L’HERMITAGE DE BARCELONA (1 i 2)

Recreació del projecte d’edifici de l’Hermitage Barcelona. Fot. Hermitage

Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara. 

L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb  la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar  i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.  

La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud.  El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per  l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.

De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.  

La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.

El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?

En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que  s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.

La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.

Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses  que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama,  juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el  de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que  qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.  

Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes  arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.

A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees  resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020

BALANÇOS DE FINAL D’ANY: LES EXPOSICIONS D’ART COM A EXEMPLE

Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.

Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.

La presència del Pradol Episodis d’una història, al Museu Víctor Balaguer

La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. 

I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català,  fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els  Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.

Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020

125 ANYS DE CAU FERRAT EN CINC ETAPES

El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933

El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic. 

El nom del Cau Ferrat al sostre del Gran Saló. Fot. Frèia Berg 2016.

L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument. 

El Cau Ferrat, vers 1900. Fot. de J. de D. [Joaquim de Dalmau]

La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i  1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.

Santiago Rusiñol. “Maria Rusiñol al Cau Ferrat” (1894). Col·lecció particular.

La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona,  Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història. 

La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu  i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i  dinamita

irremissiblement. 

La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de la inauguració del Museu del Cau Ferrat (1933) fa referència a alguns dels moments més emblemàtics, com l’entrada dels quadres del Greco (1894) i la història dels picaportes de ferro forjat procedents de Consuegra (1891). Arxiu Taller Jou.

Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.

El Gran Saló, en l’actualitat. Fot. Guillem Huertas (Arxiu Fotogràfic Consorci del Patrimoni de Sitges)

El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i  per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.XI.2019


El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]. Una breu síntesi.

La Peça del Mes. Museus de Sitges, 29 de novembre 2010

Podeu veure la fitxa que he penjat a Academia

EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019