KÄTHE KOLLWITZ A BERLIN

És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina. 

La Neue Wache (setembre, 2019). Fot. Frèia Berg

A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant  el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic. 

Käthe Kollwitz, Pietà, instal·lada a la Neue Wache, Berlin (setembre 2019). Fot. Frèia Berg

Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a  les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i  inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat. 

Käthe Kollwitz, Pietà, o Mare amb el fill mort. Fot. Frèia Berg

Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa. 

Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.

El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020

HOPPER, MÉS QUE MAI

Un dels artistes figuratius més celebrats del segle vint és el nordamèricà Edward Hopper (1882-1967). Agrada per la seva simplicitat, per la lectura relativament poc complicada que ofereix la seva obra, per un traç que s’aproxima a les seqüències dels còmics, per la representació urbana esquemàtica i plana, per la netedat compositiva, per la llum freda que senyoreja als quadres, pel realisme derivat de la Nova Objectivitat dels anys d’entreguerres, perquè fa de mirall evocant uns éssers que encara podem sentir propers.  Agrada perquè descabdella impressions personals a partir de l’impacte que cada obra genera, per la capacitat amb la que Hopper  transmet un determinat sentit de l’intimisme des de la malenconia, la soledat, la incomunicació. Un intimisme directament emparentat amb les sensibilitats del segle, de la modernitat, de la postmodernitat. Per tot plegat no és gens estrany que aquests dies els quadres de Hopper freqüentin les xarxes socials en versió original o hàbilment tunejats, transformats, deformats o adaptats als estats d’ànim que aquesta etapa d’aïllament i d’incerteses ens provoca.

Edward Hopper, Hotel vora la via del tren (1952)

Fa uns dies em referia a les ciutats desertes, als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. Amb Hopper el que més impressiona és la solitud dels éssers. Tant se val que sigui la dona transeünt amb l’equipatge mig obert a la cambra de l’hotel, l’oficinista solitari, el diàleg inexistent de la parella recolzada en un finestral sense paisatge, les parelles que a l’apartament, a la barra del bar o dins la cafeteria conversen des de les respectives soledats. Hopper pinta la representació de la solitud més extrema en la individualitat o en companyia. Les localitzacions són llocs comuns fins a la vulgaritat com ho són les indumentàries i les escenografies. La quotidianitat de la representació és tan versemblant com un embat directe a l’esguard i a la capacitat interpretativa.

Aquestes setmanes de confinament he passat revista a la literatura i a les visualitzacions del tancament dins del tancament. Hopper guanya en tots els terrenys. Perquè Chirico no deixa de ser una transposició metafísica de la quotidianitat i, per tant, mostra composicions imaginatives. Hopper, en canvi, mostra la més radical concreció del medi. El seu realisme, o hiperrealisme,  -la simplicitat gairebé esquemàtica que l’apropa al còmic de dibuix tan simple com perfeccionista – ens aboca irremissiblement a la contemplació de la solitud amb efectes osmòtics. Enfront de Hopper, una darrera reflexió és que, al capdavall, el darrer i absolut estadi de l’aïllament depèn de la pròpia voluntat de comunicació.

La resta serà literatura. Com la que l’escriptor Jordi Coca li va dedicar a Paisatges de Hopper i el poeta el poeta Ernest Farrés i Junyent va elaborar acuradament, llargament al voltant de l’artista. 

Edward Hopper. Cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica (2006), guardonat als Jocs Florals de Barcelona l’any anterior, és una construcció entre interpretativa i reflexiva enfront del seu “brutal univers pictòric”. Les tonalitats són diversificades:

“On escric tot aquest assortiment de versos

hi ha de fet l’Edward Hopper que els engendra

i que, bo i transcendint l’espaitemps, ve a donar-me

les consignes”,

comença, i tot seguit obre pas al significat final de la lectura poètica que en fa:

Condemnats a ser una sola cosa,

en un ésser vivent vam fondre’ns ell i jo:

els seus neguits o estats d’ànim són meus

i a la vegada els meus són de tots a la llum

d’una mateixa lluna arreu del món”. 

Així nosaltres, confinats, davant de les finestres o a fora dels balcons, contemplem l’univers que ens envolta i decidim amb quins ulls ens el mirem. L’esguard interior ens condueix a la reflexió introspectiva; la mirada enfora ens obre perspectives i horitzons que sabem que existeixen i ens esperen. Mentrestant no em canso de mirar les imatges dels Hopper que la pantalla i la xarxa en posen a l’abast i que m’atansen a la soledat dels altres en la ficció de les teles. Escric, llegeixo, tradueixo i vaig construint la meva aposta de comunicació creativa. 

Edward Hopper, Chop Suey (fragment, 1929)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.04.2020

EL MESTRE ARNAU PUIG, SURREALISTA LLIURE

Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels  joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i  que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky. 

Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un  mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu  per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels  mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.

Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.

El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017). 

De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020)  pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual. 

Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020

CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA CULTURA

Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.

Si cliqueu aquí el podreu llegir.

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html

Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA NOSTRA VIDA

Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror  a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença  instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.

Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.

A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.

El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les  geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.

I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear  aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i  deixar que el temporal amaini.

A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.

Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.

Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020