Textil/Textual. Poetes catalanes modernes des d’una anàlisi de gènere

Actualment ningú no discuteix sobre la importància de la visió de gènere pel que fa a la transmissió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i, en concret, de les arts i les lletres. Es tracta d’atorgar-les visibilitat, a favor d’una percepció equitativa, concreta i diferent, alternativa i complementària. Molt a dir i molt a revisar, encara, amb l’indispensable rigor per tal que els esforços no quedin en un simple estadi d’autocomplaença. No hi ha risc més alt que llançar expectatives amb resultats migrats o esquers de productes que finalment deceben per la manca fins i tot de discursos cohesionats. 

Va ser amb aquest repte que vaig acceptar l’encàrrec d’una ponència que des de l’enunciat “Textil/Textual” analitzava una aproximació a la poesia moderna catalana escrita per dones; en concret, les nascudes durant el primer terç del segle vint i que van publicar sovint a destemps, afectades pel decalatge generacional que en part caracteritza les poetes respecte dels corrents estètics i dels cicles generacionals respectius. El context ha especialment interessant perquè ha estat el col·loqui “Textil/Textual”, organitzat a la Universitat de Granada per les professores Milena Rodríguez i Lourdes Sánchez Rodrigo sobre literatura de gènere en el que han participat experts d’Espanya, països llatinoamericans i els Estats Units. Per a la majoria va comportar, a més, la descoberta de la poesia catalana moderna. 

La vaig titular “Sobre textures, cossos i costures”, perquè a partir d’un quefer tan vinculat a la condició femenina  com el fet de cosir i teixir, des dels temps dels mites –el teixit de Penèlope i el fil d’Ariadna marquen tota mena de línies de decurs– s’esdevenen formes i diccions diverses que, expandint-ne tots els usos arriben actualment a un dels vessants més interessants de les poètiques actuals, com és la poètica del cos. Però de primer calia establir el moment fundacional de la recuperació de la tradició literària femenina a Catalunya que a mitjans dels anys vuitanta preconitzava, a la teoria i amb l’exemple, Maria Mercè Marçal. Gràcies a ella ha estat possible anar desenterrant i desenteranyinant el panorama. Per a Marçal urgia –i urgeix– deixar de ser inexistents i construir una tradició amb totes les limitacions i totes les genialitats on recolzar-nos, perquè tots els processos de descolonització són difícils. Calia cosir i teixir la genealogia pròpia, perquè la tradició existeix i el que cal és fer-la visible i articular-la. Des d’una perspectiva més actual s’hi entrecreuen altres debats: l’absència sistemàtica dels sèniors; les invasions mediàtiques; la prevalença de la prescripció versus la crítica; l’oralitat i l’espectacle; la inclusió i la inclusió (mai no se n’havia parlat tant i mai hi havia hagut tantes exclusions). I hi plana, sobretot, la triple minorització de les poetes catalanes: per ser catalanes, per ser poetes i per ser dones.

La nena obrera, de Joan Planella, MHC

Isidre Nonell, Interior amb filadora (1892), MNAC

Santiago Rusiñol, La cosidora (1894)

Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917)

El nomenclàtor de les poetes nascudes els anys trenta és corprenedora, perquè poques van accedir a una vida literària en condicions d’equitat. Palmira Jaquetti, Simona Gay, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló,  Maria Àngels Anglada, Celia Viñas, Clementina Arderiu, Concepció G. Maluquer, Joana Raspall, Esther Martínez Pastor, Isabel Oliva, Maria Beneyto, Angels Cardona, Renada Laura Portet, Maria Àngels Anglada, Zoraida Burgos, Carme Guasch, Maria Oleart, Quima Jaume, Rosa Fabregat i Olga Xirinacs,  entre altres. 

La poeta Rosa Fabregat, Premi Nacional de Cultura 2022

D’entre elles vaig triar-ne cinc que mostren el seu vincle amb la temàtica tèxtil. Palmira Jaquetti, a la seva Cançó de cosir hi aplica les tonades de cançó popular en les que, folklorista experta, s’inspirava. El ressò dels mites d’Ariadna i Penèlope no es troben en la poesía de M. Angels Anglada, tan vinculada al món de Grècia. Però en canvi, mentre Mercè Rodoreda es guanyava la vida cosint a màquina a Bordeus va transposar en una  Penèlope  “esquerpa, sola, tota fel i espina” el neguit d’un possible abandonament. Rosa Leveroni, des d’un altre extrem, teixia somnis d’enyor i d’elegia en alguns dels seus poemes més corprenedors, com les Elegies dels dies obscurs. Rosa Fabregat, recent Premi Nacional de Cultura 2022, amb dos consistents volums d’obra completa, evoca el record de la mare quan li ensenyava a brodar les lletres  en el moment de la seva agonia, “tristíssim brocat / que brodarem plegades”. En darrer terme, Montserrat Abelló mostra una poesia que evoluciona des del realisme social, amb una dona que ha de cosir i fregar, a la dona que desembasta els anys amb el teixit dels seus poemes. 

I en acabar, em vaig guardar com un tresor dos versos de la portuguesa Sophia de Mello Breyner: 

“Perquè pertanyo a l’estirp dels que transitem pel laberint 
Sense perdre mai el fil de lli de la paraula”

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges 10.06.2022

PATRIMONI: JA TENIM CATÀLEG (1 i 2)

Vista de Sitges en el seu estat urbanístic actual

Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.

L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat. 

La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de  proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar. 

D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys. 

Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors,  com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema. 

Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.

La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació

Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa. 

Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial  de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en  els principis,  objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions. 

Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.  

El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).

Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793)  com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte  les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació;  l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí; La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS  – un retalla-i-enganxa sense revisar-  i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.

La realitat ho desmenteix, i desmereix  el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

Ja tenim catàleg, 1

Ja tenim cataleg, 2

“Cultura, arts i educació amb la presidenta del CoNCA Vinyet Panyella”. Una entrevista a la XAL

“Els ensenyaments artístics, més enllà de formar els joves en disciplines concretes, els permeten desenvolupar competències personals i habilitats socials. Amb aquest esperit, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el CoNCA, ha posat en marxa el 1r Fòrum de les Arts a l’Educació per, entre altres temes, debatre la necessitat que l’estudi de les arts formi part de l’educació obligatòria. De fet, Generalitat i administracions locals han unit forces per fer-ho possible. Uns compromisos molt celebrats pel CoNCA. En parlem amb la seva presidenta Vinyet Panyella“.

Aquesta va ser la introducció a l’entrevista que em van fer a la XAL, al programa Connecticat el passat dia 5 de maig, sobre el Fòrum Art Educació que va organitzar el CoNCA

SANT SEBASTIÀ, SEGONS SALVADOR DALÍ

“... Sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l’objectivitat”  
Salvador Dalí 

… en un apassionat diàleg amb Federico Garcia Lorca… El primer mes de l’any dóna per molt en la literatura i en l’observació de la natura. Les minves de gener han esdevingut un dels tòpics més sovintejats en la contemplació del paisatge i, d’aquí, en la poesia – “Com enmig de l’hivern la primavera…”, escriu Joan Maragall. Gener, segons el poeta, “obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors”. Avui és el dia de Sant Sebastià, un dijous lluminós en plenes minves de gener i una diada de festa i tradicions que per bé que ha hagut de combinar la cultura popular amb els calendaris laborals no manté i renova la tradició any rere any. 

Sant Sebastià és una advocació comuna a molts indrets dels Països Catalans i de la riba nord de la Mediterrània, invocat enfront de l’epidèmia de la pesta i, al nostre segle XX, de la sida. És un dels grans referents homoeròtics de la història i la contemporaneïtat, i compta amb una riquíssima iconografia que mostra la bellesa i la serenitat del cos masculí, com en les obres d’Andrea Mantegna, Antonello de Mesina o Josep de Ribera; “San Sebastián es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos”, escrivia Federico García Lorca. 

Andrea Mantegna, Sant Sebastià, c. 1480, Museu del Louvre

Antonello de Messina, Sant Sebastià, c. 1477-79, Gemäldegalerie Alter Meister, Dresden

Guido Reni, Sant Sebastià, 1651, Museu de Capodimonte, Nàpols

És en aquest context que entre 1926 i 1927 Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí van mantenir un intens diàleg poètic, pictòric i epistolar al voltant de la figura del sant i del significat simbòlic i estètic que entre tots dos li atorgaven. Es va iniciar amb l’esplèndida “Oda a Salvador Dalí” (1926), el correlat d’un dels millors quadres dalinians com és l’“Acadèmia neocubista” (1926, Museu de Montserrat).  És prou coneguda la forta atracció que el poeta sentia vers Dalí des dels dies en que es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i de l’angoixa creixent que Dalí sentia enfront de les manifestacions amoroses de Federico, cosa que no li impedia que hi mantingués una gran relació d’afecte i amistat fins que es va produir la ruptura entre tots dos.

Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, 1926. Museu de Montserrat

Sobre el significat de Sant Sebastià com a icona i metàfora clau dels  textos literaris i les obres plàstiques d’ambdós existeix una bibliografia ingent, des d’articles de divulgació fins a tesis doctorals. Però el que aquí voldria remarcar és que l’”Oda a Salvador Dalí” va ser corresposta amb un dels primers textos dalinians titulat precisament “Sant Sebastià” a les pàgines de la revista sitgetana “L’Amic de les Arts” (juliol de1927) acompanyada d’una imatge neguitejant que representava el tors de Sant Sebastià amb un cap de llenguado. Un dibuix que s’interpreta com l’estat de la relació entre tots dos amics, deteriorada. Contrasta amb un dibuix on Dalí situa el poeta a la platja d’Empúries caracteritzat amb alguns elements de l’“Acadèmia neocubista” on sant Sebastià constitueix la figura central; és  publicat al número anterior de la mateixa revista acompanyant el poema de “Reyerta de gitanos” que Garcia Lorca dedica explícitament “A mis amigos de L’Amic de les Arts”. 

El text de Dalí sobre Sant Sebastià ha esdevingut programàtic perquè hi desenvolupava l’estètica de la Santa Objectivitat, en la que recorre al símil de les sagetes i la serenitat del sant per expressar l’objectivitat a la que ha d’aspirar l’art contemporani. Una teoria en la que Dalí es va capbussar per complet fins el punt de rebutjar críticament el Romancero gitano de García Lorca. El Sant Sebastià de Lorca, en canvi, era de carn i ossos, sensible al dolor: “«Tu San Sebastián de mármol se opone al mío de carne que muere en todos los momentos, y así tiene que ser», li escrivia. Dalí, al seu torn, li havia escrit el març d’aquell any: «…En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tu! / Un abrazo de tu San Sebastián». 

Tant Federico García Lorca com Salvador Dalí van continuar tractant la figura de sant Sebastià malgrat el seu definitiu distanciament el 1928. L’assassinat del poeta hi va posar punt i final. Per contra, Dalí no va deixar de representar mai la figura del sant, sempre condicionat als records i a la seva lúcida i angoixada visió estètica i artística. Mentrestant, les ermites blanques de Sant Sebastià de Sitges i Cadaqués han continuat presidint uns paisatges que malgrat els embats del temps i dels éssers persisteixen immutables. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 21.01.2022

L’ESCULTOR JOSEP CLARÀ I LES DUES DANSARINES

La desfeta i desmantellament del Museu Clarà a la Barcelona de 1995 és el màxim exponent dels criteris gerencialistes de l’Ajuntament de l’època, segons els quals com que no tenia prou atractiu i exigia acomplir costos de manteniment, així com una àmplia  generosa visió cultural de futur de cara a inversions i una forma ben diferent de governança, valia més tancar-lo. En la decisió final s’hi van sumar l’antinoucentisme imperant, l’excusa de construir un nou equipament per al barri aprofitant l’edifici i destinar-lo a biblioteca pública – era la solució còmoda en lloc de fer una inversió de nova-, i una arbitrària política de redistribució de fons que en realitat va ser l’excusa per  la desmembració del museu. El taller de l’artista va ser enderrocat, en lloc de seguir l’exemple d’altres ciutats que el que fan és mimar-los, com els dels museus Rodin o  Bourdelle, tots dos a París, o el d’Ivan Mestrovic a Zagreb, per posar dos exemples ben allunyats. El jardí noucentista també va ser destruït. Les 800 escultures i els 10.000 dibuixos propis de l’artista, a més de la seva col·lecció d’art i la biblioteca van ser dispersats. Part dels fons del Museu Clarà rau al MNAC i una altra part al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. Fins aquí una introducció al llegat Clarà per deixar palès el tracte que va merèixer una important part del patrimoni donat a la ciutat per part de la institució que l’havia preservar i difondre. 

Josep Clarà (Olot, 1878- Barcelona, 1958) va ser un dels més importants artistes de la primera part del segle XX. Format al costat del pintor Joaquim Vayreda el 1897 va marxar a Tolosa del Llenguadoc fugint del destí que l’esperava a la guerra de Cuba – igual com va fer el pintor Joaquim Sunyer. D’allà es traslladà a París, on va entrar en contacte amb els grans escultors del moment, Bourdelle, Rodin i Maillol. Després d’una inicial influència de Rodin es va decantar cap al mediterranisme de Maillol i va des d’una estètica clarament noucentista que va triomfar internacionalment a Europa i els Estats Units, on el 1923 va treballar per Charles Deering. Eugeni d’Ors l’havia consagrat el 1911 des de l’ Almanach dels Noucentistes, i l’Ajuntament de Barcelona li va encarregar diverses obres per a l’estatuària de la ciutat, entre les quals la Deessa situada a la Plaça de Catalunya. 

Retrats de Marion i Barbara Deering, per Josep Clarà (1923), Museu de la Garrotxa, Olot

Des de 2020 la Fundació Vila Casas, conjuntament amb el Museu de la Garrotxa ha promogut una interessant exposició itinerant l’obra de Clarà, comissariada per la historiadora de l’art i experta en l’obra de l’artista Cristina Rodriguez Samaniego en un important i assolit esforç de posar-ne en valor i promoure’n l’obra. La mostra  actualment es troba al Castell Sicart de Vila-Seca instal·lada en un edifici d’interior modernista neogòtic que recorda en molts aspectes el Gran Saló del Cau Ferrat. 

Dibuix de Josep Clarà, Isadora Duncant interpretant la Marxa militar de F. Schubert, MNAC

Un dels vessants que m’agrada més de Clarà és la seva relació amb la dansa pel que té de la voluntat de l’artista de copsar i plasmar el ritme i el moviment. L’ amistat amb la gran Isadora Duncan des dels primers anys de l’estada a París va determinar una fervent dedicació a la figura de la dansarina en uns dibuixos excepcionals. Atret per l’univers de la dansa, els anys vint va mantenir una relació amorosa amb una de les dansarines seguidores de l’estil lliure de la Duncan, la catalana Àurea de Sarrà, una de les dones oblidades i més interessants dels anys d’entreguerres. Les va immortalitzar totes dues en dibuixos i escultures que mereixen una especial atenció pel que signifiquen: la complicitat creativa entre dansa i creació plàstica, la relació d’amistat en el cas d’Isadora i amorosa en el cas d’Àurea –l’eterna relació entre l’artista i la model…–, la pervivència de les obres d’art i el seu llenguatge universal més enllà de les circumstàncies temporals. 

Josep Clarà, Deessa, c. 1928, Museu de Maricel, Sitges

Josep Clarà, Tendresa, 2on quart s. XX, Museu de Maricel, Sitges

Em referiré més endavant a Isadora Duncan. Àurea de Sarrà va ser una de les notables i glamuroses estiuejants al Sitges dels anys trenta – en preparo un article monogràfic. Si algun dia qui determina el nomenclàtor sitgetà valora amb més precisió els mèrits culturals de les dones, Àurea de Sarrà també es mereix un carrer. Mentrestant, Josep Clarà se’ns mostra al Museu de Maricel, gràcies a la col·lecció d’art i antiguitats del Dr. Jesús Pérez-Rosales, en dues foses en bronze, Tendresa i La deessa.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.02.2022