Cap d’Any amb la mirada a Sitges

Vista de Sitges el darrer dia de 2023. Fot. ©Lluc Torres

Cap d’Any és dia de bons propòsits, com el dia anterior ha estat dia de balanços. Ja fa dies que hi ha qui anota els balanços entre les perspectives i propòsits en un plat de la balança i el compte de resultats amb els fets i les realitats assolides a l’altre. Hi ha una altra balança que és la dels reptes, i aquesta és igualment de complexa de mesurar.  Fa uns dies que per les xarxes socials corria una pàgina quadriculada, manuscrita amb bic de color blau, polida i ben construïda per en Vicenç Morando –no sé quants anys fa que escriu el seus dietaris, però la seva col·lecció és un document de la història de Sitges contemporània anotada amb precisió per part del director de Ràdio Maricel i memorialista vocacional– on anotava deu dels reptes per al Sitges de 2024.

Són reptes del sector públic local que han anat desfilant per aquest setmanari: Vallcarca, les ràtios escolars, els serveis sanitaris de farmàcies i del CAP, les platges, les estocades que rep el comerç tradicional i de proximitat, el denominat lleure nocturn, les instal·lacions esportives, els projectes fallits i en llista d’espera sense dates del Palau de Maricel, Can Llopis o Can Falç. Són reptes que constitueixen esquers per a uns quants Marges Llargs, alguns dels quals formen part de problemes de marc més ampli. Començant pel darrer, el dels museus i el patrimoni, forma part del seu actual model de governança, en crisi des de fa temps; seguint per les platges –sorra i platges sí però no per als xiringuitos–, comerç sitgetà a protegir, en primer lloc dels propietaris i tenidors dels locals que es lloguen a preus de luxe per al que foren serveis de proximitat, llibreries incloses; lloguers inabastables per la mateixa raó i perquè els pisos turístics s’han cruspit aquí i arreu els parc de lloguers d’habitatges per a la població; una Vallcarca que pot acabar essent l’escenari d’una especulació sense precedents amb l’excusa d’inversions industrials – i no pas d’extraccions al celobert, com han estat les pedreres que han devorat implacablement el Massís del Garraf -, perquè la preservació conservació de la natura que ens va quedant, sequera inclosa, hauria de ser innegociable i prioritària. Etcètera.

Amb tot plegat, i unes quantes coses més, no fóra hora de parlar del model de turisme i de visitants que volem la ciutadania de Sitges? O, de debò que el sistema de mobilitat urbana que tenim és el millor que podríem tenir? perquè no tothom pot anar en bicicleta o patinet elèctric… l’Ajuntament té feina però dubto sincerament que un consistori en crisi, que és el que tenim, la pugui plantejar o emprendre amb garantia de resultats. Perquè els problemes venen de lluny i més enllà dels mantres habituals, electorals o no ja no es tracta que ens diguin què faran, sinó com ho faran i en quin termini real de temps.

Em trobo que escrivint el Marge Llarg primer d’aquest 2024 vaig passant comptes sobre la situació de la Vila més aviat a l’engròs. A la menuda encara hi ha més coses, com les mesures de protecció sobre el patrimoni arquitectònic a partir d’una revisió del PEPPAC recolzat inicialment en un sistema de documentació obsolet (hi vaig dedicar dos Marges Llargs en el seu moment i a hores d’ara espero que s’hagi corregit, vegeu al peu d’aquest article ); l’ocupació de la via pública del centre del poble per terrasses que han proliferat després de la pandèmia; els horaris de les biblioteques públiques; l’existència d’un arxiu municipal inaccessible; la liquidació del pressupost de Cultura de 2022 i 2023, que ens donaria la mesura del seu repartiment en xifres; la gairebé inexistent interrelació entre cultura, turisme i urbanisme… i, com a tema estelar, el preu de la Postal. Vull dir, els costos d’esdevenir la seu de tota mena d’esdeveniments perquè algú es va proposar que cada cap de setmana n’hi hagués un, vingués d’on vingués, fos del que fos, i ara han proliferat encara més. Ja sé que la foto del Passeig amb la Punta al fons és la postal que tothom desitja per al record, la propaganda i el negoci, però els costos de manteniment i de desgast de les instal·lacions urbanes, els col·lapses i ocupacions viàries, la massificació institucionalitzada i les subvencions públiques locals  que hi van a parar directament juntament amb les indirectes, creuen de debò que tot plegat ens converteix en un poble cada dia més sostenible amb una ciutadania més satisfeta?

Ho deixo aquí, perquè volia parlar de què ens espera aquest 2024 i m’ha sortit un calidoscopi de problemes i mancances de tots colors. És el que té pensar en Sitges des de la distància física. Per uns dies m’he deixat enlluernar per la ciutat que va ser durant un segle la capital de la modernitat i que dos-cents anys més tard encara se’n pot copiar, i molt, a petita escala. Si se’n vol fer, a Sitges hi ha molta feina.

Sobre el catàleg del patrimoni arquitectònic i artístic PEPPAC de Sitges:

1. “Patrimoni: ja tenim catàleg. – 1” (2022)
2. Patrimoni: ja tenim catàleg – i 2″ (2022)

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 5.01.2024

La cultura processada i l’aigua de la piscina

“No ho veig gaire clar”
Joan Pere Viladecans

Si estem d’acord en que cal debatre sobre el present per entendre el passat immediat i per aclarir el futur, el dossier que ha publicat aquest octubre Serra d’Or, amb coberta còmplice de Joan Pere Viladecans, sobre la cultura durant el procés independentista és un document de primera refrència. Va ser concebut i coordinat pel fins fa poc director, en Francesc-Marc Alvaro amb la voluntat de tractar l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català perquè “ha arribat l’hora de començar a fer balanç”. Ell, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo, Júlia Ojeda Caba i jo mateixa ens hi vam esplaiar de bon grat. El resultat ha estat un conjunt d’opinions plurals i coincidents en bona part – i no faré d’espòiler perquè tots els articles fan de molt bon llegir.

Serra d’Or ha tingut l’encert d’organitzar un debat obert aquesta setmana a l’Espai Línia de Barcelona. Se’ns hi va convocar comptant amb la introducció d’en Francesc-Marc, les intervencions de Júlia Ojeda Caba, Marc Roig – autor d’un interessant assaig sobre Barcelona, cultura sense capital, totalment vigent – i la meva, i la participació de  l’actual director de Serra d’Or, el periodista i filòleg Joaquim Noguero. Entre la mesa i el públic, tres generacions de persones interessades en la cultura. A destacar la valenta, compromesa  i rupturista Generació dels setanta, amb l’artista Joan Pere-Viladecans, el poeta Francesc Parcerisas i el crític literari i escriptor Àlex Broch. El debat es va enriquir des dels diversos punts de vista en els que el fet generacional no en va ser gens aliè.

La cultura, amb els ulls i la ment focalitzats a l’endemà del Procés bascula com en la metàfora de l’aigua de la piscina. Més política o més cultura? Perquè si a la piscina es descompensen les proporcions de l’aigua i del clor la toxicitat està assegurada. La metàfora corrobora la situació. A un cantó de la balança  un sistema cultural desarticulat i infrafinançat; un ajuntament de Barcelona que fa anys ha renunciat a exercir de capital del país a canvi d’un cosmopolitisme més aviat impostat; una doble política dirigista de la Diputació de Barcelona finançant el vaixell cosmopolita insígnia de la ciutat del CCCB (on cap C no correspon a Catalunya) d’una banda i donant suport a les polítiques culturals dels municipis a partir de determinades premisses d’altra; un concepte de la cultura per part dels mitjans de comunicació públics que ens aboca al pensament únic de l’entreteniment; una cultura que es defineix per la lògica de l’autoreferencialitat (Gozalo-Salellas) … i la llista s’allarga.

Durant el Procés la cultura no ha ocupat un lloc central en la política catalana, però és que la centralitat ja l’havia perduda abans. Una lectura dels programes electorals dels principals partits mostra com l’han situada en llocs subsidiaris d’altres conceptes. Ha perdut fins i tot l’espai propi i la denominació en estructures dels governs locals i supralocals. A la mesa del Govern els vuit titulars de la Conselleria de Cultura han batallat inútilment per retornar a una situació pressupostària anterior a la crisi del 2008 i, malgrat els avenços en base a la xifra del 2%,  encara no s’hi ha arribat. Podríem cercar-ne les causes però són pitjor els efectes.

Des d’una visió necessàriament holística, la cultura es mou entre la marginalitat en el debat polític i la instrumentalització per part d’aquest. L’ecosistema és ampli i canviant mentre que els sistemes culturals són fragmentats estructuralment i competencialment, sovint regits per falsos consensos. La precarietat i la desprofessionalizació assetgen els sectors, especialment el públic. A l’altre plat de la balança, “el carrer bull” (Júlia Ojeda Caba), la quantitat i qualitat de la creativitat arreu del país és una realitat tan esplèndida com poc articulada; el medi associatiu que mou centenars i milers de persones ha viscut un creixement i una evolució que li atorguen un potencial immens, i la vida continua. La solució està en equilibrar els components de l’aigua de la piscina. Seguim…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.10.2023

CULTURA I CAPITAL

La pèrdua de pes de la cultura en el món mediàtic i la manca de reflexió en format de d’assaig que depassi l’ instant book són dues realitats a transformar per poc que es vulgui contribuir a una societat capaç d’elaborar i digerir pensament crític i, per derivació, voluntat de transformació. La cultura ha estat absent dels darrers debats electorals i l’exercici de responsabilitats en aquest àmbit no són llocs políticament gaire cobejats. La immediatesa mediàtica s’ha cruspit els espais de debat i reflexió substituint-los per aquest gènere tan de pati de galliner com solen ser les tertúlies. 

Per això celebro doblement el sisè volum d’una col·lecció d’assaig en català de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat  que dirigeix el periodista i professor Francesc-Marc Alvaro. Ens falten reflexió i pensament de fons i la col·lecció denominada significativament Magma hi incideix de ple entroncant amb un determinat prototipus de llibres que es publicaven els anys setanta i vuitanta amb vocació de reflexió i transformació. Eren obres que van contribuir, i no poc, a la credibilitat de l’assaig, que és la forma literària del pensament, i a una posada en valor de la cultura d’acord amb el sistema de valors del moment; penso en les de l’Editorial Nova Terra o en els primers anys d’Edicions 62.  Desitjo llarga vida a la col·lecció Magma, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que va començar amb tanta modèstia en el seu llançament com contundència en els primers títols: “L’absolut digital” de J. M. Micó, i “Populisme. El llenguatge d’adulació de les masses”, de Ferran Sàez.

Barcelona, una de les deu capitals culturals d’Europa

Barcelona, cultura sense capital. De l’ebullició col·lectiva al talentisme creatiu és l’obra en que el professor Marc Roig i Badia passa comptes amb els darrers quaranta anys des de la ciutat de Barcelona, i no s’està de res. En la presentació que ha tingut lloc aquesta setmana al Cercle de Cultura, Francesc-Marc Alvaro definia el llibre com a insòlit, higiènic, insolent i amb gens de ganes de complaure. En destaco l’adjectiu higiènic perquè passa revista sense contemplacions a les polítiques culturals, o la seva absència, a dreta, a  esquerra i als del camí d’enmig. Del sumari es dedueix que Marc Roig, professor d’antropologia, teoria de la comunicació i política cultural a la Universitat Ramon Llull i en màsters diversos, no ha volgut deixar res per verd. No es pot dir que se situi en l’equidistància – aquest espai tan devaluat… -, però tampoc que es decanti cap els uns o els altres. 

L’anàlisi crítica de Roig és implacable com ho són les conclusions que se n’extreuen. L’evolució de les polítiques i pràctiques culturals des de la recuperació institucional ha passat per fases marcades per les modalitats d’acció: la de l’economicisme a ultrança que es va practicar sense pietat contra institucions que no agradaven o feien nosa; el gerencialisme institucional prepotent del que encara queden bastions a demolir; la transformació de la la ciutadania i la comunitat en mers consumidors, senyal inequívoc del predomini de l’industrialisme cultural; l’expulsió de les humanitats i les arts  del medi educatiu – un dels drames d’actualitat; la renúncia de les grans institucions a l’articulació cultural del país;  una professionalització cultural en fals que ha quedat abocada a la precarietat; la pèrdua de la visió social, en el més ampli significat i aplicació,  que hauria de ser inherent a qualsevol expressió cultural. Aquests són els titulars de referència. 

Els processos que han conduït a la seva cristal·lització es destil·len en els epígrafs del llibre, entre els quals, “Fer ciutat contra fer país”, “El declivi de la cultura popular catalana”, “Heroïna i barraquisme”, “El Pacte Cultural, primer símptoma del fracàs”, “Ajuntament i Diputació contra Generalitat”, “El cas dels ensenyaments artístics”, “Inauguració del CCCB, el nostre garatge”, “La triple fugida endavant del MACBA” i un nodrit etcètera que constitueix un esquer indefugible per a la lectura.

Perquè un altre element que caracteritza aquest assaig entre la provocació i la memòria és el del llenguatge. Una expressió aparentment col·loquial, sense cites ni notes a peu de pàgina, ni estadístiques ni ràtios, que comporta una lectura fàcilment digerible. El que passa és que a més d’un li pot provocar una indigestió i fins i tot una sobredosi. “Barcelona, cultura sense capital” ha deixat evaporar l’ebullició i ara contempla la diàspora del talent sense poder retenir-lo perquè extraviat l’escala de valors que tenia la ciutadania com a epicentre. Molt a pensar, i molt a debatre, encara.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 25.02.2022

COL·LECCIONISME I MECENATGE a Talking Galleries 2021

Participo a la taula rodona sobre Col·leccionisme i mecenatge que organitza Talking Galleries a Barcelona (29.11.2021) , amb Mercedes Basso, Carles Usandizaga, Gerardo van Waalwijk, Jordi Pardo, David Camps, Gemma Avinyó i Llucià Homs com a factòtum de l’esdeveniment. Representem un ventall ampli i variat de persones que d’una manera o altre tenim tractes amb el món de les arts i hem estat cridats a identificar els trets que caracteritzen el col·leccionisme a la Catalunya d’ara i aquí, analitzant el que considerem les millors pràctiques per enfortir el medi artístic. L’experiència i la responsabilitat actual com a presidenta del CoNCA em porten a comentar tres aspectes.

El primer, la capacitat educativa de les galeries d’art. Em vaig educar en art modern i contemporani visitant sovint la galeria d’art i antiguitats d’Artur Ramon, al carrer de la Palla, des de mitjans anys setanta, i entre altres galeries les del carrer Consell de Cent. Eren -són – com aules universitàries de lliure circulació si superaves el respecte que et feia creuar la porta i mai no me’n vaig penedir. I tot i els canvis d’ubicació i de circumstàncies ho continuo practicant; és una retroalimentació que mai no cessa.

Em segon lloc, el mecenatge privat que vaig viure en tant que directora dels Museus de Sitges. Des del vessant empresarial, el 2018 el també col·leccionista Felip Massot va donar a la Vila de Sitges el quadre de Mas i Fondevila de La processó de sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (1917). Des del mecenatge artístic, la gran col·lecció d’art contemporani internacional obtinguda per la donació que ha fet una setantena d’artistes procedents d’una vintena de països d’obres d’un centenar llarg d’obres al pintor i escultor Peter Stämpfli, i que forma la Fundació Stämpfli d’Art Contemporani internacional (2006). La col·lecció es va obrir al públic el 2011,  la seva gestió està integrada als Museus de Sitges, les donacions continuen i Pere i Anna Maria  Stämpfli veuen acomplert el seu propòsit de dotar la Vila d’una col·lecció d’art internacional contemporani de primer nivell. Encara,  des dels museus, la celebració de les deu edicions de la Jornada sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus iniciada el 2012, en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB.

El tercer, des del CoNCA, és el del compromís per vetllar pel desenvolupament dels ensenyaments artístics i de vetllar per la plena i total inclusió de les arts al procés educatiu escolar al llarg de tot el cicle de primària i secundària, atenent també a la formació del personal docent. Estem organitzant un Fòrum Arts-Educació per al primer trimestre 2022 amb la col·laboració dels Departaments d’Educació, Cultura i Universitats, obert a tots els sectors interessants en aquest gran repte.

Més enllà del relat d’aquestes tres experiències directes comento com em preocupen els recels i reticències dels departaments i ministeris econòmics i fiscals i la seva manca de visió cultural i social enfront del mecenatge, les escasses dotacions econòmiques dels museus per a programes de desenvolupament i adquisicions, la pèrdua de prestigi social i mediàtica de la cultura. És important compartir idees i actituds, reivindicar necessitats i treballar en paral·lel cap als mateixos objectius. Com avui, a Talking Galleries.

CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriment complementaris

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals. 

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques. 

Una imatge de l’obertura

Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic. 

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible. 

Festival Jardins de Terramar

Festival Jardins de Terramar

A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.09.2021