CAPS D’ANY I BONS AUGURIS

Vista frontal de Sitges el primer dia de l’any ©Frèia Berg, 2023

De diades de Cap d’Any amb balanços i propòsits l’infern n’està tan empedrat com de bones intencions, però això no impedeix que els humans anem persistint en marcar amb senyal de pedra blanca el que prescriu el calendari, que és el canvi de full i de xifra. Com que no sóc amiga de lamentacions de tot el que hem perdut – que a escala col·lectiva local i nacional és força –  més m’estimo mirar cap endavant i no fiar el futur en grans declaracions de principis ni en els projectes de fum que fa dies que proliferen per aquest setmanari. En canvi, ajusto l’abast de la mirada i em centro en un àmbit de proximitat tan elemental com l’espai encerclat de les carenes grises que ens envolten, que ja dóna prou de sí.

I em trobo que continuem essent un poble sense altres projectes que els que marquen el preu del sòl, l’especulació urbana que s’ha instal·lat definitivament entre nosaltres- i que cadascú faci examen de consciència perquè el seu origen també és Sitges i no només l’inversor que ve de fora -;  en la voracitat que ha posat el seu objectiu en Vallcarca; en la promoció del turisme massificat i low cost que és el del diner fàcil i l’escassa inversió; en la incapacitat de regir l’ús de l’espai públic i patrimonial i en la utilització de l’espai públic  dels carrers per al guany privat – de les terrasses que contiuen proliferant sense límits fins les infumables guinguetes de fritanga i xumba-xumba-; en la incapacitat municipal enfront de la regeneració de les platges – platges sense aquesta mena de guinguetes, però platges! -; en la questionable fiabilitat de les enquestes sobre el turisme quan només les responen els visitants i no la ciutadania afectada i en un llarg etcètera de situacions i  d’interrogants.

Si mirem les possibilitats del pressupost municipal de cara a 2023 – costa molt fer el seguiment del  pressupost municipal  perquè al web de l’Ajuntament hi ha més propaganda que informació i perquè de pressupost de 2022 només hi ha la informació inicial, no el seu estat d’execució… – sembla ara que toquen vaques magres perquè ens ho devem haver gastat tot… Aquest és el rumor consolidat que circula entre els diversos agents culturals de Sitges i les dades sobre els aportacions que es fan d’ofici, per entendre’ns, als sectors i institucions que treballen la cultura en els àmbits més diversos. A això s’ha d’afegir les subvencions públiques que s’escapen perquè l’Ajuntament no sempre hi concorren. O els FEDERs que es perden.  Quan surti la liquidació de 2022 i es pugui comparar amb la previsió de 2023 serà un bon moment per parlar-ne.

Des del punt de vista urbanístic, que és punta de llança de la situació de Sitges, dues notícies. L’una diu que acabaran de trinxar l’espai de Can Milà amb un nou edifici (més ciment!) per a no se sap ben bé quins usos turístics, després d’haver arrasat el jardinet de roses d’un costat i la frondosa pineda amb la bassa per al rec de l’altra per construir un aparcament de cotxes, a més d’haver afegit el pegat de ciment per on deu transcórrer un ascensor en una de les parets laterals d’origen medievals. Patrimoni, Biodiversitat: on éreu? L’altre, després de veure passar els dies i empènyer l’any finalment hem sentit que l’alcaldessa tanca files amb el Ministerio de torn per fer enderrocar tres edificis  que tenen el seu valor històric en el context de la Ribera i de la Vila, com són el PicNic, el Club de Mar i el Kansas. No dic que no fes falta endreçar els espai i polir els edificis de reformes no sempre afortunades, però d’aquí a enderrocar sense tenir en compte els seus antecedents i sentit paisatgístic em sembla un despropòsit i una barrabassada, total a canvi de res.

M’aturo perquè n’hi ha més i perquè en el primer Marge Llarg de l’any – enguany en complirà vint-i-cinc!- no em vull deixar influir pel mirall que els sitgetans tenim al davant. Més m’estimo gaudir dels dies assolellats i clars del gener, ara que arriben les minves, i pensar que la llum i la bellesa del paisatge encara són una meravella per qui ho sap disfrutar amb netedat de cor, que no vol dir altra cosa que sense pensar els guanys econòmics o d’altra mena que en pot treure.

Que tinguin un bon any i que els Reis d’Orient els facin feliços.

Repensar, sí. Críticament, també

Per cinquena vegada i superades, de moment,  les excepcions pandèmiques L’Eco de Sitges organitza les cinquenes jornades que, amb el títol de Repensar Sitges ens posen davant del mirall de les nostres reflexions, expectatives i contradiccions. Els articles d’opinió del setmanari, i aquest també, sovint prenen un caire de reflexió i de crítica que mostren com, en definitiva, no ens agrada el Sitges que tenim ni el que ens espera. Ara, les causes i els motius difereixen. Estem d’acord en què la nostra realitat de passar el dia i empènyer l’any sense un projecte clar de futur, sense un full de ruta de mínims que vagi més enllà de passar els fulls del calendari, de les estacions i de les festes no ens porta enlloc. De projecte no se’n veu perquè tot sembla indicar que no n’hi ha. Pensar que la nostra administració municipal és incapaç, per exemple, d’elaborar amb la necessària col·laboració d’enginyeries i tecnologies qualificades un projecte per poder estabilitzar les platges, un problema comú a tot el litoral català, pel que hem vist recentment, aprofitant les sinèrgies que se’n poden derivar és un toc de realisme imprescindible. I com aquest exemple se’n poden posar uns quants més.

Em declaro respectuosament escèptica enfront de propostes messiàniques i solucions màgiques respecte del nostre futur a mig i llarg termini perquè tothom és capaç de formular els més atractius desigs i d’escriure les cartes als reis més engrescadores. Però fins que la maquinària municipal no es desempallegui del llast de les inèrcies i de l’extrema burocratització a la que es veuen sotmeses les més elementals activitats no cal fer-se gaire il·lusions. Fins que no arribi una autocrítica sincera i amb voluntat constructiva sobre el funcionament dels engranatges políticoadministratius municipals a tots nivells no hi haurà gaires més  sortides que l’anar fent i aguantar les frustracions que comporta.

Sol i platja, l’oferta permanent

El fracàs del pla d’usos que condemna els carrers de la vila a un atapeïment de terrasses i de comerços més que d’efímera durada, unit a la voracitat dels propietaris dels locals de lloguer ens està configurant un teixit comercial que no és precisament un model d’èxit. La recent aprovació (Laus Deo!) del catàleg del patrimoni arquitectònic, artístic i paisatgístic en plena degradació de les antigues masies de Santa Bàrbara o de Can Pere Pau és una altra de les contradiccions flagrants del present. El catàleg inclou arbrat i vegetació quan les obres de Can Milà han perpetrat una important escabetxina de pins i vegetació autòctona d’un antic jardí que es va deixar perdre, com gairebé la masia, a canvi de ciment per fer aparcaments.

L’oferta turística de l’oci nocturn que aposta una vegada més per la massificació dels carrers més castigats per la pressió de les aglomeracions, amb la manifesta complicitat dels nostres polítics, demostra que després de la pandèmia no hem après res de res pel que fa al model turístic que semblava poder canviar per bé. El bosc de grues de La Plana i d’altres zones de Sitges que mereixen un creixement més esglaonat i en paral·lel amb les millores de serveis de manteniment de la via pública o del transport públic és un altre senyal que no només no hem après la lliçó sinó que retornem al de sempre. De cultura avui no en parlo i ja arribarà el moment; només repeteixo la idea que vaig expressar fa unes setmanes i és que no complim amb els estàndards d’una vila que pretén ser capdavantera en aquest àmbit.

Un oci nocturn massificat i dubtosament sostenible

Fins a quin punt el sitgetà emprenyat està disposat a amagar el cap sota l’ala, a justificar-se amb aquest fatalisme de pensar que no hi ha res a fer i quedar tan tranquil i, a l’altre extrem, a posicionar-se en propostes tan radicals com teòriques evitant entomar responsabilitats quan en té l’oportunitat?Dit tot això, benvinguda la cinquena jornada del Repensar Sitges perquè constitueix un dels pocs fòrums d’oportunitat per al debat crític. El programa anuncia pluralitat de posicionaments, i és bo que es produeixi una pluralitat de debats enfront dels actuals i futurs responsables de les polítiques municipals però també dels diversos sectors econòmics i socials. Com que són jornades organitzades des de la societat civil no s’hi valdria ni promoure el pensament únic ni voler guanyar credibilitats a costa de promeses enlluernadores. Calen propostes i debats des de tots els àmbits perquè sense una visió crítica i social tampoc no anirem enlloc més que als miratges de les falses utopies. I a aquestes alçades Sitges no es pot permetre perpetuar-se en les inèrcies i els errors de sempre.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.05.2022

CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriment complementaris

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals. 

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques. 

Una imatge de l’obertura


Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic. 

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible. 


A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba. 

MALVASIA POWER

Presentació de la 7ª Setmana de la Malvasia

Formo part d’una generació que hem viscut la transformació del Sitges d’arrels agrícoles i rurals al de la muralla de ciment en format de blocs de pisos i de cases implantat en tot el territori urbà edificable amb un respecte més que deficient vers el patrimoni urbanístic i paisatgístic. Del Sitges on hi havia vinyes de rendiment més aviat migrat, que partir dels anys setanta van ser objecte d’un canvi de qualificació urbanística que ha transformat irremissiblement una vila d’entorn verd; un verd més aviat pobre, però amb alguns arbres autòctons com les oliveres, figueres i pins que havien crescut gairebé per generació natural i uns camins de terra destinats, ja es deia, a esdevenir vies de comunicació asfaltades i ampliades. D’un Sitges que anava veient l’abandonament de les masies del terme i el seu progressiu esfondrament, bé devorades pel temps o per les pedreres;  la dels orígens dels meus ancestres Panyella, Les Àligues, n’és un exemple per partida doble.

Les imatges daten dels anys seixanta. Tot el verd dels horts i patis de les cases s’ha convertit en el mur de ciment del casc urbà i del que era fora vila. No en queda res.

Tot aquest passat que a principis dels anys seixanta era present però en vies d’extinció i liquidació irreparables és el llegat i el relat que ha arribat al Sitges d’avui i que no tothom està disposat a assumir. La vertiginosa carrera d’edificacions de la zona de La Plana i de Can Pei continuarà amb la construcció de desenes de pisos estesos cap a la carretera, des del Vinyet fins la Riera Xica, sense que s’hagi plantejat a conveniència de regular el creixement del ciment especulatiu. Ni tant sols s’ha parlat de moratòria. La voracitat de l’especulació urbana no només no té aturador sinó que gaudeix de complicitats socioeconòmiques i d’un ajuntament que no té cap interès, pel que sembla, en posar en pràctica la sostenibilitat que sovint predica. 

Aquesta llarga introducció serveix per determinar les coordenades d’on som i del futur que ens espera com a poble en el doble sentit social i físic. Però també per parlar d’elements de contrast que mereixen ser destacats. Aquest és el cas de la Malvasia Power, un eslògan que ha fet fortuna fins el punt d’esdevenir un dels programes de més èxit del Centre d’Interpretació de la Malvasia (CIM) i, per extensió, una expressió de la que ens servim per parlar de la importància de la Malvasia de Sitges, l’extensió del seu conreu al Garraf i al Penedès, l’èxit que està obtenint en diversos àmbits públics i privats, la impagable col·laboració al seu favor per part del Gremi d’Hostaleria i el compromís, aquí sí, de l’Ajuntament de Sitges. La Malvasia Power es concreta ara i aquí en la celebració de la Setmana de la Malvasia, que és més que una setmana perquè s’estén del 10 al 28 de novembre, ampliant programació i agrupant una important diversitat d’agents gastronòmics, hotelers, enològics, econòmics, comercials, pedagògics i culturals de Sitges i del Penedès – Garraf inclòs, com tothom sap. 


També la Malvasia de Sitges ha passat per anys de precarietat i ha vist la seva existència amenaçada en terra pròpia fins a l’extrem. I, no obstant això, gràcies al fet que hi van haver un seguit de persones que hi van creure, actualment és una varietat en expansió al Penedès, on hi ha 100ha. plantades i on s’espera que en cinc anys s’arribi a les 300. Hi va creure en primer lloc Manuel Llopis de Casades quan el 1935 va llegar en testament la seva casa pairal (actual Museu Romàntic) a la Generalitat i les vinyes de la seva propietat a l’Hospital de Sant Joan,  amb la condició que cada anys es portessin sis ampolles de malvasia als seus marmessors com a signe de continuïtat del conreu. Hi va creure el pèrit agrícola Antoni Amirall i Andreu, que va mantenir les vinyes de l’Hospital enfront de l’especulació urbana dels darrers quaranta anys; les persones que van contribuir a una nova posada en valor enològic, cultural i patrimonial de la Malvasia de Sitges fos des de l’hostaleria – com Josep M. Matas o Valentí Mongay – o des de la història i el patrimoni com Roland Sierra, així com  els successius equips de la Fundació de l’Hospital de Sant Joan Baptista des de la creació del CIM.  

Joaquim de Miró va pintar La collita de la Malvasia l’estiu de 1895, per decorar les parets de la Cerveseria Cau Ferrat, situada al Passeig de la Ribera. El quadre està exposat al Museu de Maricel

Per tot plegat crec que l’eslògan de Malvasia Power és adient pel que significa de voluntat de pervivència i arrelament de la Malvasia de Sitges en aquest segle XXI. Hi ha moltes altres lectures perquè, com tot el que té història i trajectòria, i la Malvasia de Sitges en té i molta, en cada època cal interpretar i difondre-les perquè continuï creixent i aprofiundint en el potencial de l’arrelament. Per això la Malvasia Power és més que un eslògan que cal viure i experimentar. No se la perdin…

CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriament complementaris.

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.

Xavier Gramona, Neus Lloberas, Joan B. Rodriguez, Dolors Garcia, Isidre Also intervenint a la taula rodona sobre Empresa i Cultura, setembre 2016. © Frèia Berg

Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic.

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.

A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.