CULTURA I EMPRESA, o dos àmbits necessàriament complementaris.

Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.

La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.

Xavier Gramona, Neus Lloberas, Joan B. Rodriguez, Dolors Garcia, Isidre Also intervenint a la taula rodona sobre Empresa i Cultura, setembre 2016. © Frèia Berg

Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part,  com a exemple pràctic.

Partint de la base  que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.

A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat,  i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió.  Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions.  L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 17.09.2021

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Amb aquest títol de ressò monzonià – un dels reculls de relats més celebrats de Quim Monzó- ,  i amb l’aclariment de “Col·leccions d’un Museu d’Interès Nacional” el Museu Víctor Balaguer celebra amb una exposició de caràcter antològic el seu reconeixement com a museu d’interès nacional, qualificació màxima que pot obtenir un museu a Catalunya, que li va ser atorgat la tardor de 2019. La pandèmia que ens ho ha canviat tot va retardar aquesta mostra, que es va poder obrir  el 2020 i prorrogar al llarg de gairebé un any. Quan tanqui aquest proper 29 d’agost el Museu prepararà el seu tancament, previst amb una durada d’un any per tal de poder portar a terme les necessàries obres de climatització i control mediambiental.

La climatització dels museus catalans ha estat una de les fites més complexes d’assolir en relació, per exemple, amb els seus homòlegs francesos. A Sitges va costar molt de poder regularitzar el clima del Cau Ferrat i Maricel; Can Llopis està pendent d’enllestir unes obres que s’han perllongat excessivament; el Palau de Maricel encara espera disposar del projecte de rehabilitació integral  que comporti una posada al dia de la totalitat de les seves instal·lacions i  a Can Falç  el més calent és a l’aigüera. Per no parlar d’altres edificis patrimonials públics. El finançament infrastructural de les instal·lacions culturals és més dels problemes comuns a diverses poblacions, però és un fet que els municipis són reacis a invertir en instal·lacions ja existents i prefereixen dedicar els seus pressupostos a activitats de més lluïment. Com que el patrimoni no es queixa i la ciutadania no gaire, passen de puntetes per  l’obligació de mantenir i protegir el patrimoni cultural comú.

Tornant a Vilanova, “El perquè de tot plegat” és una exposició de mig format i de contingut modèlic. Des d’una perspectiva que integra diverses visions i replantejaments de les seves col·leccions s’hi explica la formació de la Biblioteca-Museu a partir de la visió de Víctor Balaguer – home de cultura àmplia i humanista, polític sagaç i amb una agenda de relacions que li van permetre bastir el seu projecte a pler – i de l’ingrés de les diferents col·leccions, tant les fundacionals com les més recents.

La mostra transcorre des del dipòsit del Museu del Prado – no em cansaré de repetir que El Prado de Vilanova és visita de culte… -, les col·leccions egípcia, d’Extrem Orient i Americana; la Pinacoteca del segle XIX, que només per ella mateixa, de visita obligada, permet impartir i gaudir de tot un curs d’història de l’art; l’Escola noucentista de Vilanova, el dit “Llegat de 1956” gràcies a la generositat de la senyora Victòria Gonzàlez, el nom de la qual cal incorporar a totes les guies i manuals, fins el llegat del Dr. Joaquim Molas i, plegades, justifiquen, si calgués fer-ho, el caràcter de museu d’interès nacional. La reobertura del museu prevista a finals de 2022 fa esperar una nova orientació, una nova visió que ja s’apunta a “El perquè de tot plegat”; la mirada cap a les dones artistes o vers l’orientalisme d’una banda i l’art colonial d’altra ho palesen.

• 

• 

Una darrera reflexió, breu per ara, és la comparativa entre l’origen i el desenvolupament dels museus vilanovins i els sitgetans més emblemàtics com són respectivament el Víctor Balaguer i el Cau Ferrat. Fundats i instituïts per dues personalitats de primer ordre en la història cultural, el primer motivat per un fort impuls educatiu i el segon des del culte a l’art total, han seguit camins paral·lels de vegades més allunyats i d’altres amb més aproximació. Avui dia un aspecte tan fonamental com la governança de totes dues institucions està a anys llum de distància, en part per la voluntat i circumstàncies dels respectius fundadors. Des de 2019 ambdós miren vers el futur des de situacions ben diferents, amb garanties d’una governança eficaç i consolidada el primer i amb una problemàtica de fons que situa la governança com un dels principals, o el més important problema del segon. La futura Llei de Museus que s’espera del nou govern ha de resoldre definitivament el marc funcional dels museus catalans, però mentrestant la vida continua i cal apuntar al futur amb voluntat d’encerts. Els museus s’ho mereixen i les dues poblacions que en són titulars, també.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 27.08.2021

EL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA, AVALUAT… i algunes qüestions col·laterals

Presentada l’Avaluació Estratègica del Museu d’Arqueologia de Catalunya el dijous 17 de juny de 2021 al MAC, en una sala amb força públic tot i les mesures de seguretat i una seixantena més que ho van seguir en estríming. Tant la pàgina web del CoNCA com twitter se n’han fet ressò i més n’hi hauria hagut d’haver. El MAC, museu de museus, és una de les infraestructures culturals d’àmbit nacional amb més trajectòria històrica i extensió territorial.

A grans trets i sense fer d’espòlier, els problemes del MAC són comuns als dels altres museus de caràcter nacional ja avaluats pel CoNCA: MNAC, MNACTEC i MACBA. Actualment s’esta avaluant el Museu d’Història de Catalunya i amb aquest seran els cinc museus de caràcter nacional que permetran mostrar la situació general dels museus de Catalunya. Problemes i reptes es resumeixen en dos grans àmbits:

• les governances
• el finançament

La resta respon a les casuístiques de cada tipologia de museu, sigui gran o petit.

Pel que fa al MAC, els principals aspectes de l’avaluació estratègica són:

La presentació va ser complementada per una taular rodona sobre Patrimoni i territori: el suport a l’acció local, en la que es van debatre qüestions com la validesa del treball en xarxes territorials i tempatiques per part dels museus, l’acció territorial prenent com a exemple el Museu de Lleida i la situació dels equips humans dels museus.

El debat va posar de manifest l’interès vers el MAC, les propostes de canvi per a millora i el seu futur dins del desenvolupament del Pla de museus 2030, però de forma col·lateral i centrada en la problemàtica general dels museus van sorgir temes cabdals, com:

• les governances diverses, i més en el medi local;
• la total insuficiència de mitjans econòmics tant per a inversions com per activitats i produccions;
• l’ús dels museus com a mitjà d’educació i de creació de coneixement al marge de les institucions que en són directament responsables, com els Departaments d’Educació i d’Universitats, així com la poca atenció per part dels centres universitaris;
• l’accés dels professinals als museus en tant que llocs de treball des d’una doble perspectiva. Una, la total dependència del sector públic i la funció pública, amb dinàmiques del tot inadequades per la seva lentitud, procediments i no reconeixement dels graus i diversitats de professionalització que els museus necessiten. L’altra, els criteris sovint arbitraris, gerencialistes i administrativistes, per a la selecció del personal directiu dels museus. A hores d’ara hi ha diversitat d’exemples de males pràctiques i convocatòries més que discutibles pel seu tancament dins la funció pública i la nul·la obertura vers el mercat de treball.
• L’existència de graus, màsters i formació especialitzada dins del camp museològic contrasta amb les gairebé nul·les possibilitats d’incorporació als museus per part dels futurs professionals.

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ

Feu clic per accedir a Avaluacions-estrategiques-online-MAC.pdf

TEXT ÍNTEGRE DE L’ AVALUACIÓ ESTRATÈGICA DEL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA

#eBiblioCat = Lectura electrònica

La pandèmia continua i aquesta tercera onada creix amb més virulència que les anteriors. Xifres canten però la situació ja estava cantada de fa setmanes vista la incompetència del govern, la seva manca de previsió, el tancament dels ulls davant de la realitat aplicant aquella dita tan nefasta de pa per avui i gana per demà. La manca de responsabilitats individuals i socials també és una trista realitat; ningú no garanteix la immunitat i ningú està exempt de contagi. És cert que la campanya de vacunació ha obert un fil d’esperança però és massa aviat per especular amb els resultats. 

Les primeres setmanes de pandèmia les vaig dedicar a establir paralel·lismes amb situacions similars a través de la pintura i la literatura. Brueghel el Vell i Miquel Serra en el primer àmbit i el Thomas Mann de La mort a Venècia en el segon. Avui canvio la perspectiva. La impossibilitat, o possibilitat reduïda d’accés a les biblioteques públiques ha comportat el benefici de la generalització i el creixement de l’accés a la lectura i al coneixement. L’oferta de la lectura electrònica via préstec remot va arrencar definitivament el  2014 i sis anys més tard ha superat totes les expectatives… degut al confinament. És cert que l’accés obert a la documentació – científica, administrativa, patrimonial – ja fa temps que és una realitat i que les bases de dades i els portals de materials digitalitzats proliferen pel cosmos de la xarxa, però traslladar la possibilitat d’accés a la lectura facilitant l’accés lliure i gratuït dels fons de les biblioteques públiques és un grau de millora qualitatiu extraordinari. 

Per a molts de nosaltres no hi ha res com accedir als prestatgeries de les biblioteques. Però quan aquesta possibilitat no existeix, o es troba limitada per les circumstàncies, el fet de poder disposar d’una col·lecció única de quinze mil títols de llibres, audiollibres, còmics, pel·lícules, música, bases de dades i portals accessibles a través de les biblioteques públiques catalanes és una oportunitat que no ens podem deixar perdre.  És accés lliure i gratuït que compleix i respecta els drets derivats de la propietat intel·lectual de les obres i, per tant, dels seus autors i traductors; aquest és un aspecte no gens menor  perquè l’explosió de productes culturals a les xarxes ha comportat una polèmica encara no tancada sobre els drets per part dels creadors i intèrprets de tota mena però que en el cas de les biblioteques es respecta des dels inicis de l’edició electrònica. 

La lectura electrònica es fa possible a partir de la producció editorial i com que  aquest és un procés relativament recent l’oferta digital no  és tan exhaustiva com la dels llibres en paper. Però en contrapartida disposa de novetats editorials de forma més ràpida, i, sobretot, ofereix una nova modalitat de lectura per a qualsevol públic. 

Entre els estudis d’urgència sobre l’impacte de la covid en el medi cultural destaca el del Servei de Biblioteques de la Generalitat fet en el període entre març i octubre de 2020, que indica  que el préstec digital s’ha valorat amb un 8,1 sobre cent i que ha estat utilitzat per un 83% dels usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya. Actualment el préstec digital ha pujat a un 130% i se n’han realitzat un total de 466.000.

De fa poc m’he convertit en addicta a la lectura electrònica. De moment he exhaurit el màxim dels quatre llibres alhora que em poden presta. He llegit la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora, “Els reis del món” i continuaré amb “El libro negro” de Vasili Grossman; tinc per consultar “Els fundadors” de Raül Garrigasait i “El senyal de pèrdua” de Maria Mercè Marçal”; estic fent cua per llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat i ja tinc uns quants títols reservats. No es perdin l’experiència. Que les limitacions i confinaments que ens assetgen no ens apaguin les ganes de disfrutar llegint. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15 de gener 2021

MICROCLIMA I MICROCOSMOS

Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau  de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.

Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.

L’aiguamoll de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors.  Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial. 

Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta. 

Sitges des de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020