EL MESTRE ARNAU PUIG, SURREALISTA LLIURE

Arnau Puig, filòsof, crític d’art i professor, mereix el qualificatiu, l’estimació i el respecte del mestre que va ser fins els seus darrers moments. Ha estat una de les personalitats que amb els anys perseverava en l’amistat de les generacions joves degut al seu caràcter obert, la bonhomia, la generositat i la lucidesa. En aquest aspecte em recorda els darrers anys de J. V. Foix envoltat dels  joves universitaris que se l’enduien de copes per la Barcelona nocturna dels anys vuitanta i  que et rebia a casa seva a primera hora de la tarda per conversar oferint-te bombons de xocolata i algun whisky. 

Arnau Puig envoltat d’amics i deixebles gaudia de l’amistat i expandia la seva saviesa amb la bonhomia de sempre. Seguia l’actualitat amb tant d’interès com amb mirada crítica, que no era deguda a altra cosa que a al voluntat de destriar el gra de la palla, els valors de les falses celebritats, la curiositat intel·lectual que salva els éssers de les contingències del pas del temps i dels assalts de les circumstàncies. Feia poc que havia perdut la seva muller, la coreògrafa Consol Villaubí després de setanta anys de convivència i els amics més propers feien per acompanyar-lo alliberant-lo de l’angoixa de les soledats. Va ser un  mestre. Hi ha docents, molts, però de mestres pocs. El mestre és aquella persona capaç de transmetre coneixements i valors més enllà del que és preceptiu  per mitjà d’un impacte que perdura de per vida. Dels  mestres n’adquirim l’aprenentatge permanent en temps i en intensitat. Tothom que aquests darrers dies s’ha referit a Arnau Puig n’ha destacat el mestratge amb afecte i reconeixement.

Arnau Puig és conegut principalment per la seva pertinença al grup del Dau al Set i ha estat el seu darrer membre a deixar-nos. En queda un llegat vast i complet, una síntesi del qual es va poder gaudir a l’exposició que el 2012 comissariada aper Sílvia Muñoz d’Ymbert a les sales del palau de la Virreina, a Barcelona, i el volum Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig, del mateix any, publicat per Comanegra, l’editorial que ha donat a conèixer el llegat del seu pensament.

El cicle de conferències que llavors se li va dedicar va constituir la posada al dia del seu intens recorregut en els àmbits de la crítica d’art, del pensament, la filosofia, la poesia, l’estada del seu doctorat a la Universitat de la Sorbona a París, els que va dirigir l’Institut d’Història i Arqueologia del CSIC a Roma, la seva etapa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona com a catedràtic d’estètica. El compromís i l’activisme cultural el van portar a la presidència el Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, i a la presidència de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. La seva contribució cultural va merèixer importants reconeixements com la Creu de Sant Jordi (1992), el premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (2003), la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2004), el Premi Nacional de Cultura (2012) i el nomenament de Cavaller de la Legió d’Honor de França (2017). 

De l’Arnau Puig ens en queda un record grat i entranyable i el llegat d’abast universal de la seva obra i els seus arxius. En el pla personal em va fer goig fer-li arribar el Catàleg de Pintura i Obra sobre paper impresa del Museu del Cau Ferrat (2020)  pel qual s’havia interessat. Els seus arxius, biblioteca i col·lecció d’art ha estat acollida per la UPC gràcies al bon criteri dels seus dirigents, que han respectat la voluntat d’Arnau Puig de mantenir-la unida en tant que reflex i continuïtat de seva biografia intel·lectual. 

Arnau Puig, el darrer del Dau al Set, el surrealista lliure, com ell es considerava, afirmava que la cultura és un valor integral per la seva mera existència, lliure de fluctuacions i especulacions. Em quedo amb el seu record i amb aquesta definició com a síntesi del seu pensament. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.04.2020

‘MIS HIERROS VIEJOS’, de Santiago Rusiñol: una reedició amb estudi crític

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura”, per Vinyet Panyella

La meva darrera publicació de recerca: l’estudi introductori del discurs que Rusiñol va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el gener de 1893 sobre la seva estimada col·lecció de forja. Fa temps que tenia ganes d’estudiar i publicar aquest text, que diu més que no sembla, i finalment ho he aconseguit gràcies al 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat i al Consorci del Patrimoni de Sitges, que ha coeditat l’obra juntament amb Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès.

Sumari:

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura” , p. 11-51

– Un retrat enigmàtic

– El col·leccionisme d’art fet literatura

– El col·leccionista i el mercat de l’art

– L’art de la forja

– La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol

– Un cau, una societat, una casa-taller i un museu

Bibliografia

Mis hierros viejos. Edició facsímil de la conferència de Santiago Rusiñol a l’Ateneu Barcelonès el 21 de gener de 1893, publicada a l’impremta de El Eco de Sitges, 1900 , p. 1-40

Gran Saló del Cau Ferrat, per Pau Audouard, fot. (1894). Arxiu Museu del Cau Ferrat, Consorci del Patrimoni de Sitges.

125 ANYS DE CAU FERRAT EN CINC ETAPES

El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933

El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic. 

El nom del Cau Ferrat al sostre del Gran Saló. Fot. Frèia Berg 2016.

L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument. 

El Cau Ferrat, vers 1900. Fot. de J. de D. [Joaquim de Dalmau]

La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i  1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.

Santiago Rusiñol. “Maria Rusiñol al Cau Ferrat” (1894). Col·lecció particular.

La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona,  Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història. 

La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu  i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i  dinamita

irremissiblement. 

La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de la inauguració del Museu del Cau Ferrat (1933) fa referència a alguns dels moments més emblemàtics, com l’entrada dels quadres del Greco (1894) i la història dels picaportes de ferro forjat procedents de Consuegra (1891). Arxiu Taller Jou.

Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.

El Gran Saló, en l’actualitat. Fot. Guillem Huertas (Arxiu Fotogràfic Consorci del Patrimoni de Sitges)

El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i  per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.XI.2019


AUTOBIOGRAFIA D’UN DESCLASSAT. La Crònica al marge’ d’Agustí Pons

El periodisme m’ha ajudat a entendre més en les persones que en les idees i m’ha ensenyat que el segle XX és el segle de les grans impostures ideològiques però també d’individualitats fascinants.” Agustí Pons, Crònica al marge (2019)

Dubto que aquest sigui el titular més encertat per parlar de les memòries del periodista Agustí Pons, però sí que és tal com ell s’autodefineix en una autoconfessió del seu recorregut. Ho fa a propòsit de la renovació del canon de l’escriptura (auto)biogràfica que ha portat a terme els darrers anys i que l’ha consagrat com a escriptor més enllà del seu prestigi com a periodista cultural. Agustí Pons (Barcelona, 1947) ha estat, a més un dels darrers representants d’aquest gènere que a Catalunya i en català ha gaudit de noms tan de capçalera com Eugeni Xammar i Josep Pla. 

He tingut l’oportunitat de llegir i rellegir l’obra d’Agustí Pons a propòsit de la presentació que vaig fer fa uns dies del seu darrer llibre, Crònica al marge (2019). Una publicació que l’Editorial Comanegra, modèlica en la seva producció editorial, defineix com “les memòries d’un mestre del periodisme català. Testimoni de cinquanta anys de vocació i ofici”. És la segona autobiografia generacional de recent aparició – l’altra han estat les memòries de l’historiador Joan B. Culla (Barcelona, 1952) La història viscuda, publicada a Ed. 62. – que em fa passar revista a tota una època tan apassionant com convulsa en la que hem passat des d’un temps tot semblava possible als dies de plom de la més estricta actualitat. 

La trajectòria professional d’Agustí Pons s’inicia en una llunyana redacció del diari El Noticiero Universal i una forma de treball que ha passat a la història del periodisme de la Catalunya tardofranquista. Des de llavors fins el final de la seva perllongada i fructífera etapa al diari Avui – on va excel·lir amb els retrats literaris de la secció “Figures, paisatges” –  havent passat per la direcció d’Oriflama i per la col·laboració regular amb Destino, Agustí Pons havia interacalat una dedicació casi exclusiva amb el periodisme amb una acompassada cadència d’escriptura poètica que compta amb cinc poemaris publicats. L’ofici de periodista cultural culmina actualment amb la direcció de la Revista de Catalunya, seguint la traça de directors tan prestigiosos com A. Rovira i Virgili i J. V. Foix. 

Quan va tancar l’etapa de l’Avui va optar trobar el seau espai propi en la literatura catalana de no ficció amb les biografies dedicades a Joan Triadú, Pere Calders, Salvador Espriu, el notari Raimon Noguera i els seus dos grans mestres i amics que van ser Nèstor Lujan i Maria Aurèlia Capmany. El palmarès de personatges biografiats, al que cal afegir el llibre d’entrevistes amb Federica Montseny (1977) palesa la idea que Agustí Pons no va ser precisament un dòcil company de viatge, reblat per ell mateix en l’autoretrat de la trajectòria generacional de finals del llibre. Ben al contrari, posa de manifest la seva total independència de criteri l’exercici a fons de la seva responsabilitat que comporta el sentiment i la convicció de la llibertat pròpia. 

L’autobiografia d’Agustí Pons, exercit des del pacte autobiogràfic, és memorialística de mosaic concebuda a la manera del mirall de la veritat descrita per Salvador Espriu, mirall trencat en mil bocins cadascun dels quals és el reflex de l’autèntica llum. El mosaic el configuren títols publicats prèviament: Temps indòcils (2007), Cartes a Clara (2010) i Bàrbara (2015). Crònica al marge fa part d’aquest mirall esmicolat en diversos plànols narratius: l’autobiogràfic ulls endins i la panoràmica de filmació general que és la del temps, la generació i la del país. Són deu capítols on passa revista d’amics i mestres – amb l’afectuós record del seu cosí poeta, el badaloní Joan Argenté (Badalona, 1931-2015) –  coneguts i saludats, superiors jeràrquics i col·legues coetanis, personatges clandestins i polítics de primer rengle. La prosa és literària sense fugues líriques, contundent en les opinions – sobre els clans literaris o la pressumpta superioritat moral de determinada esquerra, la hipocresia de la protecció de dades … -; desmitificadora d’intocables – Jorge Semprún a Buchenwald… -; implacable en la descripció d’aspectes poc coneguts de la història recent, com el capítol dedicat al “catalanisme pobre”; revoltada contra la intrusió  persistent i inaturable i de l’Estat i els seus aparells en la vida de les persones. La desfilada de personatges de tota mena – a més dels ja esmentats, Jordi Pujol, Max Cahner, Joaquim Molas, Mercè Rodoreda, Marcel·lí Massana, Pierre Vilar, José Luis Giménez-Frontín, Quima Jaume, Joan Guitart, Josep Benet, Miquel Porter, Josep Pedreira, J. Arimany, J. M. de Casacuberta… – és mostra i testimoni del que ha estat la vida del país els darrers cinquanta anys. 

El memorialisme d’Agustí Pons és memòria acarada vers el futur perquè no presenta tant la percepció, explicació o justificació del passat sinó el lliurament de les claus per entendre l’actualitat i el que ha de venir. Perquè “el periodisme comença on acaba la història” i la memòria contribueix a la seva construcció.

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 8.XI.2019

El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]. Una breu síntesi.

La Peça del Mes. Museus de Sitges, 29 de novembre 2010

Podeu veure la fitxa que he penjat a Academia

EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat