ELOGI DE JOAN FUSTER

Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca,  1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).

El jove Joan Fuster

Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i  cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes. 

Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022). 

Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig. 

“El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no  deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.

Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.

Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.

Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 24.06.2022

PATRIMONI: JA TENIM CATÀLEG (1 i 2)

Vista de Sitges en el seu estat urbanístic actual

Aprovat discretament pel Ple de l’Ajuntament del passat 27 d’abril i en fase provisional, pendent dels informes de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat, de la Gerència de Serveis d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, de l’Oficina Territorial Ambiental de Barcelona i de la Demarcació de Costes de Catalunya, ja tenim actualitzat el catàleg del patrimoni de Sitges, oficialment denominat PEPPAC, Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg de Sitges. Després d’haver passat per una difusa etapa d’al·legacions ha culminat en una aprovació provisional i no pas per unanimitat.

L’historial de la protecció del patrimoni sitgetà ha passat per etapes ara tumultuoses i adés opaques, al llarg les quals s’han escolat pèrdues, enderrocs, desídies, desinformació, especulació urbanística permanent, així com una àmplia i diversa gamma d’interessos. El perllongat trajecte de l’actual parteix d’un primer catàleg aprovat, no sense traumes, el 1991 i que contenia 461 elements i 22 conjunts. El document recentment aprovat consta d’un total de 1.123 elements, fruit de l’ampliació d’elements, conjunts i de la inclusió d’àmbits i conceptes que anteriorment no s’havien tingut en compte; l’evolució de les normatives i de les sensibilitats hi ha ajudat. 

La darrera fase de la revisió del PEPPAC es va iniciar el 2015 i ha passat per etapes de modificació entre el 2017 el 2021, en que es va aprovar en forma inicial. El catàleg ha estat dirigit per l’arquitecte Josep Maria Pujol i Torres, amb l’equip format pel biòleg Jaume Marsé Ferrer, l’historiador Adrià Cabezas, l’arqueòleg de l’SPAL Javier Fierro; des de l’Ajuntament de Sitges hi han col·laborat els arquitectes Ramon Fusté, Óscar López i Juan Franciso Miras, l’advocat Emili Pinazo, i la historiadora de l’art Isabel Artigas Coll, segons els crèdits de la coberta del document. La Comissió Tècnica del Patrimoni Arquitectònic de Sitges (COTEPAS) que l’Ajuntament va constituir amb caràcter consultiu entre 2019 i 2020, arran del que disposa el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal, ha desenvolupat la seva tasca de  proposta de modificacions i noves catalogacions, el resultat de les quals es reflecteix en l’ampli nombre d’elements i conjunts a salvaguardar. 

D’entrada ens hem de felicitar perquè ja tenim catàleg. És accessible des del següent enllaç. Ho indico perquè m’ha costat força poder-hi arribar i val la pena consultar-lo. Ho he fet cercant indrets i elements que mereixen protecció i que, afortunadament, estan inclosos. Amb tot, la dificultat de localització de l’enllaç en el magma d’informació i propaganda municipals del seu web no ajuda a la seva transparència, com tampoc hi ajuden les dificultats en reconstruir el procés d’elaboració del document. Ho he intentat reculant fins 1991, però ni la documentació accessible ni l’ordenació de la informació no hi ajuden i, en canvi, seria un gran què poder disposar d’un historial complet de la seva evolució, perquè seria la radiografia de la governança urbanística de Sitges al llarg dels decisius darrers trenta anys. 

Un catàleg de patrimoni és una arma de doble fil. Per als que som proteccionistes tot ens sembla poc, però el repte de debò està en que es faci complir la normativa de protecció en tots els seus aspectes. Des de la realitat sitgetana n’hem vist de tots colors,  com l’estat lamentable i degradat de la masia i de l’ermita de santa Bàrbara, tot apunta que el seu destí va cap al desastre com la masia i l’ermita de Miralpeix, o la masia de Can Pere Pau, i això desmenteix la credibilitat del sistema. 

Per als propietaris, que n’hi ha de tota mena, el patrimoni és una espasa de Damocles perquè és un condicionant per a la seva lliure explotació. Un del xocs de realitat que vaig presenciar el 1980 va ser l’impacte negatiu que va causar l’article de l’enyorat Charles Miles sobre l’ermita de Santa Bàrbara en els seus propietaris, ja que pensaven que si se’n parlava com a bé a protegir afectaria negativament les possibilitats de venda d’aquella partida de terra. Per tant benvingut catàleg i, benvinguda exigència i compromís –se suposa– en la seva aplicació.

La masia de Santa Bàrbara, de propietat municipal, en el seu estat d’actual degradació

Ja tenim catàleg i benvingut, ni que només sigui per l’ampliació del nombre i tipologia dels béns patrimonials inclosos. Amb tot, un element tan important com és, i que a falta d’altres publicacions actualitzades constitueix una guia actualitzada del patrimoni de Sitges, hauria hagut de ser objecte d’una gestió més transparent i rigorosa. 

Transparent, perquè la seva perllongada etapa d’elaboració – des de 2015 si no m’erro, per bé que en algunes datacions hi figura 2017-2022, fins la recent aprovació per part de l’Ajuntament de Sitges – ha estat difícil de seguir- la en tot el seu recorregut recorregut dins i fora del web oficial  de Sitges – el mateix web oficial és molt perfectible pel que fa a transparència. I, sobretot, pel que fa a la transparència, perquè hauria pagat la pena dedicar-hi sessions públiques d’informació i de debat per explicar-lo a la ciutadania, insistint en  els principis,  objectius, finalitats, criteris – com la mateixa adjudicació a l’equip redactor o la inclusió dels edificis i diversos elements-, funcionament i etapes administratives d’informació pública i al·legacions. 

Però això no s’ha fet, i s’ha perdut l’oportunitat d’un debat constructiu i actualitzat de la utilitat real del catàleg de patrimoni que l’enumeració dels seus objectius (vol. 0, p. 6-7) estableix. Perquè és un instrument de gestió d’obligat compliment i és la manifestació del criteri i del compromís de la gestió pública del sòl i del patrimoni, del paisatge i dels valors culturals del patrimoni material i immaterial. Ha estat una gran ocasió perduda de fer pedagogia i de manifestar el compromís de vetllar pel nostre patrimoni amb mesures concretes que esperem que siguin aplicades per part de l’Ajuntament, que és qui en té la responsabilitat. Cal tenir ben present que el catàleg té caràcter normatiu i comporta un pla de protecció.  

El rigor amb què es presenten les dades i les fonts d’informació utilitzades mereix un punt i a part. Hi ha errades, hi ha imprecisions i es fa palesa l’absència d’unitat de redacció i l’actualització i revisió de continguts. Entrar en detalls ocuparia pàgines i corregir-los encara més. Però com a exemples, un catàleg que s’aprova el 2022 no pot començar descrivint la vila de Sitges amb una població de 28.478 habitants que tenia el 2016 (vol. 0, p. 5). En cinc anys, aquesta és una actualització imprescindible. Per seguir, el nomenclàtor d’alguns dels edificis continua essent els dels primers anys noranta com succeeix el Museu de Maricel encara referenciat com a “Maricel de Mar” i el Palau de Maricel, com a “Maricel de Terra”. La datació de les diferents parts del complex perpetuen antigues errades per manca de consulta de fonts d’informació actualitzades; la Casa Lola Anglada es va habilitar per a Maricel el 1916, i l’antic garatge de Maricel i actual seu de l’Arxiu Històric de Sitges va ser construït el 1919 (el plànol de la façana es conserva precisament a l’AHS, com tots els del recinte).

Al breu i pobre resum d’història urbanística de la vila resta omesa la urbanització de finals del segle XVIII feta per Josep B. Falç dels carrers sant Francesc, Sant Gaudenci, Sant Bonaventura i Sant Josep, amb la Casa Llopis (1793)  com al seu més important llegat testimonial. Però és en la consulta de les fitxes dels elements del catàleg on es posa de manifest la manca de rigor tant en la redacció com la bibliografia i fonts documentals citades, antiquades i obsoletes – excepte  les referències dels elements arqueològics i paleontològics. Es fa constar la consulta del Mapa de Patrimoni Cultural de Sitges elaborat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona; dels fons bibliogràfic, fotogràfic i documental del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) la mateixa corporació;  l’Arxiu Històric municipal de Sitges; l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya (IPCIC) de la Generalitat de Catalunya; i de la bibliografia general d’àmbit local. Però el cert és que llevat d’algunes excepcions els documents consultats arriben a la primera dècada del segle XXI. Només que s’haguessin analitzat i consultat fonts com les publicacions del GES, inclòs el seu Butlletí; La Xermada i les publicacions dels Museus de Sitges des de 2006 fins l’actualitat el contingut de les fitxes hauria estat garantidament precís i fiable. Si s’afegeix la manca de rigor en les citacions bibliogràfiques i webgràfiques i dels expedients del COAC i l’AHS  – un retalla-i-enganxa sense revisar-  i del contingut dels peus de les imatges la utilitat administrativa i cultural del catàleg del patrimoni de Sitges fóra d’alta fiabilitat i utilitat en bé del nostre patrimoni.

La realitat ho desmenteix, i desmereix  el rigor professional de l’equip redactor i dels que fins ara han procedit a la seva aprovació. 

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

Ja tenim catàleg, 1

Ja tenim cataleg, 2

CULTURA I CAPITAL

La pèrdua de pes de la cultura en el món mediàtic i la manca de reflexió en format de d’assaig que depassi l’ instant book són dues realitats a transformar per poc que es vulgui contribuir a una societat capaç d’elaborar i digerir pensament crític i, per derivació, voluntat de transformació. La cultura ha estat absent dels darrers debats electorals i l’exercici de responsabilitats en aquest àmbit no són llocs políticament gaire cobejats. La immediatesa mediàtica s’ha cruspit els espais de debat i reflexió substituint-los per aquest gènere tan de pati de galliner com solen ser les tertúlies. 

Per això celebro doblement el sisè volum d’una col·lecció d’assaig en català de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat  que dirigeix el periodista i professor Francesc-Marc Alvaro. Ens falten reflexió i pensament de fons i la col·lecció denominada significativament Magma hi incideix de ple entroncant amb un determinat prototipus de llibres que es publicaven els anys setanta i vuitanta amb vocació de reflexió i transformació. Eren obres que van contribuir, i no poc, a la credibilitat de l’assaig, que és la forma literària del pensament, i a una posada en valor de la cultura d’acord amb el sistema de valors del moment; penso en les de l’Editorial Nova Terra o en els primers anys d’Edicions 62.  Desitjo llarga vida a la col·lecció Magma, de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que va començar amb tanta modèstia en el seu llançament com contundència en els primers títols: “L’absolut digital” de J. M. Micó, i “Populisme. El llenguatge d’adulació de les masses”, de Ferran Sàez.

Barcelona, una de les deu capitals culturals d’Europa

Barcelona, cultura sense capital. De l’ebullició col·lectiva al talentisme creatiu és l’obra en que el professor Marc Roig i Badia passa comptes amb els darrers quaranta anys des de la ciutat de Barcelona, i no s’està de res. En la presentació que ha tingut lloc aquesta setmana al Cercle de Cultura, Francesc-Marc Alvaro definia el llibre com a insòlit, higiènic, insolent i amb gens de ganes de complaure. En destaco l’adjectiu higiènic perquè passa revista sense contemplacions a les polítiques culturals, o la seva absència, a dreta, a  esquerra i als del camí d’enmig. Del sumari es dedueix que Marc Roig, professor d’antropologia, teoria de la comunicació i política cultural a la Universitat Ramon Llull i en màsters diversos, no ha volgut deixar res per verd. No es pot dir que se situi en l’equidistància – aquest espai tan devaluat… -, però tampoc que es decanti cap els uns o els altres. 

L’anàlisi crítica de Roig és implacable com ho són les conclusions que se n’extreuen. L’evolució de les polítiques i pràctiques culturals des de la recuperació institucional ha passat per fases marcades per les modalitats d’acció: la de l’economicisme a ultrança que es va practicar sense pietat contra institucions que no agradaven o feien nosa; el gerencialisme institucional prepotent del que encara queden bastions a demolir; la transformació de la la ciutadania i la comunitat en mers consumidors, senyal inequívoc del predomini de l’industrialisme cultural; l’expulsió de les humanitats i les arts  del medi educatiu – un dels drames d’actualitat; la renúncia de les grans institucions a l’articulació cultural del país;  una professionalització cultural en fals que ha quedat abocada a la precarietat; la pèrdua de la visió social, en el més ampli significat i aplicació,  que hauria de ser inherent a qualsevol expressió cultural. Aquests són els titulars de referència. 

Els processos que han conduït a la seva cristal·lització es destil·len en els epígrafs del llibre, entre els quals, “Fer ciutat contra fer país”, “El declivi de la cultura popular catalana”, “Heroïna i barraquisme”, “El Pacte Cultural, primer símptoma del fracàs”, “Ajuntament i Diputació contra Generalitat”, “El cas dels ensenyaments artístics”, “Inauguració del CCCB, el nostre garatge”, “La triple fugida endavant del MACBA” i un nodrit etcètera que constitueix un esquer indefugible per a la lectura.

Perquè un altre element que caracteritza aquest assaig entre la provocació i la memòria és el del llenguatge. Una expressió aparentment col·loquial, sense cites ni notes a peu de pàgina, ni estadístiques ni ràtios, que comporta una lectura fàcilment digerible. El que passa és que a més d’un li pot provocar una indigestió i fins i tot una sobredosi. “Barcelona, cultura sense capital” ha deixat evaporar l’ebullició i ara contempla la diàspora del talent sense poder retenir-lo perquè extraviat l’escala de valors que tenia la ciutadania com a epicentre. Molt a pensar, i molt a debatre, encara.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 25.02.2022

FRASQUITA

Com tantes, ha estat molts anys invisible. Ho ha estat en tant violoncel·lista, que professora de música de l’Institut Pau Casals i ànim de l’orquestra del Mestre. Ho ha estat també en tant que la dona que el va acompanyar al llarg de trenta anys, seguint-lo pels camins de l’exili fins que va morir a Prada de Conflent. I, malgrat tot, el retrat que el 1909 li va fer la seva germana, la pintora Lluïsa Vidal, que llueix al Museu Pau Casals de Sant Salvador, essent un dels quadres més significatius de la col·lecció del músic.  Es titula El descans de la violoncel·lista;   la protagonista està asseguda de perfil, abillada de blanc.

És una imatge que palesa una triple referència artística: al retrat de la mare de James Whistler (1871), el mestre de les “simfonies en blanc” que van captivar Ramon Casas fins a esdevenir-ne un altre virtuós, i a la Figura femenina (1894, MNAC) de Santiago Rusiñol que té una protagonista tan suggerent com, per ara, innominada.

Sovint ha estat difícil posar nom a les models i figures femenines que genèricament omplen les parets dels museus i les tractats d’històries de l’art. I, no obstant això, totes elles tenen nom propi.

Al Museu del Cau Ferrat vam identificar en diversos retrats els trets escardalencs de la model Estefania Nantàs –La morfinòmana, entre altres– i gràcies al musicòleg Romà Escalas a la compositora Matilde Escalas que fins fa poc portava el nom postís de Miss McFlower.

De Frasquita se’n coneixia el nom i la mena però el silenci ha planat pel seu record fins dates ben recents. El 2018 en va sortir una biografia escrita per Saskia Hagenmejer, muller del seu nebot-nét Frederic Vidal. Fa ben poc ha vist la llum una narració que amb el títol Estimat Pablo, tal com ella encapçalava les cartes dirigides al Mestre, acaba de publicar l’escriptora Maria Jaén (Rosa dels Vents, 2021), dedicada a Saskia i Frederic Vidal,  i que es va presentar fa pocs dies a la Biblioteca Santiago Rusiñol. 

Estimat Pablo  és un relat fonamentat en la discreta vida de Francisca Vidal i Puig (1880-1955), cinquena dels onze fills del matrimoni entre l’ebenista Francesc Vidal Javellí i Mercè Puig, una parella que va educar igual nois i noies en el conreu de les arts per formar una família d’artistes, la més coneguda dels quals va ser la pintora Lluïsa Vidal. Francesca va rebre lliçons de música; deixebla de Pau Casals va excel·lir en la interpretació del violoncel. Es va casar el 1909 amb un amic del Mestre, Felip Capdevila; el retrat que en va pintar Lluïsa va ser un regal de noces que, en morir Frasquita va llegar a Casals perquè sempre la recordés. A ella i a l’estiu de 1921 que van passar a Sant Salvador quan, ja vídua, la ferma amistat personal i musical que mantenien va esdevenir una relació d’intimitat que es va perllongar durant una trentena d’anys i que només va interrompre la mort d’ella. Va ser una relació marcada pel secret de la discreció: Casals estava separat des de feia temps de la soprano nord-americana Susan Metcalfe però no se n’havia divorciat. A les portes de la mort de Frasquita s’hi va casar i la va portar a enterrar al panteó familiar del Vendrell al costat de la seva mare sense esmentar-ne el nom. Actualment també hi resten les despulles del Mestre. Per ella va trencar la paraula donada de no tornar a l’Estat espanyol fins que Franco no hi fos. 

Maria Jaén presta la seva veu d’escriptora al monòleg epistolar en el que Frasquita narra la seva vida al costat del Mestre que va admirat i estimat des de la primera trobada. Només així s’expliquen tants anys de fidelitat i submissió. Però hi ha un moment en que ella es rebel·la perquè després de dècades de vida en comú un dels dies del llarg exili Casals la presenta com “Madame Capdevila, la senyora que té cura de mi”. La llarga carta adreçada a l’“Estimat Pablo”, que constitueix una narració perfectament travada, és “el dolor més autèntic” i el relat de la seva rebel·lió. 

La memòria de les germanes Vidal Puig transcendeix en la història cultural de Sitges i així ho reflecteix la narració, i a elles es deu una estada de Pau Casals a finals del segle XIX; hi haurà ocasió de rememorar-ho. Però, sobretot, no es perdin les lletres de la Frasquita perquè li atorguen carta d’existència definitiva. Paga molt la pena llegir aquesta reivindicació escrita des de l’amor, l’amor propi i les complicitats compartides de tota una vida escrita en primera persona.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges

MALVASIA POWER

Presentació de la 7ª Setmana de la Malvasia

Formo part d’una generació que hem viscut la transformació del Sitges d’arrels agrícoles i rurals al de la muralla de ciment en format de blocs de pisos i de cases implantat en tot el territori urbà edificable amb un respecte més que deficient vers el patrimoni urbanístic i paisatgístic. Del Sitges on hi havia vinyes de rendiment més aviat migrat, que partir dels anys setanta van ser objecte d’un canvi de qualificació urbanística que ha transformat irremissiblement una vila d’entorn verd; un verd més aviat pobre, però amb alguns arbres autòctons com les oliveres, figueres i pins que havien crescut gairebé per generació natural i uns camins de terra destinats, ja es deia, a esdevenir vies de comunicació asfaltades i ampliades. D’un Sitges que anava veient l’abandonament de les masies del terme i el seu progressiu esfondrament, bé devorades pel temps o per les pedreres;  la dels orígens dels meus ancestres Panyella, Les Àligues, n’és un exemple per partida doble.

Les imatges daten dels anys seixanta. Tot el verd dels horts i patis de les cases s’ha convertit en el mur de ciment del casc urbà i del que era fora vila. No en queda res.

Tot aquest passat que a principis dels anys seixanta era present però en vies d’extinció i liquidació irreparables és el llegat i el relat que ha arribat al Sitges d’avui i que no tothom està disposat a assumir. La vertiginosa carrera d’edificacions de la zona de La Plana i de Can Pei continuarà amb la construcció de desenes de pisos estesos cap a la carretera, des del Vinyet fins la Riera Xica, sense que s’hagi plantejat a conveniència de regular el creixement del ciment especulatiu. Ni tant sols s’ha parlat de moratòria. La voracitat de l’especulació urbana no només no té aturador sinó que gaudeix de complicitats socioeconòmiques i d’un ajuntament que no té cap interès, pel que sembla, en posar en pràctica la sostenibilitat que sovint predica. 

Aquesta llarga introducció serveix per determinar les coordenades d’on som i del futur que ens espera com a poble en el doble sentit social i físic. Però també per parlar d’elements de contrast que mereixen ser destacats. Aquest és el cas de la Malvasia Power, un eslògan que ha fet fortuna fins el punt d’esdevenir un dels programes de més èxit del Centre d’Interpretació de la Malvasia (CIM) i, per extensió, una expressió de la que ens servim per parlar de la importància de la Malvasia de Sitges, l’extensió del seu conreu al Garraf i al Penedès, l’èxit que està obtenint en diversos àmbits públics i privats, la impagable col·laboració al seu favor per part del Gremi d’Hostaleria i el compromís, aquí sí, de l’Ajuntament de Sitges. La Malvasia Power es concreta ara i aquí en la celebració de la Setmana de la Malvasia, que és més que una setmana perquè s’estén del 10 al 28 de novembre, ampliant programació i agrupant una important diversitat d’agents gastronòmics, hotelers, enològics, econòmics, comercials, pedagògics i culturals de Sitges i del Penedès – Garraf inclòs, com tothom sap. 

També la Malvasia de Sitges ha passat per anys de precarietat i ha vist la seva existència amenaçada en terra pròpia fins a l’extrem. I, no obstant això, gràcies al fet que hi van haver un seguit de persones que hi van creure, actualment és una varietat en expansió al Penedès, on hi ha 100ha. plantades i on s’espera que en cinc anys s’arribi a les 300. Hi va creure en primer lloc Manuel Llopis de Casades quan el 1935 va llegar en testament la seva casa pairal (actual Museu Romàntic) a la Generalitat i les vinyes de la seva propietat a l’Hospital de Sant Joan,  amb la condició que cada anys es portessin sis ampolles de malvasia als seus marmessors com a signe de continuïtat del conreu. Hi va creure el pèrit agrícola Antoni Amirall i Andreu, que va mantenir les vinyes de l’Hospital enfront de l’especulació urbana dels darrers quaranta anys; les persones que van contribuir a una nova posada en valor enològic, cultural i patrimonial de la Malvasia de Sitges fos des de l’hostaleria – com Josep M. Matas o Valentí Mongay – o des de la història i el patrimoni com Roland Sierra, així com  els successius equips de la Fundació de l’Hospital de Sant Joan Baptista des de la creació del CIM.  

Joaquim de Miró va pintar La collita de la Malvasia l’estiu de 1895, per decorar les parets de la Cerveseria Cau Ferrat, situada al Passeig de la Ribera. El quadre està exposat al Museu de Maricel

Per tot plegat crec que l’eslògan de Malvasia Power és adient pel que significa de voluntat de pervivència i arrelament de la Malvasia de Sitges en aquest segle XXI. Hi ha moltes altres lectures perquè, com tot el que té història i trajectòria, i la Malvasia de Sitges en té i molta, en cada època cal interpretar i difondre-les perquè continuï creixent i aprofiundint en el potencial de l’arrelament. Per això la Malvasia Power és més que un eslògan que cal viure i experimentar. No se la perdin…

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.11.2021