Aquest vespre a fer bondat, posar les sabates vora el balcó, anar a dormir d’horeta i no oblideu la malvasia i els torrons i neules per als Reis d’Orient…
i aigua i garrofes per als camells!
Que els tres Reis us facin ben feliços!
El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.
Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta, Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.
Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974. Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.
Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.
“Sitges arde en fiestas”. La frase amb què l’escriptor i diplomàtic Angel Ganivet (Granada, 1865 – Riga, 1898) descriu la impressió de l’esclat de la Festa Major ha passat a formar part dels tòpics locals. Hi va arribar el dia 16 d’agost procedent de Barcelona, “huyendo de la ciudad (…) a estas arrinconadas playas en busca de quietud y silencio”.Era un intel·lectual brillant i un home de emocionalment inestable. Com a diplomàtic estava destinat a Riga, i ja havia publicat obres com Granada la Bella i Idearium español (1897); a Sitges enllestí els textos de El Libro de Granada (1899).
Hostatjat a can Carcolse, va passar uns primers dies de tranquil·litat, fins que les gralles i els morterets de la vigília el van sobresaltar, trobant-se amb una Vila transformada en un esclat de música, color i festa: “Son los atronadores morterets y el esventament de les campanes que anuncian la Festa Major de Sant Bartomeu, los terribles gigantones, las comparsas o mojigangas que recorrren las calles tocando y bailando con bastones, cintas o látigos; los mismos diablos del infierno que van sonando la lata atronadora y arrojando fuego por los cuatro costados”.
En aquella estada sitgetana Ganivet va topar amb dos importants esdeveniments, dels quals en va remarcar especialment un: “Entre estas diversiones populares, sencillas por el sentimiento que las inspira y abigarradas por los colorines con que se adornan los músicos y danzantes, y entre varios festejos más o menos convencionales y de relumbrón, sorprende al forastero una inesperada ceremonia: la de señalar el sitio en que ha de emplazarse la estatua del gran artista Doménico Theotocópuli El Greco”.
La col·locació de la primera pedra del Monument al Greco, que va comptar amb dos vibrants discursos del polític i estiuejant ocasional Nicolás Salmerón i Santiago Rusiñol, va comportar la trobada entre Rusiñol i Ganivet, que ja es coneixien d’oïdes perquè tenien amistats comunes a Granada. Fruit de la trobada és l’article que Ganivet va escriure sobre “El Cau Ferrat” a la premsa granadina, reproduït a La Vanguardia (18.09.1898) i a La Voz de Sitges.
L’altre esdeveniment va ser l’estrena dels nous gegants de la Vila, dissenyats per l’artista Lluís Labarta. Ganivet no era especialment procliu a la cultura popular però pel que sembla els nous Gegants li van cridar força l’atenció per la novetat i les dimensions.
Tots dos esdeveniments tenen continuïtat al Sitges d’avui i atreuen propis i forans pel culte a les arts i a la bellesa com és el cas del Greco, del Cau Ferrat, i dels Gegants de la Vila.
Més sobre el tema:
Angel Ganivet. “Cau Ferrat” en El Defensor de Granada, 4.IX.1897. Publicat posteriorment a La Vanguardia (18.IX.1897) i a La Voz de Sitges (19.IX.1897)
Vinyet Panyella. “El Penúltimo verano de Ángel Ganivet”. Ángel Ganivet y Santiago Rusiñol, el encuentro entre dos personalidades finiseculares. Granada : Universidad de Granada , 1998 , 317]-338.
Vinyet Panyella, “Els dies sitgetans d’Àngel Ganivet (estiu de 1897)” La Xermada, núm. 9 (tardor 1998.
El Greco a Sitges. Cent anys. Sitges: Ajuntament, 1998.
Jo també pensava que aquest estiu tot aniria millor i que no hi hauria més onades de pandèmia. Confiava en la ciència i en la responsabilitat de la gent gairebé a parts iguals. La realitat demostra que es pot confiar força més en la ciència que en la responsabilitat si atenem el que s’ha vist als carrers, terrasses i locals de Sitges: atapeïts, descontrolats i sobreeixint de gent sense mascareta, ni distància, ni el més mínim compliment de les normes sanitàries. Aquesta cinquena onada que és com una mena de monstre del llac Ness d’esquena infinitament ondulada no deixa entrellucar en quina fase del total de les ondulacions vivim ni tampoc què ens espera a curt i mig termini. Mentrestant s’ha vist de tot: existeix un alt tant per cent de persones vacunades; s’organitzen maratons per vacunacions sense cita prèvia; hi ha concentracions de gent irresponsable i insolidària; als hospitals, persones ja vacunades han ingressat amb la Covid, algunes de les quals no n’han pogut sortir en vida.
De cara a la Festa Major el panorama és insòlit. Estem millor que l’any passat perquè hi ha hagut el coratge i les ganes de complir, almenys amb una part del programa, seguint les normes de salut pública però encara som lluny de la normalitat. Entre tocs de queda, restriccions i recomanacions per fer la cultura segura –i la Festa Major és una de les grans i millors manifestacions de la cultura popular–, s’han arbitrat mesures com l’exhibició dels balls en diversos indrets, amb aforament limitat i sol·licitud d’entrades; s’han celebrat exitosament les Barraques 2021 i es mantenen els macroconcerts al Pla de Santa Bàrbara amb reserva prèvia; es modifica el desenvolupament del Castell de Foc –a hores d’ara un dels secrets més ben guardats– i s’han suprimit actes com les ballades de sardanes, cercaviles, i tot el que ha semblat que podia comportar afluència massiva de públic… i quin contrast amb el panorama habitual dels carrers!
Tindrem una Festa Major per viure com les circumstàncies ens permetin, però és segur que sentirem els tocs de gralla, els bastons, els picarols, les carretilles, els timbals i l’olor de la pólvora. De lluny o de prop podrem veure els Gegants, el Drac, l’Àliga, els ceptrots dels Llucifers, la Bandera de Sant Bartomeu i la imatge de sant patró. Les coses no sortiran a gust de tothom, però no tinc cap dubte de la voluntat de fer les coses el millor possible i dels exercicis de paciència i d’adaptabilitat de la Comissió de Festa Major i dels protagonistes de la Festa perquè res no els haurà estat fàcil.
En circumstàncies històriques especialment greus tampoc no vam tenir Festa Major. El 1898 es va suspendre per causa de la guerra de la independència de Cuba; el 1921 un grup de veïns de la Vila va demanar a l’Ajuntament que fos suspesa amb motiu de la crisi causada per la guerra del Marroc “agreujada amb la incorporació de varis compatricis als exèrcits”, sol·licitud que no va ser atesa. Durant els anys de la Guerra Civil la Festa Major era recordada amb tristesa i nostàlgia; en dona testimoni la memorialística local de Bonaventura Julià i Masó: “Impossible oblidar avui la festivitat de sant Bartomeu, transcorreguda enguany en un ambient de molta tristesa” (1936), “Festa de sant Bartomeu. Es va fer de dia amb agradable oreig però amb enorme pesar enfront dels records d’anàloga solemnitat local en anys més venturosos” (1937), “Solemnitat de sant Bartomeu. Sense les tradicionals funcions religioses i nomes amb inesborrables records d’altres èpoques en aquesta data” (1938). Des dels camps de concentració espanyols de Santoña, el Burgo de Osma o Miranda de Ebro els presos sitgetans recordaven la diada, segons vaig sentir recordar per part de dos d’ells, evocant un improvisat ball de bastons el dia de sant Bartomeu.
No, no és la primera vegada que ens quedem sense Festa Major. Anys a venir també nosaltres recordarem aquestes llargues onades de pandèmia que enguany ens han portat a una Festa Major adaptada i que ens han fet més forts en la voluntat de tornar-hi. Perquè, ni que sigui de mica en mica, sense cap mena de dubte, hi tornarem.
Bona Festa Major!
És el meu talismà carnavaler. La Màscara Maricel me la va fer l’artista i orfebre Montse Curtidada el 2013. És peça única, conservada amb tota cura al llarg de l’any per poder-la lluir els dies que toca. Amb un calendari de festes tan estrany com estem vivint, estic pensant de posar-me-la diumenge per anar a votar i deixar constància de la data. I el Dimecres de Cendra la desaré, a l’espera que l’any vinent pugui sortir amb tota normalitat.
Dos altres apunts. Un, el quadre de Fortuny del Carnaval al corso de Roma davant l’església de San Carlo Borromini, pintat cap al 1874, al frontispici d’aquesta pàgina. Dos: la proclama d’enguany:
EL XATÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE!
Quadern de Terramar 
You must be logged in to post a comment.