LA PANDÈMIA DE LA CULTURA

Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.

Si cliqueu aquí el podreu llegir.

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html

Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020

QUADRE DE CARNAVAL

Peter Brueghel el Vell, La batalla entre Carnaval i la Quaresma (1569). Museu d’Història de l’Art, Viena

A la dita sala dels holandesos hi havia força  gent i vaig haver d’esperar una breu estona palplantada abans de seure en un d’aquells amplis seients per no perdre-me’n detall. I, a fe que el vaig disfrutar fins al més mínim. I és que hi ha quadres que són una explicació del món sencer en la seva mesura més humana, com la Lluita entre el Carnaval i la Quaresma, de Peter Brueghel dit el Vell (1569, Museu d’Història de l’Art de Viena). És una lluita que queda en taules perquè malgrat el triomf momentani de la vella, desdentegada, esquàlida i malcarada Quaresma, el cavaller Carnaval, mà esquerra alçada, li fa una salutació no pas de comiat sinó d’un ‘a reveure’ fins a la fi dels temps i ja veurem qui en sortirà guanyant, perquè la gent, el poble que disfruta al meu voltant, em prefereixen a mi, que porto enfilades llonzes i cap de porc i m’assec sobre una enorme bóta de vi que encara raja i no a tu, vella desnerida que només ets capaç de brandar dues tristes arengades enfilada en un  reclinatori arrossegat per un monjo i una devota. 

Peter Brueghel el Vell (Breda, Països Baixos, 1526- Brusel·les, 1569)

La taverna abarrotada de gent a l’esquerra i el porxo de l’església amb poca parròquia a la dreta són els dos indrets determinants per a la gernació que celebra el pas d’un cicle de l’any a l’altre. Com en les seves altres obres- Les noces a pagès, Els caçadors en la neu o els Jocs de la canalla, el vell Peter Brueghel pinta la gent del poble, els seus. Igual com en altres aspectes de la vida, l’art reflecteix la societat en els seus estaments i Brueghel el dedica a les classes populars. És el poble que viu, sobreviu i malviu qui ostenta la gran representació del retaule carnavalesc. 

Per la resta, és el poble configurat per burgesos i pagesos en la seva més crua expressió de mig benestar i misèria. Els dos jugadors a l’angle esquerre inferior que encara posseeixen alguna cosa per temptar l’atzar contrasten amb la cruesa descriptiva dels esguerrats situats al bell mig del quadre: el tolit que camina amb unes mans sustentades per minúsculs cavallets i el coix de la cama amputada que s’ajuda amb unes elementals crosses a la vora d’un grup de disminuïts que no s’han volgut perdre els moments de la festa. Mentrestant, la canalla juga indiferent, els joves dansen la rotllana i uns músics poc o molt destres amenitzen la celebració. Hi ha gent disfressada i n’hi ha que porten carutes – allò del ‘no me conoses?’ ve de dies… – .  Alguns altres dediquen a la caritat pensant en els dies de penitència que vindran. Les tavernes sobreïxen i els comerciants més espavilats ja han plantant parada de peix i verdures mentre que el porc va cruspint-se les deixalles que va trobant. 

El detall, el color i el moviment tan sàviament conjurats per la mà del vell Peter Brueghel ens han llegat una visió que, com totes les obres de l’art universal presenta moltes lectures i els crítics i acadèmics s’han ben cuidat de desenvolupar-les però la gran lliçó de l’art i dels museus és que ens ofereixen una visió rica, plural, inclusiva d’una part de la societat que cinc-cents anys enrere podíem ser tots nosaltres. Aquesta una lliçó dels catorze magnífics quadres de Brueghel que formen part del Museu d’Història de l’Art de Viena, a la sala dels holandesos la denominació popular que l’escriptor Schnitzler immortalitza en una cita amorosa a Senyoreta Elsa

Vista de la Sala dels Holandesos. Kunsthistorisches Museum Wien. Fot. Freia Berg 2020

L’obra de Brueghel data de 1559 i se situa en el ple context de la lluita entre el poder eclesiàstic i civil de l’Europa de l’època. Vint-i-set  anys més tard, en ple  ball de Carnaval de Sitges a la plaça del Castell hi va haver una espectacular baralla entre el batlle – el representant del poder feudal- i un súbdit dels que no acceptaven el domini dels senyors de la Pia Almoina. El procés que en va derivar celebrat el desembre de 1586 mostra com aquella confrontació era, més enllà de l’anècdota que la va causar, un testimoni de la lluita de la Vila per la seva llibertat (1) . A més, és la data que ha permès documentar l’existència del Carnaval de Sitges en negre sobre blanc. 

Tot s’hi val per desitjar-nos un bon, alegre, festiu, satíric i gran Carnaval de Sitges!

(1) En vaig publicar l’estudi amb el títol “Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial” Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14, (1979)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.02.2020

SALVADOR GINER I LA POLÍTICA CULTURAL

Article publicat a La Llança d’El Nacional. Cliqueu el següent enllaç:

Salvador Giner i la política cultural

Breu repàs a la seva biografia intel·lectual i humanista, amb especial referència a dues obres en les que planteja la qüestió cultural a Catalunya: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996), “Una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, escrit amb la col·laboració dels sociòlegs Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, i La societat catalana, una “exploració col·lectiva ” de la Catalunya postolímpica amb la mirada vers el futur.

El que s’esdevingui de la cultura catalana s’esdevindrà del país

Salvador Giner

CLAVELLS, GINESTA I FLOR DE SANT JOAN

Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.

No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.

L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora  n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.

El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar

En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887)  una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel

Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania. 

Exposició de Clavells (Sitges, 2019)

Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.

Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera.  Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019

VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

VIDA D’UN PESSEBRISTA

Tot va començar a Cuba, quan l’àvia de Sitges li va enviar en una capsa cuidadosament embolicada amb unes figuretes de fang per fer el pessebre. Hi havia el naixement, el bou i la mula, un àngel, alguns pastors. Eren figures comprades a ca la Guenya, una d’aquelles botigues on hi havia de tot i on a principis de desembre apareixien les figuretes de fang per fer el pessebre de cada casa. Suros, molsa, alguna atzavara, un arbret sec, el paper de fer el cel. De vegades es guarnia el pessebre amb fulles de mata, galerà i de grèvol al fons, vorejant el cel com si d’un bosc espés es tractés. Per fer-lo més bonic posaven faldilles de roba als mobles on hi el pessebre s’havia fet i els més elaborats l’emmarcaven amb paper, amb suro o potser amb fusta. Així semblava una mena de capsa màgica on tot canviava i on món es feia petit, concentrat en un paisatge on no hi faltava farina per fer neu, paper de plata per fer el riu i posar-hi un pont a sobre des d’on un home llançava la canya de pescar i on una dona feia bugada en un cantó mentre alguns aneguets hi nedaven. No sé quina mena de pessebre van fer, aquell any, la família Pañella Virella a Cuba, però segons el minyó de quatre anys sí que hi va haver pessebre perquè hi havia figuretes. Almenys així ho va explicar quan ja era octogenari a la seva néta Alba en una entrevista que es va publicar al Fogall, la revista de l’Agrupa.

Figures antigues que cal restaurar…

No sé si les figuretes que van viatjar fins a Cuba van tornar a Sitges. Però consta que el noi va arribar a la Vila quan tenia cinc anys i que aquell desembre va fer cap a ca la Guenya acompanyat amb l’àvia per veure l’aparador de les figures de pessebre i que n’hi va comprar de noves. El que havia començat a Guantánamo, de retorn a Sitges va continuar amb una embranzida que va durar tota una vida. Perquè, així com la gran majoria de sitgetans, per activa o per passiva mantenen el calendari local amb les dues gran divisòries, la de Carnaval que comença l’endemà de la Festa Major i la Festa Major que comença l’endemà del Dimecres de Cendra, el de  Jordi Pañella i Virella es va organitzar amb una variant personalitzada: Pasqua, amb les Caramelles, i Nadal amb el pessebre. Dividia l’any en aquests dos cicles, i no era estrany que l’endemà del dia de Reis comencés a teclejar una melodia nova al piano de casa seva, i que un cop s’apagava el ressò de les darreres tonades de les americanes, valsos i sardanes s’obrís un relatiu compàs d’espera que, just passat Sant Bartomeu, centrava tota l’atenció en el pessebre del proper Nadal.

Naixement, de Josep Traité
Conjunt d’àngels, de Ramon Amadeu

La col·lecció de figures va començar, doncs, als cinc anys a ca la Guenya i salvat (és un mal dir) l’impàs de la Guerra civil la col·lecció va anar creixent de mica en mica. De l’aparador de ca la Guenya va passar a la Fira de Santa Llúcia, visita obligada entre la Diada de la Puríssima i, a més tardar, el diumenge següent per veure les novetats i poder-ne comprar alguna. Des dels anys joves va freqüentar la coneixença i amistat dels artistes i artesans que portaven a la Fira el bo i millor de la seva obra, en especial del vell Muns, en Vicenç Muns i Fernàndez, nascut a la Barcelona obrera de Sants el 1881 i treballador del metro de Barcelona que, a les hores lliures, es dedicava de ple a l’ofici de les figures de pessebre. Del vell Muns va continuar l’amistat i l’adquisició de les figures del seu fill i del successor d’aquest, Manel Muns i Ferreres i Andreu Muns i Fernández respectivament, de manera que en la seva col·lecció de figures de pessebre hi preval bona part de l’obra d’ aquesta entranyable i apreciada nissaga. Els noms de Castells, Traité, Daniel, Masdeu, Carratalà i tants d’altres també formaren part de la seva col·lecció. A l’igual lque una Sagrada Família atribuïda a Josep Llimona i algunes obres de Ramon Amadeu que van arribar a les seves mans gràcies al vell Muns. Del qual, al cap d’uns anys, quan en Muns fill, Manuel, es va retirar, va adquirir els motllos de fer figures.

Naixement, de Ramon Amadeu
Reis, de Salvador Masdeu (copia actual)

En va omplir la casa, de figures de pessebre. Primer les guardava en un moble vitrina. Després va comprar una mena de caixa de núvia i als calaixets laterals hi va col·locar, tombades, les de mida més petita, i en la cavitat gran, ben embolicades en paper de diari i en capses de sabates, les que anava adquirint. Al cap d’uns anys més va encabir una vitrina gran que feia la mida del tot el passadís de la planta baixa on vivia amb la muller i les quatre filles i n’hi va col·locar unes quantes desenes més. Fins que al cap d’uns anys més va omplir tot un pis dels de sobre el seu establiment comercial, que era una sabateria.

Santons provençals

Les figures de pessebre van ser una de les grans passions de la vida del meu pare. Va ser una col·lecció formada amb temps i amb sacrificis, com succeeix amb totes les col·leccions fetes amb amor. Hi ha molt més per explicar en la seva vida de pessebrista. Aquests dies ho he anat recordant i reconstruint per explicar-ho a la festa de Nadal del GES, que des de fa anys se celebra conjuntament amb l’Agrupació de Pessebristes de Sitges. Però em feia goig començar pel principi evocant els anys de Cuba, que per als meus avis van ser els de la seva joventut i que per a nosaltres tenen un poder d’evocació gairebé màgic, entre exòtic i de paradís perdut. En tot cas, la vida de pessebrista del meu pare va començar molt lluny de Sitges, gràcies a unes figuretes de fang que li va enviar la seva àvia materna perquè el nen comencés a fer el pessebre de petit, tal com estableix la tradició dels catalans des de temps immemorials.

Naixement, de Martí Castells
Pastors que van a adorar, de Martí Castells

Que tinguin un bon Nadal i que sempre hi hagi un pessebre que ens il·lumini.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21 de desembre 2018

ELS TRONS DE SANTA BÀRBARA

L’ermita de Santa Bàrbara, rehabilitada

Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan  tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII  va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut  bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots. 

L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del  Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable. 

Estat actual de la masia de Santa Bàrbara, encara per rehabilitar

En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels  altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses. 


El primer aplec de Santa Bàrbara després de moltes dècades va tenir lloc el primer diumenge de desembre. La Jove de Sitges també s’hi va sumar. 



Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu. 


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018