LA GENEROSA EXEMPLARITAT DE LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

Un dels temes més sovintejats en el debat cultural és el de la necessària interacció i col·laboració entre el sector públic i el privat. La fórmula ideal no existeix per bé que, en canvi, hi ha exemples més que reeixits. A la ciutat de Munich les grans entitats financeres i empresarials adquireixen obres d’art per als museus públics, sumant esforços i compartint l’ús i gaudi dels béns culturals. Als Estats Units d’Amèrica es creen fundacions privades per contribuir al desenvolupament dels museus i col·eccions patrimonials del sector públic entenent que on no arriben l’Estat i les seves institucions territorials hi pot arribar el sector privat; la Deering Estate Foundation a l’estat de Florida, n’és un cas paradigmàtic. A l’Europa comunitària i l’extracomunitària la situació és molt diversificada. A l’Estat espanyol la gasiveria i la cobdícia del Ministerio de Hacienda ha impedit una legislació que permeti desgravar els donatius fets a institucions culturals públiques. Però entremig hi ha situacions que constitueixen autèntics oasis de generositat i d’exemplaritat.

Anna Maria i Pere Stämpfli a les noves sales de la Fundació dedicades a l’artista (2019)

La Fundació Stämpfli-Art Contemporani va néixer amb el segle XXI, quan l’artista suís Pere Stämpfli i la seva muller Anna Maria van decidir dotar Sitges d’una col·lecció d’art contemporani internacional. Fincats a la Vila des de 1970, la primera acció en favor del patrimoni que van portar a terme va ser la decisió de no especular amb les finques que havien adquirit en un dels carrers més antics de la Vila com és el carrer d’en Bosc. Les van rehabilitar restaurant no només els habitatges sinó retornant a la visibilitat pública el pany de muralla del s. XIV, la de Pere III, que passa pel seu pati. Amb el tomb del segle la idea de la necessitat que Sitges gaudís d’una col·lecció d’art contemporani va anar prenent forma i format. Amb aquest propòsit i des de la més estricta exigència dins dels paràmetres estètics de la segona meitat del segle XX endavant van demanar als artistes la cessió d’una obra, inclosos els drets de reproducció, per al formar la col·lecció d’art contemporani de Sitges.

Presentació als mitjans de comunicacio abans de l’obertura (2019)

La resposta dels artistes amb qui Stämpfli ha compartit les dècades del Pop Art europeu i de la figuració narrativa ha estat igualment generosa. Si el 2011, en el moment de l’obertura al públic de la Fundació Stämpfli a l’antic mercat del peix la Fundació comptava amb noranta-dues obres donades per una cinquantena d’artistes d’arreu, actualment compta un total de cent trenta-una obres, donades per seixanta-un artistes pertanyents a vint-i-sis països. 

El 2011 l’Ajuntament de Sitges va cedir a la Fundació l’edifici de l’antic mercat del peix, que es va fer càrrec de la seva rehabilitació com ho havia fet abans amb la casa de Can Mec, al carrer d’en Bosc, la planta baixa de la qual la va cedir al Grup d’Estudis Sitgetans. Més endavant va adquirir la casa que havia estat del Dr. Serramalera; les obres realitzades sota la direcció de l’arquitecte Coll han resultat  harmòniques i integrades amb l’entorn i, alhora, perfectament adaptades per al seu ús. Fa poc més d’una setmana Sitges ha celebrat la culminació del projecte d’Stämpfli, amb la reobertura de 800 m2 d’Art Contemporani a la Vila de Sitges.

Invitació

Poques poblacions del país  disposen d’un ventall tan ampli, qualitatiu, complet i homogeni d’obres d’art en museus públics i col·leccions privades de gestió pública. Les de Sitges abasten des dels objectes púnics del Cau Ferrat i el romànic i el gòtic de la Col·lecció Pérez Rosales fins el més actual de la Fundació Stämpfli. És per aquest motiu que reivindico la generosa exemplaritat de Pere i Anna Maria Stämpfli. La col·lecció permanent de la Fundació ha emprès una volada que la situa entre les millors d’Europa en la seva especialitat, per la qualitat i l’homogeneïtat. La generositat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra contingència i l’exemplaritat els situa com a capdavanters d’un model d’èxit que ens permet compartir i gaudir el patrimoni i les arts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.III.2019

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET: MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

L’ESCULTOR GUSTAU VIOLET :  MÉS QUE UNA ANTOLÒGICA

 

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres d’aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan”

Joan Maragall

 

L’escultor Gustau Violet (Tuir,  va venir el 1914 amb la muller i es va passejar per la Ribera. El poble li va agradar. Va visitar el Cau Ferrat, on el seu amic Rusiñol li va fer de guia i li va mostrar les dues escultures que li havia adquirit a l’exposició que tots dos van fer conjuntament a Paris el 1906 a la Galerie Georges Petit.

5b4dca12ae9cc_
Gustau Violet, Les portadores de taronges (1905). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Utrillo, que segons com feia les coses a l’engròs, havia comprat per a Charles Deering divuit escultures a l’exposició que Violet havia fet feia poc a Barcelona, a les galeries del Faianç Català, algunes de les quals lluïen a les estances més importants de la residència del col·leccionista nordamericà.

eix-sitges-reivindica-lescultura-i-el-pensament-de-gustau-violet-104227
Gustau Violet, “Les tafaneres” (1905-1910), Ajuntment de Tuïr

 

DSC_6821 copy
El grup escultòric de “Les tafaneres / Les commères” va formar part de la col·lecció de Charles Deering, que les va lluir al dormitori de la seva residència de Maricel entre 1914 i 1921. Fot. cortesia de Deering Estate, Miami, EUA.

L’estada de l’escultor Violet a Sitges era deguda a la proposta que Utrillo li havia fet, ja que volia ornamentació escultòrica per a l’arquitectura de Maricel, tant a la residència Deering com al pont i al Palau que llavors estava en construcció. Van fer tractes, però l’esclat de la Gran Guerra en va precipitar la fi, ja que Violet es va haver d’incorporar a files com un “poilu” més. L’amistat, però va continuar.

37091812_1217688888372898_8542525119489114112_n
Gustau Violet va enviar aquesta fotografia des del front a Miquel Utrillo (c.1914). Arxiu Miquel Utrillo (Sitges)

3529a_0
Gustau Violet va dedicar aquest gerro de ceràmica a Miquel Utrillo amb motiu de la concessió de la Legió d’Honor que li atorgà el govern francès, amb la inscripció “Homenatge del més català dels francesos al més francès dels catalans” (1917). Museu de Maricel, Sitges

Aquest és un, només un capítol de l’exposició recentment inaugurada al Museu de Maricel sobre “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”. Comissariada per la historiadora de l’art Esther Baron, especialista en l’escultor, i per Ignasi Domènech, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, mostra un centenar d’obres de l’escultor situades en el triple context de la creativitat, del territori i de la renaixença de l’art rossellonès dels primers anys del segle XX.

29363193368_8dac362044_b
Esther Baron i Ignasi Domènech, comissaris de l’exposició “L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori”.

Les peces provenen de col·leccions públiques de dinou museus i institucions francesos i catalans, així com d’una quinzena de col·leccionistes privats. El catàleg dedicat a l’exposició  conté una àmplia i actualitzada visió de l’artista amb els estudis d’Ignasi Domènech, Esther Baron, August Bover i Eric Forcada.

dsc_0514_copia

El poema de Joan Maragall llegit tot just quan fa unes setmanes cremaven les fogueres a banda i banda del Pirineu remet a la idea del territori que Violet i els artistes catalans del Nord i del Sud compartiren: que les valls, els cims i els camins eren llocs de trobada, no frontera de separació.

 

IMG_6623
L’escultor Gustau Violet a la seva casa de Prada (Conflent) i amb el Canigó de fons (1914). Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Aquesta idea portada a la pràctica fa que Ceret esdevingués un punt de trobada i de renovació de les arts, i que a Barcelona des de 1905 els artistes de la renovació de l’art rossellonès hi exposessin amb freqüència. Jesús Galdon, l’artista que ha tingut cura del disseny de la mostra, ha traslladat la idea del paisatge pirinenc a la gràfica i a l’entorn general a partir del desenvolupament de la silueta del Canigó i els cims del Pirineu.

42329741095_a7a69e3bda_b29363190638_1823988a2f_z

 

El territori és, altrament, l’indret de la recerca de la modernitat: una modernitat que arrela en un primitivisme autòcton, tel·lúric, on els éssers – l’àvia, les dones, els pastors, el metge rural, les noies… – esdevenen símbols sense perdre l’esguard. Éssers que tenen el seu tornaveu en els poetes, no només Verdaguer, no només Maragall, sinó, sobretot, Josep Sebastià Pons i Simona Gay, entre altres. Des d’un punt de vista estètic s’hi observa l’evolució, en escultura, de Rodin a Maillol;  en idees i praxi  estètica, del simbolisme vers una visió depurada de l’entorn i de la mirada interior. George Daniel de Monfreid – amic de Paul Gauguin, amb qui comparteix el retorn al primitivisme -, Aristides Maillol, Gustave Fayet, Esteve Terrus, Lluís Bausil, Laurent Auberge Garcias, Miquel Oslé, Manolo Hugué, Enric Casanovas, Pere Jou, Joan Borrell Nicolau, Josep Biosca, Marcel Gili i Miquel Paredes són els noms propis que acompanyen i envolten Gustau Violet en els àmbits de la creativitat, del territori i del mestratge.

4basvio7
Gustau Violet, “Retrat d’Antoni Saporta”(1906), Ajuntament de Tuïr

DgcYaHpWkAAAVSS
Gustau Violet, “Traspassant la serralada / El doctor Jean Arrous” (1914), Ajuntament de Tuïr.

Hem començat parlant de Maricel, i és que l’exposició de l’escultor Violet és una avançada de la mostra amb que celebrarem el centenari d’aquest important complex arquitectònic i artístic; Maricel ja hi és present. Mentrestant, aquesta exposició és memòria, descoberta, la visió de l’art català sense fronteres i amb territori i pensament compartit i, sobretot, l’asseveració que la creativitat i el mestratge de Gustau Violet ja forma part dels valors artístics del segle XXI.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 

DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

PER LA REPÚBLICA!

PER LA REPÚBLICA! 

Tal dia com avui, 14 d’abril de 2018, afegeixo la imatge de l’escultura de Pere Jou, Al·legoria de la República (1931), i l’enllaç a l’article que vaig penjar al meu blogweb Quadern de Terramar l’any passat.  

Per la República, encara, …

 

img_5958