L’EXPRESSIONISME RADICAL DE BERTA PACO

Hi ha una imatge del pintor Marc Chagall que representa la creació de l’ésser que fa dies que no m’abandona quan em disposo a escriure sobre l’exposició de Berta Paco Vidal, titulada Camins d’aigua. Forma part del seu ample cicle bíblic i figura un àngel que transporta el primer cos humà representant la creació de l’ésser. Impera el blau, i més enllà dels diferents estadis situacionals d’aquesta obra, el  tema central ens interpel·la sobre com els éssers són transportats, o llevats, del món que coneixem. Sovint he pensat que el blau no era altra cosa que un amalgama d’aire i d’aigua, i que el quadre té, a parer meu, un significat ambivalent atès que en el seu angle superior s’hi amunteguen un seguit d’escenes relatives a les contingències que els éssers travessen en el decurs de la vida. En aquest cas, la vida intensa i breu de la Berta.

Marc Chagall, La creació de l’home (fragment)

El llegat de la seva pintura obre un panorama amplíssim vers tot el que constitueix el relat vital i creatiu d’una artista que va viure l’art des de dins, fins el punt d’implosionar en un conjunt de quadres que impacten com pocs, avui dia, aconsegueixen d’arribar fins a l’extrema sensibilitat de qui els contempla. És una de les idees i comentaris que escoltava per boca de tots els qui vam assistir a la inauguració d’una exposició que mereix ser visitada més d’una i de dues vegades perquè poques ocasions haurem tingut l’oportunitat de contemplar un cicle tan intens, versemblant i veritable com el del relat que Berta Paco realitza des de la mirada a l’interior.

De la mateixa manera que Chagall explica la vida segons les vivències de l’esperit – és una lectura, entre d’altres, que la seva obra invoca -, les obres de Berta Paco obeeixen a un traç d’expressió vital expressiva i contundent, dramàtica, radical, ferotge. La línia fosca que delimita les formes i els contorns és determinant. Per més que la gamma cromàtica s’endolceixi, la sobreïxi o capgiri, l’obscuritat del rerefons de cada obra es concentra i preval en la línia que marca la composició. L’abstracció en la qual es podria enquadrar – si calgués – l’expressionisme de Berta conté en ella mateixa les claus de les motivacions que l’han conduïda a plasmar-les sobre tela. La lectura, la contemplació o la interpretació ja és cosa nostra, partint del fet que cadascun dels quadres s’ofereix singularment més enllà de la determinació del conjunt.

Enfront d’aquesta mostra, que és el llegat de tota una vida viscuda i expressada en clau interior, he arribat a dubtar sobre la salvació per la via de l’art. Llavors és quan retorno al camí tan ambigu de  l’àngel de Chagall: és un inici o un final, el de la creació de l’ésser? El blau em diu que són totes dues coses i, encara, em respon la pregunta: sí, l’art és salvació. Salvació de la memòria, de l’obra realitzada, per  l’amor i el coratge que l’Albert i la Sílvia, pare i mare de la Berta, han mostrat i exercit fins a l’extrem per poder-nos donar a conèixer i anostrar una obra de més abast del que podíem haver imaginat  i que a partir d’ara no resta en l’anonimat  incorporant-se  al nostre talent col·lectiu amb dignitat i qualitat.

Només vaig veure la Berta una vegada a la vida, que va ser a la Fira d’Art de 2012, quan l’Isidre Roset, el comissari de l’exposició actual,  l’havia seleccionada per formar-ne part i en va destacar, ja llavors, la seva notable aportació. Ella estava dempeus darrere el seu petit taulell i en veure’n el nom me la vaig mirar; tenia els ulls de la seva mare i la semblança retirada al seu pare. La conversa va ser breu i li vaig adquirir un petit format – tan neguitejant com atractiu! – que des de llavors m’acompanya. L’art no és només la salvació en el record, sinó la presència permanent dels que estimem i que ens acompanyen.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2023

L’ESCULTOR JOSEP CLARÀ I LES DUES DANSARINES

La desfeta i desmantellament del Museu Clarà a la Barcelona de 1995 és el màxim exponent dels criteris gerencialistes de l’Ajuntament de l’època, segons els quals com que no tenia prou atractiu i exigia acomplir costos de manteniment, així com una àmplia  generosa visió cultural de futur de cara a inversions i una forma ben diferent de governança, valia més tancar-lo. En la decisió final s’hi van sumar l’antinoucentisme imperant, l’excusa de construir un nou equipament per al barri aprofitant l’edifici i destinar-lo a biblioteca pública – era la solució còmoda en lloc de fer una inversió de nova-, i una arbitrària política de redistribució de fons que en realitat va ser l’excusa per  la desmembració del museu. El taller de l’artista va ser enderrocat, en lloc de seguir l’exemple d’altres ciutats que el que fan és mimar-los, com els dels museus Rodin o  Bourdelle, tots dos a París, o el d’Ivan Mestrovic a Zagreb, per posar dos exemples ben allunyats. El jardí noucentista també va ser destruït. Les 800 escultures i els 10.000 dibuixos propis de l’artista, a més de la seva col·lecció d’art i la biblioteca van ser dispersats. Part dels fons del Museu Clarà rau al MNAC i una altra part al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. Fins aquí una introducció al llegat Clarà per deixar palès el tracte que va merèixer una important part del patrimoni donat a la ciutat per part de la institució que l’havia preservar i difondre. 

Josep Clarà (Olot, 1878- Barcelona, 1958) va ser un dels més importants artistes de la primera part del segle XX. Format al costat del pintor Joaquim Vayreda el 1897 va marxar a Tolosa del Llenguadoc fugint del destí que l’esperava a la guerra de Cuba – igual com va fer el pintor Joaquim Sunyer. D’allà es traslladà a París, on va entrar en contacte amb els grans escultors del moment, Bourdelle, Rodin i Maillol. Després d’una inicial influència de Rodin es va decantar cap al mediterranisme de Maillol i va des d’una estètica clarament noucentista que va triomfar internacionalment a Europa i els Estats Units, on el 1923 va treballar per Charles Deering. Eugeni d’Ors l’havia consagrat el 1911 des de l’ Almanach dels Noucentistes, i l’Ajuntament de Barcelona li va encarregar diverses obres per a l’estatuària de la ciutat, entre les quals la Deessa situada a la Plaça de Catalunya. 

Retrats de Marion i Barbara Deering, per Josep Clarà (1923), Museu de la Garrotxa, Olot

Des de 2020 la Fundació Vila Casas, conjuntament amb el Museu de la Garrotxa ha promogut una interessant exposició itinerant l’obra de Clarà, comissariada per la historiadora de l’art i experta en l’obra de l’artista Cristina Rodriguez Samaniego en un important i assolit esforç de posar-ne en valor i promoure’n l’obra. La mostra  actualment es troba al Castell Sicart de Vila-Seca instal·lada en un edifici d’interior modernista neogòtic que recorda en molts aspectes el Gran Saló del Cau Ferrat. 

Dibuix de Josep Clarà, Isadora Duncant interpretant la Marxa militar de F. Schubert, MNAC

Un dels vessants que m’agrada més de Clarà és la seva relació amb la dansa pel que té de la voluntat de l’artista de copsar i plasmar el ritme i el moviment. L’ amistat amb la gran Isadora Duncan des dels primers anys de l’estada a París va determinar una fervent dedicació a la figura de la dansarina en uns dibuixos excepcionals. Atret per l’univers de la dansa, els anys vint va mantenir una relació amorosa amb una de les dansarines seguidores de l’estil lliure de la Duncan, la catalana Àurea de Sarrà, una de les dones oblidades i més interessants dels anys d’entreguerres. Les va immortalitzar totes dues en dibuixos i escultures que mereixen una especial atenció pel que signifiquen: la complicitat creativa entre dansa i creació plàstica, la relació d’amistat en el cas d’Isadora i amorosa en el cas d’Àurea –l’eterna relació entre l’artista i la model…–, la pervivència de les obres d’art i el seu llenguatge universal més enllà de les circumstàncies temporals. 

Josep Clarà, Deessa, c. 1928, Museu de Maricel, Sitges

Josep Clarà, Tendresa, 2on quart s. XX, Museu de Maricel, Sitges

Em referiré més endavant a Isadora Duncan. Àurea de Sarrà va ser una de les notables i glamuroses estiuejants al Sitges dels anys trenta – en preparo un article monogràfic. Si algun dia qui determina el nomenclàtor sitgetà valora amb més precisió els mèrits culturals de les dones, Àurea de Sarrà també es mereix un carrer. Mentrestant, Josep Clarà se’ns mostra al Museu de Maricel, gràcies a la col·lecció d’art i antiguitats del Dr. Jesús Pérez-Rosales, en dues foses en bronze, Tendresa i La deessa.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.02.2022

L’escultor ENRIC CLARASÓ, el tercer de la colla

Una bona notícia és l’aparició de la monografia dedicada a l’escultor modernista Enric Clarasó (Barcelona, 1857 – 1941), una obra elaborada amb temps i constància per la historiadora de l’art Isabel Coll i publicada pel segell editorial d’ El Centaure Groc (novembre 2021). Enric Clarasó, escultor és un volum que en conté dos; el primer dedicat a la biografia artística del personatge, i el segon al catàleg de l’obra escultòrica de l’artista. Un llibre d’aquesta magnitud i precisió ideat amb voluntat exhaustiva contradiu la tendència irrefrenable a la immediatesa i la superficialitat actuals perquè l’esforç a mig i llarg termini es cotitza a la baixa; és el que té la modernitat líquida en que tot s’hi val per pontificar a base d’unes quantes referències caçades al vol. L’exemplaritat del doble volum dedicat a l’escultor Clarasó fa que les seves més de vuit-centes pàgines constitueixin un afortunat contrast que posa en valor la necessitat de valorar actituds a favor de la recerca i la creació de coneixement;  ni que sigui per aquest sol fet ja val la pena parlar-ne.

Però encara hi ha més. D’entre les arts plàstiques l’escultura es troba en dèficit d’estudis i d’exposicions en comparació amb la pintura. És cert que els estudis de Susanna Portell sobre l’escultor Enric Casanovas, d’Ignasi Domènech sobre els escultors Pere Jou i Gustau Violet, les mostres dedicades als  escultors Josep Clarà o Joan Borrell Nicolau o les de l’autora del llibre sobre Josep Reynés o els Vallmitjana constitueixen importants aportacions als estudis de l’art català modern, però tot i així  falten més coneixement i més visibilitat, tant de conjunt com individualitzada,  de l’escultura catalana en relació amb els corrents de la modernitat dels dos darrers segles. En aquest sentit, l’obra destaca Clarasó en el context del Modernisme aportant un cúmul d’informació, essencial i definitiva, sobre la biografia artística i l’obra realitzada, situant-la en el context europeu – principalment, francès – de l’època.

Rusiñol, Casas i Clarasó en la inaugural de tots tes a la Sala Parés, 1915

Clarasó va ser un artista tan vocacional com foren els seus dos amics de per vida, els pintors Santiago Rusiñol i Ramon Casas, per bé que la situació econòmica entre ell i els pintors, descendents de la burgesia industrial, no era la mateixa. Però res no va impedir que des de ben joves esdevinguessin amics fins que la mort els va separar. Entremig es van escolar gairebé cinc dècades en les que van compartir afanys, neguits, amistats, ciutats, paisatges, exposicions i èxits. La correspondència publicada revela matisos i detalls més enllà del text general i les imatges que l’acompanyen. El catàleg  descriu i analitza les diferents obres de l’artista endreçades sistemàticament dins del conjunt total de la producció amb referències a les primeres crítiques rebudes.

Retrat d’Enric Clarasó, per Ramon Casas

Santiago Rusiñol, “Clarasó esculpint”, 1889, col.part.

Per bé que l’obra és dedicada a Clarasó conté noves aportacions relatives a Santiago Rusiñol i a Ramon Casas. En aquest sentit és també significativa l’aportació respecte les obres de l’escultor conservades al Cau Ferrat. D’una banda, es tracta de les escultures “Un viatger” (1890), coneguda també com “Anant pel món” –, assimilant la figuració de l’home que viatja amb el títol del primer recull de proses de Rusiñol (1895) – i del “Forjador català” (1896) una de les obres centrals del Gran Saló. D’altra, es revela que Clarasó va ser l’autor de l’ornamentació escultòrica de la galeria nord, amb les claus de volta en pedra, els capitells que decoren les columnes i un ornament escultòric representant un animal fantàstic.

Enric Clarasó, “Un viatger” o “Anant pel món”, 1890, Museu del Cau Ferrat

Enric Clarasó, “Forjador català”, 1896, Museu del Cau Ferrat

L’obra de Clarasó és analitzada amb detall al llarg del llibre en relació amb els més importants esdeveniments artístics en els que va participar i amb les mítiques exposicions Rusiñol-Casas-Clarasó de la Sala Parés. Quan el 1890 se’n preparava la primera, Ramon Casas s’oposava a la presència de l’escultor perquè, pensava, que no era pertinent barrejar pintura i escultura. Va ser gràcies a la tossuderia de Rusiñol que finalment Clarasó va ser admès i així aquella original i indivisible troika va celebrar una desena d’exposicions, les més periòdicament constants al llarg de la dècada dels anys vint. També Rusiñol va dedicar alguns textos a l’amic escultor, entre els que destaca el que es va publicar a l’àlbum d’escultures “Clarasó” (1925), en el que es llegeix un judici crític tan simple com determinant: “Escultura seria, noble i un si és no és sentimental”.

No vull deixar de dir que ara que ja existeix l’estudi, definitiu, sobre l’escultor Enric Clarasó, fóra determinant que se’n fes una gran exposició antològica. És un deute històric que els museus catalans, i per començar els de Sitges, haurien d’acomplir.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 28.01.2022

UN RETRAT DE VINYET JOU

Vinyet Jou entre els seus pares, Pere Jou i Antònia Andreu

La Vinyet Jou era tot un caràcter i ho ha estat fins el final, des de la manera com mostrava la seva estimació i el seu afecte fins aquella manera que tenia d’enllaçar les converses cada vegada que tornava com si ens haguéssim acomiadat el dia abans. Quan tenia sis anys el seu pare en va fer un retrat en bronze amb les dues trenetes enllaçades a dalt del cap. Les mateixes trenetes que portava en aquesta altra fotografia on, amb carona de trapella, feia pinya amb els seus tres germans. M’agrada recordar-la en aquest estat de l’edat de la innocència perquè és un estat de felicitat que tota la vida va voler conservar.

Article sencer a Un retrat de Vinyet Jou

Carles, Vinyet, David i Jordi Jou i Andreu (c. 1934). Fotografia de Pere Jou

Asseguts, David i Vinyet; drets al darrere, Jordi i Carles Jou i Andreu al taller del seu pare, l’escultor Pere Jou (c. 1940).

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13 novembre 2020

LA GENEROSA EXEMPLARITAT DE LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

Un dels temes més sovintejats en el debat cultural és el de la necessària interacció i col·laboració entre el sector públic i el privat. La fórmula ideal no existeix per bé que, en canvi, hi ha exemples més que reeixits. A la ciutat de Munich les grans entitats financeres i empresarials adquireixen obres d’art per als museus públics, sumant esforços i compartint l’ús i gaudi dels béns culturals. Als Estats Units d’Amèrica es creen fundacions privades per contribuir al desenvolupament dels museus i col·eccions patrimonials del sector públic entenent que on no arriben l’Estat i les seves institucions territorials hi pot arribar el sector privat; la Deering Estate Foundation a l’estat de Florida, n’és un cas paradigmàtic. A l’Europa comunitària i l’extracomunitària la situació és molt diversificada. A l’Estat espanyol la gasiveria i la cobdícia del Ministerio de Hacienda ha impedit una legislació que permeti desgravar els donatius fets a institucions culturals públiques. Però entremig hi ha situacions que constitueixen autèntics oasis de generositat i d’exemplaritat.

Anna Maria i Pere Stämpfli a les noves sales de la Fundació dedicades a l’artista (2019)

La Fundació Stämpfli-Art Contemporani va néixer amb el segle XXI, quan l’artista suís Pere Stämpfli i la seva muller Anna Maria van decidir dotar Sitges d’una col·lecció d’art contemporani internacional. Fincats a la Vila des de 1970, la primera acció en favor del patrimoni que van portar a terme va ser la decisió de no especular amb les finques que havien adquirit en un dels carrers més antics de la Vila com és el carrer d’en Bosc. Les van rehabilitar restaurant no només els habitatges sinó retornant a la visibilitat pública el pany de muralla del s. XIV, la de Pere III, que passa pel seu pati. Amb el tomb del segle la idea de la necessitat que Sitges gaudís d’una col·lecció d’art contemporani va anar prenent forma i format. Amb aquest propòsit i des de la més estricta exigència dins dels paràmetres estètics de la segona meitat del segle XX endavant van demanar als artistes la cessió d’una obra, inclosos els drets de reproducció, per al formar la col·lecció d’art contemporani de Sitges.

Presentació als mitjans de comunicacio abans de l’obertura (2019)

La resposta dels artistes amb qui Stämpfli ha compartit les dècades del Pop Art europeu i de la figuració narrativa ha estat igualment generosa. Si el 2011, en el moment de l’obertura al públic de la Fundació Stämpfli a l’antic mercat del peix la Fundació comptava amb noranta-dues obres donades per una cinquantena d’artistes d’arreu, actualment compta un total de cent trenta-una obres, donades per seixanta-un artistes pertanyents a vint-i-sis països. 

El 2011 l’Ajuntament de Sitges va cedir a la Fundació l’edifici de l’antic mercat del peix, que es va fer càrrec de la seva rehabilitació com ho havia fet abans amb la casa de Can Mec, al carrer d’en Bosc, la planta baixa de la qual la va cedir al Grup d’Estudis Sitgetans. Més endavant va adquirir la casa que havia estat del Dr. Serramalera; les obres realitzades sota la direcció de l’arquitecte Coll han resultat  harmòniques i integrades amb l’entorn i, alhora, perfectament adaptades per al seu ús. Fa poc més d’una setmana Sitges ha celebrat la culminació del projecte d’Stämpfli, amb la reobertura de 800 m2 d’Art Contemporani a la Vila de Sitges.

Invitació

Poques poblacions del país  disposen d’un ventall tan ampli, qualitatiu, complet i homogeni d’obres d’art en museus públics i col·leccions privades de gestió pública. Les de Sitges abasten des dels objectes púnics del Cau Ferrat i el romànic i el gòtic de la Col·lecció Pérez Rosales fins el més actual de la Fundació Stämpfli. És per aquest motiu que reivindico la generosa exemplaritat de Pere i Anna Maria Stämpfli. La col·lecció permanent de la Fundació ha emprès una volada que la situa entre les millors d’Europa en la seva especialitat, per la qualitat i l’homogeneïtat. La generositat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra contingència i l’exemplaritat els situa com a capdavanters d’un model d’èxit que ens permet compartir i gaudir el patrimoni i les arts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.III.2019