“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.