ELOGI DE JOAN FUSTER

Tinc la sensació que el purgatori pel que ha passat l’escriptor Joan Fuster (Sueca,  1922- 1992) anys posteriors a la seva mort ha estat excessiu. Tant, que les activitats que s’organitzen amb motiu del centenari del seu naixement tenen el regust no tant de la redescoberta sinó el de la primera topada amb un escriptor de primera magnitud, un assagista brillant i una figura literaria relativament de mal encasellar als calaixets dels cànons literaris a l’ús. Joan Fuster va ser més valorat, en vida, com a assagista que com a escriptor convencional. Amb això vull dir que navegava a pler per l’univers de les idees, tal com palesen dues de les seves obres més senyalades, “Nosaltres els valencians” (1962) o “Diccionari per a ociosos” (1964).

El jove Joan Fuster


Procedent d’una família sense antecedents en el medi literari, Fuster es va llicenciar en Dret a la Universitat de València (1947) i ben aviat va esdevenir columnista de premsa, iniciant una deriva literària que el va portar a una llicenciatura en Filologia Catalana (1985) a la mateixa universitat i a l’assoliment de la càtedra en aquesta matèria l’any següent. Entremig va escriure desenes de títols sobre assaigs literaris i pensament filosòfic i  cultural que va publicar tant al País Valencià com a Mallorca com a les editorials barcelonines, en especial Edicions 62 i Curial Edicions Catalanes. 

Va iniciar l’obra de creació literària des del medi poètic, principalment al llarg dels anys cinquanta. Són poemes que responen a les inquietuds de l’individu tant des de la intimitat lírica com pel que fa als condicionants socials del moment. Els sis primers títols d’aquella dècada més la producció dispersa i volums posteriors han estat aplegats recentment en la “Poesia completa, 1945-1987” (2022). 

Amb tot, el gran gruix de la seva producció literària la constitueix l’assaig. 

El descrèdit de la realitat” (Mallorca, Moll, 1956) i “La poesia catalana” (1956) el van propulsar cap a un públic lector ampli i obres com una primerenca biografia de “Raimon” (Alcides, 1964) el vinculaven estretament a la comunitat cultural dels Països Catalans. La militància literària amb ambició universal d’aquell empedreït lector de Montaigne i admirador de Josep Pla i Salvador Espriu, o dels poetes que diuen alguna cosa, segons que confessava en una entrevista, el va convertir en un polígraf documentat, d’escriptura diàfana i d’una finíssima ironia que no  deixava d’irritar a mentalitats tancades i intransigents. La militància pancatalanista que, per a ell, consistia en escriure llibres d’utilitat clara, com confessava a Baltasar Porcel en una entrevista de 1968, i en expressar la seva forma de pensar directa i sense embuts li van valer un atemptat que va patir a casa seva el 1981.

Joan Fuster va ser un apassionat de llegir i escriure, que era el que més li agradava de fer. Manifestava a Porcel que els estudis que realitzava sobre història i crítica literària eren apunts d’un lector ben intencionat i inquisitu: tal era com es veia ell mateix. El 1962 Josep Pla li va dedicar un retrat literari, un d’aquells “Homenots” que van marcar època i gènere; l’admiració entre aquests aquests dos grans polígraf va ser mútua. A l’igual que Pla, però des d’una biografia intel·lectual ben diferent, Fuster ha deixat milers de pàgines escrites i impreses. L’edició de la seva obra completa va ser iniciada per Edicions 62 i continuada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, i compta amb diversos volums als que cal afegir-hi l’edició de la nombrosa i diversificada correspondència que va mantenir amb destacades personalitats culturals dels Països Catalans.

Dit tot això, el “meu” Joan Fuster és del gran assaig “Literatura catalana contemporània” (1972). El llibre va ser publicat per Curial en un moment en que Joaquim Molas anava adjudicant els diversos autors que calia estudiar per establir el cànon de la literatura catalana als seus estudiants de la UAB perquè en fessin les tesis doctorals. Però els llavors estudiants de filologia catalana, que érem quatre sense gaire perspectives de futur els primers anys setanta, teníem ben poca bibliografia de la contemporaneïtat. Per això el volum de Fuster va ser rebut com la gran obra de referència i el llibre va acabar essent dels més usats, guixats, subratllats i citats de la carrera. El meu no es va arribar a desenquadernar perquè els relligats de llavors aguantaven viatges en tren i maneigs de tota mena, fotocòpies incloses, i encara aguanta entre els meus llibres de capçalera i referència. Aquest, i el titulat provocadorament “Contra el Noucentisme” (1977) em van ensenyar, a més de literatura, que l’opinió dels erudits expressada en termes planers i sense gaire notes a peu de pàgina i, sobretot, amb idees clares, originals, i defugint els mantres i dogmatismes a l’ús no té preu i contribueix decisivament a la lliure formació de les idees. Només per aquests dos llibres es justifica l’elogi de Joan Fuster.

Joan Fuster hauria complert els cent el dia del Solstici d’estiu, a les portes de Sant Joan. Tota una premonició, perquè no hi havia data més senyalada per celebrar el centenari del personatge que saludant l’adveniment de la Nit de Sant Joan, la gran festa dels Països Catalans, que eren la seva altra passió proclamant de per vida de la unitat de la llengua i cultura catalanes. Gràcies, Joan Fuster, i fins a sempre. 

L’ESCULTOR JOSEP CLARÀ I LES DUES DANSARINES

La desfeta i desmantellament del Museu Clarà a la Barcelona de 1995 és el màxim exponent dels criteris gerencialistes de l’Ajuntament de l’època, segons els quals com que no tenia prou atractiu i exigia acomplir costos de manteniment, així com una àmplia  generosa visió cultural de futur de cara a inversions i una forma ben diferent de governança, valia més tancar-lo. En la decisió final s’hi van sumar l’antinoucentisme imperant, l’excusa de construir un nou equipament per al barri aprofitant l’edifici i destinar-lo a biblioteca pública – era la solució còmoda en lloc de fer una inversió de nova-, i una arbitrària política de redistribució de fons que en realitat va ser l’excusa per  la desmembració del museu. El taller de l’artista va ser enderrocat, en lloc de seguir l’exemple d’altres ciutats que el que fan és mimar-los, com els dels museus Rodin o  Bourdelle, tots dos a París, o el d’Ivan Mestrovic a Zagreb, per posar dos exemples ben allunyats. El jardí noucentista també va ser destruït. Les 800 escultures i els 10.000 dibuixos propis de l’artista, a més de la seva col·lecció d’art i la biblioteca van ser dispersats. Part dels fons del Museu Clarà rau al MNAC i una altra part al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. Fins aquí una introducció al llegat Clarà per deixar palès el tracte que va merèixer una important part del patrimoni donat a la ciutat per part de la institució que l’havia preservar i difondre. 

Josep Clarà (Olot, 1878- Barcelona, 1958) va ser un dels més importants artistes de la primera part del segle XX. Format al costat del pintor Joaquim Vayreda el 1897 va marxar a Tolosa del Llenguadoc fugint del destí que l’esperava a la guerra de Cuba – igual com va fer el pintor Joaquim Sunyer. D’allà es traslladà a París, on va entrar en contacte amb els grans escultors del moment, Bourdelle, Rodin i Maillol. Després d’una inicial influència de Rodin es va decantar cap al mediterranisme de Maillol i va des d’una estètica clarament noucentista que va triomfar internacionalment a Europa i els Estats Units, on el 1923 va treballar per Charles Deering. Eugeni d’Ors l’havia consagrat el 1911 des de l’ Almanach dels Noucentistes, i l’Ajuntament de Barcelona li va encarregar diverses obres per a l’estatuària de la ciutat, entre les quals la Deessa situada a la Plaça de Catalunya. 

Des de 2020 la Fundació Vila Casas, conjuntament amb el Museu de la Garrotxa ha promogut una interessant exposició itinerant l’obra de Clarà, comissariada per la historiadora de l’art i experta en l’obra de l’artista Cristina Rodriguez Samaniego en un important i assolit esforç de posar-ne en valor i promoure’n l’obra. La mostra  actualment es troba al Castell Sicart de Vila-Seca instal·lada en un edifici d’interior modernista neogòtic que recorda en molts aspectes el Gran Saló del Cau Ferrat. 

Un dels vessants que m’agrada més de Clarà és la seva relació amb la dansa pel que té de la voluntat de l’artista de copsar i plasmar el ritme i el moviment. L’ amistat amb la gran Isadora Duncan des dels primers anys de l’estada a París va determinar una fervent dedicació a la figura de la dansarina en uns dibuixos excepcionals. Atret per l’univers de la dansa, els anys vint va mantenir una relació amorosa amb una de les dansarines seguidores de l’estil lliure de la Duncan, la catalana Àurea de Sarrà, una de les dones oblidades i més interessants dels anys d’entreguerres. Les va immortalitzar totes dues en dibuixos i escultures que mereixen una especial atenció pel que signifiquen: la complicitat creativa entre dansa i creació plàstica, la relació d’amistat en el cas d’Isadora i amorosa en el cas d’Àurea –l’eterna relació entre l’artista i la model…–, la pervivència de les obres d’art i el seu llenguatge universal més enllà de les circumstàncies temporals. 

Em referiré més endavant a Isadora Duncan. Àurea de Sarrà va ser una de les notables i glamuroses estiuejants al Sitges dels anys trenta – en preparo un article monogràfic. Si algun dia qui determina el nomenclàtor sitgetà valora amb més precisió els mèrits culturals de les dones, Àurea de Sarrà també es mereix un carrer. Mentrestant, Josep Clarà se’ns mostra al Museu de Maricel, gràcies a la col·lecció d’art i antiguitats del Dr. Jesús Pérez-Rosales, en dues foses en bronze, Tendresa i La deessa.

El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.02.2022

CENT ANYS DE ‘VENDIMIARI’, del poeta Trinitat Catasús

El va escriure entre el setembre i l’octubre de 1920 a les envistes de les vinyes i del paisatge que envoltava el Mas Zeró, una vista gairebé idíl·lica i un lloc de repòs per al cos i l’esperit.  Trinitat Catasús (Sitges, 1886 -1940), professional de l’agronomia i home de cultura,  aprofitava la tranquil·litat estiuenca per donar forma poètica al devessall d’idees i sentiments que administrava no sempre endreçadament però que finalment traduïa en un equilibri aparent el que en la seva mirada interior eren passions intenses. Vendimiari (1921), el tercer dels seus llibres, ha complert cent anys amb la mateixa contenció, la mateixa tensió entre bellesa, paisatge i temps intactes. Exhaurida la primera edició, com la resta de les obres del poeta, el 2008 va ser reeditat per Llibres de Terramar, amb motiu de l’exposició organitzada al Retiro amb motiu de la 2a Festa de la Poesia a Sitges.

A. Mas i Fondevila, Retrat del poeta Trinitat Catasús. Sitges, 1917. Museu de Maricel

Catasús és autor de cinc llibres de poemes publicats, quatre en vida i un cinquè pòstumament, Per un petó (2017). Deixà obra esparsa per diverses publicacions del país i un conjunt d’inèdits que han de veure la llum en una recopilació definitiva i, fins a un cert punt, sorprenent. Vista retrospectivament la seva obra poètica, iniciada els dies del postmodernisme s’identifica amb el decurs de la poesia catalana de la primera meitat del segle vint des de la plenitud  del Noucentisme fins una deriva més existencial.

El primer poemari que va veure publicat, el 1915, va ser el regal de noces que li va oferir una agrupació diversa d’amics sitgetans que l’admiraven. Hi van aplegar el compendi atemporal del calendari sitgetà perque De l’hort i de la costa és, per damunt de tot, el llibre del gran imaginari poètic dels sitgetans. El contrast va arribar amb una avançada existencial i profundament introspectiva a Poemes del temps (1919). Robins de Magrana (1931) persisteix en el valor plàstic del paisatge mentre que es decanta per formats mètrics més lliures.

Vendimiari” va ser l’obra que el va consagrar definitivament entre la plana major dels poetes noucentistes. “Poeta de setembre”, com el va qualificar el poeta i crític Tomàs Garcés, va configurar un llibre unitari, compacte, extremadament depurat. El temps i el paisatge formen una unitat harmònica, sense escletxes; s’hi recrea el pas dels dies de setembre establint el paral·lelisme de l’acció temporal en l’home a través del seu cicle vital inscrit en un ordre tant harmònic com indefugible. El contrapunt d’humanització es mostra en un deix de malenconia en el regust de la contemplació i d’enyor per la impossibilitat de fixar els instants de plenitud. La invocació a la claredat i a la llum, una constant que caracteritza i individualitza la poesia de Catasús, és contrapunt i element d’equilibri entre la mirada exterior i interior del poeta.

Del flanc del pur Setembre, joiosament rajares,
oh llibre beatíssim que em fuges tot trement!
Tens la monotonia d’aquelles hores clares
i un xic la fador crua d’un viure massa lent.

Exhales una aroma banal, de ruralia.
Cantant amb veu pretèrita, te’n vas tot sol i nu…
Tal volta això mant crític de gran sabiduria,
amb coses més acerbes dirà, parlant de tu.

Com que serà admirable i jo amo les belles
doctrines que professen els homes de talent,
reclòs dins mon silenci prenyat de meravelles,
acolliré benigne son mot d’ensenyament.

Però jo sóc un pobre poeta, i no altra cosa,
que mentre cullo els versos que sonen en mon pit
de tot l’altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit.

Valgui de mostra i esquer un dels poemes més característics com és el “Proemi” que inicia el llibre, i que, com a tal, conté l’essència del poemari sencer: una finestra oberta a l’infinit que la poesia desvetlla.

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat