LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

TERRAMAR: UN PROJECTE PER AL SITGES DEL SEGLE XX (Conferència: enregistrament i imatges)

Aquesta va ser la conferència inaugural del Centenari de la ciutat-jardí de Terramar, que vaig fer a l’hotel Me Terramar, 29 de març de 2019.

Gràcies a Ràdio Maricel podeu escoltar la conferència, a la que l’emissora també ha afegit el document amb les imatges que la van acompanyar.

Escolteu la conferència de Vinyet Panyella

Descarregueu-vos el document amb imatges de la conferència

També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.

TERRAMAR: OBERTURA DEL CENTENARI

Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma. 

El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí

Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era,  el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que  hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut. 

Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)

Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…

El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)

La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…

Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)

D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i  vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019

“RES NO S’ACABA I TOT COMENÇA”

Calendaris

“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018

“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.

Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.

El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en  l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.

Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”. 

Aniversaris

Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi.  Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges. 

Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres. 

Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius. 

Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar. 

TERRAMAR : URBANISME I TURISME

Terramar, la urbanització que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, compleix el seu centenari el 1919. Aquest és un primer article que vaig publicar a la revista La Xermada (núm. 51, tardor 2018- hivern 2019) a manera d’introducció. Aquest és un primer tast.

Aquí us deixo l’enllaç de l’article “Terramar: urbanisme i turisme” http://www.laxermada.com/?p=1077,

L’Eco de Sitges anuncia la sortida del núm. 51 de La Xermada (ES, 21.XII.2018)

Vista de Sitges des de Terramar c. 1924
Primeres construccions i el passeig a mig fer, c. 1919

Una guia de Maricel a través del temps

Itinerari Maricel Integral. Un passeig pel Maricel de Charles Deering i Miquel Utrillo (1909-1921)

Aquest és el darrer llibre que he escrit: un petit format, una guia atípica del que va ser i del que ens queda de Maricel: un magnífic conjunt arquitectònic i artístic i un ampli complex dedicat al patrimoni i a la cultura. Té seixanta-dues pàgines de text totalment documentat, actualitzant la història i l’evolució de Maricel, il·lustrada amb noranta-set fotografies, totes elles amb la seva respectiva explicació i crèdits.

La guia ha estat ideada per acompanyar la visita guiada que, entre el novembre d’enguany i el 24 de febrer de 2019 – el mateix temps que l’exposició del Centenari de Maricel 1918-2018- es programa des dels Museus de Sitges per passejar pel tot Maricel, i es regala als participants a la visita guiada. S’edita en els tres idiomes de treball dels museus sitgetans: català, castellà i anglès.

Ha estat un interessant exercici, m’ha encantat enfrontar-me a un itinerari tan intens i tan complex. Alhora, ha estat també un treball d’avançada del Llibre de Maricel, una obra de gran complexitat elaborada en equip que es presentarà a la cloenda de l’exposició.