L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018

A CA L’ANTIQUARI.

A CA L’ANTIQUARI. Record i agraïment a la Galeria Artur Ramon

Artur Ramon, la nissaga

Una vegada vaig conèixer un senyor la més gran il·lusió del qual era que, en passar pel barceloní carrer de la Palla, els llibreters de vell i els antiquaris sortissin dels seus establiments per saludar-lo en passar, de tant bon client com en volia ser. L’apassionaven l’art i els llibres. Aquell senyor va aconseguir força el seu propòsit. Avui dia tot forma part dels records. El carrer de la Palla ha vist com els establiments han anat canviant de mans i com els llibreters, antiquaris i galeristes han anat transformant els negocis, adaptant-se a les noves maneres de fer i reorientant les seves trajectòries d’acord amb els reptes actuals.

 13603718_1205652766133025_6079996070375023181_oConfesso que l’anunci del final d’etapa de l’establiment centenari d’Artur Ramon, que aquests dies celebra L’última exposició amb els cartells de totes les mostres efectuades m’ha causat un impacte notable. L’establiment deixa de ser una galeria convencional – convencional, però fora de sèrie per l’excel·lència que la caracteritza – i afronta una nova etapa com a centre de gestió d’art. Deixa el carrer dels antiquaris i llibreters de vell, un carrer de la Palla que ha exhaurit també un tram de la seva història, i es trasllada a la dreta de l’Eixample, on obrirà portes amb el nou any. Són cent anys d’història i quatre generacions que han treballat a fons el seu ofici amb una professionalitat encomiable que els  porta a la recerca de noves vies.

 Els inicis del negoci d’antiquaritat de la família Ramon són d’origen sitgetà. El  senyor Artur Ramon i Vendrell, de família de rellotgers i joiers, arriba a Sitges procedent de Reus el 1910 iniciant una activitat comercial al carrer Sant Pau i, després al carrer de l’Illa de Cuba, establint-se finalment establert a Barcelona. Allà el 1942 el seu fill, Artur Ramon i Garriga obre establiment al número 25 del carrer de la Palla. Artur Ramon i Picas, fill d’aquest amplia i transforma la galeria en el seu format actual, i la quarta generació integrada per Artur Ramon i Navarro, nét del fundador, galerista, historiador de l’art… i poeta, i la seva germana Mònica, porta a terme el canvi de model de negoci, en plena internacionalització iniciada ja fa uns anys.

 AAAra mateix em costa dissociar la Sala d’Art Artur Ramon del carrer de la Palla. Hi vaig anar el 1976 acompanyant Ramon Planes i Lluís Jou perquè al Grup d’Estudis Sitgetans, que Planes presidia, celebràvem el cinquantè aniversari de L’Amic de les Arts i volíem editar una publicació per a la qual ens calia finançament. Com que l’establiment s’havia anunciat el 1926 a la publicació, Ramon Planes va pensar que el seu vell amic Artur Ramon i Garriga l’ajudaria, com així va ser. Però abans, el 1973,  ja hi havia entrat per veure l’exposició sobre Joaquim Sunyer:  l’època de París, interessantíssima per la seva aportació al coneixement de l’artista.

L’any següent hi vaig entrar per saludar un J. V. Foix pletòric inaugurant l’exposició a quatre mans amb el pintor Joan Ponç, 97 notes sobre ficcions poncianes. Va ser aquell vespre quan vaig veure l’escriptor Baltasar Porcel per primera vegada, embolcallat en un abric de pèl que li arribava als peus, gairebé un ós… Mai no  tenia prou ulls per mirar tot el que estava a l’abast de la mirada portes endins i aquesta sensació sempre que he travessat la porta de vidre per endinsar-me en un món del qual no me’n mouria. “M’exalta el nou i m’enamora el vell…”, que escrivia el poeta.

97 notes invit

Hi he contemplat exposicions, hi he demanat col·laboració i assessorament que sempre han estat atesos,  hi he mantingut llargues converses  amb Artur Ramon i Navarro i, sobretot, he tingut l’oportunitat de comprovar cada vegada com una galeria d’art pot arribar a complir una important funció cultural en favor  de la difusió i la creació de coneixement sobre l’art i els artistes. La llista d’exposicions és extensa i la nomenclatura dels antics i moderns configura tota una enciclopèdia. El medi artístic, el públic, la ciutat de Barcelona estan en deute amb un establiment que ha depassat de llarg les funcions estrictes de la transacció comercial i s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat en la història cultural i artística. Aquest és un balanç que avui, a les envistes del tancament d’un dels més notables establiments del carrer de la Palla, cal agrair i proclamar.

Artur Ramon Art

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

El gran art local de Joaquim Sunyer

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035
Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn
Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052
Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de MaricelMaternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.