Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.

EL VERMUT DELS POETES

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.
En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...
Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…