DALÍ I FAMÍLIA

DALÍ I FAMÍLIA

En veure la coberta del llibre escrit per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art, em va venir al cap un títol ben conegut de Jean-Paul Sartre, L’idiot de la famille.Però així com Sartre dedica una munió de pàgines a infamar el gran Flaubert, Dalí apareix des dels inicis com un geni. Seguranyes ha elaborat un estudi que ha durat set anys per situar l’artista en el medi familiar, on es descrit amb passió calidoscòpica, per situar els paràmetres inicials, els fonaments de la seva pintura.  El retorn que l’artista fa de les relacions de família el realitza  amb l’única eina que dominava, la creació artística, i en un dels formats en que més va excel·lir: el retrat.

Unknown

El joc i contrajoc de paraules i mirades de la família daliniana sobreïx el conegut triangle pare-fill-germana i es converteix en el quadrilàter pare-mare-fill-germana. Cadascun dels angles aporta, al seu torn, un intens teixit de relacions que va es va amplificant per travar els fonaments de l’univers Dalí. Tant els vincles de sang  com els de les amistats fidels són determinants.  

Seguranyes ha convertit Salvador Dalí en un ampli horitzó de recerca que abasta diversos aspectes dels corrents estètics i que sintetitza, agombola i culmina el paisatge artístic empordanès que ella coneix tant bé. Una vasta llista de publicacions i exposicions mostra un currículum admirable, especialitzat en l’art  dels dos darrers segles fins la contemporaneïtat. Per a Seguranyes, Dalí val tota mena d’esforços, des del treball de camp fins a l’escorcoll sistemàtic i radical de tota mena de fonts de documentació primàries. La seva tasca es caracteritza pel rigor, l’excel·lència i la generositat, en no escatimar cap detall del sistema de referències que ha anat construïnt. Els testimonis orals i escrits de Seguranyes passen per Anna Maria Dalí i el seus dietaris inèdits,  Emília Pomés, Lali Bas – autora d’un interessant assaig dalinià, Atramuntanats (2004) que en el seu dia vaig comentar en un altre Marge Llarg; Pere Veí, Felip Domènech, els treballs pioners d’Antonina Rodrigo, l’inefable Gibson, l’expert dalinià Ricard Mas, que ella anomena “la brúixola”, Josep Playà; el Josep Pla dels Homenots i el Josep M. de Sagarra de les Memòries, entre molts altres.  

El notari Dalí, Salvador Dalí i Cusí, és la primera figura del quadrilàter familiar. Se’ns descobreix un interessant personatge republicà, federal, lliurepensador, filomaçó i esperantista. Educat a la Universitat de Barcelona amb companys com Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar. Quan guanya les oposicions de notari retorna a la terra natal empordanesa per fincar-se a Figueres. Un personatge vital que segueix i protegeix amatent la carrera del fill, fins i tot durant els anys de la ruptura entre 1929 i 1935. Els retrats que li fa “el nen”, com la família el denomina, passen per tota la gamma d’intensitats d’admiració, temor, confrontació i sarcasme.

 

La mare, Felipa Domènech, és una dona trista que té cura de l’educació religiosa de la seva canalla. La tieta i segona muller del seu pare, Caterina Domènech, és una ombra encara més decaiguda. Els retrats que fa de la mare són pura malenconia.

Anna Maria Dalí és, juntament amb el pare, la gran protagonista de l’obra. De model i musa en la seva adolescència i joventut passa a esdevenir memòria, portadora d’un fil que mai no es va trencar per dura que fos la confrontació sempiterna que va mantenir amb Gala des del primer moment que va aparèixer per Cadaqués. Tota la bona avinença i afecte que va sentir vers Federico García Lorca, corresposta per part d’ell,  – “sirena y pastora”, li escrivia el poeta, amb profund afecte fraternal- es va tornar enfrontament i intolerància vers aquella russa, alliberada i ambiciosa que va seduir el germà estimat fins el punt de separar-lo de tot el que fins el moment l’havia configurat. La memòria d’Anna Maria Dalí transmet la idea que la felicitat és la infantesa i la joventut i que la resta no és més que la impressió amarga d’una maduresa que viu per recordar un abans definitivament perdut. Els nombrosos retrats que Salvador fa d’Anna Maria remeten als dies de felicitat entre Figueres, Cadaqués i Portlligat que el 1929 acaben bruscament amb l’arribada del grup surrealista.

Cadaqués, escriu Seguranyes, fou un paradís que va existir. Per a Dalí, durant tota la vida, Cadaqués i Portlligat són un paisatge sempitern i repetit incansablement en blau i ocre, de platja tancada vora mar i oberta en un horitzó que es torna infinit, integrant la joia, el dubte, el dolor, el neguit i la malenconia de l’artista. Els orígens i l’entorn familiar són l’origen i el primer fonament de la seva immensa construcció artística.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18.V.2018

 

EL VERMUT DELS POETES

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

ABRIL RIALLER…

IMG_4881

ABRIL RIALLER…

Des de ja fa un any la placa que recorda el mestre Jordi Pañella llueix a la paret de la casa on va viure recordant la cinquantena d’anys que va dirigir les Caramelles Sitgetanes, entre 1943 i 1988.  

115
El mestre Pañella, als anys quaranta.

La Colla havia portat altres noms, com l’Schola Cantorum o les Caramelles del Patronat i enguany, que en compleix setanta-cinc, està essent objecte d’una exposició tan interessant com entranyable a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes. La Regidora de Cultura s’ha referit a les Caramelles com “un dels pilars de la nostra cultura popular que s’ha transmès de generació en generació”. L’exposició, que porta com a títol Clavells, amics i records n’és tot un compendi.

image002

            La mostra conté, entre altres coses, les partitures originals dels mestres que han escrit música per a les Caramelles Sitgetanes. Quan el cap de colla en va demanar una a la família del mestre Pañella, la filla segona del mestre va tenir l’encert de lliurar-n’hi una de doblement significativa. És la de l’americana “Abril rialler”, la lletra de la qual va ser escrita per Adela Virella, mare del mestre, l’any 1958.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n
Una de les fotografies més característiques del mestre Pañella, a l’exposició “Clavells, amics i records”.

            El mestre Pañella s’inspirava sovint en versos de poetes catalans com Josep M. de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit. D’altres, en demanava a poetes amics, com Josep M. Soler i Soler,  Agustí Albors, David Jou, Lali Vergés o Toni Pañella, cosina seva. De vegades la inspiració musical anava per davant; llavors  havia de recórrer a algú de confiança perquè li confegís una lletra que s’adaptés a la música que feia dies que ja anava sola; va ser així com en Tomàs Ribot i en Benet Centaure van entrar en la nòmina dels poetes musicats pel mestre.

            El cas d’Abril rialler va ser diferent. La senyora Adela havia escrit un poema per al sant del seu fill tal dia com el de Sant Jordi de 1958 que començava: “Abril rialler / de cantics de joia / d’amor missatger. / Dissabte de Glòria.” Sant Jordi, la Marededéu de Montserrat i les Caramelles eren les tres fites d’un mes que deixava la crueltat prescrita per T. S. Eliot per a esdevenir un esclat de llum i una esplendorosa florida de primavera. Al mestre Pañella li va agradar molt, el poema. Però les estrofes no li quadraven amb la música d’americana, vals o sardana, que eren les tonades tradicionals de les caramelles. Amb tot,  va posar les mans al piano i va encetar la primera tonada a ritme d’americana amb la primera i la segona estrofa. Després la música anava brollant i com que ja no lligava amb la versificació, la senyora Adela va refer bona part del poema per convertir-lo en l’americana, que fa així:

 

Abril rialler

de cantics  de joia

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

Inicia l’esclat

d’estols de roselles,

maragda del blat

les fa més vermelles.

Pruneres en flor

el sol acarícia;

a estiu i tardor

el fruit és delícia.

L’amor a la primavera de la vida

bé floreix,

també fruita a l’estiuada, dona aimia,

no es marceix.

La primavera i l’amor

al teu cor volen entrada;

el neguit d’estimar

el desconeixes encara.

Si saps veure el blau

del cel en clar dia;

si admires, del mar

la calma i la ira,

les flors i l’ocell

que al niu dóna vida

és que l’amor sents

que sols al cor nia.

La terra triomfant eleva

de les flors el seu perfum.

Nostres cants també s’enlairen

des del cor fins cel amunt.

També el mar, en so de festa

murmureja mil cançons,

gràcil l’ona braçaleja

en un vaivé d’il·lusions.

Abril rialler

de càntics de joia,

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

La senyora Adela i el seu marit Isidro, la muller del mestre Pañella i les dues filles grans – les petites encara no hi eren -, i el seu germà Isidret anaven escoltant com el piano de la planta baixa del carrer Major número 2 (on vivia llavors tota la família) anava desgranant unes notes clares, de rotunda plenitud melòdica. 

I aquella nit de Pasqua van ressonar a la plaça de l’Ajuntament amb l’acompanyament de veus i música, fins que es van anar estenent pels carrers de la Vila. Però qui escriu es queda amb les primeres notes, les del piano de casa, al menjador de les rajoles blaves i la senyora Adela que les anava taral·lejant, satisfeta i il·lusionada.després tornaren a cobrar vida en diverses ocasions perquè, per sort, la música del mestre Pañella compta amb la fidel estimació de les Caramelles Sitgetanes, dels seus cantaires, músics, director i amics. Segons com, la vida està formada per cercles. Sense l’exposició dels Clavells, amics i records potser aquesta petita història hauria quedat per explicar.  Abril rialler…

 cartell-exposicio-caramelles-sitgetanes-75-anys

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.III.2015

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona
Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.
Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898
Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.
Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.

TRES CISTELLES

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca
Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Per als sitgetans, normalment, el cicle de l’any es divideix en dos: el de la Festa Major i de Carnaval. Però hi ha qui, entremig hi suma altres cicles. El mestre Pañella n’era un. Cap al setembre fins a les envistes de Nadal es dedicava a les figures de pessebre. Passat Nadal a casa seva es començaven a sentir les notes netes i clares d’un piano que encetava melodies noves. El temps s’acarava a la Pasqua, encara que el gener i el febrer fossin setmanes de tardes fosques i fredes. Però no hi feia res: assegut al piano, i del piano a l’escriptori, anava assajant de compondre nota rere nota i les transcrivia al paper de música.

No sabria dir si primer era la música o la lletra. Tant podia ser que es deixés sorprendre per uns compassos sorgits de la seva imaginació i de la seva sensibilitat com que hagués trobat un poema – de Joan Salvat-Papasseit o de Josep M. de Sagarra, per exemple – que l’hagués inspirat una americana, un vals, una sardana. Altres vegades eren alguns dels seus amics que li portaven lletres o ell que, a mig enllestir la melodia, els demanava una lletra per cantar. Josep M. Soler i Soler, Enric Hill Martorell, Agustí Albors, Toni Pañella, Lali Vergés, David Jou, Pere Carbonell i Grau, J. A. Ricart i Forment, i fins i tot Benet Centaure i Tomàs Ribot en són alguns dels autors.

Entre Nadal i Carnaval el mestre Pañella es dedicava en cos i ànima a compondre les Caramelles que cada any havia de cantar la Colla del Patronat, predecessora de les actuals Caramelles Sitgetanes. El dimecres després del de Cendra començaven els assaigs que duraven fins el mateix vespre del Dissabte de Glòria. Els dilluns, dimecres i divendres d’hivern enfilava carrer Major avall cap a les deu del vespre i tornava al cap d’un parell d’hores. A mida que passaven les setmanes anava comentant les novetats: que si un músic més, que si tal i tal s’havien incorporat a la Colla, que si ja eren més que l’any anterior, que si enguany afinaven prou, que si el solo el faria en Juli Delclòs… Així durant cinquanta anys, que és com dir tota una vida.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Per més que entre les tres colles es mantenia una sana rivalitat, el mestre Pañella va mantenir sempre una excel·lent relació amb el Prado i amb el Retiro i els mestres Torrents i Pallarès, respectius directors. Tots tres han deixat un llegat impagable de música popular sitgetana d’impossible oblit. Quan el mestre Pallarès va faltar, el mestre Pañella va assajar durant anys la Colla del Retiro amb afecte i dedicació. Hi anava els dimarts i els dijous i, així, durant tota la Quaresma feia setmana. Els dies de la setmana i les tardes dels diumenges els passava entre el piano i l’escriptori, perquè a més de la partitura escrivia la instrumentació per a cadascun dels músics: fiscorn, trompeta, contrabaix, violí… Anava omplint partitures amb les notes del piano, netes i clares. Va esperar complir els cinquanta anys dirigint Caramelles i va llegar la batuta a en Joan Pinós, content d’haver trobat un successor tan jove i entusiasta com ell quan havia començat.

Quan sonaven les primeres notes la nit de Dissabte de Glòria el mestre Pañella dirigia deixant-se endur per la melodia però mantenint ferm el ritme i el gest. Durant, les cantades de vegades tancava els ulls per sentir la música amb més intensitat. Talment com molts recordaran i com mostrava la fotografia que publicava L’Eco de la setmana passada, mostrant-lo amb una de les seves expressions més autèntiques quan dirigia música.

11136774_809141569171069_608674439933445815_n

Per totes aquestes coses la família del mestre Pañella – el seu germà; la seva muller i les filles, gendres i néts – va viure una molt especial Nit de Caramelles el passat Dissabte de Glòria, quan les tres cistelles de la colla es retallaven al cel de Pasqua, mentre els cantaires i els músics interpretaven les seves cançons i a la paret de casa seva es va descobrir una placa que recorda aquesta entranyable trajectòria. L’homenatge de dissabte i les cantades de dilluns, just dos mesos més tard del seu comiat, formen part d’un passatge que la família Pañella Balcells recordarà per sempre més amb emoció i sincer agraïment.