Cada any és una fita i hi ha dates que, com les del desembre, són propícies a fer balanços. El meu és doble: són set anys de tornar a treballar a Sitges, aquesta vegada al front dels museus, i quatre, ja, després de la reobertura del Cau Ferrat, can Rocamora i el Museu de Maricel rehabilitats i en ple funcionament.
El set és un nombre d’aquests màgics dels quals cadascú té els seus referents: Les set boles de cristalld’en Tintin, Els set contra Tebes del mite; els Set contra el Centaure de l’avantguarda sitgetana; els meus sempre enyorats set turons de Roma; Els set magníficsd’un dels westerns més clàssics, els set enanitus de la Blancaneus … Dels meus set anys de feina als museus no en faré un balanç exhaustiu perquè hi ha etapes en què els arbres no et deixen veure el bosc, per bé que tant les vivències com les estadístiques t’hi ajuden. Però no deixar confessar alguns sentiments que no són contradictoris, com el vertigen que sents quan et trobes amb una realitat tan potent com tot el que tens encomanat i els interrogants que aquesta mateixa responsabilitat et fa plantejar, i les enginyeries comptables i pressupostàries que t’entrebanquen i fins i tot t’impedeixen portar a terme els projectes programats contra tota lògica de l’eficiència. És la contradicció entre la il·lusió de treballar en àmbits que t’agraden i et motiven i, alhora, el compromís que contreus amb tu mateixa, amb el patrimoni que tens confiat i en les institucions i persones que t’han fet confiança i les dificultats cada vegada més imponderablement absurdes d’una manera de fer per part de les enginyeries pressupostàries del sector públic que semblen haver perdut el nord respecte de perquè serveixen. És el que comentava fa uns dies en aquesta mateixa columna sobre la prepotència del gerencialisme – que no té res a veure amb les persones que exerceixen tasques gerencials amb criteri, compromís i capacitat provada.
L’article on comentava el nefast i estèril predomini del gerencialisme tenia com a objectiu parlar dels meus dos mestres, que són com els dos fars que guien entre la foscor de la burocràcia. Retorno a Joaquim Folch i Torres perquè, més enllà de l’estudi que vaig publicar fa uns anys sobre la museïtzació del Modernisme amb motiu de la conversió del Cau Ferrat en museu públic l’any 1933, vaig constatar com va poder traçar i, en bona part aconseguir, el disseny del que hauria estat un sistema local de museus dels més avançats d’Europa i, per descomptat, del país. El fet d’apuntar a la utilització del Palau de Maricel com a ampliació del Museu del Cau Ferrat denota no només el coneixement de l’ofici sinó la lucidesa de plantejar dos principis: la que els museus són institucions vives que han de créixer per no morir, i la de la utilització del que avui en diem edificis patrimonials per finalitats culturals. Això que sembla tan simple no ha estat precisament una idea predominant ni en la història dels museus catalans d’aquest segle vint.
Folch i Torres va apuntar un sistema que en tres o quatre anys va configurar un creixement notable de col·leccions i llegats. El 1935 Josep Roig i Raventós donava a l’Ajuntament de Sitges la col·lecció de Marineria del seu germà Emerencià i el mateix any Manuel Llopis de Casades llegava a la Generalitat la casa pairal familiar que s’inaugurà el 1949 com a Museu Romàntic. El que Folch i Torres va anar articulant entre 1933 y 1936 s’ho van emportar la Guerra civil i el franquisme. Després tot ha estat bastant més complex i la història dels museus sitgetans ha estat una mena de cursa de dificultats que s’han anat superant per etapes.
Amb tot, a hores d’ara i malgrat algunes assignatures pendents – la de la climatització i reobertura del Museu Romàntic n’és una, víctima de l’enginyeria pressupostària, que espero que es pugui acomplir al llarg de 2019; can Falç, una altra, d’acompliment una mica més llarg – ens podem permetre ser optimistes. El projecte de rehabilitació del Palau de Maricel que està en marxa ha de permetre superar el que ara és una deficiència greu dels museus, com és no tenir un ampli espai per a les exposicions temporals. Quan s’haurà aconseguit, i esperem que sigui en els terminis previstos (2018-2020) haurem assolit una altra fita important.
La setmana passada l’enquesta publicada per aquest mateix setmanari considerava el patrimoni com valor en un sentit positiu, una opinió que és molt estimulant per a les persones que treballen en aquest àmbit. No vull deixar d’esmentar una altra dada important, aquesta referida als quatre anys de reobertura dels museus del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel. Diem quatre anys perquè es van obrir al públic un 22 de desembre però, a efectes pràctics, i prenent tres anualitats senceres, entre 2015-2017 els museus van arribar a un total de 300.268 visitants i 1.150.189 d’ingressos per recursos propis (taquillatge, principalment, però també botiga i lloguer d’espais) que han permès, entre altres coses, seguir amb un curs constant d’activitats i efectuar adquisicions d’obres amb destinació a completar i ampliar les col·leccions artístiques dels museus.
Una de les darreres, avui per avui, la Vista de la Ribera i del monument al Greco(Sitges, 1908), de Joaquim de Miró.
Com tampoc no vull deixar d’esmentar dos fets recents que, pel que signifiquen, enriqueixen les nostres col·leccions permanents, com són el dipòsit que han fet uns particulars del magnífic quadre de El jardí del faune(Mallorca, 1902), de Santiago Rusiñol, i la donació d’una obra excepcional de Mas i Fondevila (Sitges, 1917) de La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (Sitges, 1917), per part del senyor Felip Massot.
Sense una mínima confiança en les institucions i en les condicions físiques i de conservació dels museus no haurien estat possibles. La propera obertura de l’ampliació de la Fundació Stämpfli, que comportarà vuit-cents metres quadrats d’art contemporani sumant i completant de forma espectacular el potencial artístic de Sitges, és una gran realització que suma i engrandeix el potencial de l’oferta artística dels museus de Sitges adreçada a tot tipus de públics.
Set anys més quatre són dos balanços que marquen camí de futur perquè el que ja tenim no hem de fer més que consolidar-ho. Per als que creiem en les humanitats, en els valors i les capacitats de la cultura i del patrimoni, que som moltes i moltes menes de persones, són fites assolides que marquen vies per avançar.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de desembre de 2018
Quadern de Terramar 