'MIS HIERROS VIEJOS', de Santiago Rusiñol: una reedició amb estudi crític

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura”, per Vinyet Panyella

La meva darrera publicació de recerca: l’estudi introductori del discurs que Rusiñol va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el gener de 1893 sobre la seva estimada col·lecció de forja. Fa temps que tenia ganes d’estudiar i publicar aquest text, que diu més que no sembla, i finalment ho he aconseguit gràcies al 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat i al Consorci del Patrimoni de Sitges, que ha coeditat l’obra juntament amb Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès.

Sumari:

“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura” , p. 11-51

– Un retrat enigmàtic

– El col·leccionisme d’art fet literatura

– El col·leccionista i el mercat de l’art

– L’art de la forja

– La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol

– Un cau, una societat, una casa-taller i un museu

Bibliografia

Mis hierros viejos. Edició facsímil de la conferència de Santiago Rusiñol a l’Ateneu Barcelonès el 21 de gener de 1893, publicada a l’impremta de El Eco de Sitges, 1900 , p. 1-40

Gran Saló del Cau Ferrat, per Pau Audouard, fot. (1894). Arxiu Museu del Cau Ferrat, Consorci del Patrimoni de Sitges.

125 ANYS DE CAU FERRAT EN CINC ETAPES

El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933

El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic. 

El nom del Cau Ferrat al sostre del Gran Saló. Fot. Frèia Berg 2016.

L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument. 

El Cau Ferrat, vers 1900. Fot. de J. de D. [Joaquim de Dalmau]

La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i  1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.

Santiago Rusiñol. “Maria Rusiñol al Cau Ferrat” (1894). Col·lecció particular.

La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona,  Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història. 

La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu  i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i  dinamita

irremissiblement. 

La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de la inauguració del Museu del Cau Ferrat (1933) fa referència a alguns dels moments més emblemàtics, com l’entrada dels quadres del Greco (1894) i la història dels picaportes de ferro forjat procedents de Consuegra (1891). Arxiu Taller Jou.

Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.

El Gran Saló, en l’actualitat. Fot. Guillem Huertas (Arxiu Fotogràfic Consorci del Patrimoni de Sitges)

El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i  per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.XI.2019


El Cau Ferrat [Història de l'edifici 1893-1894]. Una breu síntesi.

La Peça del Mes. Museus de Sitges, 29 de novembre 2010

Podeu veure la fitxa que he penjat a Academia

EL CAU FERRAT, DE CASA-TALLER A MUSEO PÚBLICO. LA MUSEALIZACIÓN DEL MODERNISMO

El dia 4 de novembre el Cau Ferrat va complir 125 anys. Amb aquest motiu he penjat a Academia l’article El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo,

publicat en edició electrònica pel Ministerio de Cultura 2017 a Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas del II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016.

Les primeres fotografies del Cau Ferrat, el 1894, les va fer el fotògraf Pau Audouard (Album Rusiñol I, Arxiu Rusiñol, Consorci del Patrimoni de Sitges)

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

LA GENEROSA EXEMPLARITAT DE LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

Un dels temes més sovintejats en el debat cultural és el de la necessària interacció i col·laboració entre el sector públic i el privat. La fórmula ideal no existeix per bé que, en canvi, hi ha exemples més que reeixits. A la ciutat de Munich les grans entitats financeres i empresarials adquireixen obres d’art per als museus públics, sumant esforços i compartint l’ús i gaudi dels béns culturals. Als Estats Units d’Amèrica es creen fundacions privades per contribuir al desenvolupament dels museus i col·eccions patrimonials del sector públic entenent que on no arriben l’Estat i les seves institucions territorials hi pot arribar el sector privat; la Deering Estate Foundation a l’estat de Florida, n’és un cas paradigmàtic. A l’Europa comunitària i l’extracomunitària la situació és molt diversificada. A l’Estat espanyol la gasiveria i la cobdícia del Ministerio de Hacienda ha impedit una legislació que permeti desgravar els donatius fets a institucions culturals públiques. Però entremig hi ha situacions que constitueixen autèntics oasis de generositat i d’exemplaritat.

Anna Maria i Pere Stämpfli a les noves sales de la Fundació dedicades a l’artista (2019)

La Fundació Stämpfli-Art Contemporani va néixer amb el segle XXI, quan l’artista suís Pere Stämpfli i la seva muller Anna Maria van decidir dotar Sitges d’una col·lecció d’art contemporani internacional. Fincats a la Vila des de 1970, la primera acció en favor del patrimoni que van portar a terme va ser la decisió de no especular amb les finques que havien adquirit en un dels carrers més antics de la Vila com és el carrer d’en Bosc. Les van rehabilitar restaurant no només els habitatges sinó retornant a la visibilitat pública el pany de muralla del s. XIV, la de Pere III, que passa pel seu pati. Amb el tomb del segle la idea de la necessitat que Sitges gaudís d’una col·lecció d’art contemporani va anar prenent forma i format. Amb aquest propòsit i des de la més estricta exigència dins dels paràmetres estètics de la segona meitat del segle XX endavant van demanar als artistes la cessió d’una obra, inclosos els drets de reproducció, per al formar la col·lecció d’art contemporani de Sitges.

Presentació als mitjans de comunicacio abans de l’obertura (2019)

La resposta dels artistes amb qui Stämpfli ha compartit les dècades del Pop Art europeu i de la figuració narrativa ha estat igualment generosa. Si el 2011, en el moment de l’obertura al públic de la Fundació Stämpfli a l’antic mercat del peix la Fundació comptava amb noranta-dues obres donades per una cinquantena d’artistes d’arreu, actualment compta un total de cent trenta-una obres, donades per seixanta-un artistes pertanyents a vint-i-sis països. 

El 2011 l’Ajuntament de Sitges va cedir a la Fundació l’edifici de l’antic mercat del peix, que es va fer càrrec de la seva rehabilitació com ho havia fet abans amb la casa de Can Mec, al carrer d’en Bosc, la planta baixa de la qual la va cedir al Grup d’Estudis Sitgetans. Més endavant va adquirir la casa que havia estat del Dr. Serramalera; les obres realitzades sota la direcció de l’arquitecte Coll han resultat  harmòniques i integrades amb l’entorn i, alhora, perfectament adaptades per al seu ús. Fa poc més d’una setmana Sitges ha celebrat la culminació del projecte d’Stämpfli, amb la reobertura de 800 m2 d’Art Contemporani a la Vila de Sitges.

Invitació

Poques poblacions del país  disposen d’un ventall tan ampli, qualitatiu, complet i homogeni d’obres d’art en museus públics i col·leccions privades de gestió pública. Les de Sitges abasten des dels objectes púnics del Cau Ferrat i el romànic i el gòtic de la Col·lecció Pérez Rosales fins el més actual de la Fundació Stämpfli. És per aquest motiu que reivindico la generosa exemplaritat de Pere i Anna Maria Stämpfli. La col·lecció permanent de la Fundació ha emprès una volada que la situa entre les millors d’Europa en la seva especialitat, per la qualitat i l’homogeneïtat. La generositat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra contingència i l’exemplaritat els situa com a capdavanters d’un model d’èxit que ens permet compartir i gaudir el patrimoni i les arts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.III.2019

MUSEUS D’INTERÈS NACIONAL

Vista del Racó de la Calma el matí del 22 de desmembre de 2014. Fot. VisitSitges.
L’artista Horacio Elena i els Pintamones obren la cua per entrar als museus reoberts. Amb aquest dibuix publicat a L’Eco de Sitges Horacio Elena va participar en la celebració de la reobertura. Agraïment etern, Horacio…!

Pel maig de 2017, dos anys i escaig més tard de la reobertura dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel, el Consell general del Consorci del Patrimoni de Sitges va aprovar els seus Objectius estratègics 2017-2021. Juntament amb la Missiódel CPS, aprovada el març de 2015 poc després de la reobertura, constitueixen el full de ruta dels museus, materialitzat en el programa anual de treball. Els objectius es desenvolupen en deu àmbits que sintetitzen l’abast i la realitat dels museus sitgetans: valor estratègic, cultural, patrimonial, artístic i econòmic; edificis; exposicions; col·leccions; accés; carta de serveis; públics; taxa turística i dimensionament i professionalització de la plantilla.

Gran Saló del Museu del Cau Ferrat. El carrer neogòtic del Modernisme (2014)

Cadascun dels epígrafs introdueix a una llarga i densa casuística perquè la vida dels museus abasta molt més del que es veu a simple vista. Sovint ho comparo a un iceberg: en general es pensa que el museu es el que el públic veu, però això no seria més que el terç superior; els dos terços ocults són el que de debò configura la tercera part visible. Un altre aspecte essencial per a la vida dels museus és que viuen a través de projectes a mig termini i no pas circumscrits als quatre anys de les legislatures locals o nacionals.

Art modern i figuració del segle XX al Museu de Maricel (2015)

Per bé que encara no s’ha aconseguit que aquest principi de sentit comú sigui del tot assumit i posat en pràctica en aquest país, s’ha de reivindicar que és essencial per al normal desenvolupament dels museus i les institucions culturals. Així ho entenen els països civilitzats i les polítiques culturals progressistes que consideren la cultura com un bé i una finalitat, no un mitjà instrumental. 

Amb aquest plantejament es van determinar i aprovar els Objectius estratègics 2017-2021del Consorci del Patrimoni de Sitges. El seu primer punt era el d’“Aconseguir la declaració de museus d’interès nacional del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel”. Era el primer punt, el prioritari, la carta de presentació. Per diverses raons. En primer lloc, estratègiques. Els museus sitgetans són, objectivament, institucions de reconegut valor estratègic per al desenvolupament cultural, educatiu, turístic, econòmic i patrimonial de la Vila. En segon lloc pel caràcter marcadament internacional dels museus Cau Ferrat i Maricel des dels seus inicis, tant pel que fa als edificis com, sobretot, a les col·leccions. En tercer lloc, perquè el reconeixement de l’interès nacional dels museus projecta i enforteix culturalment, socialment i econòmicament el seu caràcter històric i el valor nacional i internacional de les seves col·leccions.

Un concert a la Sala Gòtica (fot. 2015)

La definició i els requeriments de l’article 25 de la vigent Llei de Museus (17/990) determina que “El govern pot declarar com a museus d’interès nacional els museus que, per la importància i el valor del conjunt de béns culturals que apleguen, per les característiques generals o específiques de llurs col.leccions o perquè l’interès de llur patrimoni museístic depassa el seu marc, tenen una significació especial per al patrimoni cultural de Catalunya.”És innegable que els museus sitgetans, avui en totals condicions de compliment de estàndards i normatives, responen del tot a dites disposicions, i que el seu contingut complementa i esdevé insubstituïble per al patrimoni nacional de Catalunya. 

Museu del Cau Ferrat. El ‘despatxet’ de Santiago Rusiñol (2016)

Per aquests motius ens ha omplert de satisfacció i, perquè no dir-ho també, d’orgull l’acord que ha pres el govern de Catalunya aquest passat dimarts, sobre la declaració del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel com a museus d’interès nacional. L’esperit de l’acord rebla les raons per les quals ens vam proposar el primer objectiu estratègic, que ja hem aconseguit: 

El Govern ha acordat declarar el Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel com a museus d’interès nacional. D’aquesta manera, l’Executiu ratifica aquesta catalogació dels museus després que la Junta de Museus de Catalunya va emetre, el 14 de març de 2018, un informe favorable a la proposta de declaració.

El Museu del Cau Ferrat conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista Santiago Rusiñol (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari), així com d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i va ser declarat secció del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2000.

El Museu Maricel conté la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales d’art i antiguitats (pintura, escultura i arts de l’objecte del romànic, gòtic, renaixement i barroc) i d’art modern (pintura, dibuix i escultura), i la Col·lecció d’Art de la Vila, que acull obres de diferents èpoques d’art modern. Es tracta, doncs, de col·leccions artístiques úniques, de gran prestigi pel valor de conjunt, dins i fora de les nostres fronteres que, a més, s’ubiquen en edificis representatius del Modernisme i del Noucentisme. 

El Cau Ferrat i el Museu de Maricel se sumen als set museus que tenen aquesta categoria: la Fundació Joan Miró, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museu Episcopal de Vic, el Museu Marítim de Barcelona, el Museu de Montserrat, el Museu Picasso i el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida; a més del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La condició d’Interès Nacional permet a aquests museus dotar-se d’un estatus i una categoria que obre portes en la seva projecció i en les seves iniciatives, a més d’esdevenir una excel·lent carta de presentació per als seus visitants”

És un important estímul i un nou punt de partida per continuar treballant a favor dels nostres museus i del nostre patrimoni.

Vista aèria de la façana marítima dels museus del Cau Ferrat i Maricel (2015)

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 de gener de 2019.