MAR D'HIVERN. Un record de la poesia de Joan Margarit

Frèia Berg, Suite de Terramar

No sempre els poetes expliquen la geografia dels seus poemes. No els hi cal. En tenen prou creant una atmosfera que els permeti construir la versemblança del que evoquen. Quan els llegim podem percebre la voluntat expressiva i la versemblança del que escriuen. És una doble construcció, la dels poetes i la dels lectors. A propòsit de l’atorgament del Premio Cervantes 2019 al poeta i arquitecte Joan Margarit (1938) m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que li vaig llegir, Mar d’hivern, guanyador del Premi Carles Riba 1985. Feia pocs anys que Margarit havia passat a escriure en català després d’una notable producció en castellà i des de mitjans vuitanta ha esdevingut, juntament amb Miquel Martí Pol, un dels seus més notables amics, un dels poetes més reconeguts tant pels lectors com per la crítica. Partidari d’una poesia de comunicació directa i entenedora, sobre la supremacia de la qual s’ha expressat diverses vegades, Margarit ha construït una obra des d’un laberint interior on la cruïlla entre el jo poètic, els personatges que l’habiten i els escenaris que evoca basteixen una arquitectura sòlida i creixent al ritme de cada poemari. No sé si aquesta idea de la construcció poètica té a veure amb la professió de Margarit, que és un arquitecte especialista en càlcul d’estructures, però em sembla fins i tot lògic.

Mar d’hivern va ser escrit per primera vegada l’any setanta. El poeta ho revela al pròleg de l’edició de 1985: “L’hotel era en part defora d’un poble, al final d’un llarg passeig vora la platja…” Del primer moment em va semblar que era Sitges. Tot suggeria un paisatge tardor, com aquests dies: la suavitat del sol, la intensitat de la llum, els capvespres encesos, la platja solitària creuada pel vol dels darrers ocells, gavines a la sorra, les onades… tot el que habitualment veiem reconvertit en paisatge poètic pel do de la paraula. La Mar d’hivern del poeta és un dels seus passatges vitals on recrea el que viu – “Davant la platja de l’hivern / només tens la memòria i els ulls” – per a la salvació del record. 

Són els XX els poemes i un “Epíleg” que incorporen Mar d’hivern i l’obra de Joan Margarit a la poètica dels paisatges de Sitges i, en concret, del paisatge de Terramar. Enguany que s’ha commemorat el centenari del que va ser la primera ciutat jardí de Catalunya bastida amb voluntat moderna i cosmopolita s’han recuperat diversos poemes noucentistes i avantguardistes que van fixar definitivament un paisatge literari. La novel·la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (2009, guanyador del Premi Ciutat de Palma de novel·la) hi va atorgar la visió des de la prosa lírica, realista i un punt nostàlgica en una tonalitat altament evocadora. Margarit havia escrit Mar d’hivern els anys vuitanta sense fer gaire explícita la ubicació del llibre, només una descripció vagament identificadora, sense noms propis. Al poeta no li calia. Fins que la publicació del poemari Càlcul d’estructures – de nou la idea de construcció…-, conté un poema que relliga dues imatges poètiques separades pel temps i per la mort. “Passant per davant del Terramar” és el nexe que uneix dues visions líriques d’un mateix paisatge. Tot passa ulls endins del poeta. A nosaltres només ens queda deixar-nos emocionar per la intensitat, ara explícita, amb que assaboreix la vida en totes les seves dimensions. Ja ens ho diu el poeta passant per davant del Terramar: 

“Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós

on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.

Trenta anys després, quan faltava molt poc

perquè ella morís, vam ser-hi junts:

ja estava despintat, amb les baranes

fetes malbé pel mar, i la moqueta

gastada als llocs de pas.

Però la vidriera es mantenia

en les cambres, encara sumptuoses,

separant el saló del dormitori,

feta amb grans vidres dobles i glaçats,

i, apressades entre ells, espigues, flors.

En la meva memòria romanen

així aquells dies que vam viure junts.

Potser tornis amb ella al Terramar,

diu aquest mirall blau de l’horitzó.

Els vells no busquem pas la veritat.

Tota certesa no és res més

que una ferida inútil.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.XI.2019

VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.