MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens. 

VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019