CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

Nazim Hikmet, al seu país

L1090142
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525
Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236
Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233
Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)

 

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.
Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.
Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.
Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.

 

 

Passegiata romana

El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

«Avevo Roma e la felicità»

Umberto Saba

La Fontana de Trevi «in restauro», les llambordes distants més d’un centímetre l’una de l’altra en un paviment plagat de sots, la Piazza Navona sense les parades dels artesans de les figures de pessebre, més venda ambulant (també n’hi ha…) que en anys anteriors, les parets més escrostonades que mai… però Roma continua ostentant l’esplendor i l’atractiu de la seva bellesa eterna en tots els seus escenaris.

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015
Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Amb el temps hi ha qui s’acostuma a una rutina i a l’ordenació dels paisatges que ha fet seus, seguint de lluny aquell sonet de Quevedo sobre la permanència del que aparentment fuig i el passar avall del que sembla que hagi de romandre per sempre («Oh Roma, en tu grandeza y hermosura, / huyò lo que era firme y solamente / lo fugitivo permanece y dura!.» I és que nosaltres també som les ciutats i els paisatges que incorporem a les nostres biografies. Aquest Cap d’Any Roma ha estat, una vegada més, la llum del crepuscle al Lungotevere, el cel enfredorit i resplendent dels migdies, tots els colors de l’ocre al rosat de les parets i els murs, l’escalinata de la Piazza d’Espagna, la remor de les fonts de la Piazza Navona, les ruïnes vivents de la Piazza di Pietra, la bonhomia de l’interior del Caffè della Pace (també amenaçat per qüestions urbanes), els pins alts al crepuscle dels jardins de la Vil·la Borghese. No em sabria imaginar Roma sense aquestes imatges contemplades fins a la sacietat i sempre novament captivadores.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.
Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Com tampoc sense d’altres. Però no és cosa de fer-ne l’inventari sinó d’expressar la manera de fer nostra una ciutat tan magnífica com immensa en la seva mil·lenaria fragmentació, d’intentar arribar al moll de l’ós d’una ciutat narrada des de fa més de dos mil anys per tota mena de cronistes. Roma ha estat i és un dels eixos pels que ha transcorregut la cultura euoropea i congria una determinada visió d’Europa. Del segle actual estant, Roma apareix com un conglomerat que integra ruïnes, esplendor, neorrealisme, decadència, religiositat, turisme massificat, indrets d’aparença atemporal i, per tant, eterna. En la visió del visitant conviuen la Roma del Quo Vadis amb la Città aperta de Rosellini, la del passeig en vespa d’Audrey Hepburn i Gregory Peck en plenes Vaccanze romane amb la del bany d’Anita Ekberg a la Fontana de Trevi sota l’esguard àvid d’un impagable Marcello Mastroianni i amb la decadència omnipresent de La grande bellezza, perquè una ciutat també és la seva imatge amplificada i multiplicada a la gran pantalla gràcies a l’ull i al cervell dels grans cineastes del segle que ens han ensenyat una altra manera de veure el món.

La versió d'Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l'exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015
La versió d’Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l’exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

Tantes imatges que, fins i tot, es poden concretar en una frase. Millor dit: en un vers. L’he trobat en un poema d’Umberto Saba titulat «Agraïment» i que forma part del recull Mediterrànies (1946), -un conjunt de poemes que vaig traduint a manera d’exercici de retroalimentació. La primera estrofa és l’evocació d’un temps ocasional viscut a Roma i la posterior estabilització a Milà; passat i present que, tot i el to autobiogràfic dels poemes, ofereixen la lectura del que suposen el viatge – o l’estada ocasional – i el retorn a l’estat de permanència. El que Saba ens desvetlla és que la creativitat emergia d’un doble estat de gràcia. Avevo Roma e la felicità és el vers que encapçala el poema i també aquest article perquè passejar per la ciutat eterna és una manera de ser feliç.

Fa un any, per aquest temps, vivia a Roma.

Tenia Roma i la felicitat.

L’una la gaudia plenament i l’altra

la callava per malastrugança.

Però tot

em feia feliç en tot moment:

i el meu pensament era el d’un deu creador.

 

Milà nevada és més tristoia,

potser més bella. Han passat moltes coses

que encara en mi perviuen,

en aquesta humana ciutat adolorida.

M’acull la calidesa de la cuina; algú proper

retrobat i perdut, alça l’esguard

dels quaderns difícils i la veu.

Veu les flors innocents, veu , una mica

encorbada, la mare que feineja. I diu,

de cara a ella amb rostre alegre: “Mareta,

així que surts a fora la neu et fa petons”;

 

i el meu cor rep aquella besada.