EL CÒNSOL RUS DE BARCELONA. A propòsit de Vladímir Antònov-Obséienko

Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)

Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern:  “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.

A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.

Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.

“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas

Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població;  a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.

La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.

Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat

“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de 1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola, inclosa la tramesa d’aliments i armament.  Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.

Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les petjades sitgetanes d’Obséienko.

Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.

El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per  ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.

No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.

El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig,  l’antic Hotel Terramar  convertit en hospital de sang  i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.

La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos.  Com que la ficció no pot tergiversar la realitat  ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.

Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165
Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017