CLAVELLS, GINESTA I FLOR DE SANT JOAN

Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.

No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.

L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora  n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.

El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar

En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887)  una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel

Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania. 

Exposició de Clavells (Sitges, 2019)

Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.

Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera.  Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019

LA VEU QUE M’ACOMPANYA (Suite de Terramar, II)

La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)

Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en vaig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar

és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar.

TERRAMAR: UN PROJECTE PER AL SITGES DEL SEGLE XX (Conferència: enregistrament i imatges)

Aquesta va ser la conferència inaugural del Centenari de la ciutat-jardí de Terramar, que vaig fer a l’hotel Me Terramar, 29 de març de 2019.

Gràcies a Ràdio Maricel podeu escoltar la conferència, a la que l’emissora també ha afegit el document amb les imatges que la van acompanyar.

Escolteu la conferència de Vinyet Panyella

Descarregueu-vos el document amb imatges de la conferència

També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.

TERRAMAR: OBERTURA DEL CENTENARI

Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma. 

El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí

Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era,  el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que  hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut. 

Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)

Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…

El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)

La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…

Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)

D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i  vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019

VISTES DEL MATEIX MAR

Henry Matisse, Noia a la finestra al capvespre (1921)

Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis  i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.

Henry Matisse, Tempesta a Niça (1919)

La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.

Henry Matisse, Noia d’esquena a la finestra oberta (1922)

Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar  no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.

Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.

Henry Matisse, La finestra oberta (1918)

Divendres passat vaig canviar de perspectiva  però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.

Henry Matisse, La llibreta negra (1918)



Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.

L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018

“RES NO S’ACABA I TOT COMENÇA”

Calendaris

“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018

“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.

Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.

El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en  l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.

Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”. 

Aniversaris

Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi.  Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges. 

Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres. 

Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius. 

Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar.