L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018