L’ARLEQUÍ I LA DOBLE FIDELITAT PICASSIANA

Picasso, Arlequí (Léonide Massine). Barcelona, 1917. Museu Picasso, Barcelona

De visita al Museu Picasso – aquest museu tan entranyable i modèlic per tantes coses – em trobo amb la roda de premsa que anuncia la celebració d’una doble fidelitat: la de Picasso amb Barcelona, i la del museu amb el seu creador per raó d’un quadre que ha esdevingut una de les icones tant del museu com de l’artista: Arlequí. L’obra té una història intensa que congria un dels moments del màxim exponent de la modernitat a la Catalunya de 1917, ja que és el retrat que Picasso va fer al ballarí i coreògraf Léonide Massine a Barcelona quan aquest formava part de la companyia dels Ballets Russos dirigits de Serge Diaghilev. S’havien conegut aquell any a Itàlia; amb motiu de l’actuació de la companyia representant l’espectacle Parade a Roma aquell mes de febrer. L’obra l’havia aplegat un important contingent de talent entre l’autor del llibret, que era Jean Cocteau, la coreografia de Massine, la música d’Erik Satie, i el vestuari i la decoració de Picasso. Eren dies feliços: Picasso festejava la ballarina Olga Khokhlova, que va esdevenir la seva primera esposa, compartia una bona amistat amb Igor Stravinski i el grup d’amics va fer turisme per Nàpols, Pompeia i Herculà.

El juny de 1917 la companyia de Ballets Russos de Diaghilev presentava Parade al Liceu. Consta que Rusiñol hi va assistir i va aplaudir amb entusiasme, recordant la seva antiga amistat amb Erik Satie dels dies de Montmartre… Picasso havia acompanyat els Ballets Russos a Barcelona; va ser llavors quan va realitzar cinc versions diferents de la figura de l’arlequí encarnat per Léonide Massine, que havia ascendit a la categoria de primer ballarí a causa de la baralla entre Diaghilev i Nijinski. També aquell mes de juny a les Galeries Laietanes es va celebrar el conegut homenatge als artistes Picasso, Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu, amb Miquel Utrillo coma oficiant. Utrillo, que havia estat el primer crític de Picasso des de Pèl & Ploma amb el pseudònim de Pinzell, va proposar una subscripció per adquirir un quadre de Picasso per al futur museu d’art de Barcelona – va ser un tema recurrent i pendent fins 1934, en què es va inaugurar sota la direcció de Joaquim Folch. Torres -, però la idea de la subscripció no va prosperar.

El quadre va restar a Barcelona per dificultats de transport per França, on l’artista vivia, per causa de la Gran Guerra, i el seu impacte va continuar. El pintor Ricard Canals s’avergonyia de l’absència d’obres picassianes a la col·lecció del futur museu i el convidava a participar en la propera Exposició d’Art de 1919 que organitzava el grup de Les Arts i els Artistes que ell presidia. Alhora, la revista Vell i Nou publicava en la portada de l’agost de 1918 L’Arlequí juntament amb l’article de Joan Sacs fent memòria de la trajectòria picassiana a Barcelona.

Picasso, finalment, decidia donar l’Arlequí a la ciutat de Barcelona; era la primera de les seves obres destinada a un museu públic. La donació es va fer efectiva fins dos anys és tard per qüestions burocràtiques – (reflexió personal: per què els buròcrates entorpeixen sistemàticament les adquisicions d’obres d’art per als museus…?), però Arlequí va lluir esplendorosament entre les vuit obres que Picasso va penjar a la mostra de Les Arts i els Artistes de 1919 juntament amb d’altres com La senyora Canals (Benedetta Bianco), Blanquita Suárez i El passeig de Colom. Finalment, el llibre d’actes de la Junta de Museus registra l’entrada de L’Arlequí el 1921. Els elogis a l’obra i a la generositat de Picasso havien estat una constant fins llavors i ho han continuat essent. Fins avui dia… Amb la creació del Museu Picasso l’Ajuntament de Barcelona hi va aportar Arlequí l’any 1963.

Picasso va restar sempre fidel a la ciutat de Barcelona i va ser ell mateix qui va animar el seu gran amic Jaume Sabartés, que havia tingut la idea de dedicar-li un museu en vida, a portar-lo a terme a la ciutat on, amb paraules seves, “allà és on va començar tot… allà és on vaig entendre fins on podia arribar.” Barcelona – l’Ajuntament i la societat civil integrada per familiars, amics, proveïdors, col·leccionistes i picassians de tota mena –  també ho ha estat vers l’artista, convertint el museu en una institució modèlica. La doble fidelitat ha portat fins la celebració d’ Arlequí i precedida de la llarga trajectòria d’exposicions. difusió de Picasso i la seva obra.

Diaghilev, Massine, i tots els altres van anar fent el seu curs. Massine va visitar Sitges el 1918 i la seva signatura consta al llibre de firmes de Maricel. Picasso havia estat al Cau Ferrat a principis de segle i hi va retornar l’agost de 1933. Arlequí visitarà Sitges aquest proper estiu com a l’obra central de l’exposició sobre els realismes d’entreguerres que els Museus de Sitges han programat i liderat des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.

 

El cartell de la celebració
L’Arlequí quan va sortira del quadre. Fot. Europa Press, publicada a La Vanguardia

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.V.2019