ACADEMIA, COMPROMÍS, PAÍS I LLIBERTAT

Assisteixo a l’inici del curs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, en una sessió en la que plana la mort recent del seu ex-president, el sociòleg Salvador Giner esdevinguda dos dies abans. Giner va presidir la primera institució acadèmica de Catalunya entre 2005 i 2013, previ pas per la vicepresidència en l’equip liderat pel Josep Laporte i hi va romandre durant dues legislatures, coincidint amb la celebració del Centenari de la institució. Va ser una etapa en què l’IEC va refermar el seu caràcter d’acadèmic nacional de ciències i humanitats gràcies a la decidida activitat de Giner en favor de guanyar visibilitat institucional i enfortir la recerca per mitjà de la realització de programes en diverses disciplines i àmbits, inclòs l’institucional. 

El claustre superior de l’IEC

Vaig recordar almenys dues estades de Giner a Sitges, ben distànciades en el temps. Una primera l’any 1981 amb motiu de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans a Sitges en una època en què s’esdevenia un diàleg obert i compromès amb la cultura i les llibertats en què es van intercanviar opinions i palesar posicionaments. Aquella trobada va constituir un dels eixos que Giner va treballar els anys noranta per a formular el concepte de cultura que exposà en una obra col·lectiva en la que va prendre part i que va dirigir, La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996). Rellegit-la aquests dies s’hi observa que l’enfoncament que Giner li atorgà continua en plena vigència i, alhora, que la contraposició entre l’essencialisme i el gerencialisme culturals i la necessitat d’ample entra una tercera via continuen condicionant la cultura al nostre país. 

L’altra estada de Giner va ser durant l’any del Centenari de l’IEC convidat pel Grup d’EStudis Sitgetans, en la que va exposar el seu discurs al front de la institució en el context del panorama cultural de Catalunya amb visió de present i de futur. El pas de Giner per l’IEC va significar una fita decisiva en la seva biografia cultural en el sentit que, més enllà del mestratge i especialitat acadèmica en el camp de la sociologia, en la que va ser una de les figures cabdals, va comportar la posada en pràctica dels seus coneixements i habilitats en l’àmbit de la política cultural acadèmica i de recerca en favor de la institució. El pas de la teorització acadèmica a la pràctica presidencial i de gestió va ser doblement positiva; va culminar el seu prestigi intel·lectual i va beneficiar l’IEC amb la seva experiència, esperit obert i afany de situar-lo en un posicionament determinant en el context cultural del país.

Salvador Giner a l’IEC

El llegat de Salvador Giner a l’Institut d’Estudis Catalans va ser evocat amb generositat i emoció per part tant del seu president, Joandomènec Ros, com per part de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga que, en temps de Giner, va assumir la Vicepresidència de la institució, formant un tàndem tan eficaç com entranyable. 

L’Institut d’Estudis Catalans, un edifici emblemàtic com és l’antic pati de la Casa de Convalescència.

L’obertura del curs acadèmic a l’IEC va ser revestir un caràcter científic, humanista i reivindicatiu seguint la seva vocació d’acadèmic nacional al servei del país, tal com el va qualificar la Consellera de Cultura. Les presents circumstàncies varen marcar també  el discurs del president Joandomènec Ros, recordant que era la tercera vegada que en el discurs inaugural s’havia de referir al context polític, lamentant l’empresonament i l’exili dels polítics i els líders de les entitats sobiranistes per causa d’un judici injust. L’IEC fa uns dies va fer públic el seu manifest al respecte, que va ser distribuït també a l’entrada de la sessió. 

Acte inaugural del curs 2019-2020 a l’Institut d’Estudis Catalans

El vessant acadèmic de l’acte el va reblar l’historiador de l’art i conservador del MNAC Eduard Vallès, especialista en Picasso, que va exposar un discurs de síntesi brillant com és habitual en ell sobre la relació entre Picasso i Catalunya al llarg de la biografia de l’artista. 

Podria semblar que la celebració d’un acte acadèmic com el del passat dilluns hauria pogut obviar ni que fos per una estona la situació que en aquests moments viu el nostre país, i res més lluny de la realitat. Va ser un acte, i és en aquest sentit que m’hi he volgut referir, en què va quedar constància una vegada més que els nostres científics i humanistes, l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, es posiciona obertament i de manera exemplar a favor del país, de la democràcia i de la llibertat. Una vegada més cal recordar que, en tots els àmbits, la unitat ens fa més forts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.X.2019. Les fotografies procedeixen del web de l’IEC

SALVADOR GINER I LA POLÍTICA CULTURAL

Article publicat a La Llança d’El Nacional. Cliqueu el següent enllaç:

Salvador Giner i la política cultural

Breu repàs a la seva biografia intel·lectual i humanista, amb especial referència a dues obres en les que planteja la qüestió cultural a Catalunya: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996), “Una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, escrit amb la col·laboració dels sociòlegs Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, i La societat catalana, una “exploració col·lectiva ” de la Catalunya postolímpica amb la mirada vers el futur.

El que s’esdevingui de la cultura catalana s’esdevindrà del país

Salvador Giner

L’ESTACIÓ DE FINLÀNDIA

Vista actual de l'Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.
Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.

Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.

Explorar 1To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.

També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.

El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.
El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.

A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.

L'Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L'edifici (1960) mostra l'antiga façana que es va conservar.
L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.

Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.

L'antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).
L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).

L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú.  Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013. 

Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg
Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg

Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg
Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg

L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.