CLAVELLS, GINESTA I FLOR DE SANT JOAN

Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.

No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.

L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora  n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.

El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar

En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887)  una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel

Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania. 

Exposició de Clavells (Sitges, 2019)

Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.

Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera.  Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019

POMPEU FABRA I ELS POETES

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

Modernisme contra Noucentisme en autoretrats generacionals

En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier
En Xavier Bru de Sala i jo en ple debat. Fot. Anna Forestier

No agrairé mai prou a Francesc Bellmunt, president del Cercle de Cultura, que fa uns mesos em fes una proposta aparentment innocent i amb una càrrega notable de verí. Cal debat en l’àmbit cultural com a eina de reflexió de present i com a base de projecció per al futur i, en aquesta comesa, el Cercle de Cultura organitza periòdicament cicles de taules rodones i debats sobre qüestions de projecció actual. El darrer, que ha tingut com a motiu la contraposició entre Modernisme i Noucentisme, ha vingut a plantejar com a qüestió de fons el lloc de la cultura ara i aquí en el moment present de la Segona transició.

En Bellmunt ens va encarregar el debat a en Xavier Bru de Sala i a mi i el paper de moderador a en Miquel Bofill. Mentre nosaltres exposàvem i contraposàvem idees i experiències i una trentena llarga de persones prèviament inscrites intervenien, puntualitzaven i qüestionaven, Bellmunt ho anava filmant per penjar els resultats al web que d’aquí a uns dies figurarà en l’apartat de Documentació del Cercle de Cultura.

Partíem d’un resum de ponència que vam presentar fa uns dies i que ens ha servit per centrar l’eix de la respectiva exposició d’idees però, abans, Bofill ens ha induït a l’autoretrat generacional cercant el tret de sortida del respectiu interès pel tema, independentment fóssim Modernistes, Noucentistes o totes dues coses – com és el meu cas personal.

En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers... Fot. Anna Forestier.
En Miquel Bofill moderant, en Xavier Bru de Sala pensava i jo mirava papers… Fot. Anna Forestier.

Un exercici útil però, sobretot, interssant. Perquè mentre Bru de Sala explicava els seus orígens educatius a l’Escola del Mar, el seu pas per la universitat, l’experiència al costat d’Emilie Noulet vídua Carner al Brusel·les dels anys setanta, les coneixences dels darrers grans escriptors catalans d’entreguerres i postguerra – un J. V. Foix, un Joan Fuster, un Salvador Espriu, un Joan Oliver… – i com s’havia anat configurant la seva visió del tema – principalment literària -, jo passava la moviola anys enrere.

I he acabat confessant que jo era una noia de poble que als matins estudiava per ser bibliotecària i a les tardes anava a la universitat perquè no em volia quedar amb una carrera de grau mig, però que els meus inductors i mestres no formaven part d’aquest àmbit. Qui em va portar a la literatura van ser, per raons diferents, en David Jou i en Josep M. Castellet. En David Jou perquè en el seu aprenentatge i accelerada maduresa poètica em portà a veure Espriu i plegats també vam anar diverses vegades a can J. V. Foix – on jo anava apuntant tot el que deia per a un futur i finalment nonat estudi sobre les avantguardes. J. M. Castellet perquè, al llarg de la seva etapa sitgetana, va esdevenir el meu autèntic mestre i guia de lectures literàries i visions crítiques. Escriure va venir més tard, quan ja havia llegit molt.

Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d'Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis...
Cartell de Miquel Utrillo per a la representació d’Ifigènia a Tàuride, de Goethe, traduïda per Joan Maragall, el 1898. Premonició de canvis…

El meu decantament vers el Modernisme i el Noucentisme tampoc no tenia res a veure amb els meus mentors. Vaig arribar al Modernisme de la mà de Rusiñol, una mà que quan la prens per primera vegada et pren i no et deixa anar mai més. Vaig arribar al Noucentisme a través de la pintura de Joaquim Sunyer però, sobretot, gràcies a l’encàrrec de la cronologia per la catàleg de l’exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat (1994). La meva identitat sitgetana té molt, molt a veure amb aquests dos grans períodes de la història cultural del nostre país perquè el microcosmos de Sitges ho tenia, ho té tot.

Entre mig i un segle després la recepció de Modernisme i Noucentisme ha estat ben diferent. La del Modernisme, per raons cronològiques, va ser una recepció acomplerta. La del Noucentisme va quedar a mig fer perquè la guerra civil va estroncar un cicle evolutiu històric i estètic. Tant un com l’altre plantegen a hores d’ara grans qüestions, com una nova i necessària visió del Modernisme que superi el clixé dels anys setanta, o la necessitat de fer front al Noucentisme des d’una visió integral de la cultura i sense els prejudicis i tòpics habituals.

Però traslladant el debat cultural als nostres dies, l’escriptor Julià de Jòdar va clavar la qüestió: si en temps de modernistes i noucentistes els intel·lectuals i els creadors comptaven en la construcció del país i, en definitiva, eren visibles tant ells com les seves aportacions, on són en aquests moments en que es treballa en la construcció d’estructures d’estat? Perquè qui la capitalitza són juristes, economistes i periodistes en una escala de valors variables.

On és, la cultura, doncs? Continuarà…

POESIA I LITÚRGIA

Cub. flotacio

… la Resurrecció és una clau en la lògica del món

com són claus de la lògica del món

les lleis de la física o la coherència de les matemàtiques

David Jou, “El Crist còsmic”

Estem avesats als poemes de Nadal però no ho estem tant als de Setmana Santa. És com dir que estem acostumats a la representació del món en el microcosmos del naixement de l’infant Jesús però no hi estem tant a la de la Passió del Crist, per bé que els pessebristes exposen els seus Passos i Calvaris igual com ho fan amb els pessebres nadalencs. En tot cas, els poemes els associem a la Nit de Pasqua, que és quan surten a cantar les Caramelles. No obstant això, hi ha poetes que s’han endinsat en el cicle litúrgic de la Setmana Santa. Com Salvador Espriu que amb el poemari Setmana Santa (1971) ofereix un llibre desolat, mirall dels dubtes i de la rebel·lió del poeta que reivindica el dret de pensar, del “lliure dret d’examinar / lleis, fonaments, límits, raons, / rengles d’enigmes sense fons”. És un recorregut per la Passió com a un “camí amarg” i el trajecte de “la mort caminada”.

David Jou va publicar fa uns mesos els Poemes de Nadal i de Setmana Santa on hi aplega un conjunt de composicions poètiques amb Nadal i Setmana Santa com a epicentres, flanquejats de dos altres capítols, “La Bíblia” i “Pregàries i silencis”. Per bé que altres poemaris mostren el vessant espiritualista de David Jou, físic i poeta, científic creient que des de l’intimisme fins l’esclat del pensament filosòfic i científic s’enfronta als orígens de l’Univers i de la creació, en aquesta obra hi plana el gran interrogant sobre Nadal i Pasqua, manifestats a través del naixement i la resurrecció. I així com Espriu manté el to amarg de la seva preclara lucidesa i transita per les fines arestes del cristall del dubte, Jou fonamenta el poemari en la linealitat que transcorre entre la paraula i la pregària.

Són diversos els elements que nodreixen els poemes litúrgics de Jou, tan rics d’experiències i records com de reflexions i interrogacions, de teologia i de física quàntica. Hi ha la infantesa evocada als pessebres familiars, i també en les processons del Divendres Sant: “I nosaltres, innocents, / en la nostra vesta antiga no ho sabíem: / la processó avançava i la seguíem / absorts entre la música, les flames i la gent, / com si Crist victoriós hagués vençut eternament / i nosaltres fóssim part de la seva gran victòria.” Hi ha el sentit del dolor que es contraposa a la redempció i a la resurrecció formant-ne part com un tot indestriable – manifestat magistralment al poema “Tot el dolor de la Història”. Hi ha espai per al misteri que depassa la matèria i la materialitat del món, com “El Crist còsmic” que dedica a Teilhard de Chardin, on “la Resurrecció és una clau en la lògica del món / – com són claus en la lògica del món / les lleis de la física o de la coherència de les matemàtiques” en un poema emparentat amb les imatges dels Crist penjat de Salvador Dalí.

És un poemari que arrela, també, en les arts pàstiques per les imatges que evoca i per la referència explícita a algunes pintures. Com fa al Davallament de la Creu de Roger van der Weyden (1432), una obra on l’aflicció esdevé esperança,

Per això ploren així,

una llàgrima verda, una llàgrima groga, una llàgrima negra,

perquè tots els colors en volen marxar,

perquè no saben encara quanta vida queda,

quina força té a glòria, quina empenta té la gràcia,

que serè es torna el futur quan el dissol l’eternitat.”

Sota una aparent simplicitat, la complexitat del pensament entreteixit amb la paraula ens aboca a una successió d’afirmacions, dubtes i reflexions que posen de manifest la sòlida humanitat del poeta. Un jo poètic que es mostra al nu enfront de la idea d’un Déu que evoca conceptes: “raó, emoció, intimitat, col·lectivitat, relligament, llibertat, bellesa, justícia, reflexió” en una sola experiència que es posa al nostre abast.

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)
David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

Unknown

Trenta anys amb sense Salvador Espriu

 

“Entra la tranquila tarda” (febrer, 2015). Fot. Frèia Berg

Entra la tranquila tarda

pel fosc camí de la mirada.

Salvador Espriu “Cançó del pas de la tarda”

Cert, trenta anys amb sense Salvador Espriu. I malgrat la commemoració del centenari del seu naixement, que va comportar una no efímera però sí passatgera recuperació, el seu purgatori continua essent excessivament llarg.

Hi penso aquest inici de tarda calma, lluminosa, talment com ell les escriu als poemes de El caminant i el mur, a les Cançons de la roda del temps. El llibre és tot ell un passeig pel record, la mort, el dolor i la soledat. Les imatges captiven. Tant, que ens fan oblidar el missatge final del llibre.

Però, qui pot negligir la bellesa de les imatges del matí encalmat, l’enyor del somni, de la “llum de retorn de barca: / la solitud guanyada”, de “el vell arrelat / dolor que no té alba!”… Tanta íntima tragèdia desemboca en poemes resplendents com els que aquesta tarda encalmada, tarda espriuana, rellegeixo. El llibre és dels que estan destinats a ser venuts a un euro si a els biblioteques no els demanen en préstec, una quarta edició de L’Escorpí. Per a mi és doble tresor, amb la dedicatòria d’Espriu, escrita amb aquella lletra de pota de mosca, i de Josep M. Castellet, que en va escriure el pròleg. Els rellegeixo amb la música que els va posar Raimon com a melodia remota, perquè aquesta tarda els vull sols, únicament la lletra i la seva pròpia cadència.

I ara que comença l’hora foscant i l’aiguabarreig de llum és rosa i violeta evoco la llum de primera hora amb les paraules d’Espriu:

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,

en els meus ulls ordeno

les vides conegudes.

Casa, carena, barca,

ample respir de l’aigua,

clara rosa. Amb paraules

sempre noves vestia

la tarda ja nascuda.

La nua tarda,

que de la llum sortia

al mar i a la muntanya.