PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

GALA, LA INTRUSA

 

poridentidad

Freda com una fruita a l’ombra” Gala Dalí

Coincidint amb l’exposició que presenta el MNAC sobre la relació entre Salvador Dalí i la seva musa i muller Gala – Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol –,  el lloc comú de Gala i la seva influència sobre Dalí han estat objecte de múltiples comentaris. Per a molts, no deixa de ser la dona freda, antipàtica, depredadora i extremadament ambiciosa que domina Dalí, l’home i l’artista, fins el darrer respir però que, alhora, obra en ell una extraordinària influència que li insufla i inspira els punts més àlgids de la creativitat en la que ella sovint esdevé epicentre i protagonista. L’exposició del MNAC, comissariada per la professora i investigadora Estrella de Diego, eleva la figura de Gala a la categoria de col·laboradora directa de l’obra de l’artista, un rol que depassa les funcions d’acompanyant,  secretària, comptable, negociadora i representant que era. Una Gala creativa que es va lliurar al geni de Dalí i el va afaiçonar en cadascuna de les etapes i circumstàncies de la seva llarga vida en comú. La ‘Gala creadora i no només musa’ que omple les sales del museu amb els seus objectes, records i els quadres en els que Dalí la va immortalitzar.

El Dalí que m’interessa és anterior a l’agost de 1929, l’any de la trobada de Dalí i Gala a Cadaqués, l’inici de la mútua aventura vital i creativa, així com alguns punts d’inflexió en la seva evolució. M’atreu fins a l’obessió un dels quadres més apassionants de l’artista,Acadèmia neocubista(1926, Museu de Montserrat), tant com el nu de Gala amb dos tigres urpes enfora – Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana(1944, Museo Nacional Thyssen Bornemisza, Madrid).

Però pel que fa a la visió de Gala, em sembla més ajustada i, per a mi, més convincent, la que presenta Mònica Zgustova  a La intrusa. Retrat íntim de Gala Dalí(2018, Galàxia Gutenberg). És una biografia breu en la que l’autora rescata la protagonista des de la infantesa i l’adolescència al seu país i la seva societat, així com de l’amistat amb les germanes Tsvetaiev. Les memòries d’Anastasia Tsvetàieva, germana de la gran poeta Marina Tsvetàieva, aporten un interessant material de primera mà que esdevé un dels punts de partida per al relat biogràfic de la Gala de Moscou que el 1912 va arribar al sanatori suís de Clavadel per guarir-se de la tuberculosi.

Zgustova s’ha plantejat l’aproximació a Gala des de molt abans de la coneixença del seu primer marit, el poeta francès Paul Eluard, i de que la relació amb Dalí li canviés la vida. Aquesta visió permet entendre l’evolució de la jove i de la dona amb les seves ambicions, les seves temences, i la voluntat fèrria de sortir-se’n i avançar. Casada amb Paul Eluard, instal·lada en el medi artístic i literari parisenc i mare d’una nena,  anava cremant etapes i amors fins que l’estiu de 1929 troba Salvador Dalí. I en ell, algú a qui estimar, a qui protegir, a qui ajudar i, alhora, algú que des del primer instant s’hi va lliurar incondicionalment.

Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l'obra Parella amb els caps plens de núvols
Foto de Cecil Beaton de Gala i Dalí darrera de l’obra Parella amb els caps plens de núvols

La semblança traçada per Zgustova transcorre per diversos episodis que, a criteri de la biògrafa, són els essencials per entendre la complexa relació entre dos éssers únics. Només que, des de l’inici de la seva relació amb Eluard i posteriorment amb Salvador Dalí, Gala va ser sempre a ulls de tothom una intrusa. Intrusa al cercle familiar del seu marit, al grup dels surrealistes, a la família de Dalí, arreu on marca distància en un entorn de mútua desconfiança. Li agradava, aquest paper i conreava la faceta de dona dura, interessada, egoista, àvida de guanyar cada vegada més diners. La tendresa, afirma Zgustova, només la guardava per a Dalí.

Salvador Dalí, Galatea de les esferes, 1952
Salvador Dalí, Galatea de les esferes (1952), Fundació Gala Salvador Dalí, Figueres

Escriure la vida d’un personatge com Gala en cent quaranta pàgines és un bon exercici de síntesi. Mònika Zgustova no ha volgut entrar en detalls de safareig ni de morbositat. Si surt la transgènere Amanda Lear, és perquè Gala li va confiar que cuidés de Dalí quan ella no hi fos. Si surt William, un dels seus joves amants, és perquè el seu físic recordava a Gala el jove Dalí de quan es van conèixer. L’estructura del llibre és precisa perquè els lectors entenguem la manera de ser d’una dona única i estranya que es va convertir en l’altra meitat,  imprescindible,  de Salvador Dalí. Ella, que es definia “freda com una fruita a l’ombra” i “hàbil com la trompa d’una abella vampiressa de les flors” per a ell va esdevenir “forta com els braços oberts d’un roure mil·lenari”. De per vida…

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.08.2018

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496
Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983
Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC. 

EL PUNT DE PARTIDA DEL FOTÒGRAF TONY KEELER

Unknown-2

Tal com érem. O del retrat com a gènere. O, tot plegat, que és el punt de partida que ens proposa l’exposició del fotògraf Tony Keeler a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura. Durant un mes i mig hi ha desfilat tota mena de públic mirant, i admirant, el conjunt de retrats que configura una dècada de rostres sitgetans que han quedat fixats en el temps i en l’espai. El temps, dels seixanta als setanta, marca tota una època d’un dels grans canvis socials i demogràfics de Sitges, un final d’etapa que el tardofranquisme i l’adveniment de la democràcia van segellar. L’espai, Sitges, la Vila. L’escriptor Xavier Gimeno i Elena Martínez-Marí, comissaris de la mostra, juntament amb la col·laboració de la família de l’artista, han aconseguit fixar un gran retaule lineal de la societat sitgetana.

Des de el Desenredant xarxes – llavors, n’hi havia, a La Fragata – fins els retrats dels clarobscurs d’un poble en blanc i negre amb desenes de rostres de tota mena, edats i condicions mostra que la fotografia de Keeler va ser més que un exercici iniciàtic. Segons Xavier Gimeno, és aquí on l’artista “va trobar la llum que ha marcat la seva trajectòria”. Amb Sitges com a punt de partida va realitzar un intens transcurs d’incursions en altres escenaris, propers i remots. Del Cadaqués de Salvador Dalí a l’Eivisa paradisíaca dels seixantes, a l’Andalusia antropològica, a les estrangeries llunyanes d’Asia, Àfrica del Sur, Sahara, Cuba. I sempre, o gairebé, amb la càmara analògica i amb el retrat com a llenguatge i tècnica per a explicar la seva visió del món.


Unknown-3

El microcosmos sitgetà està configurat per un aiguabarreig de rostres que inciten, entre altres sentiments i sensacions, a la memòria, la tafaneria, l’elegia, el record o la malenconia quan veus un seguit de fesomies que han configurat la teva quotidianeitat d’infantesa o d’adolescència. Rostres de persones que, simplement, hi eren, poblaven els teus escenaris i els teus carrers com si hi haguessin estat tota la vida i s’hi haguessin de quedar per a l’eternitat. La vida, tossuda, mostra que no és així. I llavors te n’adones que no saps ja quants anys fa que no has vist en Salvador Martínez a la porta de la seva carboneria, que aquell nen a qui feies de cangur i que es deia Amadeo Conde és un home que viu fora de Sitges i que el seu pare te’n va donant notícies, que fa molt de temps que no has vist aquella noia tan guapa i extremada que vivia molt a la vora del teu barri, que la mirada mig ingènua mig descarada d’aquella nena mig estrangera perviu en la dona que molt de tard en tard veus i que sempre et continua sorprenent.

Unknown-5

Keeler va emprendre la seva particular via iniciàtica des d’un posicionament obert i lliure, interclassista i profundament interessat per la naturalesa humana. La tria del retrat com a gènere ho posa de manifest i el reguitzell de cognoms ho palesa. Hi figuren gent de la ‘colònia’ – els antics estiuejants residents al Vinyet i a Terramar , com els Artiach, Balasch, Leprevost, Pérez-Ullibarri, Capo, Baret, Navés … juntament amb gent de la Vila: Matas, Sala Llopart, Grabulosa, Aleacar, Marcet, Puighibet, Dalmau… i no em puc estar de citar els retrats del nen Xavier Gimeno, dels nuvis Maria Teresa Marcet i Joan Sella, de les germanes Nieves i Núria Amigó, del pintor Miguel Conde, Fermí Grabulosa, Josep Cenzano Artigues, Marisa Marsal… i la mirada de tendresa vers la seva muller Linda i els fills.

Unknown-6

L’artista no deixa espai per a l’anècdota i nosaltres tenim al davant el desafiament de la contemplació de l’univers que hi ha darrere cada rostre. Sé de persones que hi han repetit visites i ho entenc, perquè com totes les coses bones, el que t’agrada et deixa gust de poc i sempre hi vols tornar. Un cop d’ull al llibre de firmes de la mostra em retorna a la realitat de cinquanta anys més tard. Un lapse de temps profund com una bretxa.

Tony Keeler, artista, fotògraf, conciutadà, mereix perpetuar el seu record entre nosaltres. Ha complert amb escreix amb tots els mèrits i ens ha deixat un retaule insubstituïble de tal com érem. Per això, i pel magnífic conjunt de la seva obra, em sumo a la petició que va fer Xavier Gimeno de dedicar-li el seu espai a la Plaça dels Artistes. És una manera modesta, però visible i en bona companyia, de dir-li que per sempre més estarà al nostre costat i, nosaltres, amb ell.

ANIVERSARI I RECORD DE FEDERICO GARCÍA LORCA

“Si muero, dejad el balcón abierto”

AA. 1928. FGL platja Cadaqués x SD i Reyerta de gitanos

No és la millor imatge de Federico García Lorca, però sí que ho és del seu pas per Sitges i la seva amistat amb els redactors de la revista d’avantguarda L’Amic de les Arts. Federico hi va arribar de la mà de Sebastià Gasch i Salvador Dalí. Hi va fer diverses estades, la més coneguda el 1927, a la que correspon la famosa fotografia del grup de redactors de la revista. El 1928 publicava el poema “Reyerta de gitanos”, amb un dibuix que li havia fet Salvador Dalí imaginant-lo a la platja d’Empúries …

1927. FGL a la platja de Cadaqués. AA