#JUNTS, PER SITGES I PER CATALUNYA

Escric aquest Marge Llarg en temps de descompte (la nit de dimecres 22) davant de les contingències d’aquests dies. Ahir els diputats i el senador presos van prendre possessió del seu escó amb una dignitat intacta i exemplar davant de l’ambient tavernari – l’expressió és del diputat pres Jordi Turull – que tractava d’impedir que s’escoltés la formalització del seu compromís amb els electors. Si la flamant presidenta del Congrés i el flamant president del Senat no posen fre a la incontinència verbal i gestual dels diputats del 155 la legislatura acabada d’inaugurar promet esdevenir el realiti xou de l’astracanada. Avui, mentre redacto, vaig llegint titulars sobre la possibilitat que els diputats i el senador presos siguin suspesos de les seves funcions, que és el que volen els del 155 i la disputa està en qui fa el paper de dolent, si el Congrés i el Senat o la judicatura.  Com si no s’hagués perpetrat prou injustícia als presos polítics catalans, obviant, a més, la presumpció d’innocència. Situacions com aquestes em retornen als meus vells i estimats clàssics castellans, Ramon Maria del Valle Inclán i Antonio Machado. L’un, per la creació de tot un gènere literari nascut de la realitat del país, com era, i és, l’esperpento. L’altre per la cobla de les dues Espanyes que glacen el cor. 

Votaré la candidatura del President Puigdemont, de Toni Comín i de Clara Ponsatí perquè són el referent del que podem arribar a fer junts per Catalunya: portar a Europa la lluita en favor dels drets fonamentals dels catalans per la via pacífica amb energia i sense defallir, amb dignitat i amb convicció, tal i com fins ara han desmostrat. Perquè puguin actuar com a membres de ple dret al Parlament Europeu sense suspensions ni represàlies i esdevinguin la veu d’un poble que lluita democràticament, votant, per la seva llibertat i els seus drets fonamentals.

He seguit la campanya de les eleccions municipals constatant els canvis de format. Xarxes socials, petits formats, el tu a tu, convocatòries centrals i finals, actuacions intensificades per tota la geografia del terme, debats, enquestes, correus electrònics, telefonades… amb tretze candidatures per triar.

El debat organitzat per Ràdio Maricel, que ja s’ha convertit en un clàssic, me’n va mostrar un retrat ben ajustat pel que fa a dialèctica, programa, habilitats discursives i precisió estratègica. Les meves reflexions d’aquests dies van  per la via dels fets, del coneixement directe de la gestió municipal i,  last but not leastpels equips de les candidatures.

He tingut ocasió de lamentar una vegada més el trencament de la unitat entre els sectors sobiranistes, fins el punt de que es pot donar la possibilitat d’instauració d’un tripartit municipal pel decantament vers el factor ideològic en detriment del factor sobiranista.  I, com diu el President Mas, que d’això en sap un niu, si sumen sumaran. Lamentant, d’altra banda, la inexistència de llistes obertes ni que sigui parcialment per incentivar la pluralitat d’opcions d’elecció. 

Però de dubtes, pocs, o cap. Votaré #Junts per Sitges  amb doble convicció vers les persones i l’equip: de quilòmetre zero, que vol dir proximitat i veïnatge, intergeneracional, format i preparat, amb experiència al sector públic i al sector privat,  amb feina feta a l’Ajuntament de provada eficàcia com la de la Mireia Rossell primer a Cultura i després a Serveis Socials, i la de Rosa Tubau, regidora de Cultura de la legislatura que ara acaba. La liquidació del forat de 70 milions d’euros que va deixar fa vuit anys el govern socialista ha estat un dels èxits del batlle Forns que ara permet abordar nous projectes –  com els del pla de serveis socials i el projecte d’habitatges públics de lloguer -i resoldre’n de pendents.

La candidatura que encapçala Mònica Gallardo ofereix credibilitat i innovació, manté una continuïtat sense rèmores ni llasts, focalitza el seu compromís perquè  Sitges esdevingui referent social, cultural i turístic del país i, com ha escrit algú a qui faig molt de cas, inspira tota la confiança. #Junts per Sitges i per Catalunya, a la Vila i a Europa.

Publicat, amb variants, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.V.2019

L’HOME QUE VA SALVAR ELS ALTARS BARROCS DE SITGES. Les memòries de Jaume Daví i Mañosa.

Esperava amb candeletes les memòries del Jaume Daví. Vaig tenir la sort d’assistir a la seva presentació, on vaig poder constatar, a més de l’èxit de públic, l’interès que la seva persona i la seva gesta havia suscitat generació darrere generació entre els que l’havien conegut. Els més grans perquè en van ser contemporanis; els no tant grans perquè ens ho havien explicat a casa i els més joves perquè descobrien una personalitat que ja forma part de la memòria col·lectiva dels sitgetans. És un encert i una sort poder comptar amb el testimoni de la memorialística que uneix el relat de la vida personal amb diversos esdeveniments de la vida col·lectiva, i no em refereixo només al passatge dels altars barrocs sinó també a altres capítols de la història cultural del Sitges del segle vint. Es tracta, a més, d’una acurada edició portada a terme per Blai Fontanals, que s’hi ha abocat amb ganes i il·lusió i ha sabut compaginar el text de Daví amb les imatges imprescindibles i amb els treballs de recerca adients, publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes de l’Ajuntament de Sitges. 

Recordo el senyor Daví a la vorera de l’Ajuntament o entrant i sortint de l’antic garatge de Maricel convertit en magatzem municipal o a les escales laterals de la Casa de la Vila. Tenia el cabell molt blanc, el rostre colrat i feia cara de bona persona. Un bon dia el meu pare em va dir  “- Mira, veus? Gràcies a en Daví es van salvar els altars barrocs de la Parròquia. Els va desmuntar i els va guardar a Maricel”. Crec que, si fa no fa, en moltes cases de Sitges es devia haver anat repetint una fase similar. Amb el temps vaig anar prenent consciència que la seva gesta havia estat una heroïcitat i que sort hi va haver de la complicitat d’algunes altres persones que li van fer costat. 

La bellesa de l’altar de la Mare de Déu del Roser (1684) va ser determinant en la decisión de Jaume Daví a favor del salvament del patrimoni.

A mitjans anys setanta, en les converses i conferències del Grup d’Estudis Sitgetans dels quals va formar part des dels primers moments, tant Joan Puig i Mestre com Ramon Planes el van evocar en diverses ocasions, quan ell ja ens havia deixat.La seva figura es va erigir com el que les memòries el consagren: un prototipus singular, amb una infantesa de cúmuls de desgràcies digna dels petits protagonistes de Charles Dickens i una joventut d’obrer il·lustrat, ateneista, home vinculat al teatre i d’una sensibilitat sincera i conseqüent. Són qualitats i característiques que els seus textos palesen i que, en boca dels seus companys de joventut, tracen alhora un retaule col·lectiu del Sitges dels primers anys trenta. La Casa del Poble, l’Ateneu El Centaure, l’Orfeó Sitgetà i el Teatre Prado van constituir els escenaris de la seva activitat cultural, de la que va formar part també una prolífica actuació teatral de lletra i música. El senyor Daví era així, i la darrera fotografia del llibre, septuagenari avançant ballant entusiasmat amb la seva muller, ens el mostra amb una vitalitat i un sentit del gaudi de la vida envejables. Les misèries i les dificultats diverses de les primeres dècades havien quedat definitivament enrere.

Deixo pel darrer paràgraf la descoberta de Sitges perquè mostra fins a quin punt l’atzar pot canviar la vida de les persones. Sabadellenc de naixença, va ser gràcies a l’emprenedoria d’un altre sabadellenc, Francesc Armengol, que Jaume Daví va venir a raure a Sitges. El capítol que dedica a la descoberta de la Vila el maig de 1920, quan va acceptar el repte de la direcció de les obres de la urbanització de Terramar palesa una presa de decisió que va girar el curs de la seva vida:  “vaig sentir-me lligat amb una mena de propòsit ferm de no moure’m mai més d’aquest lloc tan captivador.” La crònica dels primers moments de la construcció urbanística i arquitectònica de Terramar,  el retrat dels personatges que hi van anar intervenint i el relat de l’evolució de l’empresa d’Armengol és impagable. 

L’autor del libre, Blai Fontanals; el batlle Miquel Forns; Anna Grimau, neboda de Daví i la regidora de Cultura Rosa Tubau

Si ara me’l trobés a la vorera de la Casa de la Vila li donaria les gràcies per haver-nos explicat la seva vida. Tan planerament, sense escarafalls, amb ironia i esperit crític. En la memorialística  l’escriptura esdevé el reflex de la personalitat i la de Jaume Daví se’ns mostra de manera diàfana: compromès amb la humanitat, amb les arts i el patrimoni, amb la Vila que el va acollir i amb els seus, amb els quals hem compartit la recuperació pública i ja per sempre de l’home que va salvar els altars barrocs de Sitges. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener de 2018