L’ÀMBIT INTERNACIONAL

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496
Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983
Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC. 

RENOIR A BARCELONA

RENOIR A BARCELONA

renoir-bal-au-moulin-de-la-galette-1876-orsay
Pierre-Auguste Renoir, Ball au Moulin de la Galette (1876), Musée d’Orsay, Paris

Tinc alguns deutes amb Renoir. Un d’ells té a veure amb la noia del ventall que penja en una de les sales del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. Un altre amb una noieta que té un gat a la falda i que aquests dies es pot veure a Barcelona. I un altre de més abast, perquè és el Ball al Moulin de la Galette, el quadre estrella que figura a l’exposició dedicada a Pierre Auguste Renoir, Entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions d’Orsay i de l’Orangerie, recentment inaugurada a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre. D’aquests tres deutes avui trio el tercer, incardinat com està en la modernitat de la pintura europea i en els escenaris que van compartir els pintors d’arreu que van fer vida a Montmartre entre l’Exposició Universal de París de 1889 i la Gran Guerra.

L’exposició s’estructura en quatre eixos com són l’impressionisme, les dones, el Moulin de la Galette i les influències que Renoir va exercir en altres artistes. Quatre àmbits entrelligats que conflueixen en el quadre estrella on l’impressionisme, les dones, el Moulin i la influència exercida es congrien en aquesta icona universal d’un París esplendorós.El Moulin que pinta Renoir, el ball de tarda al parc, llum, brogit i cannotiers, amb famílies i canalla és el d’una ciutat festiva, endreçada, polida, sense arestes. El traç és valent i mestrívol, d’un ofici a prova del do, la vocació i l’esforç; la lluminositat repartida en tot el quadre realça les individualitats i la massa.

htl-moulin-de-la-galette-1889-iart-chicago
Toulouse-Lautrec, Moulin de la Galette (1889) Art Institute Chicago

El Moulin de la Galette va ser un local de fama assolida per generacions i tema pictòric dels coetanis i seguidors de Renoir. La sala de ball, el parc i les seves instal·lacions van esdevenir  escenaris freqüents de Toulouse-Lautrec, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres. Renoir n’havia pintat l’esplendor del ball a l’aire lliure; Toulouse-Lautrec, en canvi, el d’un interior abassegat de gent. Rusiñol va optar pels espais buits, gairebé deserts, del parc, de la cuina a l’aire lliure, de la barraca de tir; pocs espectadors i ambientació condensada.

894399_0_0_0
Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Ramon Casas va deixar la seva empremta en el que alguns consideren el millor dels seus quadres. El seu Ball al Moulin de la Galette és l’antítesi de Renoir, de Toulouse-Lautrec i de Picasso: ombrívol, distant, malencònic, més deutor de Degas i del japonisme que de l’impressionista Renoir. És la visió d’un local que s’adiu amb la descripció de la marginalitat del barri que descriu Rusiñol a Desde el Molino (1894) i que dista d’aquella visió esponerosa de l’esbarjo més parisenc que ‘montmartrois’ de Renoir. El 1897 el vell Moulin de la Galette a ser reconvertit en una sala de ball amb tocs d’elegància i lluentors que és el que va pintar Picasso el 1900.

picasso-m-de-la-g-1900-the-solomon-r-guggenheim-museum-ny
Picasso, Moulin de la Galette (1900) The Solomon Guggenheim Museum, NY

El Ball au Moulin de la Galette de Renoir va visitar Barcelona per primera i, fins ara, única vegada el 1917, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès. Ara, la segona, a la Fundació Mapfre, l’acompanyen les visions de Montmartre i del Moulin de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i d’altres. Van  compartir barri, escenaris i ara comparteixen un espai expositiu que els situa entre les obres mestres del segle.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.IX.2016