CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

Nazim Hikmet, al seu país

L1090142
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Un dels valors afegits de la investidura del president de la Generalitat Carles Puigdemont ha estat el de les seves cites literàries: Miquel Pairolí, Gaziel, Carles Rahola i Nazim Hikmet. Els versos del poeta turc han circulat per la xarxa durant dies i per a molts han estat una descoberta. La bellesa i la força de la poesia que Hikmet encarna han fet diana i serà difícil oblidar que “la mar més bella és la que encara no hem navegat”. Tot un convit a l’esperança i un gran temps per a la lírica.

            Tinc per costum buscar llibres de poesia als indrets on viatjo. M’eixamplen l’horitzó i em concreten, en cert forma, la visió d’un paisatge, d’una gent, d’un país. Guardo llibres, llegits i subratllats, de Sophia de Mello Breyner adquirida a la fira nocturna d’estiu a Figueira de Foz, de Iehuda Amikhai vora el mercat de Manahe Yehuda de Jerusalem, de René Char i Albert Camus a les llibreries i quioscs – envejables!- de Provença; d’Else Lasker-Schuler a la Literatur Haus de Berlin; d’Ada Negri, Umberto Saba i Alda Merini a la Feltrinelli del Largo Argentina de Roma. Fins i tot em vaig deixar seduir per una edició en rus de la gran Anna Ahkmàtova vista en una prestatgeria de la Nevski Prospekt de Sant Petersburg.

L1090525
Camp d’oliveres vora les immediacions de les ruïnes d’Efes (2009). Fot. Frèia Berg.

Poems of Nazim Hikmet prové d’una de les llibreries angleses situada vora les immediacions de Santa Sofia, a Istanbul, l’estiu de 2009. Llavors l’escriptor turc més conegut era el novel·lista Orhan Pamuk, guardonat tres anys abans amb el Premi Nobel de Literatura, de manera que el llibreter es va estranyar que li preguntés on guardaven els llibres de poesia. Com sempre, al racó del fons de les llibreries, això és característica universal. El nom de Hikmet m’era vagament conegut, però, llegits a l’atzar uns quants versos, vaig decidir que era el llibre que m’havia d’emportar.

L1090133
Posta de sol a Kusadasi (2009). Fot. Frèia Berg

Els dies que van succeir es van esdevenir en una casa d’estiueig de Kusadasi, on vaig experimentar el contrast entre una planificació urbanística moderna i el veïnat que convivia amb el bestiar. Alternava la lectura de De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad, amb la del poeta del que anava traduïnt alguns textos al català.

L1090240Hi ha escriptors que, malgrat els exilis i persecucions, pertanyen al seu poble i el seu poble s’hi reconeix. Per això em va impressionar fortament que a Selçuk, el poble on la tradició assenyala la tomba de sant Joan Evangelista, al restaurant on ens vam anar a refer de la calor i de la gana dues fotografies presidissin ostensiblement les parets del local.

L1090236
Mustafa Kemal Atatürk servit pel besavi del restaurant , de Selçuk. La foto està presa de la que hi havia penjada a la paret. (Fot. Frèia Berg)

Una era de Mustafà Kemal Atatürk, el fundador de la Turquia moderna – un besavi del propietari del restaurant l’havia servit com a cambrer.

L’altra, de Nazim Hikmet, acompanyant un dels seus poemes.

L1090233
Fotografia i poema de Nazim Hikmet, a la paret del restaurat de Selçuk (2009). Fot. Frèia Berg, que no ho va saber reproduir millor.

Aquests dies hi he tornat a pensar, i n’he recuperat un dels que llavors vaig traduir. Es titula “TU”, i fa encara més entenedora la simbiosi entre els  poetes i els pobles.

Tu ets un camp,

      jo sóc el tractor.

Tu ets els papers,

      jo sóc la màquina d’escriure.

Muller meva, mare del meu fill,

ets una cançó –

       i jo sóc la guitarra.

Quan fa calor, el lent del sud porta la nit humida –

      tu ets la dona caminant vora l’aigua

      que esguarda entre besllums.

Jo sóc aigua,

      tu te n’abeures.

Sóc el passavolant de carretera,

      tu ets qui obre la finestra

             i em fas senyals.

Tu ets la Xina,

      jo sóc l’exèrcit Mao Zedong.

Tu ets una noia filipina de catorze anys,

      jo et salvo de l’engrapada d’un mariner americà.

Tu ets un poble de muntanya

      a Anatòlia,

tu ets la meva ciutat,

      la més bella i la mes malhaurada.

Tu ets un plor que demana ajuda – vull dir, ets el meu país;

      les passes que corren vers tu són les meves.

 

(“El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.I.2016)