SITA I LES FLORS

18447395_1817598415224675_7744309830757524292_n

Amb noranta-quatre anys ben acomplerts i una vida viscuda entre els afanys de joventut i la placidesa de l’edat madura, la Rosa Muntané, la Sita ens va deixar un d’aquests dies de primavera que diries que estan fets per gaudir de la llum, del temps, de la bellesa. Ella ho va fer llargament, acompanyada sempre de la seva família, del seu marit, en Manel Carbonell i dels amics de la parella, dels nebots i renebots i de les seves amigues que, quan ja no podia sortir de casa, l’anaven a veure per fer-li companyia. La Sita, que era de mena agradosa i carinyosa, ha passat per aquest món deixant un llarg camí d’afectes i estimacions que li han estat correspostes en vida i que ara que ja no hi és l’acompanyen en tota mena de records.

Molts no l’oblidaran per la seva elegància natural i per la seva singular manera de saber estar en totes les circumstàncies. Era de la nostrada “quinta del Drac”, i va viure una infantesa al redós de la memòria familiar del seu avi Genís, l’amic d’en Rusiñol, l’avi del que guardava un aiguabarreig de records i imatges transmesos oralment en l’àmbit familiar que, al capdavall, van configurar un relat que des de sempre ha format part de la seva personalitat.  Li dec, entre altres coses, la confirmació de l’estada al Cau Ferrat de Federico García Lorca, perquè, m’explicava, quan es va saber del seu assassinat a casa seva va sentir que deien que pobre xicot, tan simpàtic que era aquell dia que va venir a veure el Cau.

Aquests dies hem pogut veure diverses fotografies de la Sita, elegant i estilosa com sempre, amb aquell punt sofisticat que li atorgava el punt de l’encant. En una d’elles, en blanc i negre, posa recolzada en una barca de la platja de La Fragata a principis dels anys seixanta – tota una època . Una  altra, ja a color,  m’ha agradat especialment per la seva senzillesa i el seu significat: de mig cos, riallera, una brusa de color verd i un parell de clavells vermells. És una imatge de bellesa i felicitat que s’encomanen. I l’amor als clavells, a les flors. La imatge em retorna, necessàriament, a un dels capítols de la seva vida que més il·lusió li va fer: la presidència del Ram de Tot l’Any.

museusdesitges_0
Amb la Sita Muntané, la darrera trobada que vam mantenir amb les associades al Ram de Tot l’Any, al Saló d’Or de Maricel la tardor de 2014

 

L’ha exercida amb amabilitat i estil, amb tota la voluntat de donar continuïtat primer i de fer créixer després l’entitat,  aprofitant totes les ocasions i suggeriments per fer-la present arreu com a un dels testimonis més entranyables i arquetípics de la idiosincràsia sitgetana. Gràcies a la seva constància i decisió va arribar reconeixement internacional del Ram de Tot L’Any culminat amb la inscripció al Records Guinness de 1995, i a Sitges, amb el Premi a les Tradicions Sitgetanes de 1993 i amb l’atorgament que se li va fer a ella, la Sita Muntané de la Menció Especial dels Premis Sitges 2011 per la seva perllongada i activa presidència.

En plena maduresa la Sita va decidir deixar constància del seu entorn i de la seva visió del món des de les pàgines de L’Eco de Sitges, on va publicar periòdicament un conjunt d’articles que li van valer l’atorgament, el 2005, de la Ploma d’Or.

 Per les circumstàncies del cap de setmana la Sita no va tenir totes les flors que molts hauríem volgut que l’acompanyessin en el darrer trajecte. Però ara tant se val, perquè així que va arribar al cel la van sortir a rebre en Manel i en Rusiñol, cadascun amb un ram ben guarnit de clavells i de roses. Nosaltres la recordarem en l’estrofa de Joan Maragall que figura al seu recordatori que sembla haver estat escrita expressament per a ella:

“Com una flor, sempre més

el teu record en ma vida

hi ha deixat una fragància

que mai més serà esvaïda.”

Tot torna i passa amb alegria…

en Carnestoltes i jo

Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.

12647395_1136712456369617_7394419478235818621_n

Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.

a la taula del CauAixí va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.

 el carro de l'Alegria

Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions.  I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.

feien de públic

La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!

 

L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.

L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.

12645097_10207651438636210_5462292391750124013_nConfesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.

la colla amb el Greco

I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.

signant