POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

POESIA I CIRCUMSTÀNCIES

Durant temps m’havia resistit a escriure poemes per encàrrec i de circumstàncies. Em semblava que era abocar-me a la facilitat formal, que no es podia forçar la dicció ni la motivació poètiques. Que la imposició d’una determinada temàtica o circumstància comportava el risc d’estrafer la llibertat de la paraula i girar l’esquena als consells que Rilke havia donat, i no en va, a un jove poeta que li havia demanat el parer sobre la seva poesia. Uns consells que aviat van passar a ser una ètica i un cànon. I, no obstant això, a l’altra banda, hi tenia el comentari que un poeta nostrat i cap de brot de tota una generació de revolta formal m’havia fet: si no ets capaç de fer un poema de circumstàncies no seràs mai una poeta de debò. Ell entenia la poesia com un ofici en el sentit que calia dominar l’eina, que era la llengua. I, encara, una altra observació, aquesta referida a la traducció poètica: és que el que cal és que el traductor coneixi ben a fons la llengua pròpia, perquè per més que domini l’altra, sinó està bregat a fons amb la llengua pròpia mai no se’n sortirà. D’aquest triple bagatge, no del tot contradictori, m’he anat servint.

Ara ja porto escrits uns quants poemes i suites d’encàrrec, de temàtica suggerida o sol·licitada, i a fe que ni me’n desdic ni me n’amago, sinó tot el contrari. Han estat motiu de descoberta i de plaer d’escriptura: he acompanyat artistes (Subirachs, Agustí Albors), he contribuït a la diversitat de visions de les nostres festes, he fet nadales – i recentment he rebut l’encàrrec (sí, l’encàrrec, d’una cantata de Nadal per a música i cor, de la que a hores d’ara només he pensat en el títol…), vaig escriure dues lletres de Caramelles per al meu pare – aquestes amb pseudònim perquè em semblava més divertit i m’hi trobava més còmoda -, i també m’he referit a temes concrets.

Unknown

Fa un parell de mesos que des de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia em van demanar algun poema referent a al vinya i el vi per a un volum que ha de reunir els poetes que vam participar als recitals de Poesia i cava que, enguany, arriben a la dècada. No en tenia cap i no encertava el desllorigador.  I aquí es van imposar dues circumstàncies. L’una, les ganes que tenia d’escriure un tornaveu al Brindis de la poeta russa Anna Akhmàtova, una de les veus que m’han fet poeta i que mai no deixo de freqüentar.  L’altra, les nostres circumstàncies col·lectives, la nostra capacitat de resistència, la nostra voluntat de país lliure en pau i progrés, la mirada a la nostra tradició més allunyada i la que hem construït d’uns anys ençà. Vaig donar el tomb al poema d’Akhmàtova per  reflectir el nostre present amb l’esguard posat en el futur.

Aquí  deixo el poema. Està especialment dedicat als músics, poetes, ciutadania de Sitges i dones teixidores del groc de llibertat que cada divendres ens convoquen a les vuit del vespre a la Plaça de l’Ajuntament per demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. La nostra realitat més crua i l’esperança, fermesa i dignitat que ningú no ens pot arravatar.

DESPRÉS DEL BRINDIS D’ANNA AKHMÀTOVA

Brindo per la casa devastada

Anna Ahkmàtova

Brindo per una pàtria lliure

i per les restes d’on hem de viure i construir.

Pels ancestres, pels morts i la memòria,

i pel teixit del temps que ens ha configurat.

Brindo per la terra lliure d’assetjants,

pels drets que hem anostrat després dels guanys.

Brindo per la llum, la claredat,

per l’aire i pel paisatge,

per un cel desemboirat i transparent

que ens mostri com les ombres del capvespre

obren el pas de la nit estelada

en la que el somni no és tant sols el somni.

Brindo per la rauxa i la passió,

pels vincles que ens han unit més fortament

a cada maltempsada.

Per veure créixer l’estesa de les vinyes,

saba i saó, terra que ens retorna

en el regust del vi novell

que el temps i la paciència han acomplert.

El vi que ha d’embriagar-nos

de joia i llibertat.

 

 

El poema va ser publicat en un post el dia 21 de març amb motiu del 
DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2018.
L'article ha estat publicat a 
"El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, el 23.III.2018

ÚLTIMS REFUGIS

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

L’ABRIL DEL POETA ELIOT

images-5

Abril és el mes més cruel, sentencia T. S. Eliot en començar el gran poema de La terra erma.

L’Abril és el mes més cruel, fa sorgir

Lilàs de la terra morta, barreja

Record i desig, remou

Les febles arrels amb la pluja primaveral.

L’hivern ens manté abrigats, cobreix

La terra amb neu oblidosa, nodreix

Un poc de vida amb secs tubèrculs.

Cada primer d’abril no em puc estar de rellegir el poema de T. S. Eliot en la versió catalana de Rosa Leveroni que Carles Riba vetllà i corregí. La versió de Leveroni no va ser la única; Agustí Bartra en va publicar una el 1951 i Joan Ferraté una altra el 1952. La de Leveroni, sense data, va quedar enllestida entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta però va restar inèdita fins 1999, quan Jordi Malé la va publicar a la revista de poesia Reduccions.

El triomf de la mort, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de La terra erma
‘El triomf de la mort’, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de ‘La terra erma’

La terra erma és un dels grans poemes on esclata la literatura moderna a efectes de la debacle de la Gran Guerra. La mort hi és present arreu i la primera part del poema es titula, significativament, “L’enterrament dels morts”. La mort, que esdevé el símbol del paisatge segons alguns dels comentaristes encarna la decepció dels anglesos després de la Gran Guerra: la imatge devastada del seu temps.

Que és aquest so agut dins I’aire

Murmuri de maternal lamentació

¿Qui són aquelles hordes encaputxades formiguejant

Per planures inacabables, ensopegant en la terra clivellada

Circumdada només per l’horitzó Ilis?

Quina és la ciutat enllà de les muntanyes

Espetecs i reformes i explosions dins I’aire violeta

Torres en runes

Jerusalem Atenes Alexandria

Viena Londres

Irreals

No és l’únic llibre que indica l’explosió, la fragmentació de la imatge i del pensament, l’escriptura i la visió del segle recentment inaugurat – si convenim que, més enllà de les cronologies numèriques el segle XIX acaba el 1918, com l’armistici acaba amb l’antic règim. Hi ha també l’Ulysses de James Joyce, el Tractatuts Logicus-Philosphicus de Ludwig Wittgenstein, Les elegies de Duino de Rilke. Són obres de ruptures formals, de’altres maneres de dir, de recerca entre pensament, escriptura i llenguatge i la seva influència al llar del segle vint ha estat cabdal.

La terra erma és una obra emblemàtica però no és un text de lectura fàcil. Farcit de referències i intertextualitats, del Dant a Shakespeare i Baudelaire, fins l’autor es va veure obligat a publicar unes notes al final per ajudar-ne la lectura. El poeta Ezra Pound, mentor d’Eliot, havia depurat la composició fins deixar-la en la seva essència i aquesta intensa concentració de paraules i d’imatges es concreta en un llenguatge indeslligable de la seva interpretació. Així el poema, la poesia, no rau en les coses sinó en la recreació que el poeta en fa a través dels objectes literaris mobilitzant la tradició i els referents. Per a Eliot la poesia, també l’art, és treball sobre els símbols universals i és indeslligable a la seva interpretació.

Unknown-3
Vincent Van Gogh, Cirerer florit

Traduir és, també, interpretar. L’empremta de Rosa Leveroni, traductora d’Eliot, perdura en el poema – com en el meu pensament els primers versos de La terra erma. Leveroni es recrea en aquesta la terra florida d’arrel perquè abril és aiguabarreig de florida i pluja, de terra receptacle, d’estertor i revinclada d’arrels; és la vida i la mort al nu, talment com la primavera ens mostra.