LES UNGLES DE DORA MAAR

Picasso, Retrat de Dora Maar, Paris 1937

De totes les mullers, companyes, amants i amigues de Picasso sento una especial predilecció per Dora Maar. Entre altres coses perquè el seu talent artístic com a fotògrafa i pintora va quedar eclipsat per les obres del geni. No obstant això, és gràcies a ella que va fixar les imatges del procés pictòric del Gernika mentre l’artista hi treballava el 1937 al taller del carrer dels Grands Augustins de Paris, que avui podem contemplar l’evolució d’aquella obra tràgica i emblemàtica.

Picasso i Dora Maar es van conèixer el gener de 1936 a través de Paul Éluard i van esdevenir amants fins el 1946, quan Picasso la va abandonar definitivament per Françoise Gilot. Però fins llavors Dora va ser la protagonista de moltes de les seves obres, amb nom propi o sense, al llarg d’una dècada i va prendre part en les activitats de Picasso i el seu grup d’amics, especialment amb Paul Éluard i la seva muller, Nusch. L’exposició presentada al Museu Picasso de Barcelona Pablo Picasso Paul Éluard una amistat sublim i, sobretot, el catàleg, constitueixen una important font de referències així com també la mostra simultània sobre Picasso poeta. Actualment Dora Maar té nom i historial guanyats a pols entre les dones artistes del segle vint així com diversos estudis i biografies que la situen en primer pla per mèrits propis, entre altres, els que li ha dedicat Victòria Combalia.

Picasso, Retrat de Dora Maar, 1937

El que em fascina de Dora Maar és el seu posat als ulls de Picasso. La va començar a pintar així que es van conèixer. D’entre els diversos retrats m’atreuen els del seu esguard sovint emmarcat per unes mans que hi reposen mostrant unes ungles perfectes i acolorides, ara en roig adés en verd o altrament en blau. Les ungles de Dora Maar queden també enregistrades en un passatge de l’obre de teatre que Picasso escriu el 1941, Le désir attrapé par la queue / El desig atrapat per la cua, on s’hi refereix explícitament com si d’un fragment de quadre es tractés: “el fred de les seves ungles girades en contra d’ella”. Eren anys feliços.

El rostre, les mans i les ungles de colors predominen en moltes de les imatges de la artista. Fins i tot quan la representa asseguda amb un gatet negre – ungles blau cel (1941). Fins i tot en el quadre corprenedor per la tristesa immensa que transmet, Dona plorant (1937), la viva imatge del dolor, ungles grogues.

L’estiu que vaig visitar Luzern, a Suïssa, que és un dels països on a l’estiu als museus i col·leccions d’art no hi ha les empentes del turisme massificat, vaig descobrir un dels retrats més bonics de Dora Maar amb les ungles sense pintar totes dues, ella tota ulls, a la col·lecció Rosengart.

No vaig resistir la temptació de retratar-m’hi en la seva mateixa posa. Com si, amb tota la meva admiració, des d’aquell moment ens haguéssim fet més amigues. Tots tenim els nostres mites i busquem els quadres que volem per companyia.

ACADEMIA, COMPROMÍS, PAÍS I LLIBERTAT

Assisteixo a l’inici del curs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, en una sessió en la que plana la mort recent del seu ex-president, el sociòleg Salvador Giner esdevinguda dos dies abans. Giner va presidir la primera institució acadèmica de Catalunya entre 2005 i 2013, previ pas per la vicepresidència en l’equip liderat pel Josep Laporte i hi va romandre durant dues legislatures, coincidint amb la celebració del Centenari de la institució. Va ser una etapa en què l’IEC va refermar el seu caràcter d’acadèmic nacional de ciències i humanitats gràcies a la decidida activitat de Giner en favor de guanyar visibilitat institucional i enfortir la recerca per mitjà de la realització de programes en diverses disciplines i àmbits, inclòs l’institucional. 

El claustre superior de l’IEC

Vaig recordar almenys dues estades de Giner a Sitges, ben distànciades en el temps. Una primera l’any 1981 amb motiu de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans a Sitges en una època en què s’esdevenia un diàleg obert i compromès amb la cultura i les llibertats en què es van intercanviar opinions i palesar posicionaments. Aquella trobada va constituir un dels eixos que Giner va treballar els anys noranta per a formular el concepte de cultura que exposà en una obra col·lectiva en la que va prendre part i que va dirigir, La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996). Rellegit-la aquests dies s’hi observa que l’enfoncament que Giner li atorgà continua en plena vigència i, alhora, que la contraposició entre l’essencialisme i el gerencialisme culturals i la necessitat d’ample entra una tercera via continuen condicionant la cultura al nostre país. 

L’altra estada de Giner va ser durant l’any del Centenari de l’IEC convidat pel Grup d’EStudis Sitgetans, en la que va exposar el seu discurs al front de la institució en el context del panorama cultural de Catalunya amb visió de present i de futur. El pas de Giner per l’IEC va significar una fita decisiva en la seva biografia cultural en el sentit que, més enllà del mestratge i especialitat acadèmica en el camp de la sociologia, en la que va ser una de les figures cabdals, va comportar la posada en pràctica dels seus coneixements i habilitats en l’àmbit de la política cultural acadèmica i de recerca en favor de la institució. El pas de la teorització acadèmica a la pràctica presidencial i de gestió va ser doblement positiva; va culminar el seu prestigi intel·lectual i va beneficiar l’IEC amb la seva experiència, esperit obert i afany de situar-lo en un posicionament determinant en el context cultural del país.

Salvador Giner a l’IEC

El llegat de Salvador Giner a l’Institut d’Estudis Catalans va ser evocat amb generositat i emoció per part tant del seu president, Joandomènec Ros, com per part de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga que, en temps de Giner, va assumir la Vicepresidència de la institució, formant un tàndem tan eficaç com entranyable. 

L’Institut d’Estudis Catalans, un edifici emblemàtic com és l’antic pati de la Casa de Convalescència.

L’obertura del curs acadèmic a l’IEC va ser revestir un caràcter científic, humanista i reivindicatiu seguint la seva vocació d’acadèmic nacional al servei del país, tal com el va qualificar la Consellera de Cultura. Les presents circumstàncies varen marcar també  el discurs del president Joandomènec Ros, recordant que era la tercera vegada que en el discurs inaugural s’havia de referir al context polític, lamentant l’empresonament i l’exili dels polítics i els líders de les entitats sobiranistes per causa d’un judici injust. L’IEC fa uns dies va fer públic el seu manifest al respecte, que va ser distribuït també a l’entrada de la sessió. 

Acte inaugural del curs 2019-2020 a l’Institut d’Estudis Catalans

El vessant acadèmic de l’acte el va reblar l’historiador de l’art i conservador del MNAC Eduard Vallès, especialista en Picasso, que va exposar un discurs de síntesi brillant com és habitual en ell sobre la relació entre Picasso i Catalunya al llarg de la biografia de l’artista. 

Podria semblar que la celebració d’un acte acadèmic com el del passat dilluns hauria pogut obviar ni que fos per una estona la situació que en aquests moments viu el nostre país, i res més lluny de la realitat. Va ser un acte, i és en aquest sentit que m’hi he volgut referir, en què va quedar constància una vegada més que els nostres científics i humanistes, l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, es posiciona obertament i de manera exemplar a favor del país, de la democràcia i de la llibertat. Una vegada més cal recordar que, en tots els àmbits, la unitat ens fa més forts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.X.2019. Les fotografies procedeixen del web de l’IEC

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

L’ARLEQUÍ I LA DOBLE FIDELITAT PICASSIANA

Picasso, Arlequí (Léonide Massine). Barcelona, 1917. Museu Picasso, Barcelona

De visita al Museu Picasso – aquest museu tan entranyable i modèlic per tantes coses – em trobo amb la roda de premsa que anuncia la celebració d’una doble fidelitat: la de Picasso amb Barcelona, i la del museu amb el seu creador per raó d’un quadre que ha esdevingut una de les icones tant del museu com de l’artista: Arlequí. L’obra té una història intensa que congria un dels moments del màxim exponent de la modernitat a la Catalunya de 1917, ja que és el retrat que Picasso va fer al ballarí i coreògraf Léonide Massine a Barcelona quan aquest formava part de la companyia dels Ballets Russos dirigits de Serge Diaghilev. S’havien conegut aquell any a Itàlia; amb motiu de l’actuació de la companyia representant l’espectacle Parade a Roma aquell mes de febrer. L’obra l’havia aplegat un important contingent de talent entre l’autor del llibret, que era Jean Cocteau, la coreografia de Massine, la música d’Erik Satie, i el vestuari i la decoració de Picasso. Eren dies feliços: Picasso festejava la ballarina Olga Khokhlova, que va esdevenir la seva primera esposa, compartia una bona amistat amb Igor Stravinski i el grup d’amics va fer turisme per Nàpols, Pompeia i Herculà.

El juny de 1917 la companyia de Ballets Russos de Diaghilev presentava Parade al Liceu. Consta que Rusiñol hi va assistir i va aplaudir amb entusiasme, recordant la seva antiga amistat amb Erik Satie dels dies de Montmartre… Picasso havia acompanyat els Ballets Russos a Barcelona; va ser llavors quan va realitzar cinc versions diferents de la figura de l’arlequí encarnat per Léonide Massine, que havia ascendit a la categoria de primer ballarí a causa de la baralla entre Diaghilev i Nijinski. També aquell mes de juny a les Galeries Laietanes es va celebrar el conegut homenatge als artistes Picasso, Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu, amb Miquel Utrillo coma oficiant. Utrillo, que havia estat el primer crític de Picasso des de Pèl & Ploma amb el pseudònim de Pinzell, va proposar una subscripció per adquirir un quadre de Picasso per al futur museu d’art de Barcelona – va ser un tema recurrent i pendent fins 1934, en què es va inaugurar sota la direcció de Joaquim Folch. Torres -, però la idea de la subscripció no va prosperar.

El quadre va restar a Barcelona per dificultats de transport per França, on l’artista vivia, per causa de la Gran Guerra, i el seu impacte va continuar. El pintor Ricard Canals s’avergonyia de l’absència d’obres picassianes a la col·lecció del futur museu i el convidava a participar en la propera Exposició d’Art de 1919 que organitzava el grup de Les Arts i els Artistes que ell presidia. Alhora, la revista Vell i Nou publicava en la portada de l’agost de 1918 L’Arlequí juntament amb l’article de Joan Sacs fent memòria de la trajectòria picassiana a Barcelona.

Picasso, finalment, decidia donar l’Arlequí a la ciutat de Barcelona; era la primera de les seves obres destinada a un museu públic. La donació es va fer efectiva fins dos anys és tard per qüestions burocràtiques – (reflexió personal: per què els buròcrates entorpeixen sistemàticament les adquisicions d’obres d’art per als museus…?), però Arlequí va lluir esplendorosament entre les vuit obres que Picasso va penjar a la mostra de Les Arts i els Artistes de 1919 juntament amb d’altres com La senyora Canals (Benedetta Bianco), Blanquita Suárez i El passeig de Colom. Finalment, el llibre d’actes de la Junta de Museus registra l’entrada de L’Arlequí el 1921. Els elogis a l’obra i a la generositat de Picasso havien estat una constant fins llavors i ho han continuat essent. Fins avui dia… Amb la creació del Museu Picasso l’Ajuntament de Barcelona hi va aportar Arlequí l’any 1963.

Picasso va restar sempre fidel a la ciutat de Barcelona i va ser ell mateix qui va animar el seu gran amic Jaume Sabartés, que havia tingut la idea de dedicar-li un museu en vida, a portar-lo a terme a la ciutat on, amb paraules seves, “allà és on va començar tot… allà és on vaig entendre fins on podia arribar.” Barcelona – l’Ajuntament i la societat civil integrada per familiars, amics, proveïdors, col·leccionistes i picassians de tota mena –  també ho ha estat vers l’artista, convertint el museu en una institució modèlica. La doble fidelitat ha portat fins la celebració d’ Arlequí i precedida de la llarga trajectòria d’exposicions. difusió de Picasso i la seva obra.

Diaghilev, Massine, i tots els altres van anar fent el seu curs. Massine va visitar Sitges el 1918 i la seva signatura consta al llibre de firmes de Maricel. Picasso havia estat al Cau Ferrat a principis de segle i hi va retornar l’agost de 1933. Arlequí visitarà Sitges aquest proper estiu com a l’obra central de l’exposició sobre els realismes d’entreguerres que els Museus de Sitges han programat i liderat des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.

 

El cartell de la celebració
L’Arlequí quan va sortira del quadre. Fot. Europa Press, publicada a La Vanguardia

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.V.2019

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA. 

 

“Là tout n’est qu’ordre et beauté,

luxe, calme et volupté”

Charles Baudelaire, Invitation au voyage

 

M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.

IMG_4668

És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.

528ea2d1dbcac3c7b9c011330e3d7748b71f3d8a
Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.

El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.

IMG_4674

El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.

IMG_4677

La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.

IMG_4783 2
Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.

La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia. 

IMG_4669
Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.

Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse,  Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… –  i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.

Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg  estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió. 

 

Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018

 

 

RENOIR A BARCELONA

RENOIR A BARCELONA

renoir-bal-au-moulin-de-la-galette-1876-orsay
Pierre-Auguste Renoir, Ball au Moulin de la Galette (1876), Musée d’Orsay, Paris

Tinc alguns deutes amb Renoir. Un d’ells té a veure amb la noia del ventall que penja en una de les sales del museu de l’Hermitage, a Sant Petersburg. Un altre amb una noieta que té un gat a la falda i que aquests dies es pot veure a Barcelona. I un altre de més abast, perquè és el Ball al Moulin de la Galette, el quadre estrella que figura a l’exposició dedicada a Pierre Auguste Renoir, Entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions d’Orsay i de l’Orangerie, recentment inaugurada a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre. D’aquests tres deutes avui trio el tercer, incardinat com està en la modernitat de la pintura europea i en els escenaris que van compartir els pintors d’arreu que van fer vida a Montmartre entre l’Exposició Universal de París de 1889 i la Gran Guerra.

L’exposició s’estructura en quatre eixos com són l’impressionisme, les dones, el Moulin de la Galette i les influències que Renoir va exercir en altres artistes. Quatre àmbits entrelligats que conflueixen en el quadre estrella on l’impressionisme, les dones, el Moulin i la influència exercida es congrien en aquesta icona universal d’un París esplendorós.El Moulin que pinta Renoir, el ball de tarda al parc, llum, brogit i cannotiers, amb famílies i canalla és el d’una ciutat festiva, endreçada, polida, sense arestes. El traç és valent i mestrívol, d’un ofici a prova del do, la vocació i l’esforç; la lluminositat repartida en tot el quadre realça les individualitats i la massa.

htl-moulin-de-la-galette-1889-iart-chicago
Toulouse-Lautrec, Moulin de la Galette (1889) Art Institute Chicago

El Moulin de la Galette va ser un local de fama assolida per generacions i tema pictòric dels coetanis i seguidors de Renoir. La sala de ball, el parc i les seves instal·lacions van esdevenir  escenaris freqüents de Toulouse-Lautrec, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Picasso, entre d’altres. Renoir n’havia pintat l’esplendor del ball a l’aire lliure; Toulouse-Lautrec, en canvi, el d’un interior abassegat de gent. Rusiñol va optar pels espais buits, gairebé deserts, del parc, de la cuina a l’aire lliure, de la barraca de tir; pocs espectadors i ambientació condensada.

894399_0_0_0
Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Ramon Casas va deixar la seva empremta en el que alguns consideren el millor dels seus quadres. El seu Ball al Moulin de la Galette és l’antítesi de Renoir, de Toulouse-Lautrec i de Picasso: ombrívol, distant, malencònic, més deutor de Degas i del japonisme que de l’impressionista Renoir. És la visió d’un local que s’adiu amb la descripció de la marginalitat del barri que descriu Rusiñol a Desde el Molino (1894) i que dista d’aquella visió esponerosa de l’esbarjo més parisenc que ‘montmartrois’ de Renoir. El 1897 el vell Moulin de la Galette a ser reconvertit en una sala de ball amb tocs d’elegància i lluentors que és el que va pintar Picasso el 1900.

picasso-m-de-la-g-1900-the-solomon-r-guggenheim-museum-ny
Picasso, Moulin de la Galette (1900) The Solomon Guggenheim Museum, NY

El Ball au Moulin de la Galette de Renoir va visitar Barcelona per primera i, fins ara, única vegada el 1917, amb motiu de l’Exposició d’Art Francès. Ara, la segona, a la Fundació Mapfre, l’acompanyen les visions de Montmartre i del Moulin de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i d’altres. Van  compartir barri, escenaris i ara comparteixen un espai expositiu que els situa entre les obres mestres del segle.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.IX.2016

 

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part
Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016