AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

CONVIDADES A MIRAR

IMG_6830 còpia
Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827
Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia
Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816
Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831
Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496
Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983
Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC.