EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165
Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

CONTRA EL DARD, EL POEMA. (UNA POÈTICA)

n-de-stael-mediterranee-le-lavandou-1952
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)

No tinc biografia.

Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.

Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.

Sóc el que escric.

La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.

És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.

La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.

La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.

El contrallum.

El corall.

L’ambre.

Les roses.

L’instant.

La voluntat de dir.

L’oblit. 

Text publicat a tall de biobibliografia a Nit de Poesia. 16è Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2016. (Llibre del Núvol; 14) 

El Carnaval dels Modernistes

2006-06-27 12-24-54_0010 còpia
Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia
Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22
Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016. 

El gran art local de Joaquim Sunyer

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035
Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn
Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052
Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de MaricelMaternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).
Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2
Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada
Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19
Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora
Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.