“RES NO S’ACABA I TOT COMENÇA”

Calendaris

“Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018

“Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.

Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.

El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en  l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.

Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”. 

Aniversaris

Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi.  Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges. 

Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres. 

Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius. 

Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar.