MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens. 

ESCALES DEL BLAU MARÍ AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

ESCALES DEL BLAU MARÍ, AMB REREFONS EN GROC. (Sobre el darrer poemari d’August Bover)

 

La pluja amara

els carreus i les restes

que us fan perviure.

De nou, al camp, grogueja

d’argelaga florida.

 

August Bover, “Pluja al nurag de la Palmavera”, Blau marí

 

D’argelaga i ginesta florides, esperances, groc que envolta i agombola el Blau Marí. Els versos que inicien aquest article provenen del darrer poemari publicat – sabem que en té de nous, inèdits – per August Bover. Després d’una brillant carrera de professor i erudit, especialista en literatura catalana moderna i contemporània i un dels més remarcats impulsors dels estudis de catalanística d’arreu del món, des de Saskatchewan a l’Alguer,  president d’una de les etapes més prestigioses de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i actual membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, vam descobrir un bon dia que August Bover era poeta. Un excel·lent poeta dotat de dues qualitats, com són la sensibilitat i el domini de la llengua catalana, amb l’ajut de les quals i la seva inesgotable capacitat de treball i d’entusiasme ha configurat en pocs anys una obra poètica de les més sòlides i singulars del panorama contemporani.

Llibre Esquil (Portada) 2

No és que m’hagi proposat elaborar el panegíric d’August Bover però és que si he de fer justícia a l’obra de creació literària que ha publicat al llarg de les dues darreres dècades, en poesia i en prosa, no puc fer altra cosa que donar compte dels seus antecedents professorals que, degut a la seva dedicació, ens havien mig ocultat l’escriptor. És clar que els seus estudis sobre el poeta rossellonès Josep Sebastià Pons denotaven una especial devoció  a una de les líriques més depurades del segle, o que els seus comentaris sobre la literatura del segle XVII – aquella mal anomenada Decadència… – propiciaven lectures o orientacions molt més enllà dels tòpics de rigor. Com ha escrit Oriol Pi de Cabanyes l’epíleg del darrer poemari de Bover, Blau Marí, l’autor ha volgut “tractar la literatura no solament com una teoria o no solament com un saber de la història, sinó també com una pràctica”, seguint el mestratge traçat pels homes de la Renaixença o per la nissaga dels Rubió.

Blau Marí, més que un poemari i un recull de proses, és tota una delícia literària. L’aparent senzillesa del títol obre tots els camins de la Mediterrània des dels dies antics dels mites fins la contemporaneïtat sitgetana. La seva lectura m’ha retornat a un dels volums  de Josep Pla titulat Les escales de Llevantpel referent de l’àmbit geogràfic que s’estén per la Riba Nord del Mare Nostrum; la idea de viatge i estada del poeta en diversos dels seus indrets, i la seva gran capacitat evocadora que, unida a les vivències, configuren l’essència de la prosa de Pla i la poesia de Bover. Són dues menes d’escriptura que difereixen en la forma i potser en la motivació però que esdevenen rius paral·lels abocats a la mateixa mar. Les escales d’August Bover coincideixen només en part amb les de Pla però tots dos voregen la Mediterrània per viles i ciutats on fan estada. Blau marí,blau de mar, és el color que preval a manera d’estendard que oneja. El paisatge terrenal pren els colors grisosos del Garraf, on el poeta s’inicia amb el seu present, i es tanca a la Barcelona natal havent deixat petjada estesa en versos d’anada, estada i tornada. Les clapes verdes dels arbustos i dels pins i l’estesa d’argelaguers i ginesteres li configuren una gamma cromàtica digna de la millor representació de l’ut pictura poesis, la confluència de la imatge i la paraula en la mirada del poeta.

Blau marí integra, alhora, els orígens i el sentit de pertinença de l’escriptor. Qui va de pas, com ell, sempre emprèn el camí del retorn a la contemporaneïtat, sigui a la Barcelona de la infantesa o a la dels darrers atemptats terroristes o a la del Sitges envoltat per la carena grisa i clara del Garraf, un vast territori de muntanyes, avencs i altiplans on

“… encara al teu Vinyet

hi ha ceps de malvasia,

i encara avui   neden al teu redós

tot de sirenes rosses

prop d’aquell cau   per al qui ha emmalaltit

delerós de bellesa…”

i on encara la paraula reconvertida en vers expressa amb tota la intensitat una visió lliure i apassionada, compromesa i tendra que ateny en aquest llibre la seva  plenitud.

 

30051819_10215159518531957_7930940127760612354_o

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 6 d'abril 2018

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ


 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ 

Unknown-1
Joaquim Budesca (2016). Fot. Diari de Vilanova

Han estat moltes les veus i les plomes – virtuals – que aquestes darrers setmanes han celebrat el més reconegut guardó de ciutadania que la ciutat de Vilanova i la Geltrú ha atorgat l’artista vilanoví Joaquim Budesca. “Un dels nostres”, que reconeixia el periodista Bernat Deltell. Un dels nostres, també, de Sitges estant. L’acte va tenir lloc en un àmbit tan assenyalat com la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, una sala que imposa solemnitat i proximitat; solemnitat pel seu significat històric i cultural, i proximitat perquè tot és a peu pla i planer. Envoltat de la seva família, els amics, un nombrós i amplíssim públic i acompanyat de la seva muller i incondicional entusiasta Montse Lago, Joaquim Budesca va rebre l’aplaudiment de tothom i dels que malgrat que no hi érem hi volíem ser presents. Home de poques paraules, lacònic de mirada tendra, perspicaç i un pèl múrria però no per això poc emocionada, Budesca va correspondre amb un “moltes gràcies” que volia dir moltes, moltes coses. També en aquest cas menys és més.

L’ètica i l’estètica d’un artista són dos barems que acaben per esdevenir-ne un de sol en el cas de personatges com Budesca. Les quaranta-una entitats vilanovines que ha sol·licitat de l’Ajuntament l’atorgament del guardó ho conexen bé prou. La bonhomia, la senzillesa i una irreductible passió creativa vehiculada principalment a través de la pintura han configurat la trajectòria d’aquest vilanoví de cor que mai no ha tingut un no per correspondre a les demandes de la ciutadania de la seva ciutat: que si cartells, que si els vestits dels Diables, que si dibuixos per a il·lustrar aquells meravellosos Cent indrets de Vilanova, punts de llibre, edicions… Tot plegat sense renunciar al treball constant, llarg i solitari sempre a la recerca – i assoliment – d’un llenguatge propi consolidat pas a pas i sempre en contínua evolució. L’home tranquil esdevé llavors un creador que explora els límits de les formes i els colors en un aiguabarreig de formes que responen únicament a la voluntat creativa.

Ball-de-diables
Joaquim Budesca, Ball de diables.

El repàs de la trajectòria artística de Joaquim Budesca ens porta a uns anys de joventut on s’inicia en el dibuix i es professionalitza en el gènere del còmic. Fins que les facilitats per publicar entren en crisi, la feina s’acaba, i atret per la pintura fa un gir definitiu sense abandonar del tot, per uns anys si més no, el dibuix a la ploma. Els Cent indrets de Vilanova (1981) que publica amb textos d’Oriol Pi de Cabanyes, Joan Callejón, Albert Virella Bloda i Xavier Garcia és encara, per a mi, un llibre de culte. L’aquarel·la i l’oli l’han anat transportant de la figuració a una abstracció derivada de les formes en moviment, en una evolució que no acaba i que configura una visualitat cromàtica de formes dissoltes. Per ara, perquè l’obra de Budesca continua essent una trajectòria oberta.

Joaquim Budesca, La_revolta
Joaquim Budesca, La revolta

Fins aquest punt he procurat ser objectiva en aquesta celebració de l’obra de Budesca. Hi tinc, però, un àmbit de subjectivitat que no em puc estar de recordar perquè forma part dels meus fonaments de poeta i assagista. I és que el 1981 vaig presentar una exposició d’aquarel·les que Budesca havia realitzat a partir de les cases dels americanos sitgetans i indianos vilanovins, per a la qual va editar un dels meus primers poemes en una sèrie de postals amb reproduccions de la seva obra. Tres anys més tard publicava el meu primer assaig sobre art, Budesca, en la col·lecció de monografies de la galeria i editorial barcelonina Àmbit. Tant en una ocasió com en l’altra hi vaig treballar amb tota llibertat i sense altre condicionament, si ho fos, que les converses i l’amistat que des de llavors hem compartit. Cada nova exposició de l’artista és un retrobament en l’àmbit personal i la troballa d’una fita més en la seva trajectòria. També el caràcter d’obra oberta és motiu de celebració.