VISIONS GLOCALS

Celebrar Sant Jordi a la Ribera ja és una tradició consolidada… (2019)

Ho tenia ben decidit, i quan Ràdio Maricel em va preguntar quins llibres compraria per Sant Jordi vaig respondre que seria tot producció local perquè n’hi havia molta i bona, abastava una àmplia gamma de gèneres dels que m’agraden i a més em venia molt de gust. D’entre els molts títols que les parades de la Ribera oferien en vaig triar uns quants que em feia goig tenir i regalar.

En Joan Yll i jo vam brindar pels bons costums de la Diada i pel seu primer llibre, que ha de tenir continuïtat… (2019)

Entre altres, el llibre d’en Joan Yll, el nostre cronista oficial que ens mostra una bona antologia del seu tomb per casa setmanal, o l’autobiografia d’aquest personatge tan enigmàtic i novel·lesc – la realitat sempre supera la ficció – que va ser en Jack Bilbo prologat, entre altres, per en Jordi Milà, passant pels braços de Santa Tecla que la Loreto Almirall i la Lourdes Pañella han escrit i dibuixat respectivament no només per a la canalla…

La performance d’art i música acompanyant els llibres va ser un esdeveniment! Aquí el pianista Pachamama i la Blanca Benítez lluitant amb el Drac… (2019)

Em deixo títols però tampoc no pretenia fer una llista exhaustiva de les meves compres de Sant Jordi. Acompanyades, això sí, pel pas per les meves parades de referència que són, entre altres, el Grup d’Estudis Sitgetans, Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular, l’ANC, el Sitges Gay Link i la Fundació Ave Maria. Veient les parades de la Ribera el dia de Sant Jordi m’adono de la diversitat local i de les moltes causes nobles que aquell dia surten al carrer. Orgull sitgetà…

I vam acabar el Dia de Sant Jordi en un espai tan idoni com la Biblioteca Santiago Rusiñol (2019)

La diversitat local no és un tòpic. Fa uns dies en Santi Terraza en parlava comentant el mercat de productes naturals de Can Girona i, personalment ho he constatat de fa anys amb tractes i amistats. Sant Jordi ens va portar un títol que l’encarna, aquesta diversitat, com és el recull de narracions Mirades de Sitges. La idea va sorgir d’aquest setmanari, una proposta de l’Antoni Sella i en Santi Terraza. Un llibre com aquest, doblement coral i en tres idiomes no és fàcil ni ràpid de lligar però finalment ens hem trobat aplegats els de la lletra amb Sergi Pàmies, Francesc Puigpelat, Monika Zgustovà, Edwin Winkels, Lázaro Covadlo, Matthew Tree, Vinyet Panyella, August Bover, Xavier Gimeno, Jimmy Burns Marañón i Joan Sella, amb els de les .il·lustracions: Núria Corretgé, Viki Gallardo, Roby, Jon Berkeley, Horacio Elena, Lídia Gázquez, Agustí Albors, Francesc Rovira, Miguel Condé, Anna Monzó i Florència Coll. L’Ajuntament de Sitges ha fet possible l’edició, que marca una fita en la narrativa sitgetana. 

El llibre que ens mostra tal com som… (2019)

El resultat és el d’un producte que representa la diversitat a que em referia. Són mirades glocals on cadascú l’ha enfilada amb tota llibertat creativa i interpretativa i que culminen un conjunt de visions que ens representen en relació amb l’espai, el temps, la història, el present, l’imaginari. Quan d’ara endavant hagi d’explicar què és el Sitges del segle XXI és molt probable que ho faci regalant aquest llibre. I no és que Sitges no compti amb una narrativa de referència, perquè ja fa més d’un segle que hi és present; així ho va aplegar la Montserrat Esquerda a La ciutat del record(2000) i en textos successius, com els que sovintegen en aquestes mateixes pàgines. Però en aquest cas era diferent, ja que el propòsit ha estat aconseguir un conjunt de textos d’encàrrec des de la total llibertat creativa en aquest ara i aquí que mostressin vistes ‘glocals’, resultants del pensar globalment i l’actuar localment. La glocalització és una determinada manera de veure el món i les Mirades de Sitgess’hi acorden; per aquest motiu és una obra que ens representa a tots, la ciutadania de Sitges al complet. 

Compartint taula i llibre amb l’August Bover i en John Berkeley (2019)

No en faig la ressenya, tot arribarà. Avui només em queda per dir que per la part que em toca hi vaig disfrutar molt i que el dibuix de l’Agustí Albors era tal com l’havia somniat. L’encàrrec em va servir per retrobar dos personatges que fa temps que freqüento, el xòfer rus Oleg Serguèievitx Dovlàtov i la cambrera-infermera de l’antic hotel Terramar Aloma Nicolau. La seva història és ficció; la resta del que explico és cert. En aquest cas, la meva visió glocal anava de Sant Petersburg a Sitges i es quedava aquí, vora els còdols que mormolen a les platges de Terramar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.IV.2019

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

26198349_10212942786155906_2984641154186915915_o
Gislebert d’Autun, El somni dels Tres Reis. Catedral d’Autun (França)

 Estimats Reis d’Orient,

Com que sou els únics reis que reconec, ja veureu que us escric una carta molt especial. Us suposo assabentats que ens han segrestat l’autonomia i ens han empresonat el govern. Ens han intervingut el govern, el President i alguns consellers són a l’exili. El govern de l’Estat va convocar unilateralment eleccions que  volia autonòmiques i nosaltres hi vam anar per defensar la dignitat i la legalitat del nostre Govern i del nostre Parlament. Malgrat les condicions de desigualtat de tracte que ens van aplicar i totes les dificultats imaginables – inclosa la prohibició del color groc, sí, ho heu llegit bé: del color groc – , malgrat la desinformació constant dels mitjans públics estatals i tots els que els són afins i malgrat tots els malgrats, les forces democràtiques sobiranistes vam aconseguir una victòria aclaparadora. Però  l’Estat fa com si res no hagués passat, ens continua aplicant l’estat d’excepció i fins i tot mana i disposa sobre quin dia el Parlament de Catalunya s’ha de constituir.

Fa dos mesos que tenim empresonats quatre homes bons: els Jordis, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural que han liderat el moviment cívic del dret a decidir i del camí vers la independència; el Conseller de Governació, Quim Forn, i el vicepresident del govern de Catalunya, l’Oriol Junqueres. Van empresonar altres consellers que van poder sortir de la presó sota el règim de llibertat condicional. Els hi havien portat de nit, emmanillats amb les mans al darrere, com si fossin criminals per humiliar-los el màxim possible.  Els que encara hi són, els hi mantenen en règim de presó preventiva, tota una burla d’un Estat que presumeix de democràtic però que permet que provats delinqüents i lladres es passegin per Espanya i Europa lluint una llibertat condicional més que discutible.

Continuem amb la Unió Europea  amagant el cap sota l’ala i mirant cap a l’altra banda quan es tracta del que ells qualifiquen “conflictes interns”, donant per fet que no es qüestionen el que passa a dins de les fronteres dels Estats sempre i quan no afecti les finances. Una vergonya més sobre la qual després no s’han d’estranyar si la població europea ens tornem euroescèptics i desafectes.

El Govern de l’Estat nega que hi hagi presos polítics i, quan els unionistes en parlen, ho fan amb escàs o inexistent respecte. I reprimeixen, s’oposen, desqualifiquen i menyspreen totes les accions amb què la ciutadania de Catalunya exigim la seva llibertat. I jo no us demano altra cosa. Ja sé que poc o res hi podeu fer amb els poders terrenals. Una cosa és portar joguines i llaminadures a la canalla i l’altre tocar el cor i fer entrar en raó persones entestades en mantenir i  fer prevaler la seva versió dels fets tergiversant la veritat. Per tant, em faig càrrec que enguany ens deixareu sacs grossíssims de paciència, perseverància i perspectiva i que portareu tones de carbó ben negre per a qui se l’ha guanyat amb escreix.

Estimats Tres Reis d’Orient, fa un temps vaig contemplar una de les vostres més belles imatges: la que l’escultor Gislebert d’Autun us va dedicar a la catedral d’aquella ciutat. Us hi va representar reposant tots tres en rengle endreçats, el cap coronat sobre el coixí. De costat, un àngel de llargues ales estenia un cobricel per protegir-vos del fred de la nit i guardar-vos el son i els somnis. A dalt, una estrella rutil·lant que l’àngel mostrava amb el dit us senyalava el camí. Per més negra que sigui la nit sempre hi ha un estel que ens espera.

Nosaltres també en tenim un, d’estel, a la nostra bandera. Sabem que el camí no serà fàcil i que hi haurà entrebancs, però no renunciem ni a la democràcia ni a la independència. De primer, però, el que volem és que els nostres presos i exiliats aviat puguin contemplar les estrelles a l’aire lliure de la nit, perquè la llibertat, juntament amb la igualtat i la fraternitat, són els béns i els fonaments dels drets de les persones. Ja sé que això us sona a República però com que sou uns Reis com cal són principis que compartim. Gràcies per llegir-me. Us estimo.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.I.2018

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

Corranda per a Muriel

muriel_3_506x253_amb_logo

Sempre que recordo les Corrandes de l’exili de Joan Oliver / Pere Quart, vallesà de Sabadell, vaig a parar al segon cognom de Muriel Casals Couturier. El seu pare, jove soldat lleial a la República i a Catalunya, es va exiliar,  com també ho van fer els seus amics poetes i escriptors de la Colla de Sabadell – Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols. Casat amb una mestra francesa, la Muriel va néixer a Avinyó, al cor de la Provença. Quan tenia poc més d’un any la família va retornar a Catalunya i es va instal·lar a Sabadell, ciutat natal del pare. La colla d’escriptors es va dispersar per les geografies de l’exili de la guerra civil: França, Mèxic, l’Argentina, Xile Suïssa… Però el ressò de les corrandes de Pere Quart, va quedar per sempre. D’entre totes les estrofes em quedo, avui, amb la darrera, resum de tota una manera de sentir que ha marcat dècades i generacions i que, la seva força evocadora és tanta que encara emociona:

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa. 

Per a Muriel Casals la pàtria no era sinònim d’estretor ni d’encaixonament, per petita que pogués semblar. Era tot un univers amb que va embolcallar, de mica en mica, la seva vida. I com que la somniava i la volia completa, acomplert el cicle educatiu i professional s’hi va llençar de ple. Amb convicció, entusiasme i generositat. De la dedicació a la docència, la universitat i la vida acadèmica va passar a la societat civil proveïda d’un compromís ferm i convicte amb les persones, els valors i el país. D’això encara no fa una dècada.  La resta de la seva trajectòria és, avui, coneguda de tothom.

Tampoc jo no escriuré res de nou ni millor del que molts altres han expressat aquests dies. Però no volia deixar passar aquest Marge Llarg per parlar, amb sentiment, estimació i encara amb molta pena, d’una persona que he estimat i respectat des del compromís comú amb la llengua, la cultura i el país,  des d’Òmnium Cultural. Aquesta és una parcel·la de societat civil on vaig tenir el privilegi de conèixer-la més personalment, tractar-la i col·laborar-hi fins que la meva actual dedicació professional em va obligar a triar. L’hivern del 2010 es produïa una renovació substancial dins de la Junta Nacional d’Òmnium Cultural;  feia temps que jo col·laborava amb l’entitat des del Jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i des de la Junta Consultiva, i la Muriel Casals em va proposar formar part de la seva candidatura. Em vaig considerar una privilegiada i em vaig proposar treballar-hi tant com pogués, des de l’àmbit cultural, en favor de la llengua, la cultura i el país.

Col·laborar amb Muriel Casals, al costat dels companys de la Junta Nacional, de la que formava part també una important representació territorial, va ser una experiència inoblidable i un aprenentatge constant de voluntats constructives. El lideratge i l’autoritat moral de Muriel Casals van ser decisius en els moments difícils i complexes de l’organització de la primera gran manifestació del “Som una nació. Nosaltres decidim” – el 10-J. Muriel, ferma i discreta, va ser una dels més importants artífexs de la construcció i consolidació d’aquells fonaments. Des de llavors ho ha estat en moltes altres ocasions d’igual o més dificultat, fins a dates ben recents.

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria: aquest és el llegat de Muriel Casals per a la Catalunya d’avui i del demà. És, també, el pòsit del record, que és el que em queda, i que escric perquè no vull que aquesta columna en passi de llarg. Encara que no tingui ben bé forma de corranda.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19.V.2016

 

Gràcies Muriel…

CbH_NFHXEAAYjt7

La claredat de la mirada; la fermesa en el gest, la paraula i les conviccions; l’elegància natural i la dolcesa; l’energia i la força que acompanyaren sempre el seu compromís; l’afabilitat en el tracte; el profund sentit de la democràcia i del respecte; el sentit de l’humor i el somriure; la voluntat de sumar esforços i conciliar volers; l’exemplaritat de la seva trajectòria. Podria dir encara moltes més qualitats de la Muriel Casals, com tots els que la vàrem tractar. Vaig tenir el privilegi d’acompanyar-la els tres primers anys de la seva presidència d’Òmnium Cultural des de la Junta nacional per voluntat seva. Va ser un període intens i inoblidable, preludi de tot el que hem viscut després; ella va contribuir, com pocs, a consolidar aquells fonaments des de la divisa de “llengua, cultura i país”. Ara em queda el seu record i, a tots, el seu llegat i el seu exemple. És l’únic que sóc capaç de manifestar des d’una pena immensa. Sempre hi ets, i hi seràs. Gràcies, Muriel.