ART CATALÀ AL JAPÓ

Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.

Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos  de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila,  R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam  treballar conjuntament  i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.

 

Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.

 

El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també  per mitjà de  les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.

 

Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki


Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA.

ORDRE I PAISATGE EN UNA NOVA ARCÀDIA. 

 

“Là tout n’est qu’ordre et beauté,

luxe, calme et volupté”

Charles Baudelaire, Invitation au voyage

 

M’endinso en un carrer estret i vianalitzat, empedrat acuradament i em trobo al davant una façana de color ocre, una palmera que no depassa l’edifici i el cartell d’un quadre conegut: la Mediterrània(1912) de Joaquim Sunyer. Sóc al davant del Museu Carmen Thyssen Málaga i, amb mi, un grup d’adolescents, i d’altres visitants adults que es disposen a entrar. De març a setembre d’enguany el museu presenta una exposició que, amb el títol Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso, ofereix dues lectures simultànies i coincidents en una redescoberta del Mare Nostrum com una nova Arcàdia.

IMG_4668

És una nova visió en la que conflueixen dues estètiques, no precisament confrontades. D’una banda, la del retorn a l’ordre que succeeix a les convulsions estructurals de les primeres avantguardes; d’altra, la visió d’un paisatge mític, el del bressol dels déus, que l’ésser del segle vint habita de nou a la recerca d’una felicitat tel·lúrica que emana de la llum, la calma, d’un primitivisme conceptual en el que l’harmonia entre els éssers i la natura és possible.

528ea2d1dbcac3c7b9c011330e3d7748b71f3d8a
Joaquim Sunyer, “Mediterrània” (Sitges, 1910-1911). Museu Carmen Thyssen Málaga.

El paisatgisme de Joaquim Sunyer, des de la Maternitat (1908) fins Cala Forn (1917) participa plenament d’aquesta idea, tal com vam poder veure l’any passat en la instal·lació del Museu de Maricel amb motiu del centenari de l’obra esmentada.

IMG_4674

El quadre de la col·lecció de Carmen Thyssen, Mediterrània, és la millor síntesi d’aquest esperit i no en va ha esdevingut l’emblema de la mostra. En el transcurs del discurs expositiu, a més, està al costat de laPastoral (1911), i les acompanya una altra obra que participa plenament d’aquesta idea, com és el Nu a la platja (1917) de Francesc Vayreda, un artista feliçment recuperat fa pocs anys gràcies als estudis i exposició realitzats per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes.

IMG_4677

La macroexposició organitzada a França el 2013 pel Museu Granet (Aix-en-Provence) i el Museu de Belles Arts de Marsella titulada Le grand atelier du Midi va comportar, crec, un punt de partida per a noves visions de la pintura del segle XX en relació amb el paisatgisme i, en concret, amb la visió paisatgística de la pintura europea, primordialment francesa, de la riba nord mediterrània. Aquest replantejament ha enriquit no únicament visions de conjunt sinó també la revisió i nova posada en valor de diversos artistes que van figurar a la mostra. Com a exemple, un Charles Camoin al que el Museu Granet va dedicar l’any passat una interessant i extensa antològica . La mostra organitzada pel Museu Carmen Thyssen Málaga, i comissariada per la seva directora, Lourdes Moreno, parteix, en certa manera, d’aquell Sud del Nord i s’aproxima a dos dels seus grans punts de partida, com eren la intersecció entre l’herència clàssica i el retorn a l’ordre, i el posicionament de l’artista imbuït del principi fundacional de Charles Baudelaire, “luxe, calme et volupté”.

IMG_4783 2
Aristide Maillol, “Mediterrània” (1905). Col. part.

La Mediterrània(1905) d’A. Maillol, ocupant la part central de la primera sala de la mostra, en constitueix l’epicentre, acompanyada per les obres esmentades de Sunyer, Vayreda i de J. Torres Garcia. 

IMG_4669
Joaquim Torres Garcia. Pintures murals procedents de la casa del Baró de Rialp. MNACRS.

Una àmplia representació de la mediterraneitat de Picasso en les que destaquen les dels anys vint, de robusta estructura classicitzant; escultures de J. Clarà; obres de Matisse,  Camoin, Bracque, Bonnard, Dufy, Signac, conviuen amb les visions de Pinazo, Sorolla, Raurich, Regoyos, Anglada Camarasa, Togores – un Togores cezannià… –  i, fins i tot, de Rusiñol – que no va pintar la mar més que d’esquitllentes.

Lourdes Moreno ha aconseguit mostrar un diàleg  estètic a múltiples bandes on el Noucentisme i els artistes del Fauvisme, Picasso i Sorolla, juntament amb d’altres comparteixen visions i paisatges, en els que la Mediterrània esdevé una fita, un àmbit, i un marcat nexe d’unió. 

 

Exposició Mediterráneo. Una Arcadia reinventada. De Signac a Picasso. Málaga, Museo Carmen Thyssen, 2018.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 8.VI.2018

 

 

CONVIDADES A MIRAR

IMG_6830 còpia
Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827
Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia
Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816
Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831
Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…