Crònica del meu Sant Jordi 2020 confinat

Francesc Jou, Sant Jordi (1927)

SANT JORDI A SITGES

Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.

Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.

Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.

MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.

A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.

SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.

#LLETRES LLIURES. He pres part a la lectura literària de #lletreslliures organizada pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat. Podeu veure la seqüència completa de la lectura aquí https://www.youtube.com/watch?v=H99hMzDjXDU&list=PLT28_nmJtuRT-i8u3AEyCEM80imn04NnX&index=32.

Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.

I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

ART, ARTISTES, DEBAT I COMPROMÍS (amb motiu de la celebració del ‘Dia de l’artista” a Sitges)

Un dels invents més gratificants i encertats que han sortit de la imaginació sitgetana ha estat la creació del Dia de l’Artista. Confesso que en el seu moment inicial no ho vaig veure gaire clar i que la celebració ha tingut els seus alts i baixos però, comptat i debatut, i gràcies als impulsos de diverses legislatures – en especial, les dues darreres – i a la col·laboració dels nostres artistes en el més ampli sentit de la paraula i del concepte, tenim un Dia de l’Artista per lluir i per celebrar. El que més m’agrada és, precisament, la implicació dels sectors artístics locals, perquè són persones creatives, entusiastes i que creuen en el que fan, prediquen i practiquen.

Enguany, per atzars de la vida em va tocar ‘actuar’ un momentet per aclarir a aquests directament implicats en l’espectacle del Racó de la Calma què era l’art. Vaig seguir la corda de l’actuació amb tanta traça com vaig ser capaç però la pregunta era complicada perquè l’art és tan immens com la mateixa capacitat humana d’expressar-se per mitjà d’elements i formes que comuniquen, interpel·len, commouen, representen, emocionen… Plàcid o convuls, com la bellesa o la lletjor. Elaborat, treballat amb una gamma tan àmplia de materials i llenguatges tan infinits com la capacitat dels éssers humans. Tan antic i tan modern, tan clavat en unes dates i tan intemporal com les formes de la pintura rupestre i el videoart, els temples grecs i l’art corporal, o la interminable enumeració de formes i estils. També els vaig dir que no sé per què m’ho preguntaven a mi, perquè a les cases del davant i del veïnat – érem al Racó de la Calma, d’esquena al Palau de Maricel i de cara als museus i molt a la vora de la Fundació Stämpfli – hi havia un munt de gent que ho sabrien explicar molt millor que jo tant per les obres que hi tenien com per les disquisicions n’havien fet de paraula i per escrit. I perquè, a més, la propaganda explicativa d’aquelles cases i dels que hi ha dintre diu que són, i és veritat, l’essència de l’art.

Per sortir del pas i anar acabant vaig recórrer a una frase que m’agrada perquè passa per la tangent de la qüestió i la centra en els seus efectes. L’escriptor i diplomàtic Lawrence Durrell, una de les personalitats literàries més atractives del segle XX, ho va clavar en una frase inoblidable: “He parlat de la inutilitat de l’art, però no he dit la veritat sobre el consol que procura”. Pertany a la novel·la Justine, una de les obres que integren el Quartet d’Alexandria. Com que la interpretació és lliure, es pot combinar la paraula consol amb totes les metàfores que indiquin la interrelació humana amb qualsevol format de les arts.

Més enllà de l’alegria de la celebració, sóc del parer que el Dia de l’Artista demana alguna cosa més. És sabut que a Sitges ens va la marxa i que fem festa de tot. També és veritat que a hores d’ara comptem amb un calendari de festes i festetes, les nostres i les que ens fan servir d’aparador, amb aportacions diverses i de vegades discutibles. Però hi ha esdeveniments que, com aquest, demanen alguna cosa més. En cas de l’art es defineix amb dos conceptes: debat i compromís.

L’art comporta per sí mateix una càrrega estètica, conceptual i narrativa que planteja debats de moltes menes – tantes, com la seva mateixa essència. I a Sitges, de debat ens en falta, i molt, i també de caire artístic. Fóra bo i profitós que a més de la festa, que és imprescindible, perquè festa vol dir gaudi, creativitat i participació, el Dia de l’Artista aportés un conjunt de debats sobre els diversos aspectes que l’art comporta, el seu desenvolupament, la creativitat, l’estatus dels artistes, i tot un llarg etcètera que la contemporaneïtat i la postmodernitat plantegen. En el cas de la Festa Major tenim un magnífic exemple amb les Xerrades de Festa Major que organitza el Janio’s Bar i que ja formen part de la tradició.

En darrera instància, l’art exigeix també compromís. El del mateix artista respecte la seva pròpia creació. El de l’entorn que l’ha de respectar i ajudar. El del mercat artístic, que li ha de donar sortides. El de les facilitats per al seu desenvolupament i la seva visibilitat. I, arribats en aquest punt el del compromís de la Vila amb les arts que a Sitges hauríem d’afrontar obertament i en tota la seva dimensió començant pel sector públic i el poder municipal. Obrint debats i assumint el compromís amb l’art i els seus protagonistes, el Dia de l’Artista eixamplaria horitzons entre la celebració i la festa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.X.2019 , 2019

“El patrimoni s’ha de moure i s’ha de viure per no morir”.

Entrevista a Vinyet Panyella, directora dels Museus de Sitges, per Bàrbara Scuderi. L’Eco de Sitges, 21 desembre de 2018

CONVIDADES A MIRAR

IMG_6830 còpia
Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827
Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia
Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816
Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831
Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

L’ÀMBIT INTERNACIONAL

Un dels grans temes pendents endèmicament de la cultura catalana és el de la seva internacionalització. No em refereixo als grans noms que en són referents i que hi sobresurten – Antoni Gaudí, Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí – sinó a tots els altres. Els que tenen els seus referents i correlats en la història cultural europea i universal i ells, en canvi, no hi figuren. O hi figuren poc. En el medi artístic, per exemple, un parell de ratlles a les enciclopèdies, mig paràgraf als manuals, un quadre als museus – i, sovint, a les reserves.

Visitant museus de països estrangers sovint m’he preguntat perquè al costat de naturalistes i simbolistes francesos o italians no hi tenim els nostres, o perquè juntament amb els orientalistes europeus no hi figuren Marià Fortuny – que de vegades, sí que hi és… – i els seus epígons. L’única divisòria acceptable és la de la qualitat, però en el cas dels escriptors, artistes o músics catalans la bretxa la senyala la seva presència que és com dir la seva existència.  

Les causes són diverses i els efectes múltiples. Entre les primeres, la manca d’un estat però també la manca de visió estratègica. Entre els segons, la minorització que comporta el desconeixement. Hi compta, també, la realitat de l’estructura cultural i els esforços sempre insuficients de promoció exterior. En l’estudi de les Humanitats han estat qüestions de mètode; el correlat de la història estètica i cultural exterior – europeu, universal – s’havien deixat de banda en favor d’una mirada interna i autàrquica fins l’eclosió del comparatisme. 

Internacionalització significa visibilitat, estudi interpretatiu, literatura de referència – catàlegs- i posada en context geogràfic i cultural. Les exposicions d’art i les polítiques de préstec han contribuït a decréixer aquesta mancança i per als museus són una primera possibilitat.

Als Museus de Sitges hem viscut tres experiències recents que han contribuït a situar tres dels nostres artistes a l’àmbit internacional. El Bulevard de París, de Ramon Pichot (1898-1900), del Museu del Cau Ferrat, forma part de la mostra Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí al Museu de l’Hermitage, del 28 d’octubre fins el 5 de febrer. Ramon Pichot s’hi presenta com un empordanès d’origen emigrat a París amb una obra tenyida d’un blau més emparentat Santiago Rusiñol que amb el cel dalinià.

894496
Ramon Pichot, Bulevard de París (1898-1901), Museu del Cau Ferrat, Sitges

L’exposició dedicada a Renoir, Entre dones, que ha organitzat la seu barcelonina de la Fundació Mapfre mostrava fins fa pocs dies dues visions del Moulin de la Galette procedents tots dues del Cau Ferrat.  El Parc del Moulin de la Galette (1891) de Santiago Rusiñol i el Ball al Moulin de la Galette, de Ramon Casas (1890-1891), palesen com els pintors catalans compartien escenaris pictòrics i temàtics amb els impressionistes francesos.

Ramon Casas, la modernitat anhelada, inaugurada recentment al Museu de Maricel, ha suposat un capgirament en el discurs convencional sobre Ramon Casas perquè el presenta en context i diàleg constant amb els artistes espanyols i estrangers des del correlat de la pintura internacional. Un primer pas que marca mètode i criteri sobre com hem de presentar els artistes catalans dins i fora del país.

img_3983
Émile Berchmans, Motociclettes Pieper (1900-1903); Ramon Casas, Una ciclista. Estudi per a un cartell (c.1899). Totes dues obres formen part de la col·lecció d’art modern del MNAC. 

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg
Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.
Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.
Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.